Passa al contingut principal

LLORCA, EL DOLÇAINER (3)

TEMPS DE CONSOLIDACIÓ
Independentment de com siga el viatge,
de les travesses que agafes,
del compliment o no de les expectatives,
sempre acabes aprenent alguna cosa.
Jack Kerouak

El curs 1982-83 va seguir formant-se tan en l’escola de dolçaina com a les classes de solfeig de l’Iturbi. Aquell curs va tocar a falles a la comissió de la falla J.J. Dómine – Port, on va formar equip amb Josep Letó Melero i Toni Blasco com a dolçainers, i el meu germà Ernest i altres dos alumnes més es feien càrrec d’acompanyar-los amb el tabal.

Haureu notat les escasses referències que faig als tabaleters de l’escola. Té una explicació senzilla: el tema de la gent que tocava el tabal era diferent del dels dolçainers. Llavors no ocorria com ara que els tabaleters passaven anys i panys anat a classes. Allí acudien a classes col·lectives uns mesos -pot ser un any i escaig a tot estirar- i en quan assolien una base pel que respecta a tècnica i a coneixement dels ritmes passaven als assajos de la colla i ja s’espavilaven per fixar-se i imitar als més veterans. Hi havia qui ni tan sols anava als assajos o ho feia a temporades, especialment en acostar-se èpoques de feina, concretament les setmanes anteriors a les falles. És el que deien “assaig a l’oloreta dels bunyols”. Per això, els lligams entre ells no eren tan ferms com ocorria amb els dolçainers que sí mantenien un contacte més freqüent i continuat.

A més, la procedència dels alumnes de tabal era força heterogènia. Bàsicament la formaven quatre grans grups: els fills dels alumnes de dolçaina, on estaven els meus germans Ernest i Merxe, Jordi Navarro (el fill de Ferran Navarro), Dídac Palau (el fill de Palau el de Foios),  Pau i Estel (les filles de Sergi Navarro), etc. Altre ho formaven tabaleters de major edat i més veterans, tot i que encara eren joves: Alejandro Blay, Jordi Martínez o Julian de la Higuera són alguns exemples. El tercer grup era el que en la fraseologia escolar es coneixia com “los niños de la calle”: eren xiquets –generalment dels barris de Jesús o de Patraix- que Blasco acomboiava per tal de dur-los a l’escola i que aprengueren a tocar el tabal. Després estaven els esperits lliures, gent –xiquets sobretot, però també algun adult- que s’apuntava a les classes.

Tabaleters d'esquerra a dreta: Julian de la Higuera, Ernest Llorca, (fill d'E. Llorca),
Sonia Mestre (filla de R. Mestre), Pau i Estel (filles de S. Navarro),
Dídac Palau (fill de Palau el de Foios) i Pedro (veí de Blasco).
Amb això, l’estiu del 83 marcaria una fita important a la seua trajectòria. Va ser responsable per primer cop de posar música a una festa de carrer. Era a les festes de Sant Jaume i Santa Anna de Simat de la Valldigna i els festers d’aquell anys eren el seu amic Enrique Boraia i Paco el del forn. Des de feia molts anys que el dolçainer encarregat d’aqueixa festa –com de la resta de festes que es feien a Simat i a les seues partides- era Simeón Mulet de Pedreguer que solia acompanyar-se a la caixa de Pepe Porró de Gata. Però aquell any, els seus amics varen decidir confiar en ell i li encomanaren la festa. La cosa no va caure gaire bé a algú en el poble que va protestar enèrgicament pel fet de llogar a aquell dolçainer novell en lloc de al tio Simeón que tants anys portava fent la festa. Més en tort encara li va pegar al xirimiter de Pedreguer que poc després li va negar la salutació quan varen coincidir a les festes del Pla de Corrals.

En qualsevol cas, el fet de ser el dolçainer d’una festa tant exigent com ho era la de santa Anna i, a sobre, fer-ho amb un èxit notable va començar a sembrar la idea de que podia assumir majors quotes de responsabilitat. Poc a poc, els veïns de Simat començaren a tenir-lo en compte a l’hora de llogar al dolçainer per a tots els seus esdeveniments: les festes del poble, sant Antoni, sant Cristòfol, la Puríssima...   

Primeres actuacions a les festes de Santa Anna a
Simat de la Valldigna

La dinàmica personal va seguir el curs de 1983-84, però l’escola va començar a passar per hores baixes. Les autoritats municipals varen decidir fer obres al G.E. Teodoro Llorente, així que totes les matèries que allí s’impartien es traslladaren al G.E. Serrano Morales. Una vegada més, la dolçaina “molestava” i això va obligar a desplaçar l’escola a l’antic mercat d’Abastos, concretament a l’espai que abans havia ocupat el bar.

Les instal·lacions eren una autèntica vergonya. L’edifici llavors no era l’immoble restaurat amb institut, poliesportiu i diversos serveis municipals que avui podem contemplar al barri de l’Eixample. Després de la instauració de Mercavalència junt al nou llit del Túria als anys 70, la construcció havia anat degradant-se i era poc més que una motle ruïnosa amb escasses funcions. El local estava brut i desmarxat; sovint era utilitzat per diferents formacions polítiques per a fer allò que deien “festa del partit” i ho deixaven tot cap per avall; les finestres no tenien vidres i hagueren de tapar-les els propis alumnes amb plàstics i cartrons; allí feia fred i també varen ser els alumnes els qui pagaren entre tots una estufa per a poder escalfar-se els dies d’hivern; la dotació material era pràcticament nul·la: una taula on els tabaleters practicaven, fet que va obligar a cadascú a adquirir el seu propi faristol; no tenien ni tan sols un armari i per això l’arxiu de l’escola es va comprimir en una maleta de viatge. Per si no fora suficient, rates com a conills es passejaven ufanoses pel mateix espai on hi havia xiquets aprenent a tocar el tabalet.

Amb tot, aquell curs acadèmic va enllestir el tercer nivell en que estava estructurat el procés d’aprenentatge, però encara es quedaria com a membre de la colla un temps.

Les reiterades queixes i protestes per la situació en que s’havia vist abocada l’escola no varen donar cap resultat i l’ajuntament, llavors governat pel socialista Ricard Pérez Casado, es va desentendre. A començament del curs 1984-85, veient que les perspectives no havien canviat gaire els propis alumnes prengueren la iniciativa i encetaren una creuada per diversos mitjans de comunicació. Un dels elements més actius en aquesta campanya de protesta va estar el meu pare i va tenir un especial impacte l’entrevista que varen fer-li al programa “De dalt a baix” que s’emetia a Radio Peninsular-RNE. L’espai dirigit i presentat per Toni Mestre era un referent dintre de la radiodifusió ja que va estar el primer programa en emetre en valencià a la radio pública, i comptava amb una destacada audiència dintre dels moviments progressistes. La denúncia pública va anar estenent-se i els medis de premsa escrita també varen fer-se ressò de la infàmia que s’estava cometent en l’escola de dolçaina:

Desde el 12 de septiembre en que estaba prevista la apertura del curso, los alumnos de la Escuela Municipal de Música, de Tabalet i Dolçaina, no han iniciado todavía sus clases por falta de un local donde llevar a cabo sus estudios.
El de este grupo de 40 personas ha sido un largo peregrinar por las aulas y sótanos, sin que se les adjudique un lugar fijo y para siempre. En estas circunstancias se encuentran actualmente llevando a cabo sus ensayos por las huertas de Valencia.
(…) El año pasado estuvieron en el bar del mercado de Abastos, sin luz, sin cristales, sin sillas, sin ninguna condición. Los propios alumnos pagaron de su bolsillo la compra de una estufa y de los atriles. Además, estuvieron constantemente interrumpidos por las numerosas fiestas que partidos y organizaciones celebran en Abastos.
Pese a que, como todo el mundo, pagan religiosamente su matrícula, 355 pesetas, nadie ha tomado conciencia de la situación en que se encuentran, y las quejas de los alumnos han ido pasando del responsable municipal de cultura al de educación y viceversa (Las Provincias, del dia 13 de novembre de 1984, pàg. 42).

Finalment, la pressió mediàtica va donar els seus fruits i l’ajuntament els va concedir les instal·lacions del Grup Escolar Padre Jofré al barri de Marxalenes. La situació no era el més ideal: la nova ubicació de l’escola es trobava relativament allunyada de la zona de Guillem de Castro on s’havien traslladat les classes de solfeig, amb la qual cosa suposava un maldecap haver de desplaçar-se d’un centre a l’altre. Però aplicant la lògica tan imperant entre el gènere humà, una mica d’alguna cosa sempre era millor que molt de no res. En qualsevol cas, tampoc seria aquest l’emplaçament definitiu i la peregrinació continuaria poc temps després fins a l’antic escorxador municipal, als edificis que ara comprenen el complex esportiu de La Petxina.

Llavors, el meu pare ja no era aquell dolçainer novell que mirava als seus companys i al seu mestre amb ulls esparpellats. Havia anat guanyat presència dintre de l’escola, era uns dels veterans amb cert predicament entre els seus companys, i començava tenir pes específic entre diverses comissions i associacions festeres de la ciutat. Pot ser per això, les coses començaren a canviar i el ambient aniria enterbolint-se.

EL PRINCIPI DE LA FI

¿No heu experimentat mai la tendresa que poden
despertar les petites atencions?
Jo sí, i me n’he agut de penedir sempre.
Pere Calders

Després dels primers anys havia guanyat pes específic i no solament per què ja tenia certa veterania, sinó també va començar a ser reclamat com a dolçainer per diverses associacions festeres. Hi havia, però, una pràctica freqüent: els alumnes no assumien les seus pròpies feines sinó que ho derivaven a l’escola. No era una qüestió de dogma, simplement era un costum i no estava ben vist que un deixeble es “botara” sense més la figura del mestre. Avui en dia és un fet que a molts els escandalitza, però aquelles primeres escoles conservaven una forta mentalitat de jerarquia, possiblement heretada dels antics sistemes de transmissió de l’instrument.

Tenen raó aquells que asseguren que les situacions no són comparables: l’Escola Municipal era un organisme públic depenent directament de l’ajuntament de València i el seu responsable era funcionari, no era un mestre que de forma particular fa classes a un grapat d’alumnes i pot fixar les seues pròpies condicions. Però no cal oblidar que la dolçaina sempre ha tingut un component molt alt d’ofici i, del mateix mode que un aprenent a una fleca no assumia les seus pròpies encomanes i obviava la figura del mestre forner, s’entenia que tampoc un “aprenent” de dolçaina podia passar per l’alt l’autoritat del mestre dolçainer. És una mentalitat i una forma de pensament arrelada i solidificada al llarg dels segles, molt vinculada al funcionament propi del món gremial. I aquestes idees i plantejaments no són fàcils canviar-los de la nit al matí. Això no vol dir que fora la forma correcta de procedir, però Blasco provenia d’eixe món –no sols com a dolçainer, sinó també pel seu ofici familiar de sabater- i s’havia impregnat d’aquestes idees des de petit.

En qualsevol cas, era un tema conflictiu que havia generat no pocs enfrontaments des de pràcticament la fundació de l’Escola, i sempre han circulat comentaris als vomitoris respecte de com aquesta va ser una de les causes de que molts dels intèrprets que conformaven les primeres fornades de dolçainers instruïts a l’Escola –molts d’ells amb formació universitària i vinculats a moviments polítics i socials d’esquerra- decidiren abandonar-la.

Com a conseqüència de la seua activitat com a artista faller i la seua afició a teatre, el meu pare era una persona estretament lligada al món festiu de la ciutat de València. Era especialment conegut en l’àmbit faller, però també a altre tipus d’agrupacions: confraries, associacions culturals, col·lectius veïnals... i això va fer que començara a ser llogat per a diverses festes. Sense tenir en compte els actes que pogueren sortir-li a Simat –generalment en dates fora del curs acadèmic i en un àmbit geogràfic allunyat de la influència de l’Escola-, en principi passava les actuacions a l’escola i aquesta els redistribuïa com considerava escaient, en ocasions per què es veia incapacitat per a fer l’escomesa i altres vegades pel temor a sentir-se desplaçat en trencar aquella norma no escrita.

Actuació amb la falla Acacias - Picayo
de Benicalap. Anys 80. 
No obstant, diversos esdeveniments començaren a fer-lo canviar de parer. En alguns casos, la persona que anava a fer l’acte per al qual havia estat contractat inicialment no tenia el comportament adequat i es generaven enfrontaments amb el festers, altres vegades el dolçainer al qual s’encarregava l’acte entregava la seua targeta per tal de que la propera vegada el contractaren a ell directament, com si el meu pare fora un ximple intermediari en lloc de ser la persona a qui s’havia llogat inicialment. En ocasions, també els festers li exigien que fos ell qui anés personalment a tocar, i que si ell no podia ja se’n buscarien a altre.

Llavors, va mamprendre a realitzar actes d’amagatotis. No era l’únic, ja que molts companys també ho feien –feta la llei, feta la trampa- i s’ajudaven entre ells per tal de treure endavant els bolos. Això d’internet, les xarxes socials i penjar fotos de tot el que fas ni se’ls passava pel cap, amb la qual cosa era molt més fàcil anar a tocar i que ningú s’enterara. Feia especial lliga amb Josep Leto Melero i Pepe Lacueva, i el meu germà solia anar a tocar el tabal. Si calia algun tabaleter més recorrien a altres alumnes de l’escola.  

Però reprenent el tema on estàvem,  no solament va decidir fer les seues pròpies actuacions, també va començar a portar escoles. Era l’any 1985 i el maniser Eduard Navarro havia de marxar a fer el servei militar obligatori, així que va encomanar-li la tasca de substituir-lo a l’escola que hi havia al seu poble. El meu pare tenia certa vinculació amb el poble de Manises, era company i existia bona sintonia amb Eduard Navarro –possiblement el millor multi instrumentista de l’actualitat-, Vicent Pastor Chanzà –que temps més tard seria un dels fundadors de Tres Fan Ball-, i també amb el tabaleter Manolo Miralles.

Actuació amb els alumnes de l'Escola de Manises. A l'esquerra el tabaleter
Manolo Miralles. Al fons, amb barba, Vicent Pastor.

Aquestes circumstàncies varen portar-lo a una progressiva desvinculació de l’escola. El moment clau per tal de culminar el desafecte varen ser les falles d’aquell mateix 1985. Eixe any plantava monument a la falla General Pando – Serrano Flores, i la comissió va decidir llogar-lo també com a dolçainer. Com que en falles era inviable fer actes sense que a l’escola se’n assabentaren, va decidir passar els actes però amb la condició de que ell no l’enviaren a tocar a aquella falla. L’explicació és ben senzilla: com que havia estat l’artista que els havia fet el monument si la falla assolia l’èxit no hi hauria cap problema, però si resultava ser un fracàs hauria d’escoltar-se els retrets dels fallers totes les festes.


Així, entre unes coses i altres va passar a l’escola un fum d’actes, però en rebre el llistat amb les actuacions que aniria a fer li varen caure les ales del cor. A la relació solament figuraven quatre o cinc compromisos, entre ells els d’obrir i tancar l’ofrena que, a sobre, no es cobraven. Incrèdul davant aquell fet, va pensar que es tractava d’un error, que aquella no era la seua llista, que s’havien enganyat i que aquell paper li correspondria a algun altre company. Ell era un alumne veterà, havia lluitat per l’escola i havia passat un grapat de feina... havia de tractar-se d’una equivocació. Va tocar-li a Blasco dient-li que l’havia perdut, que se li havia traspaperat o alguna cosa però que no la trobava, i va demanar-li si podia fer-li una còpia. Quan va rebre el duplicat va comprovar que, efectivament, aquella era la seua llista i que no hi havia hagut cap errada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o