MEMÒRIES D'UN TABALETER

LA FAMÍLIA CREIX La força d’una família, com la força d’un exèrcit, resideix en la mútua fidelitat entre els seus membres Mario Puzo Els anys 90 discorregueren a ple rendiment. Ernest feia ja uns anys que s’havia passat a tocar la dolçaina, Merxe seguia amb el tabal, jo havia començat a tocar l’any 1987 i el meu germà Carles ho faria el 1991, així que ja estàvem tota la família embarcada fent bona la dita aquella de “pare dolçainer, fill tabaleter”. Això ens permetia afrontar amb certa comoditat tots els compromisos que anaven sortint. Va haver-hi una època en que arribàrem a acompanyar fins a set grups de danses diferents de forma estable, i algun que altre que ens requeria ocasionalment. A allò calia afegir les festes de barri i de carrer que comptaven amb nosaltres. També la feina de falles era abundant fins al punt que sempre havíem de recórrer a dolçainers i tabaleters de fora per poder cobrir tots els actes. Carles Llorca al tabal i Ernest Llorca Tinc la se...

CREUANT EL RUBICÓ Si un home travessara el Paradís en un somni i li donaren una flor com a prova de que ha estat allí, i si al despertar trobara eixa flor en la seua mà... Llavors, què? Samuel Taylor Coleridge Desencantat, va resoldre abandonar l’escola en finalitzar l’any. La decisió no va estar fàcil. Admirava profundament a Blasco com a dolçainer, assegurava que a ell li devia tot el que sabia, lloava la seua franca estiva envers l’instrument i sempre va defensar la seua tasca en favor de la resurrecció de la dolçaina. Però desil·lusionat davant el que estava ocorrent va decidir que calia començar a fer via pel seu conter. En aquell moment va ser una aposta arriscada. Existia la idea de que si no estaves a la vora de Blasco no tenies res a fer i tard o d’hora estaries condemnat a l’ostracisme: si no toques amb ell, on vas a tocar?... solien dir-se entre els companys. Però l’experiència li feia intuir que això no era cert. El temps va demostrar que havia encerta...

TEMPS DE CONSOLIDACIÓ Independentment de com siga el viatge, de les travesses que agafes, del compliment o no de les expectatives, sempre acabes aprenent alguna cosa. Jack Kerouak El curs 1982-83 va seguir formant-se tan en l’escola de dolçaina com a les classes de solfeig de l’Iturbi. Aquell curs va tocar a falles a la comissió de la falla J.J. Dómine – Port, on va formar equip amb Josep Letó Melero i Toni Blasco com a dolçainers, i el meu germà Ernest i altres dos alumnes més es feien càrrec d’acompanyar-los amb el tabal. Haureu notat les escasses referències que faig als tabaleters de l’escola. Té una explicació senzilla: el tema de la gent que tocava el tabal era diferent del dels dolçainers. Llavors no ocorria com ara que els tabaleters passaven anys i panys anat a classes. Allí acudien a classes col·lectives uns mesos -pot ser un any i escaig a tot estirar- i en quan assolien una base pel que respecta a tècnica i a coneixement dels ritmes passaven als assajos d...

EL LLARG CAMÍ El rei al seu tro i amb la seua corona al cap, no pot escriure les lleis del Parlament en lletra de motlle, sense haver començat per l’alfabet quan no era més que un príncep. Ah! I sense haver començat per la a i seguit totes les lletres fins la z. Charles Dickens Així, a finals dels anys 70 ja s’havia proveït d’una dolçaina, un tudell i una canya i va plantar-se al mig d’un camp de tarongers a intentar fer-la sonar. La cosa no era tan fàcil com semblava, així que va aconseguir el telèfon del domicili particular de Joan Blasco i li va trucar per informar-se al respecte de la possibilitat d’assistir a les seues classes. La persona que el va atendre va preguntar-li quin nivell de solfeig tenia, a la qual cosa el meu pare va respondre amb més sinceritat del que ho feien altres: Res . Llavors, li va aconsellar que adquirira alguna base pel que fa al llenguatge musical abans d’intentar tocar la dolçaina. Primers -i frustants- intents per fer sonar la dolçai...