MEMÒRIES D'UN TABALETER

POLQUES ALS ANTICS REPERTORIS Es fa difícil esbrinar fins quina era la funcionalitat de les polques recollides als antics repertoris dels dolçainers: Els dolçainers de Tales, Los Leones d’Almedíjar, Bene Ripoll d’Alcoi, Camilo Ronzano de Sorita, etc. En aquest sentit són abundants els exemples de melodies de polca reunides a partir de les transcripcions realitzades al repertori heretat de finals del segle XIX i principis del XX. Sovint fa la sensació de que són melodies molt conegudes a la seua època que el dolçainer incorpora al seu repertori. En ocasions inclouen lletra, la qual cosa afavoreix la comunió entre l’intèrpret i el públic. Aquest seria el cas de la polca La punta i el talón recollida del repertori de Camilo Ronzano i citada en altres fonts com Polca Pilé de Las Parras de Castellote: La punta y el talón se baila con el pié, que me ha salido un novio que se llama José, José del alma mía y de mi corazón, enseñame a bailar la punta y el talón. Lletres m

Com véiem la setmana passada, la irrupció de la polca no va ser sempre ben rebuda i les critiques es multiplicaren. Cal tenir en conter que estem movent-nos en unes coordenades espai-temporals coincidents amb el fenomen cultural que va suposar la Renaixença valenciana, amb la qual cosa podem comprendre el punt de vista i el rebuig dels autors envers aquestes noves propostes lúdiques.   Recordem com els seus detractors basaven les seues argumentacions en dos eixos: el caràcter estranger d’aquestes noves propostes de diversió i la impudícia que veien en aquests balls agarrats: El ball és reposat, els braços en l’aire (que això de l’agarrat es cosa duta d’Amèrica, o de França, o de qui sap on; és llicència i descaro, però no és vida) (Lopez Chavarri, E. De l’horta i de la muntanya , Barcelona, 1916. Hem fet servir l’edició de conjunta amb Proses de Viatge , València, 1983. pàg. 57). Al rebuig pel caràcter estranger dels balls i la consideració d’impúdics pel fet de ser agarrats,