Crec que un dels aspectes
fonamentals sobre els que cal reflexionar seriosament a dintre del gremi
“dolçaineril” és la pèrdua progressiva del que hom ha vingut a denominar
“cultura dolçainera”. Freqüents converses amb mestres, alumnes i companys m’han
fet pensar sovint al voltant d’aquest tema. Fet i fet, va ser una de les
raons que em varen moure a iniciar l’aventura aquesta del blog.
Pot ser alguns us preguntareu: i que
és això de la “cultura dolçainera”? Doncs bé, amb aquesta expressió tan ambigua
i aparentment indeterminada es ve a referir a tots els aspectes que envolten el
món de la dolçaina i el tabal més enllà de l’execució tècnica d’una obra. A
molts els sembla una qüestió banal però jo no ho considere pas així. És un tema
molt més important de que sembla i té el seu reflex en la percepció social que
es té dels dolçainers.
Si ens centrem estrictament en el
treball de les obres, algunes de les qüestions que entrarien dintre d’aquest concepte
ambigu de “cultura dolçainera” serien la funcionalitat de la peça, els seus
orígens, la seua evolució, les diferents versions, la biografia dels dolçainers
que la feien servir, etc. Són temes a tractar no solament per una qüestió
pedagògica –sempre es gaudeix millor l’aprenentatge d’alguna peça que coneixes
que no pas d’alguna obra que no saps ni d’on ha eixit- sinó també per adquirir
coneixements sobre determinats aspectes culturals en general i musicals en
particular.
Malgrat tot, no n’estic gaire
convençut de que la situació de coneixements actuals a aquest respecte siga
molt pitjor que en temps passats, però també em fa la sensació de que de que no
s’ha aprofundit en aquestes qüestions en la mateixa mesura que s’ha fet en
altres.
Pot ser tenen raó els que diuen que
“això no es fa en els altres instruments”, però jo negue la major. I ho faig
per dos motius: el primer és que els alumnes o les persones interessades en
altres instruments tenen accés a un corpus bibliogràfic -per tant a la
informació- més abundant i més assequible
que els alumnes i la gent interessada en els nostres instruments.
En segon lloc em resisteixc a
acceptar aquella expressió tan rebregada de “la dolçaina és un instrument com
qualsevol altre”: la dolçaina forma part de la nostra cultura i de la nostra
identitat com a poble, per tant no és un instrument com qualsevol altre. Som la música del país, i això hauria de
comportar cert grau de responsabilitat pel que fa al global dels intèrprets i,
especialment, pel que respecta a la gent que fa classe o és responsable d’una
escola.
Per això considere important
incidir en aquests aspectes més enllà de la correcta execució tècnica d’una peça
que hauria de ser una cosa que, com se sol dir, és com el valor en la mili... se suposa. Xavier Richart ho explica
perfectament:
Encara que toquem altres repertoris, la
música tradicional és la base de l’existència de la dolçaina i aquesta música
s’interpreta en el marc d’uns rituals que el bon dolçainer ha de conèixer tan
bé com sap ara el solfeig. (...) I de l mateixa manera que hem procurat pujar
el nivell musical dels músics que toquen, hem de procurar assegurar-nos que
coneixen exactament el que fan i per què ho fan. Una cosa no lleva l’altra
(Caramella. Revista de música i cultura
popular, vol. XI, juliol – desembre de 2004, pàg. 47-48).
L’obra que anem a tractar en
aquesta entrada no és gaire coneguda per a la gran majoria dels sonadors actuals,
la qual cosa és un motiu afegit per a parar-se una mica més en ella ja que a
més de tenir una bonica història al darrere és un exemple d’un tipus de
repertori cada vegada menys interpretat i per tant més oblidat que caldria no
perdre.
UNA TONADA... UNA HISTÒRIA
El relat està tret de l’obra Coses de la meua terra III de Francesc
Martínez i Martínez (València, 1947, pàg. 154-157) i excepte que s’indique el
contrari, totes les referències seran a aquesta obra.
 |
| Francesc Martínez i Martínez |
L’erudit Francesc Martínez i
Martínez va nàixer a Altea l’any 1866 i, tot i que per a molts és un perfecte
desconegut, va ser una personalitat altament rellevant pel que fa a la cultura valenciana de finals del segle XIX
i principis del XX. Bibliòfil apassionat va reunir una notable col·lecció de
més 1.000 volums relacionats amb Miguel de Cervantes en general i el Quixot en
particular, del qual posseïa 425 edicions. Va formar part de diversos
organismes vinculats a la llengua i la cultura com Lo Rat Penat –del qual va
ser vicepresident-, el Centre de Cultura Valenciana – institució de la qual va
ser degà entre 1942 i 1944-, l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o la Real Academia de la Historia. També va
col·laborar amb l’Institut d’Estudis Catalans per a la confecció del seu Diccionari de la Llengua Catalana, i va
ser un dels signats de les Normes de Castelló de 1932.
La narració té com a marc la vila
d’Altea, concretament l’ermita de Sant Roc a l’Horta de les Quintanes. L’ermita
va ser aixecada pels volts de 1810, tot i que algunes fonts asseguren que la serua construcció va ser cap a meitat segle XIX. La qüestió era que malgrat gaudir
d’aquest exemple d’arquitectura popular consagrat al peregrí de Montpeller,
faltava un detall important...
...li mancava l’hòste; açò es, que no s’havien
arriscat a encomanar la imatge del sant de la cama llagada i el gos als peus ab
el rollo a la boca, per certes desavenencies vehinals, estant per açò buit el
ninjo del altar...
Aquest particular no va ser
impediment per a que la gent del poble li dedicarà les seues festes al sant, i
les fadrines es preocupaven d’endreçar el temple per a que el primer cap de
setmana d’agost se celebrara a l’explanada de l’èrmita la festa a Sant Roc:
...ab missa i sermó, sens faltar les desparades de
morterets per el matí i el porrat i dançes de vesprada.
La cosa va ser que un dia un
pescador d’Altea va llençar les seues xarxes a la mar i en recollir-les va
trobar-se una inesperada captura:
...mesclats en peix, o siga sarcs, salpes, llisses i
morralla, una escultura de marbre, simulacre del sant de Montpeller de França.
El pescador va dipositar-la en la
seua pròpia vivenda de la costera de Sant Antoni, on durant molts anys va estar
custodiada. Allí va assolir una notòria fama, no sols per la curiosa història
de la seua troballa sinó que també començaren a atribuir-li poder miraculosos i
sanadors referents a pandèmies:
...ja que’n la pressent pèsta de la grip tots els vehins del carrer que li havien fet la novena
a la marbrenca imatge, encomanántseli, s’havien lliurat de la perillosa
enfermetat.
Malgrat que el pescador va decidir
quedar-se la imatge en propietat no va tenir cap inconvenient en cedir-la al
festers per a que celebraren les festes consagrades a Sant Roc. Així, la vespra
de la festa, el primer dissabte d’agost:
...acudien els majorals ab altres devots de la
partida de l’Horta i Quintanes, acompanyats del donçainer i el tabalet i numerosa
gicalla, a la casa del feliç posseïdor de la curiosa imatge de San Ròc, de la
que fea entrega aquell al majoral, que ab una capsana de les de portar la taula
del pa al forn en el cap, ben assegurada i enlairada, rodejats dels companyóns
de la partida i per davant la indispensable gent menuda, al sò de tabalet i
donçaina, tocant aquests instruments la tocata, ja cási olvidada, de portar al
sant a l’Hòrta se encaminaven, depositant la escultura en la ermita, la que era
tornada el dilluns de la festa a son propietari.
Francesc Martínez i Martínez ens
transcriu la melodia que feia servir el dolçainer per acompanyar la imatge del
sant des de la casa del pescador a la costera de sant Antoni fins a l’ermita de
l’Horta de les Quinatanes:
A la mort del pescador alguns,
entre ells el propi autor del relat, varen interessar-se en adquirir la imatge
del sant. Per tal escomesa encetaren les converses amb Marta, la filla del
pescador, però les negociacions varen resultar infructuoses davant la negativa
de l’hereva de desfer-se d’ella. Finalment, sembla ser que algun tipus de
dificultat econòmica va portar-la a canviar d’opinió i la va vendre a un hòme que buscava còses velles, per
menys diners dels que anys abans li havien ofert. Finalment, la imatge va
aparèixer de nou a un antiquari de la ciutat de València on va ser trobada per
l’autor del relat que finalment va poder adquirir-la i retornar-la a Altea.
...Creguem que va fer el milacre de voler
tornar a la vila, aplegada una vegada a rebolcóns per la mar i atra en auto,
aromada per la gasolina, per carretera.
Aquesta és, si fa no fa, la
historia que envolta la peça que avui tractem. Pot ser haja estat una mica
decorada per l’autor i, poden trobar-se alguns punts discordants en altres
versions, però això no desvirtua l’objectiu final de contar la batalleta. A partir d’ací podem començar a tractar altres
aspectes que poden anar ampliant la nostra visió de l’obra.
COMENTARIS AL VOLTANT DE L’OBRA
Si observem la partitura
anteriorment citada i extreta directament de l’obra de F. Martínez i Martínez
comprovarem com la tonalitat principal de la peça és Do Major. Per tal de
facilitar la comprensió dels següents aspectes l’hem transcrita al sistema de
lectoescriptura més comú avui en dia per a dolçaina transportant una 4ª justa
descendent essent ara la tonalitat principal Sol Major (cal assenyalar que als
papers de F. Martínez la segon frases apareix una 8ª baixa).
El primer aspecte interesant és el
nom que l’alteà dóna a l’obra: Portar al
sant a l’església. És un títol clarament descriptiu de la funcionalitat de
la peça ja que com hem comentat era la melodia que feien servir el dolçainer i
el tabaleter per acompanyar els majorals des de la casa on estava dipositat
Sant Roc fins a l’ermita. Nombrosos són els exemples en aquest sentit dintre
del repertori tradicional de dolçaina: Tocates
d’eixida de missa de Morella, Correguda
del Gall de Callosa d’En Sarrià, Tocata
del Pa Beneït de Xàtiva, Eixida de la
processó la de Vall d’Uixó, etc. Aquest
aspecte tan aparentment banal pot engegar una enriquidora conversa sobre dos
aspectes fonamentals: el nom de les obres i, molt especialment, la
funcionalitat de la música tradicional.
Són dos aspectes estretament
lligats pel que fa a la música de dolçaina i tabal. La funcionalitat de l’obra
és reflexa en la majoria de títols que presenten els antics reculls de
partitures. Pot ser hi ha algunes excepcions, però les melodies amb títols
inspirats en un motiu extern són un fenomen relativament recent.
Altre detall que pot cridar
l’atenció és el compàs de l’obra, i és que la tonada està transcrita a 3/4. Açò
és un fenomen que a molts sonadors actuals els resulta complicat d’entendre ja
que estan habituats a les cercaviles i pasdobles amb compàs 2/4 o 6/8, però cal
recordar l’existència d’exemples dintre del repertori tradicional de dolçaina de
passacarrers amb compàs ternari, com determinades cercaviles de Bocairent, la Cercavila del mig dia de La Todolella,
la Cercavila I de Forcall, la Cercavila d’Ortells, la Contradansa de Benifairó de la Valldigna
o l’obra coneguda popularment com Cavalcada.
També podem fer una ullada, més que
siga superficial a l’estructuració de l’obra. La peça presenta quatre fragments
de vuit compassos clarament diferenciats. Les dues primeres frases (A i B) estan
en mode major (en l’original Do Major, en la nostra transcripció Sol Major),
mentre que la tercera (C) modula al a seua relativa menor (en l’original La
menor, en la nostra transcripció Mi menor). És a dir: comença en mode major per
modular a la seua relativa menor i resoldre l’obra tornant al mode major amb
una reexposició de la part inicial. Certament no abunden excessivament les
mostres a aquest respecte, ja que la tendència general en la música tradicional
per a dolçaina és la d’estar escrita en una sola tonalitat. Amb tot, també
podem trobar algun exemple com la Cercavila
nº4 de Tales.
 |
| Font: Ramia, D. i Serra V. El dolçainer de Tales Castelló, 1987, pàg. 91. |
Es poden establir certs
paral·lelismes amb altres tocates pel que fa a la melodia i al ritme. Per
exemple, la primera part presenta moltes coincidències amb la melodia que du
per títol Reparto del Pan Quemao –altre
títol al·lusiu a la funcionalitat de l’obra- recollida a Alacant així com també
hi ha semblances pel que respecta al ritme (Figueras Pacheco, F. “Provincia
de Alicante” a Carreras i Candi, F. Geografía
del Reino de Valencia. Barcelona, 1918 –1922. pàg. 249).
No se’ns cita el nom del xirimiter
que s’encarregava de la festa al moment en Francesc Martínez recull les
partitures tot i que per altres fonts ens consta l’existència d’un dolçainer a
la vila amb de el nom de Joaquin Crespo que es feia acompanyar al tabal per
Pasqual Ripoll “el Surdo” a meitat del segle XX. Però el que sembla ben clar si
revisem la resta de documents transcrits que s’aporten a l’obra del folklorista
alteà, trobem algunes melodies on hi ha una clara coincidència amb el repertori
dels Boronat de Callosa d’En Sarrià: les Tocates
de bous, la Dansa de la Cadena o
les Carreres de galls són els
exemples més clars.
Aquesta és una mostra de l’enorme
partit que es pot treure a una senzilla obra. Si ens parem a pensar són
solament 32 compassos però ens han permès tractar diversos aspectes que ens
ajuden a la comprensió de la tonada. Però hi ha encara més, hem tocat aspectes
culturals com la festa de Sant Roc a Altea, hem comentat sobre la funcionalitat
de les obres, hem parlat de les cercaviles a 3/4 i de les que modulen a altra
tonalitat diferent a la inicial, hem esmentat alguns dolçainers propers en el
temps i en l’espai a l’obra...
A això és al que em referia al
principi de l’entrada. Saber aquests aspectes us farà tècnicament millors a l’hora de tocar? Ho dubte.
Farà que sigueu millors dolçainers?...
Comentaris