Passa al contingut principal

LLORCA, EL DOLÇAINER (4)

CREUANT EL RUBICÓ

Si un home travessara el Paradís en un somni
i li donaren una flor com a prova de que ha estat allí,
i si al despertar trobara eixa flor en la seua mà...
Llavors, què?
Samuel Taylor Coleridge

Desencantat, va resoldre abandonar l’escola en finalitzar l’any. La decisió no va estar fàcil. Admirava profundament a Blasco com a dolçainer, assegurava que a ell li devia tot el que sabia, lloava la seua franca estiva envers l’instrument i sempre va defensar la seua tasca en favor de la resurrecció de la dolçaina. Però desil·lusionat davant el que estava ocorrent va decidir que calia començar a fer via pel seu conter.

En aquell moment va ser una aposta arriscada. Existia la idea de que si no estaves a la vora de Blasco no tenies res a fer i tard o d’hora estaries condemnat a l’ostracisme: si no toques amb ell, on vas a tocar?... solien dir-se entre els companys. Però l’experiència li feia intuir que això no era cert. El temps va demostrar que havia encertat.

Amb Pepa Pons, la Xiqueta de Pinedo
Els inicis de la “carrera en solitari” no varen ser fàcils i no pas per que no tinguera feina. A les festes que havien anat comptant amb ell els darrers anys se’n sumaren altres. Va començar a col·laborar assíduament amb diversos cantadors d’albades: Tere Segarra de Paterna, Eduard Serrano de Benicalap, Josep Estellés el Xiquet del Carme, Pepa Pons la xiqueta de Pinedo... També grups de danses començaren a llogar-lo per a les seues actuacions: El Piló de Burjassot, el Grup de Danses del Marítim, el de la falla Mariano Benlliure – Sèquia de Tormos “l’Empalme”... I les escoles de dolçaina que anaven sorgint a diferents indrets el contractaren com a mestre: a les falles Acàcies – Picayo de Benicalap  i Conserva – Berenguer Mallol de València, a l’Entitat Cultural Valenciana “El Piló” de Burjassot...


El punt d’inflexió definitiu va ser quan el Gremi Valencià d’Artistes Fallers el va contractar com a dolçainer per a la seua Exposició Antològica de l’any 1986. Aquella era una feina que durant molts anys havia fet Joan Blasco i ara passava a encarregar-se ell. Aquest fet va suposar un enfrontament públic amb el seu mestre que no va ajudar gaire a millorar les ja tenses relacions. No seria l’única ni la darrera confrontació, i va passar a ser un fet habitual que cada cop que coincidien en un acte acabaren discutint tots dos. D’acord que molts ho atribueixen al caràcter de Blasco, però cal ser justos i dir que el meu pare tampoc era precisament dels que defugia un encarament.
    
Així doncs, el problema era just el contrari. Com que els actes es multiplicaven va haver de fer front a la problemàtica de com cobrir-los tots. Tenia l’ajut del meu germà Ernest que l’acompanyava al tabal, la qual cosa no era poc. Sempre ha estat un tabaleter de plenes garanties, coneix tots els ritmes tradicionals que et pugues imaginar i si algun se li escapa l’aprèn en qüestió de segons, corregeix i dissimula les errades del dolçainer, és força sobri i disciplinat en les seues interpretacions... Qualsevol dolçainer, a poc que tinga quatre tocates a l’esquena, sap de la importància de poder comptar amb un partenaire d’aquestes característiques.  

José Ambit, Ernest Llorca (pare) i Ernest Llorca (fill).
Festes de Sant Roc a Benicalap.
Seguia comptant amb l’ajut d’antics companys, però quan arribaven falles aquests havien d’estar a disposició de l’escola.  Va ser llavors quan començaren a entrar en joc els alumnes de les escoles que portava. Va haver un que sempre va estar al seu costat, José Ambit de Benicalap. Era un amic des de feia anys del meu pare. Malgrat l’estima personal que li tenia sovint es desesperava amb ell pel seu nivell interpretatiu i per l’absoluta manca d’escrúpols a l’hora d’executar determinades interpretacions. En qualsevol cas sempre va ser-li fidel, fins al punt que a casa ens referíem a ell com Clemenza en al·lusió al personatge de la novel·la El Padrí. Quan va faltar el meu pare va seguir amb nosaltres un parell d’anys més però després va decidir seguir altres camins. No li retrec aquella decisió, però sí determinades actuacions i comentaris realitzats amb posterioritat i que en cas d’haver viscut mon pare no s’haguera atrevit a fer. Des de llavors li diguem Tessio. Fa anys que tinc la sensació de que m’evita, i fa bé.

Poc temps després entraria en joc novament la figura del dolçainer Josep Leto Melero. Leto –com se’l coneix habitualment en els ambients “dolçainerils”- havia estat company a l’Escola Municipal i havien fet molta lliga malgrat la diferència d’edat. Va entrar en la mateixa fornada que el meu pare, quan solament tenia 17 anys. Havia començat mesos enrere a tocar en un grupet que va organitzar la falla Llanterna – En Gil, on eren mestres José Maria Chornet i Arturo Vinaixa. L’experiència va durar poc però com que ell volia seguir tocant va preguntar als seus mestres per la possibilitat de fer-li lliçons particulars. Es varen negar. Així que es va adreçar a l’Escola Municipal on començaria el curs 1981-82.

Haureu detectat les referències a escoles de dolçaina que sorgien a les comissions falleres. A aquest respecte cal comentar que si els anys 70 varen ser l’època daurada de les bandes de cornetes i tambors a València, en aquella primera meitat dels anys 80 la dolçaina va tenir una certa revifada a la capital valenciana, en part gràcies a que algunes falles decidiren fer classes per als membres de les seues comissions. L’objectiu d’aquestes escoletes era oferir una activitat cultural, però també garantir-se música a baix preu per a amenitzar els actes. La major part d’elles varen resultar un fracàs i duraren molt poc temps, altres es mantingueren amb daltabaixos alguns anys fins acabar també per desaparèixer, i unes poques han arribat fins als nostres dies tot i que en molts casos han canviat la seua filosofia inicial.   
  
Quan el meu pare va fer via pel seu compte Leto encara va continuar a l’Escola, no obstant seguiren mantenint el contacte i feien actes junts. Però al cap d’un any també va marxar de la vora de Blasco. En anar-se’n, la feina també se li va multiplicar i el meu pare l’ajudava quant podia. S’organitzaven tots dos per poder treure endavant tots els actes però mai mesclaren feines ni formaren cap colla junts, tot i que alguns ho percebien d’altra manera.

Es feia acompanyar per un amic del barri que li deien Alfonsito com a tabaleter i que també havia passat alguna temporada a l’Escola Municipal, però al poc temps va tenir un accident amb la moto de gran cilindrada que conduïa. Arran d’allò, una greu lesió va deixar-li seqüeles al genoll i va haver de deixar de tocar. Llavors, el meu germà Ernest va passar a ser el seu tabaleter fins l’any 1991 en que va haver de marxar a fer el servei militar. Va ser quan la funció de “tabaleter oficial” de Leto va recaure sobre mi, i continuaria essent-ho uns anys més. Férem un munt d’actes i festes, i fins i tot anàrem a tocar al programa Un, dos, tres de TVE convidats per l’humorista Arévalo quan l’espai el presentaven Jordi Estadella i Míriam Díaz Aroca.

No obstant, des de que Alfonsito va deixar de tocar sempre va tenir la dèria de tindre un tabaleter propi i no haver de dependre dels fills de Llorca. Quan veia l’oportunitat intentava fer-se amb els serveis d’algun xiquet que apuntara maneres o algun tabaleter rebotat de l’escola de Blasco. Mai li duraven una rosada, amb la qual cosa havia de tornar a tirar mà de nosaltres. Aquest va ser un dels motius inicials de que la relació començara deteriorar-se.

Ernest Llorca (fill), José Leto Melero i Ernest Llorca (pare)


A LA RECERCA DEL PROPI ESTIL

Sabia que el seu estil era únic,
però també que l'havia originat les seues limitacions tècniques;
cosa que habitualment ocorre en la història de la música popular,
 tot i que a molts ens incomode que la història així ho conte.
Johnny Cash

Fent sonar una dolçaina de Vivó a Burjassot.
Amb el pas del temps va anar configurant la forma de tocar que el definiria. Tot i que durant molts anys va fer servir les dolçaines que produïa el taller de Ramón Vivó de València –les que havia dissenyat Joan Blasco i per tant eren d’ús exclusiu a l’escola per aquells anys- sempre va tindre curiositat per provar instruments d’altres fabricants i va començar a recopilar una interessant col·lecció. No obstant, cap d’aquelles dolçaines el va convèncer el suficient com per abandonar el model del torner del barri del Carme i així va seguir fins a la dècada dels 90. Segurament l’admiració que sentia cap a Blasco com a intèrpret i cap a la seua forma de tocar estaven en gran part darrere d’aquest entestament en  fer servir aquest model. Però no sols era això. Li agradava el so potent que oferien aquestes dolçaines, tot i reconèixer que sovint presentaven problemes d’afinació.

Aquesta va ser unes de les seues premisses. Prioritzar la potència i la brillantor del so per sobre de qualsevol altre aspecte. No és que no se’n preocupés de l’afinació, tots els dies feia les seues “notes tingudes” a partir del La que obtenia en bufar un diapasó, però entenia que hi havia altres aspectes importants. Dit d’altra forma: si per a no quedar-se mig to alt –fet que li ocorria sovint- havia de perdre volum, no li interessava.

La darrera canya que va fer servir
En aquest sentit, les canyes també hi jugaven un paper important. Va començar fent servir les canyes castellanes que eren les que usava la majoria de la gent per aquells dies. Amb l’excepció d’uns pocs autosuficients que eren “manyosets” i se’n feien canyes per a ells mateix la resta havia de fer servir pipetes de Valladolid o Segovia que eren les que es podien adquirir a les tendes de música, en absència total de producció local, al menys a la zona de València capital. Temps després començaren a apareixen fabricants valencians que abastien el mercat: Xavier Ahuir, Miquel Claramunt, Juan Ramón Ferrando... Tot i provar tots els models va tenir una clara predilecció per les de Claramunt. En qualsevol cas sempre tocava amb canyes duríssimes, d’un notable espessor a les pales, i això de posar-li filferro a una canya no ho entenia. Enrotllava unes voltes de fil de cosir a la boca del tudell on encaixava la canya, i després fixava la canya unint-la a l’espiga també amb fil de cosir. De vegades reforçava aquesta lligassa amb unes gotes de cera calenta. Així acomplia la màxima que havia aprés del seu mestre de cada canya amb el seu tudell.

Pel motiu de fer servir canyes dures havia d’aplicar una tensió notable en l’embocadura, la qual cosa es traduïa en l’absència gairebé absoluta de recursos tècnics i expressius com les dinàmiques o el vibrat que, dit siga de pas, ni eren d’ús freqüent ni tampoc ell dominava gaire. El principal ornament que emprava era el mordent, del qual feia ús i abús, i en ocasions el trato que li sortia de forma natural. L’embocadura rígida i poc flexible tenia com a conseqüència que el procés respiratori fora deficitari, obrint poc la boca agafant bàsicament l’aire pels costats, i això implicava que el fraseig no sempre fora el més adequat ni el més coherent.

Fent uns versets per a l'auditori en
Les Foies (Simat de la Valldigna)
Hi havia, però, una sèrie d’elements que eren altament valorats en aquelles dates. Pot ser algun haureu escoltat per boca de la gent gran l’expressió ser un dolçainer o parèixer un dolçainer per referir-se a una persona garlaire, extravertida, fins i tot sorneguera i aficionat a la broma. I és que, fins a temps molt recents, al dolçainer se li han exigit amés de qualitats interpretatives tota una sèrie d’aspectes més enllà dels estrictament musicals. En aquest sentit, mon pare dominava determinats registres: sabia interactuar perfectament amb els festers, sempre tenia la paraula justa, l’expressió apropiada per fer tranquil·litzar a un clavari, una floreta verbal per a una festera, una lloança envers els responsables de la festa... si important era saber parlar, més encara ho era saber callar i no ficar-se en processó on no li tocava canela. Sabia animar un esdeveniment més enllà de la seua música, contava acudits, ocurrències i anècdotes que feien riure a grans i menuts.

Cap a la meitat de la dècada dels 90 va començar a tocar les dolçaines que sorgien del taller dels germans Rafa i Atanasio Aliaga, també de la capital. Ja tenia mostres d’aquesta torneria tot i que no li havien acabat de fer el pes, però en aquesta època el model d’aquest obrador del barri de Sagunt va ser modificat gràcies al treball d’Enric Gironés i Xavier Richart. També va canviar determinades posicions per adequar-les a les noves propostes: el Do sostingut, el Fa natural o el Si bemoll, en una clara mostra que, malgrat tot, la preocupació per l’afinació no li era aliena.

Amb tot, el tema de la potència seguia essent la seua obsessió personal i això va portar-lo a seguir provant instruments fins que va topar amb una dolçaina fabricada pel luthier català Francesc Sans que va facilitar-li Claramunt. Amb aquest instrument sembla ser que havia trobat l’equilibri que tants anys havia buscat i, de fet, va ser la dolçaina que va fer servir fins a la seua mort.  

No era un músic que puga qualificar-se com a ortodox, li costava molt aprendre obres noves però quan ho aconseguia no les oblidava i se les acomodava al seu propi gust interpretatiu. El seu repertori era heterogeni, segurament a conseqüència de les diverses influències. Les obres que havia treballat i aprés a l’Escola Municipal conformaven la base. Eren peces que figuraven majoritàriament al Método de Dulzaina de Blasco i a la sèrie de quadernets Dolçaina – Tocates (València, 1981-1983), però també d’altres que circulaven en fotocòpies. Després, quan va caure a les seues mans Estudiant la dolçaina- Mètode i tècnica  (la primera edició de 1993) i el Tocates i Estudis a 2 veus (també la primera edició de 1995) de X. Richart, va començar a trillar el repertori que allí es recollia. A més, no podien faltar els clàssics pasdobles i la música “xaranguera” del moment.

La tensió notable a l'embocadura limitava l'ús de determinats recursos.

També, anava afegint melodies de creació pròpia que ni tan sols es molestava en transcriure i tonades que escoltava o li venien al cap. Fins i tot reproduïa sintonies de publicitat que havia escoltat a la radio quan era jove i que no era capaç de reconèixer fins que algú se li acostava encuriosit per demanar-li que tocarà la “cançoneta” de l’Okal o la de Muebles Peris. Amb la ferma voluntat d’agradar al seu públic va incloure diverses obres alienes al repertori propi de la dolçaina buscant l’efectisme. En aquest sentit, tenia el costum de passar l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats de València fent sonar la tornada de La Maredeueta de Conxita Piquer arrencant els aplaudiments del públic. No poques discussions vàrem tenir al respecte de la inclusió d’aquest repertori: jo no ho entenia i ho considerava absolutament fora de lloc. Avui en dia ho entenc, però em segueix semblant més coent que un all. Tornaríem a discutir.


 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d