Passa al contingut principal

RAMONET... SI VAS A L’HORT


La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable,
que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent,
la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem
el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua,
acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu
Joan Fuster

Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps:
Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tradició... (Lopez Chavarri, E. “La dansa valenciana” dintre de Revista Musical Catalana, nº333, Barcelona, setembre de 1931. pàg. 345).  
Las viejas melodías de la dulzaina suelen ser, a la vez, contentas y ceremoniosas, de raíz setecentista; pero los dulzaineros las cambian por los pasodobles y hasta por los calipsos y pachangas que difunde la radio (Fuster, J. El País Valenciano, Barcelona, 1962).

Cuplets de music-hall, calipsos, pachangas, pasdobles, sarsueles... han anat filtrant-se a un repertori que es presenta com altament canviable. Moltes d’aquestes obres han desaparegut amb els anys i els canvis de moda, però altres resisteixen el pas del temps i romanen engreixant el corpus de melodies per a dolçaina fins a convertir-se, en alguns casos, en autèntics èxits entre intèrprets i públic.

I si hi ha alguna obra que pot considerar-se un hit dintre del repertori de dolçaina aquesta és, sens dubte, el Ramonet. Aquesta melodia, d’aquelles que se’n consideren “de tota la vida”, la podeu trobar citada en multitud de noms: Ramonet, Pasqualet, Masseret... fins i tot Joanet, Miquelet, Tomasset o Salvaoret... i és una adaptació de la cançó infantil que tots hem cantat de petits que resa així, si fa no fa:

Ramonet, si vas a l’hort
Cull-me (porta) figues, cull-me (porta) figues
Ramonet, si vas a l’hort
Cull-me (porta) figues i albercocs.
(si vas a l’hort) / (de pinyol dolç).

Versió recollida a Onda per Ricardo Olmos (any 1950)

La gran popularitat de la cançó ha portat a creure que és originària i exclusiva dels valencians i, per descomptat, amb uns orígens que es perden en la nit dels anys. D’això hi hauria molt a parlar.

LA VERSIÓ AMB DOLÇAINA

És, com hem dit, una obra força coneguda i interpretada amb el nostre instrument, però no està gens clar des de quan forma part del repertori dels dolçainers. No apareix referida a cap dels repertoris transcrits que s’han pogut recuperar i la primera vegada que apareix publicat un arranjament per a dolçaina és en la tardana data de 1981 per Joan Blasco al nº1 dels seus quadernets que difon sota el títol global de Dolçaina – Tocates, en aquest cas sota el curiós nom de Maseter. La versió, transcrita a compàs de 2/4 i amb un divisi a terceres al llarg de tota l’obra, comença amb una mena d’introducció de 16 compassos que es constitueix com la diferència més notable respecte a la resta de versions que s’han fet circular:


A partir d’aquí es desenvolupa l’obra tal qual és freqüentment executada. Comença amb una exposició del tema principal, que es correspondria amb l’estrofa cantada, i es repeteix dues vegades.
La segon part no és pròpiament El Ramonet, sinó altra cançó força coneguda i habitualment identificada com a Don Joaquín, amb una lletra aproximada a aquesta:

Don Joaquin, don Joaquin, don Joaquín,
Don Joaquin quina aigua cau.
Ai, don Joaquín, don Joaquín,
Arromangat el camal.

Tampoc està clara la gènesis d’aquesta melodia del Don Joaquin però alguns apunten que l’origen de la lletra podria estar en el director de la banda de música de Xixona als anys 30 dels segle XX que feia tocar als seus músics fins i tot en dies de pluja (Del Chardó i Verdú, N. “Cançons tradicionals xixoneques” dintre de Revista Valenciana de Folklore, nº1, Alacant, 2000. pàg. 41). Altres vinculen el protagonisme a Joaquín Pérez Oltra, alferes cristià de les festes de Sant Jordi a Alcoi l’any 1934 ( “La figura del Capitán en la fiesta” dintre de Filà Cidés – Año Capitán 1984, Alcoi, 1984. pag. 6).

És un costum força estès, especialment quan s’agafen obres alienes al repertori de dolçaina, afegir-li altres melodies per tal de fer una mica més llarga la tocata: la Cançó dels Borratxos que habitualment es fa sonar és un compendi de diverses melodies del que se’n ve a dir “cants de taverna”, la Manta al Coll he escoltat interpretar-la amb diverses estances que reprodueixen el que vinga la llum, els borratxos o, fins i tot, l’Himne de Riego o tengo una muñeca vestida de azul, etc. En la versió per a dolçaina, aquesta part del Don Joaquín també s’executa dues vegades, i finalment l’obra acaba amb una reexposició del tema principal que s’interpreta una sola vegada.    

Posteriorment apareixerien altres versions com la de X. Ahuir amb el nom de Masseret (Mètode de dolçaina, València, 1992. pàg. 42). Està transcrita igualment a 2/4 però sense la introducció de Blasco ni el divisi, a més d’algunes modificacions respecte a les mesures. Per la resta reprodueix la mateixa estructuració de l’obra en 2A-2B-A. En 1995 apareix publicada per X. Richart amb el títol de Ramonet (Estudiant la dolçaina. Tocates i estudis a 2 veus, València, 1995, pàg. 9) afegint una segon veu a terceres, amb compàs també de 2/4 i idèntica estructuració. En aquest cas és veuria revisada i modificada pel mateix autor posteriorment a la segon edició del llibre, transcrivint-la amb compàs 6/8 (Estudiant la dolçaina. Tocates i estudis a 2 veus, València, 2001. pàg. 4). El dolçainer de Faura, G. Camarelles, també va publicar la seua pròpia versió en 2/4 on recupera la introducció però diferent de la de Blasco (Camarelles, G. Mètode de dolçaina i tabalet, València, 2002. pàg. 31).



Tot apunta a que ja es feia servir per dolçainers abans de les transcripcions publicades, els testimonis orals que he recollit així ho confirmen, i el ben cert és que circulen multitud d’adaptacions: amb o sense entrada, amb o sense el motiu final, que varien el nombre de repeticions, que treuen la part del Don Joaquin, etc. Demostrant que no hi ha una sola versió vàlida ni estàndard. Fins i tot, hi ha que inclouen una introducció diferent a totes les tractades com en el cas de la versió que fan algunes colles a l’Alcoià, El Comptat o la Vall d’Albaida:


POSSIBLE ORIGEN
És important assenyalar aquesta darrera melodia introductòria per què ens apropa, pot ser, al model original. I és que allò que nosaltres coneguem com Ramonet és sospitosament coincident amb la tornada de la cançó francesa Si tu veux... Marguerite, obra del compositor francès Albert Valsien (1882 – 1955), possiblement basada en un tema popular. De fet, a la portada de la partitura apareix l’ambigu matís de “Chanson populaire”. La lletra d’aquesta tornada faria més o menys així:
Si tu veux faire mon bonheur
Marguerite, Marguerite.
Si tu veux faire mon bonheur
Marguerite donne-moi ton coeur


Va ser interpretada el 1913 a França pel cantant anglès Harry Fragson que va morir aquell mateix any assassinat pel seu pare en ple trastorn mental. Va ser un gran èxit i en 1937 apareix a la banda sonora d’una de les obres mestres del cinema mundial: La Grande Illusion de Jean Renoir. Més recentment també forma part de la banda sonora del film de 2011 Huge Cabret (traduïda a l’espanyol com La Invención de Hugo) de Martin Scorsese.

No és una revelació nova, ni estem descobrint el pa amb oli i sal. Fa molts anys que circula aquesta informació i a finals de la dècada dels 70 Joan Fuster se’n referia a ella en lamentar-se per la pèrdua progressiva el repertori tradicional:
Allò del “Marianet si vas a l’hort, / porta figues, porta figues, / Marianet si vas a l’hort, / porta figues i albercocs” és una adaptació emergent d’un passatge d’opereta francesa: Si tu veux faire mon bonheur, / Marguerite, Marguerite, / Si tu veux faire mon bonheur, / Marguerite donne-moi ton coeur...”. Més peces procedeixen de sarsueles menors del segle passat, i fins i tot, algunes, dels cançoners eclesiàstics del P. Claret (citat per Torrent, V. “Joan Fuster i la música tradicional”, dintre de Iborra, J. et allí. Joan Fuster i la música, València, 2012. pàg. 76).

També sembla ser que era una cançó força popular entre els soldats francesos que l’entonaven abans d’entrar en batalla a la II Guerra Mundial, com també és molt comú escoltar-la a manifestacions a França on els assistents la coregen canviant-li la lletra en funció dels motius de la convocatòria.

Hi ha diverses teories referents al vincle MargueriteRamonet, però les discussions no passen de converses de cafè: estan aquells que defensen l’origen netament valencià sense més argumentació què el sentiment propi; els qui consideren que Valsien va inspirar-se en una cançó popular i especulen amb la possibilitat de que la gent d’ací l’escoltaria en boca dels soldats francesos durant la Guerra del Francès i la faria seua; i per altra part estan els que creuen que va popularitzar-se al nostre territori al primer quart del segle XX, com tantes altres cançons franceses de music hall: l’alouette, la Pulga, la Madelon...

...fins a l’època en que arriben els cuplets a aquestes terres, que en bona mesura congenien amb l’esperit d’aquelles cançons populars. En serien una mostra: “El tocador”, “Ai, Pepet si vas a l’hort”, “La Maria dels catúfols”, “El pobre terrisser”, “A l’hort de la tia Maria”, “Una pobre gallineta” o “Les noies de Rocafort” (Capdevila i Capdevila, J. La festa a Catalunya: la festa com a vehicle de sociabilitat i d’expressió política, Barcelona, 1997. pàg. 96).

Al paràgraf anteriorment citat se’ns fa esmena del cuplet “Ai Pepet si vas a l’hort”, títol que recorda molt al nostre Ramonet si vas a l’hort... I és què aquesta cançó també va assolir certa difusió a Catalunya, evidenciant la falsedat de que és exclusiva dels valencians:

Ai, Pepet,
si vas a l’hort,
cull tomàquets,
cull tomàquets.
Ai, Pepet,
si vas a l’hort,
cull tomàquets i un pebrot
si vas a l’hort!
(El Be Negre: setmanari satíric, nº 99, Barcelona, 9 de maig de 1933, pàg. 1).

Efectivament, la lletra de el Ramonet presenta certes traces que la vinculen amb el tòpic tan rebregat de “la socarroneria valenciana” però també pot enllaçar perfectament amb la sicalipsi pròpia dels cuplets de finals del XIX i principis del segle XX que proliferaven a les sales de festes, cabarets, teatres de revista i espectacles de varietés, molts d’ells d’origen francès.

El ben cert és què, amb els documents a la mà, els enregistraments més antics són els francesos. De fet, l’obra Si tu veux... Marguerite figura amb copy right de 1913 (Cataloge of Copyright Entries, Musical Compositions First Half of 1913 New Series, Vol. VIII, Part 1, pag. Washington D.C., 1913. pàg. 736). I de moment ningú ha aportat cap document que puga qüestionar l’origen francès de la cançó.


Estaríem doncs front a un dels molts casos de melodies importades que per un motiu o altre s’han quedat entre nosaltres. De fet no és l’única melodia d’origen francès que hi ha al repertori de dolçaina i és especialment coneguda la de el Mambrú que figura a molts balls de pals i planxes arreu del nostre territori. L’original francès titulat Marlbrough se’n va-t-en guerre és una cançó burlesca dedicada a John Churchill, duc de Malboroug, després de la batalla de Malplaquet (1709).   

Però exemples hi han un fum, i alguns se sorprendrien en saber que la cercavila Gener no és ni de Joan Blasco, ni anònima, ni valenciana com sovint se la cita. De fet ni tan sols original per a dolçaina: és una obra per a gralla del compositor català Manel Rius i Ramos (1923 -2004) que possiblement no es remunte més enllà de finals anys 60 del segle XX. Cas semblant ocorre amb la cercavila La Pilara, originària del gaitero Noel Vallés, un aragonès d’Alcañiz, i dedicada a un dels cabuts de la ciutat de Saragossa. I així podríem seguir amb moltes altres obres: la música del vals El Cabanyal tampoc té un origen valencià sinó que és tracta d’una composició del violinista mexicà Juentino Rosas datada en 1887 què realment es diu Sobre las Olas; el ball de Els arets del Corpus de Castelló és l’obertura de l’opera Guillaume Tell de l’italià Gioachino Rossini; el pas-doble València és un fragment de sarsuela La bién amada de l’andalús José Padilla, etc.

Així estem referint-se a l’adopció d’una obra forana per part d’un col·lectiu que la fa seua i passa a considerar-se anònima i autòctona, fenomen que encara s’explica més si atenem al fet que la lletra no és l’original. No hi ha res d’extraordinari. Però estem vivint una època en que en que sembla que tot s’haja de revestir amb una pàtina d’antiguitat, d’exclusivitat, fins i tot, amb posicionaments propers al feixisme alguns parlen de “puresa”. I comencen a fer-se acusacions de “eso nunca ha sido así”, “se quieren cargar las tradiciones”, “eso no es valenciano”, etc. Pot ser alguns haurien de reflexionar...  


Comentaris

Eva xaramitera ha dit…
Interessant com sempre. Per reforçar arguments us conte una anècdota que va tenir lloc a la partida del Verdegàs d'Alacant pel segle passat. Un grup de danses que feia treball de camp per la partida ens va buscar entusiasmats per una troballa d'una cançó "molt antiga" que cantàven les dones majors durant la processó. Un localisme que mai havien sentit en cap altre lloc.
Doncs, ens acostem al Verdegàs per escoltar la joia i efectivament era antiga.... i una joia. Es tractava de la Marxa Fúnebre de Chopin.
Unknown ha dit…
Encara podem ficar mes exemples, el corrido mejicano "La Calandria" que tocaven molts gaiteros per al ball, deprés de les jotes del ball rodat, en la fonoteca de materials figura com a "pas-doble de després del ball rodat de La Todolella".
Unknown ha dit…
cal no perdre de vista que fins fa poc els músics que feien el ball als pobles eren els gaiteros i tocaven versions de tot (jo a portell a sant Antoni he aplegat a tocar "tengo una vaca lechera" i "la macarena"
Unknown ha dit…
Com a final dels comentaris una anecdota,quan pedro Rabaza de La Cuba ens va comunicar el ball de "las vueltas" del cual la primera part la tocave molt be i amb molt gust (molt semblant per no dir que es la mateixa,que el començament del ball de la Todolella).

la jota ja ens va advertir "esto lo hago así barrechao", després ens va tocar una espécie de pas-doble molt raor irreconeixible i en acabar de tocar fa: "es muy bonico esto de "si Adelita se fuera con otro lalililo..."

Paco Bessó ha dit…
Tocar músiques de moda era i és molt normal al món de la dolçaina i que algú li posara lletra en valencià també, ara mateixa em ve al cap "cest magnifique" amb una lletra que diu "la vi pixar... i tantes altres de moda. De fet ara, al món de la dolçaina es toquen polques i masurques... com si foren tradicionals, i no ens parem a pensar que els dolçainers les tocaven per què estaven de moda fa cent anys, no per què foren tradicionals. Ara toquem des de Celtas cortos a Enrique Iglesias i moltes més. Aquest sentit de la música útil, que fa ballar i cantar a la gent crec que està perdent-se, quedant només la dolçaina com a nota folklòrica, quan fa uns anys era molt més. Això de fer un acte i anar-te'n a casa, obrir una cercavila i fugir, això fa 30 anys no era el més normal, la majoria de faenes eren de tocar tot el dia, i els moments en què esmorzàvem o dinàvem amb els festers, donava peu a tindre uns moments de festeta on es tocaven totes aquestes peces.

L'evolució de la gent que toca la dolçaina cap a les colles ha limitat molt la possibilitat d'interpretar tot aquest repertori, que moltes vegades s'improvisava. Jo he estat en moltíssimes festes i moltes vegades em trobe algun fester, en eixos ratos morts que hi ha al llarg del dia, que et diu: "I no saps aquesta o l'altra cançoneta?" i amb el flabiol, discretament la intentes traure i després li la toques i eixe fester queda content i tu vas ampliant repertori. Cada dia em passa menys vegades, ja que no sé si també per la crisi o per altres coses, els festers cada dia més intenten estalviar amb la dolçaina, i la lloguen per a actes solts. Però bé, el món evoluciona i la festa i la dolçaina també.


Respecte del "Maceret o Ramonet" no sé ben bé que va ser primer, ja que crec que l'autor de la versió francesa es va inspirar amb un tema tradicional, però sí que és cert que tal qual està a la gravació antiga cantada, la tocava Joan Blasco, amb la introducció i tot.
Unknown ha dit…
Una coseta sobre Noel Vallés, ell era de la Canyada de Verich,al Matarranya, residia en Alcañiz
Pau Llorca ha dit…
Cert, nascut a la Canyada de Verich l'any 1923.

Entrades populars d'aquest blog

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d