MEMÒRIES D'UN TABALETER

Els dolçainers, com qualsevol altre col·lectiu, ten en una sèrie de tòtems als quals denominen de forma genèrica amb l'apel·latiu de "referents". En alguns casos , ja siga fruit de la manca d'allò que en diguem "cultura dolçainera" o senzillament conseqüència de la tafureria verbal d'alguns, s'atorga aquesta distinció a intèrprets que no han mostrat ni demostrat res al llarg de la seua trajectòria. Però altres vegades aquesta atribució està plenament justificada atesos que la seua vida i la seua obra han marcat un punt d'inflexió ja siga a escala global del País o en les seues contrades d'origen: Honorato Gil, Joan Blasco, Camilo Ronzano, els germans Boronat... Són alguns dels exemples clàssics que podríem citar. I , si hi ha una figura que ha traspassat les èpoques fins a convertir-se en una icona del nostre instrument, aquesta ha estat sens dubte la de "El dolçainer de Tales". En realitat no ens estem refer i nt a un

Allò que digueu "esperit dels temps" no és més que l'esperit dels grans homes que en els temps es reflecteixen. (Johann Wolfgang Goethe) Un senzill gest com fer un "clic" a l'ordinador ens obri, als homes i dones de l'era digital, tot un món de possibilitats i d'accés a la informació. Qualsevol amb uns mínims coneixements d'informàtica i de la xarxa pot accedir sense gaires complicacions a un interessant nombre de partitures per a dolçaina. Transcripcions de melodies i composicions que s'emmagatzemen, imprimeixen, intercanvien... passant a engreixar els arxius personals dels sonadors actuals. Pot ser aquest és un dels motius que ha conduit a molts a obviar una realitat palesa: la manca d'una cultura escrita referent als nostres instruments ha estat una constant fins a temps molt recents, i la transcripció de tonades de dolçaina és una clara mostra d'aquest buit documental. No cal anar més enllà del darrer terç del s. XIX