Passa al contingut principal

LLORCA, EL DOLÇAINER (1)


“Sigues qui ets”, deia no sé quin clàssic, que els humanistes han repetit com a consigna, Bé. Intentem-ho. De tota manera, no podríem ser una altra cosa.
     Joan Fuster.
Vaja per davant que aquest ha estat possiblement l’article més complicat que he redactat fins ara. Si més no, és el que més m’ha costat. Com molts haureu endevinat es tracta d’una breu biografia del meu pare. Entendreu doncs que no haja estat una feina fàcil regirar fotos i documents per tal d’enfrontar-me amb els espectres del passat.
Des de l’inici d’aquesta aventura del blog ha estat una tasca que tenia apuntada en la llista de “temes pendents” i l’he escrit i reescrit unes quantes dotzenes de vegades al llarg dels darrers mesos. Finalment l’he enllestit el millor que he pogut i he sabut. Després d’esgarrar diversos esquemes i esborranys inicials m´he decidit a treure-ho a la llum, no amb la intenció d’il·lustrar a ningú sinó amb l’objectiu d’informar-me a mi mateix.
Pot ser per això alguns trobareu que moltes de les línies que segueixen són palla, coses gens relacionades amb la dolçaina, aspectes curiosos però poc transcendentals... Jo no opine així. Abans una forma de vida generava un estil de música, ara sembla que és al revés i un estil de música es tradueix en una forma de vida.
La darrera reflexió no és meua, és del savi músic estatunidenc Johnny Cash, però la signe lletra per lletra. Aquest és el motiu pel que considere important fer referència a aspectes biogràfics que res tenen a veure amb els nostres instruments: vull mostrar –en realitat mostrar-me a mi mateix- com va anar conformant-se la seua personalitat, una personalitat que després es veuria reflectida en la seua trajectòria com a intèrpret.    
ELS ANYS D’INFANTESSA
Qui ha estat rodamóns alguna vegada, ho serà sempre.
Crec que es tracta d’un fenomen incurable.
John Steinbeck

Li deien Ernest Antoni, el primer nom per un conegut que havia mort poc abans de nèixer ell i el segon pel seu pare, tot i que tothom el coneixia pel seu cognom, Llorca. Moltes teories circulen al respecte de l’origen d’aquest llinatge: la més acceptada és que és una catalanització del cognom Lorca, pres a la seua vegada topònim de la ciutat murciana; altres afirmen que fa referència a la paraula llorca amb que a la zona del Matarranya es coneixia a un cau de conills; i no hi ha qui s’està en fer-lo derivar de l’expressió àrab Al-aurq, que significa “la batalla". Siga com siga, aquesta complexitat i diversitat ja és un símptoma del que va ser la seua vida.

Abril de 1946 al pati dels tarongers
de la Llotja de València. 
Va néixer a la cèntrica plaça del Dr. Collado de la ciutat de València el 17 de juny de l’any 1944, a la casa de la que anava a ser la seua padrina de pica. Va ser precisament en aquests carrers del barri del Mercat on va donar les seves primeres passes, la plaça de La Companyia, el Mercat, la Llotja de la Seda, el carrer dels Drets,  el Trenc...
El seu pare Tonico, era descendent de cullerencs i va estar un refugiat a la guerra civil en fugir a França quan els feixistes varen entrar a Barcelona on es trobava treballant. Va estar sempre vinculat al món de les falles, especialment com a guixaire però també va destacar en altres facetes com les d’escultor i pintor, facultats que li varen valer per a col·laborar amb el principals mestres fallers de l’època com Regino Mas, i per a fer-se en un lloc destacat dintre del gremi d’artistes fallers del qual va arribar a ser secretari. La seua mare Maria Ávila, era una indòmita dona nascuda al carrer Moret del barri del Carme de València que compaginava les tasques pròpies d’una mare dels anys de postguerra amb la regència de la porteria d’una casa cantonera del carrer de Les Danses de la capital i, per què no dir-ho, un extra que es treia fent estraperlo.
Poc temps després es traslladaria a viure al barri de Benicalap, al seu barri. Vivia al número 2 del carrer de la Carrasqueta on jugava pels sequiols i caminals entrelligats als inveterats minifundis d’aquela antiga vila morisca: les alqueries de Bellver, el canyaret, el barri dels “alguacils”, el camí fondo...  El temps feia via en aquell raconet apartat de l’Horta de València. Benicalap sempre ha format part de la capital però, fins els anys 60 en que va ampliar-se de forma desmesurada com a conseqüència de l’emigració castellana i andalusa, era una mena de petit poble. De fet, el sentiment de poble estava tant arrelat que encara pot escoltar-se a la gent gran dir “anar a València” quan parlen d’anar al centre de la ciutat. En aquell ambient gairebé rural va créixer amb els passatemps propis dels xiquets que hagueren de viure aquells tenebrosos anys: xapes, boletes, trenets fets amb llaunes de sardines i botons... i una especial predilecció per anar a fer arca junt a altres xiquets front a les quadrilles de Campanar o de Beniferri. Mentre, el seu pare seguia amb la seua feina i la seua mare va començar a treballar recollint roba per les cases per a dur-la al tint, d’on li vindria el malnom de Maria la tintorera.
Amb sa mare, el 22 de maig de 1957.
No va ser un estudiant exemplar i no va tenir continuïtat en la seva formació. Sovint se’n lamentava i culpava al seu mestre, don Emilio Nadal, de fer-lo avorrir l’escola. Aquell mestre, segons relatava el meu pare, era el paradigma del dubtosos mètodes pedagògics de la postguerra i no vacil·lava en aplicar les més excelses tècniques d’ensenyament d’allò que se’n deia “la letra con sangre entra”. Quan el meu pare es va assabentar que li havien dedicat un carrer quasi se’n puja per les parets.
Malgrat la seua negativa experiència escolar, sempre va demostrar un imperiós afany de coneixements i ràpidament es va convertir en un àvid lector. La seva passió per la lectura era tan ferma que invertia els pocs estalvis que podia recollir un xiquet d’aquella època en els llibrets que formaven la col·lecció Pulga, fins que va aconseguir tenir molts dels petits volums que la composaven.
Als tretze anys va abandonar l’escola fart de les formes i procediments del tio Gepa –com els xiquets havien rebatejat al mestre-  i va posar-se a treballar acompanyant al seu pare pels tallers, aprenent l’ofici que l’acompanyaria per la resta dels seus dies. Malgrat que va treballar sovint com a artista faller, es va especialitzar com el seu pare en el treball amb l’alabastre, concretament en la realització de motlles. Aquesta formació i, especialment, l’organització jerarquitzada i la manera d’entendre la professió que es respirava als tallers marcarien posteriorment la seua visió de determinats factors que observava al seu voltant:
Curiosa actitud la que adopten alguns dolçainers: són amateurs per a treballar però professionals per a parar la mà i cobrar. La pregunta és: tu que collons has demostrat per a demanar diners a ningú?
No sols l’ofici, també va heretar dels seu pare l’estima pel teatre, aspecte en el qual no va destacar gaire, més enllà de la redacció d’uns pocs sainets en valencià o la seva participació com actor o director en companyies amateur de Benicalap i Burjassot. No obstant, aquesta activitat a sobre dels escenaris li va ser de gran ajut als seus primers anys com a dolçainer, quan per a destacar dintre del col·lectiu encara era força important la funció de showman, a més d'atorgar-li ferramentes verbals a l’hora de tractar amb els festers i guanyar-se el seu favor.          
UNA PASSIÓ INESPERADA
Un home intel·ligent que, amb un somriure als llavis,
tinga ulls per veure i orelles per escoltar obtindrà una educació
més vertadera que molts altres en una vida d’heroiques vigílies.
Robert Louis Stevenson
Res però en els seus antecedents familiars feia preveure una fervorosa afecció cap a la música. No obstant, ja des de ben petit s’havia guanyat més d’una clatellada del seu pare quan en dues ocasions va haver d’anar a buscar-lo fins a Campanar on havia anat a para perseguint les passes de la banda de música que actuava a les festes de Sant Roc de Benicalap. La seua afició a la música era tan gran que, quan era adolescent, en un descans durant la feina va tractar de representar amb un llapis sobre la paret una sèrie de signes per tal de representar gràficament la melodia que des de feia dies li voltava pel cap: Havia inventat el “solfeo”... el que no sabia era que ja s’havia inventat molts anys abans.
També des de ben aviat va sentir una especial admiració pel músic valencià José Serrano, i serien diverses les vegades en que la figura o l’obra del compositor suecà es varen creuar en la vida. En una ocasió, quan era jove, va arribar a les seves mans un autògraf de Serrano amb una rúbrica en forma de clau de sol en posició horitzontal. Aquesta particularitat va cridar tant l’atenció del jove Ernest que no va dubtar en inspirar-se en el mateix motiu per al disseny de la seua pròpia rúbrica.

Amant apassionat de la seua ciutat i de la seua cultura va involucrar-se en el món de les falles, i no solament com conseqüència de la seua activitat professional. Va formar part d’un parell de comissions al seu barri però no va tardar en abandonar la militància fallera desenganyat amb la mentalitat i el caràcter que les falles havien anat adquirint amb el pas del temps. Anys després declararia públicament:
...A pesar de su clásico atuendo valenciano, pantalón a rayas, faja, camisa blanca y chaleco, Ernesto no es fallero. Lo fue pero su carácter no concuerda con la despreocupación que, según él, parece ser la característica dominante en el mundo de las fallas. “Las comisiones deberían apoyar la enseñanza de la “dolçaina” y otras manifestaciones culturales. Que no se limiten a jugar al truc, porque no solo de pan vive el hombre” (Las Provincias. Diario del Marítimo, del dia 15 de juny de 1990, pàg. 44).
No obstant, sempre va tenir una bona relació amb els fallers i freqüentment era convidat a participar en els actes de diverses comissions com un membre més.
La seua desmesurada afició a la lectura, la música i l’estima per la terra varen anar conjugant-se progressivament. A les seues mans començaren a caure les obres dels intel·lectuals valencians, els discos de la Nova Cançó... i va anar congriant-se una nova consciència política i social. Molts el recorden com una persona afable, divertida, amb un punt de sorneguer, amant de la beguda i els bons àpats; però molts altres desconeixen el nom dels llibres que s’amuntegaven a les prestatgeries de la seua casa o els discos que amb tant d’afany i sacrifici adquiria, com l’edició italiana del disc Cantata de Santa María de Iquique dels xilens Quilapayun que un amic pintor li va portar amagada a una maleta ja que a l’Estat Espanyol era una obra prohibida. En certa ocasió va guanyar un concurs que organitzava el periòdic Las Provincias consistent en escriure un article referent als usos que podien donar-se-li al vell llit de Túria. Els diners que va aconseguir pel premi no se’ls va gastar al bar ni anant-se’n de farra: es va comprar una màquina d’escriure Olivetti i la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana.

Amb el seu pare, a la Creu de Benicalap
Va ser en aquests anys quan començaria a sentir una irrefrenable atracció envers la dolçaina, una fascinació que es va produir per dues vies ben diferents. En aquells anys no era tan fàcil com avui en dia escoltar una dolçaina i moltes festes, a la capital però també a molts pobles, feien servir els so militaritzant de les bandes de cornetes i tambors que proliferaren a la dècada dels 70. Així que quan va escoltar la presència del nostre instrument als discos d’Al Tall va suposar-li un daltabaix, i començà a fixar-se en els dolçainers que proliferaven a les manifestacions d’esquerres que anaven estenent-se per tot el País. Llavors eren uns grups relativament reduïts d’intèrprets que sorgien de les primeres escoles de dolçaina o autodidactes.   
L’altre punt de contacte va ser Simeón Mulet. El xirimiter de Pedreguer llavors feia gairebé totes les festes de Simat de la Valldigna i representava com ningú l’antic ofici de dolçainer: jovial, alegre, de vegades jocós, de vegades groller... dormia a casa dels festers i convivia amb ells el temps que durés la seua estada al poble. Dominava tots els aspectes de la festa, des del repertori adient fins a la funcionalitat de l’acte. Quan tenia una estona lliure es refugiava al bar i establia relació amb els veïns entre pas-dobles i cassalles... El meu pare va arribar a tocar amb ell i, fins i tot, el de Pedreguer va regalar-li una canya que assegurava haver fet ell mateix.


D’aquesta manera, sense adonar-se, va anar amerant concepcions distintes del que era l’instrument: la vessant escolaritzada amb l’estil anàrquic i rural, la posició de compromís social amb les funcions més festívoles, el repertori propi del que s’escoltava a la capital i la tria efectista, etc. Factors que posteriorment es veurien reflectits en la formació d’un estil i un personalitat propis a l’hora de les seues interpretacions amb la dolçaina.  

Comentaris

Unknown ha dit…
Per a que després qualsevol panfigol s´autodenomine dolçainer ... En tot açò de la música hi ha massa confusió i moltes sombres: És el mateix un cantant tenor que un cantant/interpret a l´estil Melendi?. Tots dos fan la funció/acció de cantar, no? És igual d´escriptor Juan Gelman que Jorge Javier Vázquez? Tots dos escriuen, no? És el públic qui ho decideix? Són el professionals de la indústria? O és l´editorial Planeta?. Quan s´ha de considerar quan se es dolçainer? Quan aplegue a 100 actes? a 1000? El debat és important, és confós. Si bé, dubte que el cantant tenor estiga massa preocupat per la proliferació de cantants de pandereta. De la mateixa manera, l´autèntic dolçainer tampoc deuria de preocupar-se massa... No se, o potser si.... El debat està obert.
Unknown ha dit…
Estimat amic , jo vaig tenir la sort i l'orgull de ser company i amic del teu pare. D'aquella època guarde els millors records i no sols per les vegades que tocarem junts , també admiraba els seus principis com a persona i les conviccions que tenía i .
Per a mi va ser un colp quan ens va deixar tan jove com era.
Pau Llorca ha dit…
Gràcies per les teues paraules Sergi! T'emplaçem a que segueixques llegint les properes entrades on, precissament, es fa referència als any que va passar a l'Escola Municipal de Dolçaina.

Una abraçada.
Pau Llorca ha dit…
Molt interessants, com sempre, les qüestions que planteges. Però no sé fins a quin punt la comparativa és vàlida... qui esta dispossat a pagar una entrada per vuere a Jonas Haufmann es gastaria un xavo en un concert de Melendi? qui compra u llibre de Juan Gelman perd el temps llegint a J.J. Vàzquez? Crec que són lligues diferents, esports diferents fins i tot... ocorre el mateix amb els "panfígols"?

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d