Passa al contingut principal

LLORCA, EL DOLÇAINER (2)

EL LLARG CAMÍ

El rei al seu tro i amb la seua corona al cap,
no pot escriure les lleis del Parlament en lletra de motlle,
sense haver començat per l’alfabet quan no era més que un príncep.
Ah! I sense haver començat per la a i seguit totes les lletres fins la z.
Charles Dickens
Així, a finals dels anys 70 ja s’havia proveït d’una dolçaina, un tudell i una canya i va plantar-se al mig d’un camp de tarongers a intentar fer-la sonar. La cosa no era tan fàcil com semblava, així que va aconseguir el telèfon del domicili particular de Joan Blasco i li va trucar per informar-se al respecte de la possibilitat d’assistir a les seues classes. La persona que el va atendre va preguntar-li quin nivell de solfeig tenia, a la qual cosa el meu pare va respondre amb més sinceritat del que ho feien altres: Res. Llavors, li va aconsellar que adquirira alguna base pel que fa al llenguatge musical abans d’intentar tocar la dolçaina.

Primers -i frustants- intents per fer sonar
la dolçaina.
En lloc de rendir-se davant aquest entreval com haurien fet la majoria, el meu pare va afanyar-se en parlar en la seua sogra, Maria Berenguer, que tenia coneixements de solfeig i nocions de piano ja que la seua mare havia estat professora d’aquestes dues disciplines. Allí, al pis que la meua avia tenia al carrer Pizarro de València, rebrien les primeres classes de llenguatge tant el meu pare com els meus germans majors, Ernest i Merxe. 
Sempre va voler que els seus fills estudiaren música. El meu germà Ernest té estudis de flauta travessera i la meu germana Merxe de violí. Jo de xicotet cantava en Los pequeños cantores de Santo Domingo Savio, un cor de veus blanques que dirigia José Vicente de Sousa al col·legi Salesians - Sant Antoni Abad. Després m’apuntaren a solfeig com a extraescolar al mateix centre, però al cap d’un parell de setmanes vaig començar a fer campana i me’n anava a jugar a futbol en lloc d’assistir a les classes. Al final, com sovint em recordaven els meus pares, ni vaig ser Maradona ni vaig ser Beethoven. Supose que seria el disgust que els vaig donar quan s’assabentaren que feia fugina el que els va treure les ganes de tornar-ho a intentar amb el meu germà Carles, el qual va començar en açò de la música una mica més gran.  

Primeres actuacions a Benicalap.D'esquerra a dreta:
Vicente Ramos, Pau Llorca, Ernest Llorca (fill), Ernest Llorca (pare).
Tornant al solc, en aquells finals dels 70 i principis dels 80 va aparèixer en escena un personatge que resultaria crucial. La nova perspectiva que havia adquirir al llarg dels darrers temps respecte del món que l’envoltava el va portar a implicar-se activament en diferents moviments socials i veïnals. Va ser precisament aquesta participació la que el faria entrar en contacte amb Miguel Ángel Nuin, un salesià que havia creat al barri una mena de centre social juvenil amb l’evocador nom de “Crida” on feia classes de solfeig i guitarra per als xiquets. Aquest sacerdot, que exercia de “cura obrero” a Benicalap, va obrir-li les portes del seu centre on el meu pare junt a un amic de joventut, Vicente Ramos, anaven a intentar fer sonar l’instrument. L’amistat amb aquest religiós, que es va perllongar fins al dia de la seua mort, va atiar els seus afanys per ser músic.
Com  que l’home agosarat s’enfila per un forat, no va tardar gaire en lligar-se les espardenyes i començar a tocar pel carrer. Òbviament ningú amb dos dits de front s’atreviria a contractar a aquell dolçainer que amb prou feines s’aclaria per tapar els forats però ell, en les xafogoses vesprades d’estiu que passava a Simat de la Valldigna, es dedicava a acomboiar als xiquets del poble i organitzava una improvisada cavalcada on la canalla disfressada desfilava com una autèntica comissió de festes. El meu germà Ernest l’acompanyava amb el tabal i jo, que no alçava un pam del terra, em dedicava a enredar amb un tamboret de fira caminant orgullós al seu costat.

Cavalcada de disfresses improvisada amb
la canalla de Simat de la Valldigna.
Finalment, de cara al curs 1981-82 va adreçar-se a l’Escola Municipal de Dolçaina que llavors estava sota la el mestratge de Joan Blasco. L’escola portava ja uns anys funcionant i era un referent per a aquells que volgueren aprendre, no sols pel reclam que suposava la presència de Blasco sinó per que junt a l’Escola Provincial d’Algemesí eren els únics llocs públics on podies anar a ensenyar-te a tocar l’instrument. L’únic precedent relativament equiparable havia estat el breu intent en 1962 de Junta Central Fallera de València per fer una escola de dolçaina.  
A part d’això, hi havia ben poques alternatives. Algunes falles de la ciutat havien decidit fer classes de dolçaina per als membres de les seues comissions, que en ocasions tenien com a mestres els intèrprets sorgits de les primeres generacions de l’Escola Municipal. També hi havia autodidactes que feien classes, ja fora en associacions o a nivell particular, però tots els testimonis que he escoltat constaten l’aplicació d’una llei no escrita segons la qual si veien que l’alumne podia fer-los ombra es negaven a donar-li classes. De fet, alguns dels que acabaven en l’Escola Municipal ho feren sota aquestes circumstàncies.

EL CONTACTE AMB JOAN BLASCO

Grans coses succeeixen quan homes i muntanyes es troben.
Coses que no ocorren amb empentes al carrer.
William Blake

Així, al setembre de l’any 1981 va entrar a formar part de l’Escola Municipal de Dolçaina de València, ell com a alumne de dolçaina i el meu germà Ernest com a alumne de tabal. Com hem comentat, Blasco era el mestre responsable de l’Escola Municipal i era una de les referències ineludibles en parlar de la dolçaina en aquelles dates. Hi havia d’altres dolçainers, i alguns d’ells tenien un altíssim nivell però cap d’ells tenia la representació de Blasco. Les seues excel·lents dots interpretatives, el seu temperament, el treball de recopilació de materials, l’estandardització dels instruments, la seua capacitat de projecció personal, el fet d’haver “mamat” l’ofici des de ben petit, la participació en diversos enregistraments sonors, l’adaptabilitat als canvis sociopolítics, o el fet de viure a València capital i ser considerat el “dolçainer major” d’aquesta, havien enaltit la seua figura fins a uns extrems solament equiparables al que havia ocorregut amb els dolçainers de Tales.

Allí va coincidir amb alguns dels dolçainers que marcarien la pauta els anys posteriors, especialment a la ciutat de València: Paco Blasco, Marcial Cervera de Xiva, Eduard Navarro i Vicent Pastor de Manises; Pep Palau de Foios, Ferran Navarro (pare i fill), Remigi Gasó, Sergi Navarro, Miquel Mulet de Castelló, Josep Leto Melero, Felip Ricart de Torrent, etc. I tabaleters com Jordi Martínez o un jove Alejandro Blay, entre molts altres.

Actuació de l'Escola Municipal de Dolçaina de València.
Any 1983. Jardins de l'Antic Hospital.
A l'extrem esquerre Ernest Llorca, d'esquenes Joan Blasco.

Les classes de dolçaina es feien a les instal·lacions del Grupo Escolar Serrano Morales que estava al carrer Guillem de Castro, d’enfront dels jardins de l’antic hospital. La majoria de les matèries de l’Escola de Música “José Iturbi” es desenvolupaven als locals del Grupo Escolar Teodoro Llorente que encara està al carrer Juan Llorens de València. Però com que la dolçaina “fa molt de soroll” varen decidir desterrar les classes a l’altre centre, i no seria la ubicació definitiva. L’animadversió de determinats sectors de l’academicisme musical de la ciutat de València envers la dolçaina no és un fenomen de recent implantació. 

L’ensenyament estava estructurat en tres cursos en que suposadament l’alumne assolia els coneixements necessaris. Les sessions eren fonamentalment col·lectives, tot i que el mestre feia un apart amb cada alumne d’uns breus minuts per repassar-li la lliçó. Després, quan havies completat la teua formació, podies seguir formant part de la colla de l’escola que, en absència de res semblant, era una mena de “colla municipal” i participava als diferents actes que l’Ajuntament de València els reclamava. L’assaig conjunt es feia el divendres i allí s’ajuntaven dolçainers i tabaleters per preparar el repertori de les actuacions.

Decidit com estava, va ser aquell mateix any que es va matricular-se a les classes de solfeig de l’Iturbi amb la professora Amparo Vivó. Com a conseqüència de les lliçons particulars que havia rebut l’any anterior de la meua avia i de Miguel Ángel Nuin va poder estalviar-se allò que se’n deia “solfeo preparatorio” i va entrar directament en primer. Allí, aquell home que passava de molt llarg la trentena atenia les explicacions entre xiquets i xiquetes de vuit o deu anys que miraven amb cara estranya a aquell adult assegut en una cadireta. Va treure el curs amb un aprovat justet.

Paperetes d'examen corresponents al curs 1981/82
Era setembre de 1981, però no tardaria en sortir a tocar amb els companys de l’escola. Va ser a la tabalada de santa Llúcia que té lloc al barri de Velluters el dia 12 de desembre, vespra de la festa. No és que el meu pare fora una intèrpret especialment avantatjat, sinó que era el dia que debutaven la majoria dels alumnes de l’escola. La tabalada de santa Llúcia és un dels actes amb més tradició de la ciutat de València i els dolçainers i tabaleters en són els protagonistes. Avui en dia pot sobtar que amb solament un parell de mesos o tres d’ensenyament els dolçainers novells ja sortiren a fer actes en públic, però en aquella època era un costum freqüent.

Fet i fet, aquell mateix curs ja sortiria a tocar en falles. Era març de 1982 i va realitzar un total de nou actes al llarg dels quatre dies de festa. Va estar destinat a la falla Vivons-Romeu de Corbera del barri de Russafa, on va formar equip en companyia de Marcial Cervera i Rafa Mestre com a dolçainers; i el meu germà Ernest i dos alumnes més de l’escola com a tabaleters. En passar falles, li varen pagar un taló amb 36.000 pessetes de l’època pels nou actes que havien fet ell i el meu germà. Va pujar l’escaleta de casa mostrant el taló i amb una cara d’alegria com si portara el bitllet premiat amb la grossa de nadal.

Falles de 1982. El dolçainers, d'esquerra a dreta:
Rafa Mestre, Joan Blasco, Sergi Navarro i Ernest Llorca.
No obstant, la vida no era fàcil. El meu pare era autònom, i el seu jornal era l’única cosa que permetia pujar a la canalla. Tenia tres fills i el quart venia en camí, mentre la mare feia autèntica màgia per quadrar els números i que no ens faltara de res. I dic ben altiu i orgullós que mai ens va faltar de res, fins el punt que tots quatre germans hem arribat a cursar estudis universitaris. Però calia retallar despeses d’on calguera. La música és cara: la dolçaina, les canyes, els llibres, el pagament de matrícules, els desplaçaments... s’engolien la major part del pressupost, i davant la impossibilitat de pagar-se un faristol per poder assajar recorria a una canya que clavava al terra i d’on enganxava les partitures. Temps després, en veure determinades actituds, ho recordaria:

Quan vaig començar no podia comprar-me un atril, així que assajava al mig de l’horta en una canya clavada al terra on enganxava la partitura. Ara pareix que si no tenen l’auditori municipal no poden assajar.


Assegut sobre un caixò de taronges
i amb una canya com a faristol.
En aquest sentit, tampoc no tenia local d’assaig, així que baixava a l’horta de Benicalap, als campets on ara s’aixeca l’esquelet del nou camp de futbol del València C.F o a les barraques de Lluna. I en els períodes vacacionals marxava cap a Simat de la Valldigna on anava canviant d’ubicació per a practicar: la mesquita de la Xara, la tàpia del Monestir, les garroferes del Camí dels Brolls, la caseta d’Enrique Boraia a la Fontarda, la pinaeta... no hi havia dia que no agafara la dolçaina i s’allunyara del nucli urbà per passar una estona en solitud fent sonar el seu instrument. La seua infatigable dedicació va ser tan alta que entre alguns del poble començà a córrer la llegenda de que el meu pare havia aprés a tocar la dolçaina, com si d’una aparició mariana es tractara, trobant la inspiració divina a sota d’un garrofer.

Però el final d’aquell primer any com a dolçainer seria agredolç. El dia 12 d’agost naixeria Carles, el seu quart fill, i solament cinc dies després faltava el seu pare després d’una llarga malaltia. La desaparició de la figura paterna va afectar-lo terriblement, no solament havia perdut el seu pare sinó que també havia marxat l’home amb qui havia aprés el seu ofici i el seu company de treball durant tota una vida. La dolçaina es va convertir en l’únic refugi on poder oblidar el dolor:


            ...en la actualidad estoy bajo tratamiento, experimento una ligera mejoría, aunque pienso que las raíces del mal estriban en la falta de ilusión por el trabajo. Tan solo estoy satisfecho cuando salgo con la dulzaina a tocar... (Diari Personal. Entrada corresponent al 16 de maig de 1983).   

Comentaris

Luis Sanz Ruiz ha dit…
Recorde eixos assajos de l'escola de Blasco que em portava el meu primer mestre Felip Ricart. A veure si trobes alguna foto de aquells anys. También recorde una anècdota amb ton pare d'unes falles que vaig coincidir en ell una vesprada d'ofrena i pluja, ja t'explicaré.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d