Passa al contingut principal

OBITUARI


Avui tot just fa un any una notícia començava a córrer com la pólvora als grups de WhastApp i a les xarxes socials: havia mort el dolçainer Joan Blasco i Ribera. El que havia començat com un rum-rum a mitja vesprada, de seguida es va veure confirmat per diversos mitjans de comunicació. Efectivament, el Mestre ens havia deixat a la venerable edat de vuitanta-vuit anys, després de tota una vida dedicada als nostres instruments.
Des d'aquell dia, els homenatges i recordatoris envers la seua figura s'han succeït. M'estalviaré comentar el que n'opine d'alguns dels organitzadors i encara més el que en pense d'alguns dels assistents, això són figues d'altre paner i no tinc ganes de passar-me les falles arrestat al "cuartelillo". Per la meua part, sols diré què considere que la seua figura i la seua trajectòria bé mereixen una reflexió extensa, pausada, seriosa i rigorosa, i ara com ara no em veig encara amb cor de fer-la.
Però a principis d'aquest any vaig rebre la trucada al meu telèfon mòbil de Lluís Fernández, responsable de l'àrea de publicacions de Junta Central Fallera de València, per comentar-me la intenció de publicar al Llibret Oficial de Falles un breu obituari dedicat a Blasco i l'interès en què fóra jo qui me'n fera càrrec de redactar-lo. Amb gust vaig accedir a la comanda que se'm feia. Era l'oportunitat idònia per rendir-li el meu particular tribut al Mestre, i també per col·laborar una mica més -si cal- amb la festa de les falles.
No és cap biografia de Blasco, de fet és un text força curt (unes 400 paraules) què ni de prop analitza com es mereix la seua vida o el seu treball. Simplement és un record i un petit homenatge a un home què va estimar la dolçaina per sobre de totes les coses. Com què alguns m'haveu demanat una còpia del document -i no tinc temps ni ganes de posar-me a enviar correus electrònics- m'he decidit a penjar-lo al blog i posar-lo a l'abast de tothom, tot i que trenque una mica la "línia editorial". Ací us deixe el text tal com apareix publicat al Llibret Faller. Falles de València 2017 de Junta Central Fallera:
JOAN BLASCO, DOLÇAINER MAJOR DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA.
El dia 9 de març de 2017 s'acompleix el primer aniversari de la mort del dolçainer Joan Blasco i Ribera, i amb la seua desaparició acomiadàrem una de les figures més representatives i transcendentals de la música tradicional valenciana al segle XX.
Nascut el 17 de gener de 1928 a Torres Torres va traslladar-se de ben menut a viure a la ciutat de València. Allí tindria els primers contactes amb la dolçaina i el tabal de la mà del seu germà José, que era el tabaleter de Carmelo Greses Martí, dolçainer de Benimaclet. Amb tot, no seria fins després de la guerra, quan va entrar en contacte amb el seu mestre José Sanfeliu, què començaria la seua trajectòria musical que el convertiria en un dels referents ineludibles del nostre instrument.
Amb ell no solament aprendria a tocar la dolçaina, sinó també les claus d'un ofici que en aquells moments es trobava en vies d'extinció. A poc a poc, amb la progressiva desaparició dels vells dolçainers i el seu imparable ascens, va anar consolidant-se com l'intèrpret més respectat. Però a la seua innegable qualitat tècnica cal afegir el fet pel qual passarà a la posteritat: el seu incansable treball en favor de l'ensenyament i la difusió dels nostres instruments. No és debades que tots els dolçainers es refereixen a ell com "el Mestre".
L'any 1962 va estar mestre de l'escola de dolçaina que va intentar breument promoure JCF, i al curs 1974-1975 va assumir la direcció de l'Escola Provincial de Dolçaina d'Algemesí. Dos anys més tard, se'n faria càrrec de l'Escola Municipal de València. L'any 1979 veu la llum el seu LP La Dolçaina, la primera monografia discogràfica del nostre instrument des dels treballs d'Honorat Gil als anys 20. L'any 1981 treu al mercat el Método de Dulzaina, el primer mètode d'ensenyament del nostre instrument, al qual seguirien una sèrie de quaderns sota el títol Dolçaina-Tocates on recolliria abundant repertori.
Dotat d'una personalitat pletòrica, va ser una gran figura que no deixava a ningú indiferent. El seu treball i la seua trajectòria bé mereixen un estudi ampli i documentat, lluny de devocions i aversions. Seria la millor manera de conèixer la transcendència -amb les seues llums i les seues ombres- que tingué la tasca d'un home que representa el punt d'unió i transició de les formes tradicionals d'entendre l'instrument a les modernes concepcions.



Comentaris

Unknown ha dit…
Me pareix prou equitat , bon treball el teu mitjançant el blog.
Una forta abraçada amic
Unknown ha dit…
Volia dir equilibrat , perdó
Hipòlit Agulló ha dit…
Com sempre, moltes gràcies per les teves aportacions. Quede impacient a l'espera d'un exhaustiu, extens, pausat i rigorós treball, tal com tu saps fer.
Forta abraçada.
Pau Llorca ha dit…
Sergi Navarro: Moltes gràcies pel teu comentari. Crec que ha de ser així. Equilibrat. Si es vol projectar una mirada objectiva -amb tots els límits que implique implica l'utopia de l'objectivitat- s'ha de fugir de fílies i fòbies.

Hipòlit Agulló: Gràcies igualment per les teues paraules (i per tots els teus comentaris al blog). No sé si a hores d'ara disposse de les fonts suficients per a dur a terme l'escomessa, però ho anote a la llista de "feines pendents". ;)

Unknown ha dit…
Molt bé, però trobe una errada en la data del mètode. Tal vegada, l'edició del que tens siga de 1981. El ben cert és que el mètode és anterior al LP. Jo vaig començar a l'escola ja amb el mètode (el vaig comprar a Casa Penadés amb la dolçaina) i el disc es va gravar un poc després. Els métodes que tinc ara a casa acaben amb la Xàquera Vella però recorde molt bé que el primer métode finalitzava amb una obra per a dolçaina i rondalla "Fantasía ansotana" de Manuel Mena. Ho podries comprovar? Endavant amb tot el que fas perquè és molt interessant i molt necessari. Sóc Josemi Sánchez.
Pau Llorca ha dit…
És possible. Totes les edicions que tinc al meu abast són de 1981 (els exemplars antics del meu pare s'han extraviat), jo -honestament- no sóc capaç de recordar si eren diferents a l'actual. També les poques ressenyes que he trobat són d'aquell any 1981. Però a la Biblioteca Nacional hi ha un exemplar possiblemenent sense datar ja que se li artribueix la data de 1978 entre interrogants. Caldria consultar-lo al lloc i comprovar el què dius respecte a l'obra de Mena, però és possible que es tracte de l'edició anterior que tú comentes.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d