EL LLARG CAMÍ
El rei al seu tro i amb la
seua corona al cap,
no pot escriure les lleis
del Parlament en lletra de motlle,
sense haver començat per
l’alfabet quan no era més que un príncep.
Ah! I sense haver començat
per la a i seguit totes les lletres fins la z.
Charles Dickens
Així, a finals
dels anys 70 ja s’havia proveït d’una dolçaina, un tudell i una canya i va
plantar-se al mig d’un camp de tarongers a intentar fer-la sonar. La cosa no
era tan fàcil com semblava, així que va aconseguir el telèfon del domicili
particular de Joan Blasco i li va trucar per informar-se al respecte de la
possibilitat d’assistir a les seues classes. La persona que el va atendre va
preguntar-li quin nivell de solfeig tenia, a la qual cosa el meu pare va
respondre amb més sinceritat del que ho feien altres: Res. Llavors, li va aconsellar que adquirira alguna base pel que fa
al llenguatge musical abans d’intentar tocar la dolçaina.
 |
| Primers -i frustants- intents per fer sonar la dolçaina. |
En lloc de
rendir-se davant aquest entreval com haurien fet la majoria, el meu pare va
afanyar-se en parlar en la seua sogra, Maria Berenguer, que tenia coneixements
de solfeig i nocions de piano ja que la seua mare havia estat professora
d’aquestes dues disciplines. Allí, al pis que la meua avia tenia al carrer
Pizarro de València, rebrien les primeres classes de llenguatge tant el meu
pare com els meus germans majors, Ernest i Merxe.
Sempre va voler
que els seus fills estudiaren música. El meu germà Ernest té estudis de flauta
travessera i la meu germana Merxe de violí. Jo de xicotet cantava en Los pequeños cantores de Santo Domingo Savio,
un cor de veus blanques que dirigia José Vicente de Sousa al col·legi Salesians
- Sant Antoni Abad. Després m’apuntaren a solfeig com a extraescolar al mateix
centre, però al cap d’un parell de setmanes vaig començar a fer campana i me’n
anava a jugar a futbol en lloc d’assistir a les classes. Al final, com sovint
em recordaven els meus pares, ni vaig ser Maradona ni vaig ser Beethoven.
Supose que seria el disgust que els vaig donar quan s’assabentaren que feia
fugina el que els va treure les ganes de tornar-ho a intentar amb el meu germà
Carles, el qual va començar en açò de la música una mica més gran.
 |
| Primeres actuacions a Benicalap.D'esquerra a dreta: Vicente Ramos, Pau Llorca, Ernest Llorca (fill), Ernest Llorca (pare). |
Tornant al solc,
en aquells finals dels 70 i principis dels 80 va aparèixer en escena un
personatge que resultaria crucial. La nova perspectiva que havia adquirir al
llarg dels darrers temps respecte del món que l’envoltava el va portar a
implicar-se activament en diferents moviments socials i veïnals. Va ser
precisament aquesta participació la que el faria entrar en contacte amb Miguel
Ángel Nuin, un salesià que havia creat al barri una mena de centre social
juvenil amb l’evocador nom de “Crida” on feia classes de solfeig i guitarra per
als xiquets. Aquest sacerdot, que exercia de “cura obrero” a Benicalap, va
obrir-li les portes del seu centre on el meu pare junt a un amic de joventut,
Vicente Ramos, anaven a intentar fer sonar l’instrument. L’amistat amb aquest
religiós, que es va perllongar fins al dia de la seua mort, va atiar els seus
afanys per ser músic.
Com que l’home agosarat s’enfila per un forat, no
va tardar gaire en lligar-se les espardenyes i començar a tocar pel carrer.
Òbviament ningú amb dos dits de front s’atreviria a contractar a aquell
dolçainer que amb prou feines s’aclaria per tapar els forats però ell, en les
xafogoses vesprades d’estiu que passava a Simat de la Valldigna, es dedicava a
acomboiar als xiquets del poble i organitzava una improvisada cavalcada on la
canalla disfressada desfilava com una autèntica comissió de festes. El meu
germà Ernest l’acompanyava amb el tabal i jo, que no alçava un pam del terra,
em dedicava a enredar amb un tamboret de fira caminant orgullós al seu costat.
 |
| Cavalcada de disfresses improvisada amb la canalla de Simat de la Valldigna. |
Finalment, de
cara al curs 1981-82 va adreçar-se a l’Escola Municipal de Dolçaina que llavors
estava sota la el mestratge de Joan Blasco. L’escola portava ja uns anys
funcionant i era un referent per a aquells que volgueren aprendre, no sols pel
reclam que suposava la presència de Blasco sinó per que junt a l’Escola
Provincial d’Algemesí eren els únics llocs públics on podies anar a ensenyar-te
a tocar l’instrument. L’únic precedent relativament equiparable havia estat el
breu intent en 1962 de Junta Central Fallera de València per fer una escola de
dolçaina.
A part d’això, hi havia ben poques
alternatives. Algunes falles de la ciutat havien decidit fer classes de
dolçaina per als membres de les seues comissions, que en ocasions tenien com a
mestres els intèrprets sorgits de les primeres generacions de l’Escola
Municipal. També hi havia autodidactes que feien classes, ja fora en associacions
o a nivell particular, però tots els testimonis que he escoltat constaten
l’aplicació d’una llei no escrita segons la qual si veien que l’alumne podia
fer-los ombra es negaven a donar-li classes. De fet, alguns dels que acabaven
en l’Escola Municipal ho feren sota aquestes circumstàncies.
EL CONTACTE AMB JOAN BLASCO
Grans coses succeeixen quan
homes i muntanyes es troben.
Coses que no ocorren amb
empentes al carrer.
William Blake
Així, al setembre de l’any 1981 va
entrar a formar part de l’Escola Municipal de Dolçaina de València, ell com a
alumne de dolçaina i el meu germà Ernest com a alumne de tabal. Com hem
comentat, Blasco era el mestre responsable de l’Escola Municipal i era una de
les referències ineludibles en parlar de la dolçaina en aquelles dates. Hi
havia d’altres dolçainers, i alguns d’ells tenien un altíssim nivell però cap d’ells tenia la representació de Blasco. Les seues
excel·lents dots interpretatives, el seu temperament, el treball de recopilació
de materials, l’estandardització dels instruments, la seua capacitat de
projecció personal, el fet d’haver “mamat” l’ofici des de ben petit, la
participació en diversos enregistraments sonors, l’adaptabilitat als canvis
sociopolítics, o el fet de viure a València capital i ser considerat el
“dolçainer major” d’aquesta, havien enaltit la seua figura fins a uns extrems
solament equiparables al que havia ocorregut amb els dolçainers de Tales.
Allí va coincidir amb alguns dels
dolçainers que marcarien la pauta els anys posteriors, especialment a la ciutat
de València: Paco Blasco, Marcial Cervera de Xiva, Eduard Navarro i Vicent
Pastor de Manises; Pep Palau de Foios, Ferran Navarro (pare i fill), Remigi Gasó,
Sergi Navarro, Miquel Mulet de Castelló, Josep Leto Melero, Felip Ricart de
Torrent, etc. I tabaleters com Jordi Martínez o un jove Alejandro Blay, entre
molts altres.
 |
| Actuació de l'Escola Municipal de Dolçaina de València. Any 1983. Jardins de l'Antic Hospital. A l'extrem esquerre Ernest Llorca, d'esquenes Joan Blasco. |
Les classes de dolçaina es feien a
les instal·lacions del Grupo Escolar Serrano Morales que estava al carrer
Guillem de Castro, d’enfront dels jardins de l’antic hospital. La majoria de
les matèries de l’Escola de Música “José Iturbi” es desenvolupaven als locals
del Grupo Escolar Teodoro Llorente que encara està al carrer Juan Llorens de
València. Però com que la dolçaina “fa molt de soroll” varen decidir desterrar
les classes a l’altre centre, i no seria la ubicació definitiva. L’animadversió
de determinats sectors de l’academicisme musical de la ciutat de València envers
la dolçaina no és un fenomen de recent implantació.
L’ensenyament estava estructurat en
tres cursos en que suposadament l’alumne assolia els coneixements necessaris. Les
sessions eren fonamentalment col·lectives, tot i que el mestre feia un apart amb cada alumne d’uns breus minuts per repassar-li la lliçó. Després, quan havies
completat la teua formació, podies seguir formant part de la colla de l’escola
que, en absència de res semblant, era una mena de “colla municipal” i
participava als diferents actes que l’Ajuntament de València els reclamava. L’assaig
conjunt es feia el divendres i allí s’ajuntaven dolçainers i tabaleters per
preparar el repertori de les actuacions.
Decidit com estava, va ser aquell
mateix any que es va matricular-se a les classes de solfeig de l’Iturbi amb la
professora Amparo Vivó. Com a conseqüència de les lliçons particulars que havia
rebut l’any anterior de la meua avia i de Miguel Ángel Nuin va poder
estalviar-se allò que se’n deia “solfeo preparatorio” i va entrar directament
en primer. Allí, aquell home que passava de molt llarg la trentena atenia les
explicacions entre xiquets i xiquetes de vuit o deu anys que miraven amb cara
estranya a aquell adult assegut en una cadireta. Va treure el curs amb un
aprovat justet.
 |
| Paperetes d'examen corresponents al curs 1981/82 |
Era setembre de 1981, però no
tardaria en sortir a tocar amb els companys de l’escola. Va ser a la tabalada
de santa Llúcia que té lloc al barri de Velluters el dia 12 de desembre, vespra
de la festa. No és que el meu pare fora una intèrpret especialment avantatjat,
sinó que era el dia que debutaven la majoria dels alumnes de l’escola. La
tabalada de santa Llúcia és un dels actes amb més tradició de la ciutat de
València i els dolçainers i tabaleters en són els protagonistes. Avui en dia
pot sobtar que amb solament un parell de mesos o tres d’ensenyament els
dolçainers novells ja sortiren a fer actes en públic, però en aquella època era
un costum freqüent.
Fet i fet, aquell mateix curs ja
sortiria a tocar en falles. Era març de 1982 i va realitzar un total de nou
actes al llarg dels quatre dies de festa. Va estar destinat a la falla
Vivons-Romeu de Corbera del barri de Russafa, on va formar equip en companyia
de Marcial Cervera i Rafa Mestre com a dolçainers; i el meu germà Ernest i dos alumnes
més de l’escola com a tabaleters. En passar falles, li varen pagar un taló amb
36.000 pessetes de l’època pels nou actes que havien fet ell i el meu germà.
Va pujar l’escaleta de casa mostrant el taló i amb una cara d’alegria com si
portara el bitllet premiat amb la grossa de nadal.
 |
| Falles de 1982. El dolçainers, d'esquerra a dreta: Rafa Mestre, Joan Blasco, Sergi Navarro i Ernest Llorca. |
Quan vaig començar no podia comprar-me un atril, així
que assajava al mig de l’horta en una canya clavada al terra on enganxava la
partitura. Ara pareix que si no tenen l’auditori municipal no poden assajar.
 |
| Assegut sobre un caixò de taronges i amb una canya com a faristol. |
En aquest sentit, tampoc no tenia
local d’assaig, així que baixava a l’horta de Benicalap, als campets on ara s’aixeca l’esquelet del nou camp de futbol del
València C.F o a les barraques de Lluna. I en els períodes vacacionals marxava
cap a Simat de la Valldigna on anava canviant d’ubicació per a practicar: la
mesquita de la Xara, la tàpia del Monestir, les garroferes del Camí dels Brolls,
la caseta d’Enrique Boraia a la
Fontarda, la pinaeta... no hi havia
dia que no agafara la dolçaina i s’allunyara del nucli urbà per passar una
estona en solitud fent sonar el seu instrument. La seua infatigable dedicació
va ser tan alta que entre alguns del poble començà a córrer la llegenda de que
el meu pare havia aprés a tocar la dolçaina, com si d’una aparició mariana es
tractara, trobant la inspiració divina a sota d’un garrofer.
Però el final d’aquell primer any
com a dolçainer seria agredolç. El dia 12 d’agost naixeria Carles, el seu quart
fill, i solament cinc dies després faltava el seu pare després d’una llarga
malaltia. La desaparició de la figura paterna va afectar-lo terriblement, no
solament havia perdut el seu pare sinó que també havia marxat l’home amb qui
havia aprés el seu ofici i el seu company de treball durant tota una vida. La
dolçaina es va convertir en l’únic refugi on poder oblidar el dolor:
...en la actualidad estoy bajo tratamiento, experimento una
ligera mejoría, aunque pienso que las raíces del mal estriban en la falta de
ilusión por el trabajo. Tan solo estoy satisfecho cuando salgo con la dulzaina
a tocar... (Diari Personal. Entrada corresponent al
16 de maig de 1983).
Comentaris