Passa al contingut principal

PORTAR EL SANT A L’ESGLÉSIA

Crec que un dels aspectes fonamentals sobre els que cal reflexionar seriosament a dintre del gremi “dolçaineril” és la pèrdua progressiva del que hom ha vingut a denominar “cultura dolçainera”. Freqüents converses amb mestres, alumnes i companys m’han fet pensar sovint al voltant d’aquest tema. Fet i fet, va ser una de les raons que em varen moure a iniciar l’aventura aquesta del blog.

Pot ser alguns us preguntareu: i que és això de la “cultura dolçainera”? Doncs bé, amb aquesta expressió tan ambigua i aparentment indeterminada es ve a referir a tots els aspectes que envolten el món de la dolçaina i el tabal més enllà de l’execució tècnica d’una obra. A molts els sembla una qüestió banal però jo no ho considere pas així. És un tema molt més important de que sembla i té el seu reflex en la percepció social que es té dels dolçainers.

Si ens centrem estrictament en el treball de les obres, algunes de les qüestions que entrarien dintre d’aquest concepte ambigu de “cultura dolçainera” serien la funcionalitat de la peça, els seus orígens, la seua evolució, les diferents versions, la biografia dels dolçainers que la feien servir, etc. Són temes a tractar no solament per una qüestió pedagògica –sempre es gaudeix millor l’aprenentatge d’alguna peça que coneixes que no pas d’alguna obra que no saps ni d’on ha eixit- sinó també per adquirir coneixements sobre determinats aspectes culturals en general i musicals en particular.

Malgrat tot, no n’estic gaire convençut de que la situació de coneixements actuals a aquest respecte siga molt pitjor que en temps passats, però també em fa la sensació de que de que no s’ha aprofundit en aquestes qüestions en la mateixa mesura que s’ha fet en altres.

Pot ser tenen raó els que diuen que “això no es fa en els altres instruments”, però jo negue la major. I ho faig per dos motius: el primer és que els alumnes o les persones interessades en altres instruments tenen accés a un corpus bibliogràfic -per tant a la informació-  més abundant i més assequible que els alumnes i la gent interessada en els nostres instruments.

En segon lloc em resisteixc a acceptar aquella expressió tan rebregada de “la dolçaina és un instrument com qualsevol altre”: la dolçaina forma part de la nostra cultura i de la nostra identitat com a poble, per tant no és un instrument com qualsevol altre. Som la música del país, i això hauria de comportar cert grau de responsabilitat pel que fa al global dels intèrprets i, especialment, pel que respecta a la gent que fa classe o és responsable d’una escola.   

Per això considere important incidir en aquests aspectes més enllà de la correcta execució tècnica d’una peça que hauria de ser una cosa que, com se sol dir, és com el valor en la mili... se suposa. Xavier Richart ho explica perfectament:

            Encara que toquem altres repertoris, la música tradicional és la base de l’existència de la dolçaina i aquesta música s’interpreta en el marc d’uns rituals que el bon dolçainer ha de conèixer tan bé com sap ara el solfeig. (...) I de l mateixa manera que hem procurat pujar el nivell musical dels músics que toquen, hem de procurar assegurar-nos que coneixen exactament el que fan i per què ho fan. Una cosa no lleva l’altra (Caramella. Revista de música i cultura popular, vol. XI, juliol – desembre de 2004, pàg. 47-48).

L’obra que anem a tractar en aquesta entrada no és gaire coneguda per a la gran majoria dels sonadors actuals, la qual cosa és un motiu afegit per a parar-se una mica més en ella ja que a més de tenir una bonica història al darrere és un exemple d’un tipus de repertori cada vegada menys interpretat i per tant més oblidat que caldria no perdre.

UNA TONADA... UNA HISTÒRIA

El relat està tret de l’obra Coses de la meua terra III de Francesc Martínez i Martínez (València, 1947, pàg. 154-157) i excepte que s’indique el contrari, totes les referències seran a aquesta obra.

Francesc Martínez i Martínez
L’erudit Francesc Martínez i Martínez va nàixer a Altea l’any 1866 i, tot i que per a molts és un perfecte desconegut, va ser una personalitat altament rellevant pel que fa a la cultura valenciana de finals del segle XIX i principis del XX. Bibliòfil apassionat va reunir una notable col·lecció de més 1.000 volums relacionats amb Miguel de Cervantes en general i el Quixot en particular, del qual posseïa 425 edicions. Va formar part de diversos organismes vinculats a la llengua i la cultura com Lo Rat Penat –del qual va ser vicepresident-, el Centre de Cultura Valenciana – institució de la qual va ser degà entre 1942 i 1944-, l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o la Real Academia de la Historia. També va col·laborar amb l’Institut d’Estudis Catalans per a la confecció del seu Diccionari de la Llengua Catalana, i va ser un dels signats de les Normes de Castelló de 1932.

La narració té com a marc la vila d’Altea, concretament l’ermita de Sant Roc a l’Horta de les Quintanes. L’ermita va ser aixecada pels volts de 1810, tot i que algunes fonts asseguren que la serua construcció va ser cap a meitat segle XIX. La qüestió era que malgrat gaudir d’aquest exemple d’arquitectura popular consagrat al peregrí de Montpeller, faltava un detall important...

...li mancava l’hòste; açò es, que no s’havien arriscat a encomanar la imatge del sant de la cama llagada i el gos als peus ab el rollo a la boca, per certes desavenencies vehinals, estant per açò buit el ninjo del altar... 

Aquest particular no va ser impediment per a que la gent del poble li dedicarà les seues festes al sant, i les fadrines es preocupaven d’endreçar el temple per a que el primer cap de setmana d’agost se celebrara a l’explanada de l’èrmita la festa a Sant Roc:

...ab missa i sermó, sens faltar les desparades de morterets per el matí i el porrat i dançes de vesprada.

La cosa va ser que un dia un pescador d’Altea va llençar les seues xarxes a la mar i en recollir-les va trobar-se una inesperada captura:

...mesclats en peix, o siga sarcs, salpes, llisses i morralla, una escultura de marbre, simulacre del sant de Montpeller de França.

El pescador va dipositar-la en la seua pròpia vivenda de la costera de Sant Antoni, on durant molts anys va estar custodiada. Allí va assolir una notòria fama, no sols per la curiosa història de la seua troballa sinó que també començaren a atribuir-li poder miraculosos i sanadors referents a pandèmies:  

...ja que’n la pressent pèsta de la grip tots els vehins del carrer que li havien fet la novena a la marbrenca imatge, encomanántseli, s’havien lliurat de la perillosa enfermetat.

Malgrat que el pescador va decidir quedar-se la imatge en propietat no va tenir cap inconvenient en cedir-la al festers per a que celebraren les festes consagrades a Sant Roc. Així, la vespra de la festa, el primer dissabte d’agost:

...acudien els majorals ab altres devots de la partida de l’Horta i Quintanes, acompanyats del donçainer i el tabalet i numerosa gicalla, a la casa del feliç posseïdor de la curiosa imatge de San Ròc, de la que fea entrega aquell al majoral, que ab una capsana de les de portar la taula del pa al forn en el cap, ben assegurada i enlairada, rodejats dels companyóns de la partida i per davant la indispensable gent menuda, al sò de tabalet i donçaina, tocant aquests instruments la tocata, ja cási olvidada, de portar al sant a l’Hòrta se encaminaven, depositant la escultura en la ermita, la que era tornada el dilluns de la festa a son propietari.

Francesc Martínez i Martínez ens transcriu la melodia que feia servir el dolçainer per acompanyar la imatge del sant des de la casa del pescador a la costera de sant Antoni fins a l’ermita de l’Horta de les Quinatanes:



A la mort del pescador alguns, entre ells el propi autor del relat, varen interessar-se en adquirir la imatge del sant. Per tal escomesa encetaren les converses amb Marta, la filla del pescador, però les negociacions varen resultar infructuoses davant la negativa de l’hereva de desfer-se d’ella. Finalment, sembla ser que algun tipus de dificultat econòmica va portar-la a canviar d’opinió i la va vendre a un hòme que buscava còses velles, per menys diners dels que anys abans li havien ofert. Finalment, la imatge va aparèixer de nou a un antiquari de la ciutat de València on va ser trobada per l’autor del relat que finalment va poder adquirir-la i retornar-la a Altea.

...Creguem que va fer el milacre de voler tornar a la vila, aplegada una vegada a rebolcóns per la mar i atra en auto, aromada per la gasolina, per carretera.

Aquesta és, si fa no fa, la historia que envolta la peça que avui tractem. Pot ser haja estat una mica decorada per l’autor i, poden trobar-se alguns punts discordants en altres versions, però això no desvirtua l’objectiu final de contar la batalleta. A partir d’ací podem començar a tractar altres aspectes que poden anar ampliant la nostra visió de l’obra.

COMENTARIS AL VOLTANT DE L’OBRA

Si observem la partitura anteriorment citada i extreta directament de l’obra de F. Martínez i Martínez comprovarem com la tonalitat principal de la peça és Do Major. Per tal de facilitar la comprensió dels següents aspectes l’hem transcrita al sistema de lectoescriptura més comú avui en dia per a dolçaina transportant una 4ª justa descendent essent ara la tonalitat principal Sol Major (cal assenyalar que als papers de F. Martínez la segon frases apareix una 8ª baixa).


El primer aspecte interesant és el nom que l’alteà dóna a l’obra: Portar al sant a l’església. És un títol clarament descriptiu de la funcionalitat de la peça ja que com hem comentat era la melodia que feien servir el dolçainer i el tabaleter per acompanyar els majorals des de la casa on estava dipositat Sant Roc fins a l’ermita. Nombrosos són els exemples en aquest sentit dintre del repertori tradicional de dolçaina: Tocates d’eixida de missa de Morella, Correguda del Gall de Callosa d’En Sarrià, Tocata del Pa Beneït de Xàtiva, Eixida de la processó la de Vall d’Uixó,  etc. Aquest aspecte tan aparentment banal pot engegar una enriquidora conversa sobre dos aspectes fonamentals: el nom de les obres i, molt especialment, la funcionalitat de la música tradicional.

Són dos aspectes estretament lligats pel que fa a la música de dolçaina i tabal. La funcionalitat de l’obra és reflexa en la majoria de títols que presenten els antics reculls de partitures. Pot ser hi ha algunes excepcions, però les melodies amb títols inspirats en un motiu extern són un fenomen relativament recent. 

Altre detall que pot cridar l’atenció és el compàs de l’obra, i és que la tonada està transcrita a 3/4. Açò és un fenomen que a molts sonadors actuals els resulta complicat d’entendre ja que estan habituats a les cercaviles i pasdobles amb compàs 2/4 o 6/8, però cal recordar l’existència d’exemples dintre del repertori tradicional de dolçaina de passacarrers amb compàs ternari, com determinades cercaviles de Bocairent, la Cercavila del mig dia de La Todolella, la Cercavila I de Forcall, la Cercavila d’Ortells, la Contradansa de Benifairó de la Valldigna o l’obra coneguda popularment com Cavalcada.

També podem fer una ullada, més que siga superficial a l’estructuració de l’obra. La peça presenta quatre fragments de vuit compassos clarament diferenciats. Les dues primeres frases (A i B) estan en mode major (en l’original Do Major, en la nostra transcripció Sol Major), mentre que la tercera (C) modula al a seua relativa menor (en l’original La menor, en la nostra transcripció Mi menor). És a dir: comença en mode major per modular a la seua relativa menor i resoldre l’obra tornant al mode major amb una reexposició de la part inicial. Certament no abunden excessivament les mostres a aquest respecte, ja que la tendència general en la música tradicional per a dolçaina és la d’estar escrita en una sola tonalitat. Amb tot, també podem trobar algun exemple com la Cercavila nº4 de Tales.

Font: Ramia, D. i Serra V. El dolçainer de Tales
Castelló, 1987, pàg. 91.


Es poden establir certs paral·lelismes amb altres tocates pel que fa a la melodia i al ritme. Per exemple, la primera part presenta moltes coincidències amb la melodia que du per títol Reparto del Pan Quemao –altre títol al·lusiu a la funcionalitat de l’obra- recollida a Alacant així com també hi ha semblances pel que respecta al ritme (Figueras Pacheco, F. “Provincia de Alicante” a Carreras i Candi, F. Geografía del Reino de Valencia. Barcelona, 1918 –1922. pàg. 249).


No se’ns cita el nom del xirimiter que s’encarregava de la festa al moment en Francesc Martínez recull les partitures tot i que per altres fonts ens consta l’existència d’un dolçainer a la vila amb de el nom de Joaquin Crespo que es feia acompanyar al tabal per Pasqual Ripoll “el Surdo” a meitat del segle XX. Però el que sembla ben clar si revisem la resta de documents transcrits que s’aporten a l’obra del folklorista alteà, trobem algunes melodies on hi ha una clara coincidència amb el repertori dels Boronat de Callosa d’En Sarrià: les Tocates de bous, la Dansa de la Cadena o les Carreres de galls són els exemples més clars.

Aquesta és una mostra de l’enorme partit que es pot treure a una senzilla obra. Si ens parem a pensar són solament 32 compassos però ens han permès tractar diversos aspectes que ens ajuden a la comprensió de la tonada. Però hi ha encara més, hem tocat aspectes culturals com la festa de Sant Roc a Altea, hem comentat sobre la funcionalitat de les obres, hem parlat de les cercaviles a 3/4 i de les que modulen a altra tonalitat diferent a la inicial, hem esmentat alguns dolçainers propers en el temps i en l’espai a l’obra...

A això és al que em referia al principi de l’entrada. Saber aquests aspectes us farà tècnicament millors a l’hora de tocar? Ho dubte. Farà que sigueu millors dolçainers?...


Comentaris

Paco Bessó ha dit…
Molt bones reflexions. Ja coneixia la història i la peça, encara que no m'havia parat a fer tota aquesta reflexió. Jo sóc de l'opinió què no tocaria únicament aquesta peça des de casa del pescador fins a l'ermita de Sant Roc, ja que hi ha un bon tros, però sí que és molt probable o possible que tocara aquesta i d'altres melodies amb el mateix ritme ternari, de fet jo ho faig en algunes festes de la comarca quan traslladen alguna imatge d'un lloc a un altre. Això de la música útil és una realitat, el que fa que en deixar de fer eixa activitat, es deixa de tocar eixa peça, ja que deixa de tindre la utilitat que tenia. Això està passant per exemple amb les cucanyes, que com que cada dia es fan menys, per culpa de les noves modes dels castells unflables, la tocata de les cucanyes es toca menys per al que es tocava tradicionalment, o les carreres o curses de galls, que també cada dia es fan menys per diferents motius i les melodies que acompanyaven aquests actes també tenen menys sentit tocar-les. Però sí, una de les característiques de la música de xirimita-dolçaina i molt important és la seua funcionalitat, una melodia o melodies per a cada moment de la festa.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d