CREUANT EL RUBICÓ
Si un home travessara el
Paradís en un somni
i li donaren una flor com a
prova de que ha estat allí,
i si al despertar trobara
eixa flor en la seua mà...
Llavors, què?
Samuel Taylor Coleridge
Desencantat, va resoldre abandonar
l’escola en finalitzar l’any. La decisió no va estar fàcil. Admirava
profundament a Blasco com a dolçainer, assegurava que a ell li devia tot el que
sabia, lloava la seua franca estiva envers l’instrument i sempre va defensar la
seua tasca en favor de la resurrecció de la dolçaina. Però desil·lusionat
davant el que estava ocorrent va decidir que calia començar a fer via pel seu
conter.
En aquell moment va ser una aposta
arriscada. Existia la idea de que si no estaves a la vora de Blasco no tenies
res a fer i tard o d’hora estaries condemnat a l’ostracisme: si no toques amb ell, on vas a tocar?...
solien dir-se entre els companys. Però l’experiència li feia intuir que això no
era cert. El temps va demostrar que havia encertat.
 |
| Amb Pepa Pons, la Xiqueta de Pinedo |
Els inicis de la “carrera en
solitari” no varen ser fàcils i no pas per que no tinguera feina. A les festes
que havien anat comptant amb ell els darrers anys se’n sumaren altres. Va
començar a col·laborar assíduament amb diversos cantadors d’albades: Tere
Segarra de Paterna, Eduard Serrano de Benicalap, Josep Estellés el Xiquet del Carme, Pepa Pons la xiqueta de Pinedo... També grups de
danses començaren a llogar-lo per a les seues actuacions: El Piló de Burjassot,
el Grup de Danses del Marítim, el de la falla Mariano Benlliure – Sèquia de
Tormos “l’Empalme”... I les escoles de dolçaina que anaven sorgint a diferents
indrets el contractaren com a mestre: a les falles Acàcies – Picayo de Benicalap
i Conserva – Berenguer Mallol de
València, a l’Entitat Cultural Valenciana “El Piló” de Burjassot...
El punt d’inflexió definitiu va ser
quan el Gremi Valencià d’Artistes Fallers el va contractar com a dolçainer per
a la seua Exposició Antològica de l’any 1986. Aquella era una feina que durant
molts anys havia fet Joan Blasco i ara passava a encarregar-se ell. Aquest fet
va suposar un enfrontament públic amb el seu mestre que no va ajudar gaire a
millorar les ja tenses relacions. No seria l’única ni la darrera confrontació,
i va passar a ser un fet habitual que cada cop que coincidien en un acte
acabaren discutint tots dos. D’acord que molts ho atribueixen al caràcter de
Blasco, però cal ser justos i dir que el meu pare tampoc era precisament dels
que defugia un encarament.
Així doncs, el problema era just el
contrari. Com que els actes es multiplicaven va haver de fer front a la
problemàtica de com cobrir-los tots. Tenia l’ajut del meu germà Ernest que l’acompanyava
al tabal, la qual cosa no era poc. Sempre ha estat un tabaleter de plenes
garanties, coneix tots els ritmes tradicionals que et pugues imaginar i si
algun se li escapa l’aprèn en qüestió de segons, corregeix i dissimula les
errades del dolçainer, és força sobri i disciplinat en les seues
interpretacions... Qualsevol dolçainer, a poc que tinga quatre tocates a l’esquena,
sap de la importància de poder comptar amb un partenaire d’aquestes característiques.
 |
| José Ambit, Ernest Llorca (pare) i Ernest Llorca (fill). Festes de Sant Roc a Benicalap. |
Seguia comptant amb l’ajut d’antics
companys, però quan arribaven falles aquests havien d’estar a disposició de
l’escola. Va ser llavors quan començaren
a entrar en joc els alumnes de les escoles que portava. Va haver un que sempre
va estar al seu costat, José Ambit de Benicalap. Era un amic des de feia anys
del meu pare. Malgrat l’estima personal que li tenia sovint es desesperava amb
ell pel seu nivell interpretatiu i per l’absoluta manca d’escrúpols a l’hora d’executar
determinades interpretacions. En qualsevol cas sempre va ser-li fidel, fins al
punt que a casa ens referíem a ell com Clemenza
en al·lusió al personatge de la novel·la El
Padrí. Quan va faltar el meu pare va seguir amb nosaltres un parell d’anys
més però després va decidir seguir altres camins. No li retrec aquella decisió,
però sí determinades actuacions i comentaris realitzats amb posterioritat i que
en cas d’haver viscut mon pare no s’haguera atrevit a fer. Des de llavors li
diguem Tessio. Fa anys que tinc la
sensació de que m’evita, i fa bé.
Poc temps després entraria en joc
novament la figura del dolçainer Josep Leto Melero. Leto –com se’l coneix
habitualment en els ambients “dolçainerils”- havia estat company a l’Escola
Municipal i havien fet molta lliga malgrat la diferència d’edat. Va entrar en la
mateixa fornada que el meu pare, quan solament tenia 17 anys. Havia començat mesos
enrere a tocar en un grupet que va organitzar la falla Llanterna – En Gil, on
eren mestres José Maria Chornet i Arturo Vinaixa. L’experiència va durar poc
però com que ell volia seguir tocant va preguntar als seus mestres per la
possibilitat de fer-li lliçons particulars. Es varen negar. Així que es va
adreçar a l’Escola Municipal on començaria el curs 1981-82.
Haureu detectat les referències a
escoles de dolçaina que sorgien a les comissions falleres. A aquest respecte
cal comentar que si els anys 70 varen ser l’època daurada de les bandes de
cornetes i tambors a València, en aquella primera meitat dels anys 80 la
dolçaina va tenir una certa revifada a la capital valenciana, en part gràcies a
que algunes falles decidiren fer classes per als membres de les seues
comissions. L’objectiu d’aquestes escoletes era oferir una activitat cultural,
però també garantir-se música a baix preu per a amenitzar els actes. La major
part d’elles varen resultar un fracàs i duraren molt poc temps, altres es
mantingueren amb daltabaixos alguns anys fins acabar també per desaparèixer, i
unes poques han arribat fins als nostres dies tot i que en molts casos han canviat
la seua filosofia inicial.
Quan el meu pare va fer via pel seu
compte Leto encara va continuar a l’Escola, no obstant seguiren mantenint el
contacte i feien actes junts. Però al cap d’un any també va marxar de la vora
de Blasco. En anar-se’n, la feina també se li va multiplicar i el meu pare
l’ajudava quant podia. S’organitzaven tots dos per poder treure endavant tots
els actes però mai mesclaren feines ni formaren cap colla junts, tot i que
alguns ho percebien d’altra manera.
Es feia acompanyar per un amic del
barri que li deien Alfonsito com a
tabaleter i que també havia passat
alguna temporada a l’Escola Municipal, però al poc temps va tenir un accident
amb la moto de gran cilindrada que conduïa. Arran d’allò, una greu lesió va
deixar-li seqüeles al genoll i va haver de deixar de tocar. Llavors, el meu
germà Ernest va passar a ser el seu tabaleter fins l’any 1991 en que va haver
de marxar a fer el servei militar. Va ser quan la funció de “tabaleter oficial”
de Leto va recaure sobre mi, i continuaria essent-ho uns anys més. Férem un
munt d’actes i festes, i fins i tot anàrem a tocar al programa Un, dos, tres de TVE convidats per l’humorista
Arévalo quan l’espai el presentaven Jordi Estadella i Míriam Díaz Aroca.
No obstant, des de que Alfonsito va deixar de tocar sempre va
tenir la dèria de tindre un tabaleter propi i no haver de dependre dels fills de Llorca. Quan veia
l’oportunitat intentava fer-se amb els serveis d’algun xiquet que apuntara
maneres o algun tabaleter rebotat de l’escola de Blasco. Mai li duraven una
rosada, amb la qual cosa havia de tornar a tirar mà de nosaltres. Aquest va ser
un dels motius inicials de que la relació començara deteriorar-se.
 |
| Ernest Llorca (fill), José Leto Melero i Ernest Llorca (pare) |
A LA RECERCA DEL PROPI ESTIL
Sabia que el seu estil era únic,
però també que l'havia originat les seues limitacions tècniques;
cosa que habitualment ocorre en la història de la música popular,
tot i que a molts ens incomode
que la història així ho conte.
Johnny Cash
 |
| Fent sonar una dolçaina de Vivó a Burjassot. |
Amb el pas del temps va anar
configurant la forma de tocar que el definiria. Tot i que durant molts anys va
fer servir les dolçaines que produïa el taller de Ramón Vivó de València –les
que havia dissenyat Joan Blasco i per tant eren d’ús exclusiu a l’escola per
aquells anys- sempre va tindre curiositat per provar instruments d’altres
fabricants i va començar a recopilar una interessant col·lecció. No obstant,
cap d’aquelles dolçaines el va convèncer el suficient com per abandonar el
model del torner del barri del Carme i així va seguir fins a la dècada dels 90.
Segurament l’admiració que sentia cap a Blasco com a intèrpret i cap a la seua forma de tocar estaven en gran part darrere d’aquest entestament en fer servir aquest model. Però no sols era
això. Li agradava el so potent que oferien aquestes dolçaines, tot i reconèixer
que sovint presentaven problemes d’afinació.
Aquesta va ser unes de les seues
premisses. Prioritzar la potència i la brillantor del so per sobre de qualsevol
altre aspecte. No és que no se’n preocupés de l’afinació, tots els dies feia
les seues “notes tingudes” a partir del La que obtenia en bufar un diapasó,
però entenia que hi havia altres aspectes importants. Dit d’altra forma: si per
a no quedar-se mig to alt –fet que li ocorria sovint- havia de perdre volum, no
li interessava.
 |
| La darrera canya que va fer servir |
En aquest sentit, les canyes també
hi jugaven un paper important. Va començar fent servir les canyes castellanes
que eren les que usava la majoria de la gent per aquells dies. Amb l’excepció
d’uns pocs autosuficients que eren “manyosets” i se’n feien canyes per a ells
mateix la resta havia de fer servir pipetes de Valladolid o Segovia que eren
les que es podien adquirir a les tendes de música, en absència total de
producció local, al menys a la zona de València capital. Temps després
començaren a apareixen fabricants valencians que abastien el mercat: Xavier
Ahuir, Miquel Claramunt, Juan Ramón Ferrando... Tot i provar tots els models va
tenir una clara predilecció per les de Claramunt. En qualsevol cas sempre
tocava amb canyes duríssimes, d’un notable espessor a les pales, i això de
posar-li filferro a una canya no ho entenia. Enrotllava unes voltes de fil de
cosir a la boca del tudell on encaixava la canya, i després fixava la canya
unint-la a l’espiga també amb fil de cosir. De vegades reforçava aquesta
lligassa amb unes gotes de cera calenta. Així acomplia la màxima que havia
aprés del seu mestre de cada canya amb el seu tudell.
Pel motiu de fer servir canyes
dures havia d’aplicar una tensió notable en l’embocadura, la qual cosa es
traduïa en l’absència gairebé absoluta de recursos tècnics i expressius com les
dinàmiques o el vibrat que, dit siga de pas, ni eren d’ús freqüent ni tampoc
ell dominava gaire. El principal ornament que emprava era el mordent, del qual
feia ús i abús, i en ocasions el trato
que li sortia de forma natural. L’embocadura rígida i poc flexible tenia com a
conseqüència que el procés respiratori fora deficitari, obrint poc la boca agafant
bàsicament l’aire pels costats, i això implicava que el fraseig no sempre fora
el més adequat ni el més coherent.
 |
| Fent uns versets per a l'auditori en Les Foies (Simat de la Valldigna) |
Hi havia, però, una sèrie d’elements
que eren altament valorats en aquelles dates. Pot ser algun haureu escoltat per
boca de la gent gran l’expressió ser un
dolçainer o parèixer un dolçainer
per referir-se a una persona garlaire, extravertida, fins i tot sorneguera i
aficionat a la broma. I és que, fins a temps molt recents, al dolçainer se li
han exigit amés de qualitats interpretatives tota una sèrie d’aspectes més
enllà dels estrictament musicals. En aquest sentit, mon pare dominava
determinats registres: sabia interactuar perfectament amb els festers, sempre
tenia la paraula justa, l’expressió apropiada per fer tranquil·litzar a un
clavari, una floreta verbal per a una festera, una lloança envers els
responsables de la festa... si important era saber parlar, més encara ho era
saber callar i no ficar-se en processó on no li tocava canela. Sabia animar un
esdeveniment més enllà de la seua música, contava acudits, ocurrències i
anècdotes que feien riure a grans i menuts.
Cap a la meitat de la dècada dels
90 va començar a tocar les dolçaines que sorgien del taller dels germans Rafa i
Atanasio Aliaga, també de la capital. Ja tenia mostres d’aquesta torneria tot i
que no li havien acabat de fer el pes, però en aquesta època el model d’aquest obrador
del barri de Sagunt va ser modificat gràcies al treball d’Enric Gironés i
Xavier Richart. També va canviar determinades posicions per adequar-les a les
noves propostes: el Do sostingut, el Fa natural o el Si bemoll, en una clara
mostra que, malgrat tot, la preocupació per l’afinació no li era aliena.
Amb tot, el tema de la potència
seguia essent la seua obsessió personal i això va portar-lo a seguir provant
instruments fins que va topar amb una dolçaina fabricada pel luthier català
Francesc Sans que va facilitar-li Claramunt. Amb aquest instrument sembla ser
que havia trobat l’equilibri que tants anys havia buscat i, de fet, va ser la
dolçaina que va fer servir fins a la seua mort.
No era un músic que puga
qualificar-se com a ortodox, li costava molt aprendre obres noves però quan ho
aconseguia no les oblidava i se les acomodava al seu propi gust interpretatiu. El
seu repertori era heterogeni, segurament a conseqüència de les diverses
influències. Les obres que havia treballat i aprés a l’Escola Municipal
conformaven la base. Eren peces que figuraven majoritàriament al Método de Dulzaina de Blasco i a la sèrie
de quadernets Dolçaina – Tocates
(València, 1981-1983), però també d’altres que circulaven en fotocòpies. Després,
quan va caure a les seues mans Estudiant
la dolçaina- Mètode i tècnica (la
primera edició de 1993) i el Tocates i
Estudis a 2 veus (també la primera edició de 1995) de X. Richart, va
començar a trillar el repertori que allí es recollia. A més, no podien faltar els
clàssics pasdobles i la música “xaranguera” del moment.
 |
| La tensió notable a l'embocadura limitava l'ús de determinats recursos. |
També, anava afegint melodies de
creació pròpia que ni tan sols es molestava en transcriure i tonades que
escoltava o li venien al cap. Fins i tot reproduïa sintonies de publicitat que
havia escoltat a la radio quan era jove i que no era capaç de reconèixer fins
que algú se li acostava encuriosit per demanar-li que tocarà la “cançoneta” de l’Okal o la de Muebles Peris. Amb la ferma voluntat d’agradar al seu públic va
incloure diverses obres alienes al repertori propi de la dolçaina buscant
l’efectisme. En aquest sentit, tenia el costum de passar l’ofrena a la Mare de
Déu dels Desemparats de València fent sonar la tornada de La Maredeueta de Conxita Piquer arrencant els aplaudiments del
públic. No poques discussions vàrem tenir al respecte de la inclusió d’aquest
repertori: jo no ho entenia i ho considerava absolutament fora de lloc. Avui en
dia ho entenc, però em segueix semblant més coent que un all. Tornaríem a
discutir.
Comentaris