Passa al contingut principal

LLORCA, EL DOLÇAINER (i 5)

LA FAMÍLIA CREIX

La força d’una família, com la força d’un exèrcit,
resideix en la mútua fidelitat entre els seus membres
Mario Puzo

Els anys 90 discorregueren a ple rendiment. Ernest feia ja uns anys que s’havia passat a tocar la dolçaina, Merxe seguia amb el tabal, jo havia començat a tocar l’any 1987 i el meu germà Carles ho faria el 1991, així que ja estàvem tota la família embarcada fent bona la dita aquella de “pare dolçainer, fill tabaleter”. Això ens permetia afrontar amb certa comoditat tots els compromisos que anaven sortint. Va haver-hi una època en que arribàrem a acompanyar fins a set grups de danses diferents de forma estable, i algun que altre que ens requeria ocasionalment. A allò calia afegir les festes de barri i de carrer que comptaven amb nosaltres. També la feina de falles era abundant fins al punt que sempre havíem de recórrer a dolçainers i tabaleters de fora per poder cobrir tots els actes.

Carles Llorca al tabal i Ernest Llorca

Tinc la sensació de que en aquella època de finals dels 80 i principis dels 90 el nombre d’intèrprets havia descendit sensiblement, al menys a València capital. En aquella època Blasco va jubilar-se i es va produir un temps d’impàs fins que Xavier Richart va fer-se càrrec de l’escola en 1989, a més de que molts dels dolçainers de la generació del meu pare i anteriors varen deixar de tocar o marxaren a viure fora de la capital. No obstant, no puc corroborar-ho amb xifres i tampoc li trobe motius el suficientment ferms que ho expliquen més enllà d’aquestes hipòtesis que em passen pel cap. Solament és una percepció subjectiva tot i què en comentar-ho amb altres companys han coincidit. En qualsevol cas, la feina seguia creixent.   

Nous alumnes aparegueren en escena venint a ampliar el nucli familiar. El 1991 començaria en el món de la dolçaina Adrián García, un jove de Godella que ja havia tingut contactes amb la música tradicional  -tocava a la rondalla del grup de danses del seu poble- i estava interessat en aprendre el nostre instrument. Ràpidament va començar a despuntar i mostrava un gran interès per la música, fins al punt que va matricular-se en l’escola de la banda de Rocafort per a estudiar llenguatge musical i percussió. Tot i que ha passat temporades una mica desconnectat, encara toca i mantenim contacte freqüent. Quan topa, ens ajuntem per tocar una estona a l’ombra d’una figuera. És el que més m’agrada fer, ajuntar-me amb vells amics i passar les hores fent música.

Amb ell va vindre un amic seu per aprendre a tocar el tabal que li deien Benjamín, i altres se sumaren a la causa. Molts d’ells deixaren de tocar amb el temps, altres feren camí pel seu compte per qüestions personals o laborals, però altres encara segueixen propers i seguim col·laborant, com el dolçainer José Galeano del barri de Sant Marcelí o el tabaleter Juan Villagrasa de Montcada de l’Horta.

Amb un bon grapat d'alumnes. Acompanyant als Gegants de Godella.

Per aquelles dates, “El Piló” de Burjassot havia suspès les seues classes de dolçaina tot i que el meu pare va arribar a un acord amb ells per seguir utilitzant la seua seu com a local d’assaig, però pel que es veu que això molestava a alguns socis i interferia en altres activitats. Llavors Pepe Almenar, un amic seu i soci de l’entitat de Burjassot, va cedir-nos amablement la seua cotxera per a que seguirem anant a assajar.

Els assajos bàsicament consistien en emular el que seria una acte al carrer. Si hi havia que repassar dianes, els tabaleters començàvem a marcar mentre els dolçainers anaven intercalant les seues tonades. En quan acabaven una peça tornàvem de nou a fer ritme sense necessitat que ningú ens donara cap entrada. Entre tocata i tocata els dolçainers xerraven, fumaven o comentaven les partitures... i mentre nosaltres repicant. Així mig hora o tres quarts. El mateix servia per a treballar processons, cercaviles, danses...

Va ser l’època en que el meu pare es trobava treballant a Vila-real, al monument a Sant Pasqual, amb la qual cosa moltes setmanes les passava a la ciutat de la Plana Baixa i tornava el divendres. Així que de l’ensenyament als alumnes que anaven apareixent i de dirigir els assajos se’n feia càrrec Leto que llavors no tenia cap escola per atendre. Fèiem servir el local que Almenar ens havia deixat i no cobràvem ni un gallet per les classes. Va ser un bon temps, tocàvem a muntó i ens divertíem, especialment quan el meu pare baixava i s’ajuntava a assajar amb nosaltres. Leto va començar a preparar material nou en abundància, arranjaments i composicions pròpies, a més de rescatar partitures que havien caigut en l’oblit. Quan acabàvem els assajos sempre anàvem a prendre alguna cosa al bar i a criticar a uns i altres. Varen ser uns anys bonics. 

Ens convidaren a algun aplec i a festivals de folklore diversos, però com que no teníem nom cada cop ens presentàvem d’una forma: “colla de dolçainers de Llorca”, “dolçainers de Benicalap”, dolçainers de Burjassot”... Això de fer estatuts, juntes directives i afiliar-se a federacions vàries no era una cosa que anara amb nosaltres: semblem l’exercit de Pancho Villa, repetia freqüentment el pare.

Podria dir-se que va començar a recollir els fruits de tants anys d’esforç i constància. El 1994 el Gremi Valencià d’Artistes Fallers va concedir-li el Ninot d’Or, el màxim guardó que atorga el citat organisme i que juntament amb Blasco són els únics dolçainers que l’han rebut. I en 1996 va obtenir la plaça per a fer-se càrrec de l’escola de dolçaina que volia impulsar l’Ajuntament d’Alzira, tot i que finalment aquest darrer projecte no va poder dur-se a terme.

Recollint el Ninot d'Or l'any 1994 de mans del Mestre Major del Gremi,
Salvador Gimeno, i de la fallera Major de València 


ALTA TENSIÓ

Tothom es creu en possessió d’almenys una de les virtut cardinals.
La meua és aquesta:
sóc una de les poques persones honrades que he conegut en ma vida
Francis Scott Fitzgerald

Però llavors les coses començaren a canviar. Es va produir un progressiu distanciament entre Leto i el meu pare. Els conflictes eren múltiples i variats, hi havia de petits malentesos i confrontacions més serioses. Tot i que generalment ho solucionaven amb una conversa i una cervesa aquestes qüestions anaren deixant un solatge tèrbol a la relació. Tots dos tenien un caràcter particular i malgrat que l’aparença era de que les coses tornaven a la normalitat, aquelles desavinences romanien davall polze permanentment. El vincle cada cop va ser més fred i més estrictament professional. Seguiren tocant junts, però cada vegada les aparicions de tots dos plegats eren més espaiades en el temps, i la camaraderia i complicitat que abans havia estat present va desaparèixer per complet.

No obstant, alguns percebien que érem una colla a l’ús, fins i tot gent que es pensava que nosaltres formàvem part del grup “Tio Vaina”. Vull aclarir aquest punt: “Tio Vaina” és una colla sorgida arran de les classes que Leto va començar a fer en la falla Mestre Bellver – Mariano Ribera del barri de Patraix, tot i que poc temps després començaren a anar per lliure. Ni nosaltres ni cap alumne de mon pare hem estat mai membres d’aquest grup, ni ens ho va proposar ningú ni hem tingut el més mínim interès en formar part d’aquest projecte. Tret d’alguns dels seus membres fundacionals, no sabem ni la cara que tenen la majoria dels seus integrants. Amb l’excepció del nexe comú que era la figura de Leto, l’únic lligam que va haver-hi serien una sèrie de col·laboracions puntals als començaments del citat grup.  

A finals de la dècada dels 90 les discrepàncies entre tots dos eren públiques i notòries. Les tensions varen esclatar cap al febrer de 2000 arran d’un encarament que Leto va tenir amb un alumne. El meu pare –que sabia els ets i uts de tota la història i era coneixedor de totes les versions- va donar suport explícit al deixeble, fet que va fer saltar pels aires el polvorí en que s’havia convertit aquella vella amistat i es produïren una sèrie de fortes discussions. Va posar-se de part de l’alumne per què creia que aquest tenia la raó –de fet seguim creient-ho-, i el temps i les circumstàncies han demostrat que, una vegada més, no anava errat. Com què eren vespres de falles, ambdues parts deixàrem que el tema es gelara una mica i enllestírem la feina conjuntament, com tots els anys. Però el vincle estava absolutament trencat i no es reconduiria.

Amb tot, encara prestàrem un darrer servei a la causa. A principis d’estiu, a conseqüència d’un tema personal, Leto es va veure impossibilitat a fer les festes d’Alboraia. Conscient de la inexperiència dels seus alumnes no li va quedar altra que demanar-nos què ens férem càrrec nosaltres. Accedírem en un gest de bona voluntat, sabedors de que aquell era l’epitafi a gairebé 15 anys de col·laboració. Una vegada acabades les festes i aclarits els comptes cadascú va fer via per la seua part sense desori, sense retrets, sense alterar-se, sense ni tan sols dir “fins ací hem arribat”... Simplement abandonàrem qualsevol contacte i el Món va seguir pegant voltes. Per a nosaltres no va suposar cap qüestió traumàtica, es veia vindre des de feia temps i ràpidament passàrem pàgina. Després d’això la relació ha estat freda, quan no inexistent.

No cal pegar-li més voltes. Desavinences d’aquest tipus estan a l’ordre del dia entre els dolçainers i segur que molts teniu el vostre propi historial de confrontacions amb companys, mestres, alumnes, directors, directius, membres d’altres colles, etc. Si explique tot açò és per què he escoltat històries absurdes de traïcions, renyes, insults, conspiracions, ensarronades, picabaralles, i no sé quantes bajanades més. Són falses, malintencionades, covards, hipòcrites i, per descomptat, no hem estat nosaltres qui les han fet circular.  

FENT VACANCES

I si arriba el triomf, quan l'atzar ho ha dispost,
no haver d'estar obligat a satisfer un impost, 
davant de mi mateix reconèixer-me el mèrits,
no haver de pagar mai per uns favors pretèrits,
i, encara que no sigui poderós el meu vol,
que no arribi gens lluny, saber que hi he anat sol!
Edmond Rostand

Després d’aquest assumpte, la vida va seguir com sempre. Hom pot pensar que notàrem una davallada pel que respecta al nombre d’actuacions però va ser just al contrari. No sabria explicar amb certesa els motius d’aquest fenomen: pot ser centrar-nos en la pròpia feina va fer que poguérem destinar els millors efectius a cobrir les nostres actuacions, pot ser altres s’assabentaren dels canvis i decidiren confiar en nosaltres, pot ser... No ho sé. Solament són especulacions.

El més positiu d’aquella experiència és que ens va refermar encara més en les nostres conviccions: mai ens va caldre afiliar-nos a cap organisme polític o religiós per rascar quatre actes; mai haguérem d’empassar-nos un gripau per treballar amb algú; mai depenguérem de patrons ni de protectors; mai li riguérem hipòcritament les gràcies ni li tallarem el melic a ningú per tal de conservar una feina; mai trucarem a la porta del despatx de cap regidor ni férem pactes o convenis en cap organisme públic... Si alguna vegada anàvem a tocar a algun lloc i no estàvem a gust o la cosa no resultava, no tornàvem i punt. No inflàvem currículums, ni hem tingut “palmeros” per fer-nos la cort amb mentires, com tampoc hem amagat mai d’on venim i com hem arribat fins ací. Altres no poden dir el mateix.

Amb el tema de les escoles va ocórrer exactament el mateix que amb els actes. L’entitat “El Piló” de Burjassot va decidir reprendre l’activitat de la dolçaina i diverses falles es varen interessar en que el meu pare els fera classe: la falla Tos Pelat i la falla Badia a Montcada, la falla Mendizábal a Burjassot, la falla Cervantes de Godella...

El bon moment va ocasionar que el meu pare es relaxara i començarà a derivar determinades funcions cap al meu germà Ernest. Pràcticament va desentendre’s de la majoria dels grups de danses ja que era una feina que no li agradava per què es posava molt nerviós, i el seu fill va començar assumir una major presència com a intèrpret de dolçaina.

Va recuperar el tracte amb Joan Blasco i iniciaren un projecte comú per tal de crear un museu temàtic de la dolçaina a Torres-Torres, el poble natal del mestre. No recorde ben bé com es va ordir ni com es va veure el meu pare enmig de tot allò. La idea havia estat de Blasco i estava disposat a cedir gran part dels seus fons per a dotar al museu, el meu pare va encarregar-se de les gestions amb els responsables municipals de la vila del Camp de Morvedre. Finalment la iniciativa no va prosperar, però almenys va servir per a què mestre i alumne llimaren diferències. Fins i tot Blasco va regalar-li un exemplar dedicat del CD que havia enregistrat recentment i va encomanar-li la realització d’un bust amb la seua efígie.   

I així va transcórrer el temps, fins que a finals de l’any 2001 la situació faria un gir inesperat. Era a les engires de Nadal quan va començar a notar-se una molèstia a l’espatlla. Els metges no encertaven a dir-li quina era la causa i tampoc trobaven el remei: que si un herpes, que si un tendó muntat... El dolor va anar en augment i va seguir consultant especialistes, fisioterapeutes i fins i tot, descregut com era, va arribar a anar a acupuntors.

El mal no minvava i començà a sentir una fatiga general que anava creixent. Malgrat tot seguia anant a tocar, però el dia de sant Josep de l’any 2002, en acabar la despertada va notar com les forces li defallien definitivament. Del mateix mode que Tom King, el púgil que va immortalitzar Jack London, els seus braços semblaven carregats amb un quintar de plom. No va poder anar a fer la cercavila del mig matí. Aquell seria el seu darrer acte, la despertada de la falla Plaça de la Tenda de Benimamet del 19 de març de 2002.

Tocant al C.P. Lluís Guarner de Benicalap.
Febrer del 2002.
La setmana següent, coincidint amb la festivitat de Dijous Sant varen ingressar-lo a l’hospital i allí estava a l’espera d’uns resultats que mai no arribarien. El patiment es va perllongar varis dies i ell, perfectament lúcid, n’era conscient de que pintaven bastos. Una nit vaig anar a fer l’abaixada de sant Vicent de l’altar del Mercat, i al poc d’arribar a casa el meu germà Carles em va trucar per fer-me saber que des de l’hospital havien avisat de que havia entrat en crisi i no sabien si se’n sortiria. No se’n va sortir. La mitjanit del 9 al 10 d’abril de 2002 un càncer de pàncreas va endur-se de vacances a Llorca, el dolçainer.

EPÍLEG

Al tanatori va aplegar-se multitud de gent. Tots els alumnes acudiren afectats per tal d’acomiadar per darrer cop al seu mestre, molts amics i gent del món de la festa es va apropar tot i que ni tan sols havíem publicat cap esquela. També es presentaren antics companys de l’Escola Municipal de Dolçaina, inclòs Joan Blasco que va trencar a plorar vertaderament commogut. 

Després vingueren els tràngols i els moments difícils. Un amic m’ho va advertir: “el proper any tot et recordarà a ell”. I així va ser. Tornava a les festes que un any abans havia fet amb ell, eren els mateixos carrers, el mateixos festers, les mateixes tonades... però res ja tornaria a ser igual com abans. Els homenatges se succeïren. Varen haver-hi de més emotius que altres, però sempre és d’agrair que per un motiu o altre la gent recorde positivament al teu pare.


Darrerament he llegit a diversos llocs que se’l cita com a peoner en la recuperació de la dolçaina  a la ciutat de València. No sé si ell haguera estat gaire d’acord en aquesta afirmació però, si vaig arribar a conèixer-lo bé, crec que al fur de la consciència se sentiria orgullós d’aquest reconeixement tot i que externament es limitaria a tancar els ulls darrere del vidre de les ulleres, apuraria la darrera calada de la cigarreta i girant l’esguard pronunciaria: deixeu-vos de romanços i feu el favor d’afinar




Comentaris

Una gran persona, molt especial i senzilla. El recordem tant sempre i se'n anà tan ràpid. Una persona con ell ja no trobarem.
Gràcies per haver- te acordat del meu home en aquesta entrada, encara que si la seua mare puguera vore que t'has menjat el Manuel que és el seu segon nom no et dic res... la de bronques que em portava jo, ja, ja, ja.
Gràcies!!!
Mònica ha dit…
Molt bonic i molt emotiu, Pau. Enhorabona :)

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d