EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o menys fidels a l'original. Però encara hi ha més. Moltes de les obres que habitualment se'n consideren anònimes en realitat no ho són. Hi ha moltíssims exemples fàcilment detectables per poc que gratem una mica la superfície, i un dels casos més cridaners és el del vals "En el Cabanyal".

Aquesta melodia ha estat un tema recurrent en xarangues i colles de dolçainers i tabaleters a conseqüència de la gran fama que a terres valencianes ha tingut, especialment -pot ser per la referència que a la lletra de la cançó es fa del popular barri mariner de Cap i Casal- a València capital, tot i que no exclusivament.

Com sol ocórrer en aquests casos, circulen diverses lletres aplicades a la mateixa melodia, tot i que la més coneguda i més emprada possiblement és la que el grup Pavesos va difondre en fer-la servir al seu disc de 1978 El pardal de sant Joan... I la bolseria:

Allà en el Cabanyal

hi ha un casa que fa cantonet.

La xica d'allí

festejava en un xic foraster.

I ara s'ha sabut

que la xica molt grossa s'ha fet

i és que l'han fotut

i la xica va a tindre un xiquet.

Posteriorment altres formacions han fet les seues versions amb lletres semblants com en el cas dels catalans Follim Follam, una formació coral catalana originada als anys 80 que bàsicament es dedicava a interpretar cançons amb un elevat contingut eròtic i/o pornogràfic i que publicaria en 1989 el seu àlbum Cançons Porques d'entre les quals es pot rescatar el seu "Vals" una cançó per acumulació on es barregen diverses melodies però que comença precisament amb la de "En el Cabanyal":

Al carrer Major

hi ha una casa que fa cantonet

la xica d'allí

festejava amb un xic foraster.

Prompte s'ha sabut 
que la xica molt grossa s'ha fet

i això ha segut

per tastar sense sucre la llet. Per baix!

També la formació valenciana Sonadors de la Guaita publicaria en el seu àlbum Guita i Balla de 2003 una versió d'aquest vals amb dues estrofes, la segona d'elles la mateixa de Pavesos:

En el Cabanyal

hi ha una casa que fa cantonet

la xica d'allí

festejava amb un xic foraster

i ara s'ha sabut

que la xica molt grossa s'ha fet

i això li ha passat

per tastar sense sucre la llet.

En el Cabanyal

hi ha una casa que fa cantonet

la xica d'allí

festejava amb un xic foraster

i ara s'ha sabut

que la xica molt grossa s'ha fet

I és que l'han fotut

i la xica va a tindre un xiquet.

Altres lletres s'han difós al llarg dels anys, habitualment amb el rerefons argumental d'una fadrina que manté relacions prematrimonials amb el seu nuvi, la qual cosa deriva en un embaràs no desitjat esdevenint el tema de xafardeig entre tot el veïnat:

I en el Cabanyal

hi ha una casa que forma racó

la xica que ahí viu

festejava en un xic que és pintor.

I ara s'ha sabut

que la xica ha tingut un xiquet

i és que s'ha begut

s'ha begut sense sucre la llet.

Fora de València capital i la seua rodalia també s'han difós lletres on s'ometen les mencions al barri del Cabanyal i se substitueixen per referències locals:

Baix de "ca" Morell

hi ha una casa que fa cantonet

hi ha dos festejant

Dorotea i Federico el sord.

Dorotea diu:

"xiula, xiula, que ma mare ve

i demà a la nit,

torna, torna que jo eixiré".

(ANNA/SALORT, 1985: 347)

Si bé és cert que la majoria de les versions juguen amb el doble sentit de les paraules i expressions, fet força freqüent en moltes cançons festívoles valencianes, també existeixen lletres més barroeres i altres versos se'n deriven més cap a una vessant escatològica:

Que triste es cagar

sin tener en la mano un papel

para limpiar

lo que queda pegado en la piel.

Si cagas blando

se te queda un hilito colgando

si cagas duro

se te queda un pegote en el culo.

Com ja s'ha comentat, els dolçainers també la varen fer seua i circulen diverses versions d'arranjaments d'aquesta tonada. Una de les més difoses va estar el que es feia servir a l'Escola Municipal de Dolçaina a finals dels 70 i principis dels 80. Solia interpretar-se a una sola veu i s'interpretava en tonalitat de Do Major:

Actualment, la versió majoritàriament interpretada és la que Xavier Richart va publicar al seu Estudiant la dolçaina. Mètode i tècnica (València, 1992, pàg. 212-213). Apareix transcrita en la tonalitat de Re Major, amb una segona veu, i un canvi de compàs a 2/4 al final de l'obra semblant a la versió que fan les xarangues. Aquesta versió es pot trobar en la xarxa a la web www.estudiantladolçaina.com.

No obstant, com ocorre tantes altres vegades, aquesta melodia ni és valenciana, ni és antiga, ni és anònima. L'origen de la tonada cal buscar-lo a gairebé 10.000 kilòmetres de distància del barri valencià del Cabanyal, concretament en la ciutat de Santa Cruz de Galana, a l'estat mexicà de Guanajuato, on en 1868 va nàixer l'autèntic compositor de la melodia: el violinista José Juventino Policarpo Rosas Cadenas.

Conegut amb la forma abreviada del seu nom com Juventino Rosas va vindre al món el 24 de gener -segons alguns biògrafs el 25- de 1868 al si d'una família de músics. El seu pare Jesús era arpista, el seu germà Manuel tocava la guitarra i la seua germana Patrocinio cantava. Poc temps després, en 1875 la família va traslladar-se a Mèxic DF a la recerca de fortuna i Juventino formaria part de diverses agrupacions musicals. Malgrat les nombroses oportunitats que va tenir, la seua carrera artística no va acabar mai d'aixecar el vol. La seua vida va estar marcada per la tragèdia, ja que el seu pare i el seu germà varen morir assassinats en una brega de cantina i poc temps després ho faria la seua mare.

Entre 1884 i 1887 va passar una temporada al poble de Cautepec, a casa d'uns amics, i allí va ser on escriuria el vals "A la orilla del Sauz", que després rebatejaria com "Junto al manantial" i posteriorment com "Sobre las olas", nom amb el qual passaria a la posteritat i seria conegut arreu del Món:

Hi ha moltes teories respecte a l'origen i les motivacions de l'obra però el que és innegable és la seua autoria. Malgrat la popularitat de l'autor i de l'obra, Juventino Rosas va morir en la més absoluta de les penúries. A mesura que creixia la seua fama també ho feien els seus deutes i la seua addicció al l'alcohol. En 1890 vendria els drets d'edició per a Europa de la partitura del seu exitós vals a la casa Wagner and Levien per 18 pesos mexicans, una misèria per a l'època. Finalment moriria en una estada Cuba el 9 de juliol de 1894, pobre i humil, com sempre va viure.

Tot i que el seu nom és gairebé desconegut per al gran públic europeu, és un referent dintre de la cultura mexicana. El seu poble natalici va canviar la seua toponímia oficial per passar a denominar-se a partir de 1939 com Santa Cruz de Juventino Rosas. Compta, fins i tot, amb dues pel·lícules biogràfiques homònimes al seu cèlebre vals, una de 1933 i altra de 1954 protagonitzada per Pedro Infante en la qual es popularitzaria altra lletra:

En la inmensidad

de las olas flotando te vi

y al irte a salvar

por tu vida la vida perdí.

Tu dulce visión

en mi alma indeleble grabó

la tierna pasión

que la dicha y la paz me robó.

Si dentro de mi dolor

tu refugio llegara a turbar

te seguire con amor

note niegues mujer a escuchar.

El viento te llevara

los gemidos de mi corazon

y siempre repetirá

los acentos de mi canción.

La tempestad en su furia del mar

y del relámpago en duro fragor

solo podrán débilmente escuchar

la tempestad que hay aquí con tu amor.

A partir de la seua publicació a Europa, el vals va esdevenir un autèntic èxit i va passar a formar part del repertori de totes les orquestres del vell continent. El següent pas era ineludible: la melodia comença a popularitzar-se de tal manera que ben aviat el nom del seu autor va ser oblidat i ja als primers anys del segle XX passa a considerar-se com una tonada d'origen "popular". L'escriptor mexicà Amado Nervo (1870-1919) va comentar aquest fet, a partir de la seua experiència personal, a l'obra El éxodo y las flores del camino:

(...) Algunos irlandeses bailaban en el puente al son de la música. Estábamos muy cerca de Quinstown, entre las brumas del canal de Irlanda, desgarradas un Momento por los venablos de la tarde.

De pronto la voz jadeante, espasmódica y tediosa de un acordeón, hizo eco al entonces anémico grito del agua.

Preludiaba un wals lleno de molicie y de melancolía, y ese wals era: "Sobre las Olas" de Juventino Rosas. La flema irlandesa halló aquello hermoso, y las rubias muchachas, desgarbadas, redoblaron sus movimientos, ritmando condeslizamientos monótonos los compases, sobre las tabas empapadas de agua salobre del puente.

(...) Meses después sorbía yo concienzudamente en la taberna rumana de la Exposición de 1900, un refresco, en una tarde estival, de esas que se prolongan indefinidamente, con indecisiones de crepúsculo interminables.

(...) De pronto también, un wals que en aquella tarde de pereza estiva cuadraba con la insouciance de los espíritus: era "Sobre las Olas". El entusiasmo se desbordó al oírlo, y recuerdo que una inglesa premió con un luis de oro un bis pedido al director.

(...) Después, en una de esas tardes de lila y rosa pálido del Otoño, en un café del boulevard des Italiens, tomaba yo el aperitivo, contemplando el eterno desfile de preciosas y de gomosos que invaden las resonantes aceras, cuando viejos compases familiares despertaron mi oído. La orquesta tocaba "Sobre las Olas".

Al concluir el wals acerquéme á la pianista, una muchacha enlutada, de rostro enjuto y nariz israelita en la que cabalgaban los lentes enmarcados de oro.

- ¿De quien es ese wals? le pregunté.

- Es de... (aquí un nombre en francés que no recuerdo) un joven músico que promete mucho.

¡Pobre Juventino! Se hacía célebre despersonalizándose (NERVO, 1902: 146-148).

I és que efectivament, en un tres i no res va començar a ser adaptada per les més diverses formacions i intèrprets. Però no solament a Mèxic o al continent europeu va assolir un èxit notable. També a Nord-amèrica ha travessat els límits de la música orquestral i s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu i trobem una infinitat de versions d'aquesta obra. Grans tòtems del Country, com el violinista Kenny Baker (1926-2011), el guitarrista Chet Atkins (1924-2001) o Willie Nelson (1933) han fet les seues particulars adaptacions del clàssic de Juventino.

Provinent de la música Dixielan i el Jazz ens han arribat nombroses versions del vals "Sobre las Olas", com la del clarinetista George Lewis (1900-1969) originari de Nova Orleans; també clarinetista i també de la ciutat a la vora del Mississipi seria Pete Fountaine (1930-2016) qui enregistraria una versió jazzística l'any 1966 al segell discogràfic Coral; la mateixa procedència geogràfica tindria el trompetista Al "Jumbo" Hirt, altre dels que versionaria aquest vals; de la capital de Louisiana també provindria la banda Dukes of Dixieland, una formació originària dels anys 50 encapçalada pels músics d'ascendència italiana Papa Jac Assunto i els seus fills Frank i Fred. Altra banda d'aquella dècada que també versionaria l'obra del violinista mexicà seria la Pete Bailey's Chicagoans.

Les versions Rock'n'Roll no podien faltar, com la de Earl Bostic (1913-1965), saxofonista d'Oklahoma que en 1958 publicaria el seu "Over the Waves Rock". O, tot i no tractar-se estrictament d'un arranjament rock, els britànics The Rolling Stones inclourien aquesta melodia al seu àlbum Rock and Roll Circus de 1996.

The Dead Kennedys, formació punk provinent de San Fancisco, inclouria els primers compassos de la melodia a la cançó "Chemical Warfare" del seu primer disc Fresh Fruit for Rotting Vegetables (1980). Com també els madrilenys Ska-P la farien servir en el seu hit " El vals del Obrero" del disc homònim de 1996.

Al cinema, a més de les referències anteriorment esmentades, destaca la seua aparició a diversos films. La fatoria Disney la inclou en la banda sonora de Mary Poppins (1964) on és interpretada per Dick Van Dyke i al llargmetratge d'animació The Three Caballeros (1944). També apareix al clàssic de Laurel & Hardy The Chimp (1932) en l'escena de la bala de canó al principi de la cinta, en la biografia cinematogràfica El Gran Carusso (1951) i en la pel·lícula de James Bond Octopussy (1983).

Són alguns dels centenars d'exemples que podem trobar de versions fetes arreu del Món. Òbviament, Juventino Rosas no va posar mai un peu al Cabanyal i és probable que ni tan sols sabera de la seua existència. La cançó coneguda com "En el Cabanyal" no és més que altra de les moltes melodies importades, obres d'autor conegut que els valencians hem fet nostra.

---

BIBLIOGRAFIA

Nervo, Amado. El éxodo y las flores del camino, Mèxic D.F. 1902.

Campos, Ruben M. "Juventino Rosas y la música Popular de su época" dintre de Anales del Instituto Nacional de Antropologia e Historia, Mèxic D.F. vol. I, 1945.

Anna Bertomeu, Francesca i Salort Carpi, Antònia "Els malnoms del Verger" dintre de X Col·loqui d'Onomàstica, València 1985.