Passa al contingut principal

L’ANY DE LA POLCA (2)

Com véiem la setmana passada, la irrupció de la polca no va ser sempre ben rebuda i les critiques es multiplicaren. Cal tenir en conter que estem movent-nos en unes coordenades espai-temporals coincidents amb el fenomen cultural que va suposar la Renaixença valenciana, amb la qual cosa podem comprendre el punt de vista i el rebuig dels autors envers aquestes noves propostes lúdiques.  
Recordem com els seus detractors basaven les seues argumentacions en dos eixos: el caràcter estranger d’aquestes noves propostes de diversió i la impudícia que veien en aquests balls agarrats:
El ball és reposat, els braços en l’aire (que això de l’agarrat es cosa duta d’Amèrica, o de França, o de qui sap on; és llicència i descaro, però no és vida) (Lopez Chavarri, E. De l’horta i de la muntanya, Barcelona, 1916. Hem fet servir l’edició de conjunta amb Proses de Viatge, València, 1983. pàg. 57).
Al rebuig pel caràcter estranger dels balls i la consideració d’impúdics pel fet de ser agarrats, també es posa en boca de les classes populars de l’àmbit rural certa oposició cap a aquests nous balls agarrats en veure’l com un fenomen propi de les ciutats:
No habían entonces mozo ni moza que se estimasen un poco, que no supiera bailar. “El “agarrao”, para los señoritingos de la Ciudad” –decían con cierto orgullo por lo suyo y menosprecio por lo que les era extraño- (Llorente Falcó, T. “El setenton ha visto bailar la jota valenciana” dintre de De mi Valencia de otros tiempos. Memorias de un setetentón. Vol. VI, València, 1948. pàg. 216).
En aquest sentit, una vegada les polques varen transcendir l’àmbit dels salons de ball de les ciutats on es combregaven les classes urbanes benestants i començaren a ser conegudes per la resta de la població els dolçainers feren ús de la polca com un recurs més en les seues actuacions. La popularitat de la polca arribar a posar a desplaçar les antigues tonades que, en alguns casos, començaren a caure en desús. Aquest fet no va passar desapercebut per a alguns vuitcentistes:
Ballen també, ¿què ballen?, lo que diuen “la polca”;
cada chich a una chica la abrasa y la remolca,
y axís apretats roden. ¡Jesús!… ¡Oh edat aquella,
en què·l ball se ballava de la jàquera vella,
quan devant de les dames els galans aixerits
dansaven sens tocar-les ni la punta dels dits!

(Llorente i Olivares, T. “Conversa de Nadal” dintre de Lo Rat Penat. Revista Mensual, nº3. València, 1911. Pàg. 109-112).
Malgrat aquestes oposicions la polca va triomfar i els dolçainers començaren a incorporar-la  al seu repertori per amenitzar les revetles compartint espai amb les danses, jotes, seguidilles o fandangos que fins al moment formaven part de les diversions del poble. Gràcies a aquesta popularitat ens han restat moltes peces d’aquest tipus, potser també se n’han perdut moltes però ens queda un catàleg gens menyspreable. Del mateix mode va ocórrer amb altres balls importats d’Europa: les masurques, els valsos, els scottish (ací coneguts com a xotis)... I també balls provinents del continent americà anaren guanyant presència: és el cas del tango, el foxtrot o la rumba, del quals també ens han restat exemples tot i que notablement menys nombrosos.
LA POLCA COM A BALL AMB DOLÇAINA
Malgrat que hem observat com es planeja una certa oposició entre l’àmbit urbà –arc de penetració d’aquestes noves propostes que arriben des de l’estranger- i el rural –suposadament més reticent als canvis-, els exemples de polques interpretades amb el nostre instrument estan presents tant als dolçainers que es mouen dintre de les ciutats amb presència d’una classe mitjana d’origen industrial més o menys consolidada, com els intèrprets que tenen com a marc principal d’actuació els pobles de menor volum demogràfic i de base econòmica agrícola-ramadera amb abundància de pagesia arrendatària en règim de masoveria, jornalers o petits propietaris.
Òbviament, la funcionalitat inicial d’aquest tipus de melodies era que el públic les ballara. En aquest sentit cal recordar el paper del dolçainer com a encarregat d’amenitzar les revetles dels pobles, per a la qual cosa afegien al seu repertori habitual de balls i danses les tonades de moda amb l’objectiu d’entretenir al seu públic.
No obstant això, sovint es fa difícil esbrinar fins a quin punt es tracta d’obres per a ballar i quan han estat originàriament concebudes per a altra funció, ja que els reculls de partitures no ho matisen i sovint, la funcionalitat de l’obra és variable depenent  de l’intèrpret o l’època. El recopilador Manuel García Matos ens advertia d’aquest fenomen a les anotacions fetes a la transcripció d’una melodia recollida a Villares de la Reina (Salamanca) l’any 1950:
Ve[a]se que es una vulgar 'polka'. (A polka trascienden no pocos temas de 'pasacalles'...) (Fons de Musica Tradicional – Institució Milà i Fontanals, ID de la peça M42c – 066).
Un dels exemples que podem localitzar a la nostra música tradicional referent a aquesta transmutació funcional és el de la polca Juanito del repertori del xaramiter alcoià Bene Ripoll, que és la mateixa melodia que s’empra per al Ball de Rei Paixaro de Biar que té lloc en el marc de les celebracions a Sant Antoni.
Amb tot, algunes d’aquestes tonades han acabat passant a formar part com un ball tradicional més en diverses poblacions i, pel que fa al repertori de dolçaina, trobem diversos exemples. Una de les polques que ens ha restat dels antics repertoris és el Baile de la Quina de la població de Vallanca, a la comarca del Racó d’Ademús. Aquesta melodia amb aire de polca va ser transmesa pel dolçainer del poble José Ferriz Rodríguez (Seguí, S. et allí. Cancionero de la Provinvia de Valencia, València, 1980. pàg. 583) i ha estat enregistrada pel xirimiter Paco Bessó a Música de la Romeria de la Virgen del Santerón y canciones populares de Vallanca (2000, disc 1, pista 5).

Seguí, S. et allí. Cancionero de la Provinvia de Valencia,
València, 1980. pàg. 583
 
A pesar de la transcripció del cançoner té un començament anacrúsic, com bé ens ha fet observar Paco Bessó, en el cas de tractar-se d’una polca hauria de ser tètic per ajustar-se a la base rítmica d’aquest ball, i així és com ell la interpreta a partir de l’enregistrament sonor  de José Ferriz que és conserva l’arxiu de Fermin Pardo.
Altre exemple de melodies de polca que s’han filtrat i ara conformen el corpus de balls tradicionals el trobem al poble de Les Useres (L’Alcalaten) i al seu Ball de Plaça, concretament a les melodies identificades com “molinillo” i “cadena” (Seguí, S. et alli Cancionero de la Provinvia de Castellón, Castelló, 1990. pàg. 238).

No acave d’identificar l’origen concret d’aquesta “cadena”, però una versió d’aquesta mateixa melodia era la sintonia de capçalera dels programa de Canal 9 Els Sainets d’Eduard Escalante de l’any 1991. En realitat, totes les melodies que composen la música d’aquest Ball de Plaça fan l’aspecte d’haver estat balls propis de finals del segle XIX i principis del XX. Actualment, com ocorre en moltes altres poblacions, el Ball de Plaça és interpretat per una secció de la banda de música, però al cançoner ve recollit com a melodia de dolçaina.
A Benicarló trobem el Ball del carrer de Carme, datat possiblement al 1910 i composat per diverses melodies en un clar exemple d’agregació: dansà, xotis, polca i minué. En l’actualitat és freqüentment interpretada amb rondalla de corda, però sembla ser que originàriament era executat amb dolçaina i tabal:

...el "ball del correr del Carmen", parece ser se bailaba en los días de fiesta como algo especial, realizando tan elegantes y ceremoniosos movimientos que nos recuerdan los de un minué de los tiempos de las Cortes francesas. En éste se nota mucho la influencia catalana, aunque a través de la melodía, interpretada por la dulzaina y el tamboril, se vislumbra· el ritmo valenciano. También está armonizado para rondalla de cuerda, y así lo hemos conocido en nuestro «Pregó». (Puerto Mezquita, G. Cabalgata del Pregó, Castelló, 1954. pàg. 29).
De fet, la versió que ens ha restat recollida al cançoner de Castelló, transmesa pel dolçainer Pasqual Juan Rochera “el Grenya” de Vila-real, està transcrita per a dolçaina (Seguí, S. et alli Cancionero de la Provinvia de Castellón, Castelló, 1990. pàg. 246).

LES DANSETES
On si han restat nombrosos exemples de melodies de polca ha estat a les danses processionals, especialment a aquelles conegudes popularment com “dansetes”, freqüentment tonades d’estructura senzilla, ball amb passos simples i interpretades per infants.
És pels precisament pels volts de la meitat del segle XIX on se’n documenta una notable embranzida d’aquests balls. En 1846 pareix per primer cop el Ball dels arquets al Corpus de València que, curiosament també es documenta com a Ball de les poloneses. En aquell any, gràcies a l’acció del capellà de l’ajuntament en Vicente Font de Mora, va haver-hi una eclosió d’aquestes dansetes i moltes de les que existien anteriorment varen ser reformades:
...habiendo merecido la mayor aceptación del público las tres danzas de niñas poloneses, aldeanas y serranas con la reina y sus camaristas que la preside: las de los niños irlandeses y turcos, todas de nuevas invención, con sus bailetes análogos (Zacarés, J.M. “La procesión del Corpús III” dintre de El Fénix, vol.II, nº37, 14 de juny de 1846. Pàg 154).
Moltes més farien aparició, tot i que algunes sembla ser que de forma molt ocasional,  en la segon meitat del XIX fins a principis del XX on es testimonia una davallada de la festa en general i de les danses en particular: la dels Mariners, els Pastorets, els Jardiners, els Hongaresos, els Grecs, els Xinesos, els Morets, els Catalans, els Mallorquins, els Aragonesos, els Murcians, els Holandesos... (Pitarch Alfonso, C. “Las danzas Populares en la fiesta del Corpus Christi de Valencia, desde sus orígenes hasta el siglo XX”, dintre de Yakka. Revista de estudiós Yeclanos, nº7 Yecla, 1996. pàg. 61).
També a Algemesí fa en aquest anys la seua aparició el Ball de les pastoretes, nomenat per primer cop explícitament el 1836:
Les diferents melodies que configuren aquest ball són clarament un conjunt de polques, ball que comença a estar de moda a les nostres terres al segle XIX, junt a la masurca i altres danses poloneses o centreeuropees. Segurament, és e aquetes moments quan van néixer les Pastorets (apareixen documentades per primera vegada). En efecte, la seua existència es relaciona, com evidència la seua simbologia, amb el culte a la Divina Pastora, i a principis del XIX l’extensió d’aquest va rebre un fort impuls (Cano, E i Richart, X. Musiques i Rituals de les Festes a la Mare de Déu de la Salut, Algemesí, 2003. pàg. 96).  
L’anàlisi d’algunes de les tonades que formen part d’aquest ball de les Pastoretes apunta en la mateixa direcció de que, al menys certes melodies, es tractarien de polques:
Les melodies dels balls num. 4 [Fm 8, 25 (B-3)] i num. 6 [Fm 8, 26 (B-4)], també molt semblants, podrien provenir d’alguna polca arribada a aquestes latituds a al fi del segle XIX, ja que presenten l’inici melòdic sobre l’acord de subdominant, procediment emprat en les petites formes musicals “cultes” (o “semicultes”) del Romanticisme, a més d’una modulació central en l’àrea també de la subdominant (Reig, J. La música tradicional valenciana, València, 2011. pàg. 451).

  





Comentaris

Unknown ha dit…
SObre la cadena de Les Useres,en algún lloc he sentit que ere la música de un ball anomenat "Lanceros y rigodón" que no deixen de ser balls de moda de la época.

He trobat açó, minut 10:40
https://www.youtube.com/watch?v=dEiVPeuLE-Y
Unknown ha dit…
Altres melodies de aquest ball es toquen en aquest ball de plaça
Unknown ha dit…
Minut 1:33

https://www.youtube.com/watch?v=Hk7H01kvH-0
Pau Llorca ha dit…
Efectivament, estic revisant el material i aquesta melodia de la "Cadena" pertany del ball de la Quadrille des Lanciers, composat per Olivier Métra (1830-1889)

http://celtiq.perso.neuf.fr/1900quad.html

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d