MEMÒRIES D'UN TABALETER

En l'anterior entrada vàrem veure com el recurs als ibers es convertia en un lloc comú per tal d'establir una genealogia fantàstica i minimitzar l'impacte que va suposar la conquesta cristiana del territori al segle XIII. Amb tot, cal aclarir que no sempre és així. Altres vegades no hi ha el rerefons del populisme regionaloide xenòfob, sinó que respon més aviat a la manca d'informació respecte a aquests temes que provoca una deriva dels plantejaments científics cap a un pur exercici literari. A això caldria afegir-li el proverbial romanticisme associat habitualment a la música tradicional que tampoc ha ajudat a aportar una visió crítica cada cop més necessària, i molts autors s'han vist -ens hem vist- temptats de tirar pel dret i atorgar la categoria d'"antecedent" a aquest tipus de representacions pictòriques. És quan afloren determinades inèrcies mentals i culturals que estan fortament arrelades al subconscient individual i col·lectiu, i aquestes

Si hi ha un col·lectiu històric que desferma les més pomposes fantasies entre els valencians aquest és -sols igualat pels mossàrabs- el que es coneix genèricament amb el nom d'ibers. L'apel·latiu "iber" és com denominaren comunament els autors grecs al conjunt de comunitats indígenes que poblaven els territoris compresos en la franja costanera que va des del nord dels Pirineus fins a la zona de Cadis (si incloem als turdetans), endinsant-se cap a l'interior fins a pràcticament l'altiplà central, entre els segles VII-VI fins al I a.C. Presentaven una sèrie de trets culturals comuns, tot i que molt matisables, depenent de l'època i l'ària geogràfica concreta. Però més enllà de compartir el marc espacial i aquestes característiques culturals comunes mai cap d'aquests habitants tingué consciència de ser "iber", com tampoc mai -malgrat les insistents afirmacions capcioses resumides en la burrada porfidiosa aquella de "la nación más antig