TEMPS DE CONSOLIDACIÓ
Independentment de com siga
el viatge,
de les travesses que
agafes,
del compliment o no de les
expectatives,
sempre acabes aprenent
alguna cosa.
Jack Kerouak
El curs 1982-83 va seguir
formant-se tan en l’escola de dolçaina com a les classes de solfeig de
l’Iturbi. Aquell curs va tocar a falles a la comissió de la falla J.J. Dómine –
Port, on va formar equip amb Josep Letó Melero i Toni Blasco com a dolçainers,
i el meu germà Ernest i altres dos alumnes més es feien càrrec d’acompanyar-los
amb el tabal.
Haureu notat les escasses
referències que faig als tabaleters de l’escola. Té una explicació senzilla: el
tema de la gent que tocava el tabal era diferent del dels dolçainers. Llavors
no ocorria com ara que els tabaleters passaven anys i panys anat a classes.
Allí acudien a classes col·lectives uns mesos -pot ser un any i escaig a tot
estirar- i en quan assolien una base pel que respecta a tècnica i a coneixement
dels ritmes passaven als assajos de la colla i ja s’espavilaven per fixar-se i
imitar als més veterans. Hi havia qui ni tan sols anava als assajos o ho feia a
temporades, especialment en acostar-se èpoques de feina, concretament les
setmanes anteriors a les falles. És el que deien “assaig a l’oloreta dels bunyols”.
Per això, els lligams entre ells no eren tan ferms com ocorria amb els
dolçainers que sí mantenien un contacte més freqüent i continuat.
A més, la procedència dels alumnes
de tabal era força heterogènia. Bàsicament la formaven quatre grans grups: els
fills dels alumnes de dolçaina, on estaven els meus germans Ernest i Merxe,
Jordi Navarro (el fill de Ferran Navarro), Dídac Palau (el fill de Palau el de
Foios), Pau i Estel (les filles de Sergi
Navarro), etc. Altre ho formaven tabaleters de major edat i més veterans, tot i
que encara eren joves: Alejandro Blay, Jordi Martínez o Julian de la Higuera
són alguns exemples. El tercer grup era el que en la fraseologia escolar es
coneixia com “los niños de la calle”: eren xiquets –generalment dels barris de
Jesús o de Patraix- que Blasco acomboiava per tal de dur-los a l’escola i que
aprengueren a tocar el tabal. Després estaven els esperits lliures, gent
–xiquets sobretot, però també algun adult- que s’apuntava a les classes.
 |
| Tabaleters d'esquerra a dreta: Julian de la Higuera, Ernest Llorca, (fill d'E. Llorca), Sonia Mestre (filla de R. Mestre), Pau i Estel (filles de S. Navarro), Dídac Palau (fill de Palau el de Foios) i Pedro (veí de Blasco). |
Amb això, l’estiu del 83 marcaria
una fita important a la seua trajectòria. Va ser responsable per primer cop de
posar música a una festa de carrer. Era a les festes de Sant Jaume i Santa Anna
de Simat de la Valldigna i els festers d’aquell anys eren el seu amic Enrique Boraia i Paco el del forn. Des de feia molts anys que el dolçainer encarregat
d’aqueixa festa –com de la resta de festes que es feien a Simat i a les seues
partides- era Simeón Mulet de Pedreguer que solia acompanyar-se a la caixa de
Pepe Porró de Gata. Però aquell any,
els seus amics varen decidir confiar en ell i li encomanaren la festa. La cosa
no va caure gaire bé a algú en el poble que va protestar enèrgicament pel fet
de llogar a aquell dolçainer novell en lloc de al tio Simeón que tants anys portava fent la festa. Més en tort encara
li va pegar al xirimiter de Pedreguer que poc després li va negar la salutació
quan varen coincidir a les festes del Pla de Corrals.
En qualsevol cas, el fet de ser el
dolçainer d’una festa tant exigent com ho era la de santa Anna i, a sobre,
fer-ho amb un èxit notable va començar a sembrar la idea de que podia assumir
majors quotes de responsabilitat. Poc a poc, els veïns de Simat començaren a tenir-lo
en compte a l’hora de llogar al dolçainer per a tots els seus esdeveniments:
les festes del poble, sant Antoni, sant Cristòfol, la Puríssima...
 |
| Primeres actuacions a les festes de Santa Anna a Simat de la Valldigna |
La dinàmica personal va seguir el
curs de 1983-84, però l’escola va començar a passar per hores baixes. Les
autoritats municipals varen decidir fer obres al G.E. Teodoro Llorente, així
que totes les matèries que allí s’impartien es traslladaren al G.E. Serrano
Morales. Una vegada més, la dolçaina “molestava” i això va obligar a desplaçar
l’escola a l’antic mercat d’Abastos, concretament a l’espai que abans havia
ocupat el bar.
Les instal·lacions eren una
autèntica vergonya. L’edifici llavors no era l’immoble restaurat amb institut,
poliesportiu i diversos serveis municipals que avui podem contemplar al barri
de l’Eixample. Després de la instauració de Mercavalència
junt al nou llit del Túria als anys 70, la construcció havia anat degradant-se
i era poc més que una motle ruïnosa amb escasses funcions. El local estava brut
i desmarxat; sovint era utilitzat per diferents formacions polítiques per a fer
allò que deien “festa del partit” i ho deixaven tot cap per avall; les
finestres no tenien vidres i hagueren de tapar-les els propis alumnes amb
plàstics i cartrons; allí feia fred i també varen ser els alumnes els qui
pagaren entre tots una estufa per a poder escalfar-se els dies d’hivern; la
dotació material era pràcticament nul·la: una taula on els tabaleters
practicaven, fet que va obligar a cadascú a adquirir el seu propi faristol; no
tenien ni tan sols un armari i per això l’arxiu de l’escola es va comprimir en
una maleta de viatge. Per si no fora suficient, rates com a conills es
passejaven ufanoses pel mateix espai on hi havia xiquets aprenent a tocar el
tabalet.
Amb tot, aquell curs acadèmic va
enllestir el tercer nivell en que estava estructurat el procés d’aprenentatge, però
encara es quedaria com a membre de la colla un temps.
Les reiterades queixes i protestes
per la situació en que s’havia vist abocada l’escola no varen donar cap
resultat i l’ajuntament, llavors governat pel socialista Ricard Pérez Casado,
es va desentendre. A començament del curs 1984-85, veient que les perspectives
no havien canviat gaire els propis alumnes prengueren la iniciativa i encetaren
una creuada per diversos mitjans de comunicació. Un dels elements més actius en
aquesta campanya de protesta va estar el meu pare i va tenir un especial impacte
l’entrevista que varen fer-li al programa “De dalt a baix” que s’emetia a Radio
Peninsular-RNE. L’espai dirigit i presentat per Toni Mestre era un referent
dintre de la radiodifusió ja que va estar el primer programa en emetre en
valencià a la radio pública, i comptava amb una destacada audiència dintre dels
moviments progressistes. La denúncia pública va anar estenent-se i els medis de
premsa escrita també varen fer-se ressò de la infàmia que s’estava cometent en
l’escola de dolçaina:
Desde el 12 de septiembre en que estaba prevista la apertura del curso, los
alumnos de la Escuela Municipal de Música, de Tabalet i Dolçaina, no han
iniciado todavía sus clases por falta de un local donde llevar a cabo sus
estudios.
El de este grupo de 40 personas ha sido un largo peregrinar por las aulas y
sótanos, sin que se les adjudique un lugar fijo y para siempre. En estas
circunstancias se encuentran actualmente llevando a cabo sus ensayos por las
huertas de Valencia.
(…) El año pasado estuvieron en el bar del mercado de Abastos, sin luz, sin
cristales, sin sillas, sin ninguna condición. Los propios alumnos pagaron de su
bolsillo la compra de una estufa y de los atriles. Además, estuvieron
constantemente interrumpidos por las numerosas fiestas que partidos y
organizaciones celebran en Abastos.
Pese a que, como todo el mundo, pagan religiosamente su
matrícula, 355 pesetas, nadie ha tomado conciencia de la situación en que se
encuentran, y las quejas de los alumnos han ido pasando del responsable
municipal de cultura al de educación y viceversa (Las Provincias, del dia 13 de novembre de 1984, pàg. 42).
Finalment, la pressió mediàtica va
donar els seus fruits i l’ajuntament els va concedir les instal·lacions del
Grup Escolar Padre Jofré al barri de Marxalenes. La situació no era el més
ideal: la nova ubicació de l’escola es trobava relativament allunyada de la
zona de Guillem de Castro on s’havien traslladat les classes de solfeig, amb la
qual cosa suposava un maldecap haver de desplaçar-se d’un centre a l’altre.
Però aplicant la lògica tan imperant entre el gènere humà, una mica d’alguna
cosa sempre era millor que molt de no res. En qualsevol cas, tampoc seria
aquest l’emplaçament definitiu i la peregrinació continuaria poc temps després
fins a l’antic escorxador municipal, als edificis que ara comprenen el complex
esportiu de La Petxina.
Llavors, el meu pare ja no era
aquell dolçainer novell que mirava als seus companys i al seu mestre amb ulls
esparpellats. Havia anat guanyat presència dintre de l’escola, era uns dels
veterans amb cert predicament entre els seus companys, i començava tenir pes
específic entre diverses comissions i associacions festeres de la ciutat. Pot
ser per això, les coses començaren a canviar i el ambient aniria
enterbolint-se.
EL
PRINCIPI DE LA FI
¿No heu experimentat mai la
tendresa que poden
despertar les petites
atencions?
Jo sí, i me n’he agut de
penedir sempre.
Pere Calders
Després dels primers anys havia
guanyat pes específic i no solament per què ja tenia certa veterania, sinó
també va començar a ser reclamat com a dolçainer per diverses associacions
festeres. Hi havia, però, una pràctica freqüent: els alumnes no assumien les
seus pròpies feines sinó que ho derivaven a l’escola. No era una qüestió de
dogma, simplement era un costum i no estava ben vist que un deixeble es
“botara” sense més la figura del mestre. Avui en dia és un fet que a molts els
escandalitza, però aquelles primeres escoles conservaven una forta mentalitat
de jerarquia, possiblement heretada dels antics sistemes de transmissió de
l’instrument.
Tenen raó aquells que asseguren que
les situacions no són comparables: l’Escola Municipal era un organisme públic
depenent directament de l’ajuntament de València i el seu responsable era
funcionari, no era un mestre que de forma particular fa classes a un grapat d’alumnes
i pot fixar les seues pròpies condicions. Però no cal oblidar que la dolçaina
sempre ha tingut un component molt alt d’ofici i, del mateix mode que un
aprenent a una fleca no assumia les seus pròpies encomanes i obviava la figura
del mestre forner, s’entenia que tampoc un “aprenent” de dolçaina podia passar
per l’alt l’autoritat del mestre dolçainer. És una mentalitat i una forma de
pensament arrelada i solidificada al llarg dels segles, molt vinculada al funcionament
propi del món gremial. I aquestes idees i plantejaments no són fàcils
canviar-los de la nit al matí. Això no vol dir que fora la forma correcta de
procedir, però Blasco provenia d’eixe món –no sols com a dolçainer, sinó també
pel seu ofici familiar de sabater- i s’havia impregnat d’aquestes idees des de
petit.
En qualsevol cas, era un tema
conflictiu que havia generat no pocs enfrontaments des de pràcticament la
fundació de l’Escola, i sempre han circulat comentaris als vomitoris respecte
de com aquesta va ser una de les causes de que molts dels intèrprets que
conformaven les primeres fornades de dolçainers instruïts a l’Escola –molts
d’ells amb formació universitària i vinculats a moviments polítics i socials
d’esquerra- decidiren abandonar-la.
Com a conseqüència de la seua
activitat com a artista faller i la seua afició a teatre, el meu pare era una
persona estretament lligada al món festiu de la ciutat de
València. Era especialment conegut en l’àmbit faller, però també a altre tipus
d’agrupacions: confraries, associacions culturals, col·lectius veïnals... i
això va fer que començara a ser llogat per a diverses festes. Sense tenir en
compte els actes que pogueren sortir-li a Simat –generalment en dates fora del
curs acadèmic i en un àmbit geogràfic allunyat de la influència de l’Escola-, en
principi passava les actuacions a l’escola i aquesta els redistribuïa com
considerava escaient, en ocasions per què es veia incapacitat per a fer
l’escomesa i altres vegades pel temor a sentir-se desplaçat en trencar aquella
norma no escrita.
 |
| Actuació amb la falla Acacias - Picayo de Benicalap. Anys 80. |
No obstant, diversos esdeveniments
començaren a fer-lo canviar de parer. En alguns casos, la persona que anava a
fer l’acte per al qual havia estat contractat inicialment no tenia el
comportament adequat i es generaven enfrontaments amb el festers, altres
vegades el dolçainer al qual s’encarregava l’acte entregava la seua targeta per
tal de que la propera vegada el contractaren a ell directament, com si el meu
pare fora un ximple intermediari en lloc de ser la persona a qui s’havia llogat
inicialment. En ocasions, també els festers li exigien que fos ell qui anés
personalment a tocar, i que si ell no podia ja se’n buscarien a altre.
Llavors, va mamprendre a realitzar
actes d’amagatotis. No era l’únic, ja que molts companys també ho feien –feta
la llei, feta la trampa- i s’ajudaven entre ells per tal de treure endavant els
bolos. Això d’internet, les xarxes
socials i penjar fotos de tot el que fas ni se’ls passava pel cap, amb la qual
cosa era molt més fàcil anar a tocar i que ningú s’enterara. Feia especial
lliga amb Josep Leto Melero i Pepe Lacueva, i el meu germà solia anar a tocar
el tabal. Si calia algun tabaleter més recorrien a altres alumnes de l’escola.
Però reprenent el tema on estàvem, no solament va decidir fer les seues pròpies actuacions,
també va començar a portar escoles. Era l’any 1985 i el maniser Eduard Navarro
havia de marxar a fer el servei militar obligatori, així que va encomanar-li la
tasca de substituir-lo a l’escola que hi havia al seu poble. El meu pare tenia
certa vinculació amb el poble de Manises, era company i existia bona sintonia
amb Eduard Navarro –possiblement el millor multi instrumentista de l’actualitat-,
Vicent Pastor Chanzà –que temps més tard seria un dels fundadors de Tres Fan
Ball-, i també amb el tabaleter Manolo Miralles.
 |
| Actuació amb els alumnes de l'Escola de Manises. A l'esquerra el tabaleter Manolo Miralles. Al fons, amb barba, Vicent Pastor. |
Aquestes circumstàncies varen
portar-lo a una progressiva desvinculació de l’escola. El moment clau per tal
de culminar el desafecte varen ser les falles d’aquell mateix 1985. Eixe any plantava
monument a la falla General Pando – Serrano Flores, i la comissió va decidir
llogar-lo també com a dolçainer. Com que en falles era inviable fer actes sense
que a l’escola se’n assabentaren, va decidir passar els actes però amb la
condició de que ell no l’enviaren a tocar a aquella falla. L’explicació és ben
senzilla: com que havia estat l’artista que els havia fet el monument si la
falla assolia l’èxit no hi hauria cap problema, però si resultava ser un fracàs
hauria d’escoltar-se els retrets dels fallers totes les festes.
Així, entre unes coses i altres va
passar a l’escola un fum d’actes, però en rebre el llistat amb les actuacions
que aniria a fer li varen caure les ales del cor. A la relació solament
figuraven quatre o cinc compromisos, entre ells els d’obrir i tancar l’ofrena
que, a sobre, no es cobraven. Incrèdul davant aquell fet, va pensar que es
tractava d’un error, que aquella no era la seua llista, que s’havien enganyat i
que aquell paper li correspondria a algun altre company. Ell era un alumne
veterà, havia lluitat per l’escola i havia passat un grapat de feina... havia
de tractar-se d’una equivocació. Va tocar-li a Blasco dient-li que l’havia
perdut, que se li havia traspaperat o alguna cosa però que no la trobava, i va
demanar-li si podia fer-li una còpia. Quan va rebre el duplicat va comprovar
que, efectivament, aquella era la seua llista i que no hi havia hagut cap
errada.
Comentaris