Els
dolçainers, com qualsevol altre col·lectiu, tenen
una sèrie de tòtems als quals denominen de forma genèrica amb
l'apel·latiu de
"referents". En alguns casos,
ja siga fruit de la manca d'allò que en diguem "cultura
dolçainera" o senzillament conseqüència de la tafureria
verbal d'alguns, s'atorga aquesta distinció a intèrprets que no han
mostrat ni demostrat res al llarg de la seua trajectòria. Però
altres vegades
aquesta atribució està plenament justificada atesos que la seua
vida i la seua obra
han marcat un punt d'inflexió
ja siga a escala
global del
País o
en les seues contrades d'origen: Honorato Gil, Joan Blasco, Camilo
Ronzano, els germans Boronat... Són alguns dels exemples clàssics
que podríem citar.
I,
si hi ha
una figura que ha traspassat les
èpoques
fins a convertir-se en una icona del nostre instrument, aquesta ha
estat sens dubte la de "El dolçainer de Tales".
En realitat no ens estem referint
a un individu en concret si no a tota una nissaga de dolçainers que
compren diverses
generacions i que al llarg de més de cent anys va representar
l'ofici del dolçainer arreu del País Valencià.
Des de principis
del segle XIX fins a la dècada dels anys 50 del segle XX
la
tasca d'aquesta estirp d'intèrprets sorgits de la petita vila de la
Plana Baixa va anar estenent-se per totes les comarques i va conrear
els elogis pel seu nivell interpretatiu dintre i fora de les nostres
terres.
Va
haver-hi un moment que "el
dolçainer de Tales"
representava l'essència de la música tradicional valenciana.
El periòdic madrileny El
Liberal
el definia així:
El
donsainer
de Tales no tiene rival y capaz es de congregar en su torno a todos
los habitantes de la hermosísima huerta. No puede faltar en ninguna
fiesta valenciana. Es el del ball
de Torrent,
el de la cháquera
vella,
el de les
albaes,
el del u
y dos,
el representante genuino de una música original, extraña, bella,
reminiscencia y vestigio de la poética civilización árabe, que tan
profundas huellas ha dejado en nuestra patria
(El
Liberal,
13 de febrer de 1899, pàg. 3) .
I
parlar
de dolçaina anava lligat indefectiblement a la figura de "el
dolçainer de Tales".
En
aquest context, no
és infreqüent localitzar imatges de sonadors
identificats com "el dolçainer de Tales" tot i que sabem
positivament que els protagonistes de la instantània no pertanyien a
aquesta nissaga. Però possiblement
el cas més il·lustratiu siga el d'Antonino Roig, dolçainer
d'Algemesí a la primera part del segle XX, qui era conegut pels
malnoms de "el tenca", el "sapet" (ja que sa mare
era coneguda al poble com "la sapa") o "Tales"
(pel fet de ser dolçainer).
Sempre
gaudiren
d'una rellevància i una consideració social que pocs dolçainers
han pogut assolir. Per descomptat que dintre del col·lectiu de
sonadors esdevingueren un punt de referència ineludible i sempre
s'ha associat la seua figura a una qualitat interpretativa
extraordinària. Fins i tot Joan Blasco, poc donat com era a cantar a
palinòdia
a ningú, tenia paraules de lloança envers "el dolçainer de
Tales":
Como
ese hombre no ha habido otro. Lo mismo decía mi maestro. Recuerdo
que cuando tenía catorce o quince años quería tocar ciertos
papeles y el maestro me decía "Tu toca segundo, que el segundo
bien tocado es más difícil que el primero. Si tocaras tan bien como
piensas, lo harías como el de Tales". Recuerdo todo esto, veo
los papeles que tengo delante y pienso también que, como el
"dolçainer" de Tales no ha habido otro
(De Fadrell, 1983: 5)
En
aquest sentit,
el diumenge
dia 6
de novembre de 1976 el poble de Tales li rendia homenatge als seus
dolçainers amb la instal·lació
d'un monòlit
inaugurat pel president de la Diputació Provincial, Francisco
Granges, i per l'alcalde de la Vila, Salvador Serrano. Posteriorment,
en 1978 tenia lloc a la població de la Plana Baixa el primer aplec
modern de dolçainers i tabaleters.
 |
| Monument als Dolçainers de Tales |
Però
el principal punt d'inflexió respecte al coneixement d'aquesta
estirp de dolçainers tindria lloc a la dècada dels anys 80 del
segle XX quan es publiquen dues monografies relacionades amb el
dolçainer de Tales. Ambdós treballs són obra dels castellonencs
Diego Ramia Arasa i Vicent-Pau Serra Fortuño,
com a conseqüència de
la troballa
casual
d'un pleg de papers amb músiques
escrites
per
a dolçaina que recollien un total de 136 obres de diversos
dolçainers entre els
quals s'identifiquen els noms de Pedro Ramos "el tio Peret"
de Tales i de José Ripollés "Piou" de Cinctorres, a més
d'altres transcripcions amb caligrafies que mai varen ser
identificades:
Fa
a penes dos anys, en un lloc de Morella, Vicent Pau Serra,
escorcollador impenitent i xarraire incansable i Diego Ramia, barreja
de músic i banquer, en unes circumstàncies especials i ben
anecdòtiques, topetaven un plec, ple de papers de música. Un
lligall on s'hi trobaven una gran quantitat
de peces per a dolçaina.
La
sorpresa va anar en augment. un d'aquells lligalls anava signat de
puny i lletra per un dels seus autors. El nom era Pedro Ramos,
darrer representant de la més important escola de dolçainers de tot
el País Valencià. L'Escola de dolçainers de Tales (Francés, 1983:
14).
No
estan
gens clares
les circumstàncies de la troballa, mentre hi ha qui apunta al
descobriment fortuït a un antiquari
-o comprat a alguna espècie de "caça-tresors"-,
hi ha qui assenyala
que va ser la mateixa
família de José Ripollés qui va facilitar els originals.
Tampoc
se sap qui són els altres transcriptors, com hi ha molta incertesa
respecte a
la
datació de les transcripcions. Els
descobridors dels materials apunten a un
moment
anterior a 1927 basant la seua hipòtesi en una frase extreta d'una
carta datada de
l'11
d'agost de 1927 i remesa per Pedro Ramos a Ripollés
durant
una estada del de Tales a la ciutat de Barcelona:
Si
binieras a Barcelona te llevarás los papeles y la Flauta y te
repasarás un poco lo que tu y yo tocábamos y traerás un pedacito
de caña de Godella para probarla (Serra / Ramia, 1983: 28).
Independentment
d'aquests dubtes més o menys fonamentats,
el ben cert és que aquest
descobriment va ser la base per a la publicació en 1983 de l'obra La
Dolçaina. Cançoner de la província de Castelló,
on se'n
feien públiques
71 de
peces
manuscrites
seleccionades
sota el
criteri
personal
dels
autors.
S'inclouen obres del repertori habitual
de
carrer:
dianes, processons, balls
com jotes o boleros,
danses rituals com les 13 melodies corresponents a les Danses
Guerreres de la Todolella, danses processionals com les corresponents
al Corpus de Castelló, tocs de bous i de curses de cavalls... A més
de tres simfonies -la catalogada com a Simfonia 1a
escrita per a dues veus de dolçaina-,
dos estudis i tretze exercicis.
Segons
sembla es va respectar la tonalitat original de les
transcripcions, almenys les Danses Guerreres de la Todolella són
coincidents amb els manuscrits de "Piou" de l'any 1929. A
més, el treball inclou un estudi introductori on es tracten diversos
aspectes genèrics referents a la dolçaina, el tudell o la canya
prenent com a referència la
col·lecció de gaites que es conserva al Museu de Belles Arts de
Castelló.
Anys
després, concretament el 1987 apareixeria el segon treball
monogràfic dels mateixos autors basat en la troballa dels
documents abans citats sota el títol El
dolçainer de Tales.
Inclou la publicació del text de l'obra de teatre homònima escrita
pel mateix
Vicent-Pau Serra i estrenada pel grup de Vila-real Xarxa Teatre l'any
anterior.
També una sèrie de notes antropològiques respecte
a
la figura del dolçainer així com dels diversos esdeveniments
festius als quals participa. Posteriorment presenta un estudi al
respecte del cas concret de l'Escola de Tales complementat
amb un interessant corpus fotogràfic, així
com la inclusió de més materials transcrits tot. Inclou novament
repertori de carrer i obres de caràcter semi-culte com polques,
masurques o valsos. Però fa la sensació que algunes obres han estat
reescrites i transportades al sistema de lectoescriptura habitual.
En
aquest sentit es repeteixen algunes partitures de les publicades en
1981 però transportades una segona major ascendent
i adequant-les a la lectoescriptura habitual.
Aquest
conjunt de músiques manuscrites no ha estat però l'únic llegat en
forma de transcricpció que ens ha restat del repertori d'aquests
dolçainers. Segons
sembla,
Gonzalo Puerto va recollir i publicar algunes melodies per boca de
José Ramos, el darrer representant de la nissaga, tot i que no ens
especifica quines:
He
aquí los dulzaineros de Tales famosos en las fiestas populares de
la mayoría de los pueblos de nuestro provincia. El
tercero
-de
izquierda a derecha-
es D. José Ramos, quien facilitó al
autor, muchas de las notas musicales que figuran en este
libro
(Puerto,
1954: 98).
També
les "Misiones Folklóricas"
que organitzava l'antic Instituto Español de Musicologia del CSIC
varen passar per Tales
i varen recollir un interessant nombre de partitures a partir de les
transmissions de Teresa Ramos -la filla de Pedro Ramós- i de Juan
Badenes -el tabaleter de José Ramos-, en
la missió M40 que l'investigador Ricardo Olmos va dur a terme l'any
1950.
Precisament, la mateixa
Teresa Ramos conservava una col·lecció de partitures que va ser
donada a l'Ajuntament de Tales l'any 2005.
Però
malgrat
tot,
aquesta nissaga segueix essent en gran part desconeguda per a un gran
nombre de sonadors actuals, fenomen que sobta atesos els
reconeixements que se'ls han fet, l'elaboració de diversos treballs
monogràfics i, especialment, l'amplíssim llegat musical en forma de
transcripcions que ens ha restat d'aquesta família de dolçainers.
LA
CREACIÓ D'UN MITE
A
finals del segle XIX i principis del XX, "el dolçainer de
Tales" va esdevenir un autèntic fenomen entre els seus coetanis
que sovint se'n feien ressò lloant el seu elevat nivell interpretatiu.
Notícies en premsa i escriptors de l'època reflecteixen aquest fet:
En
nuestros días conquistaron esa popularidad los dulzaineros de Tales,
generación de artistas que afiligranan con grecas y arabescos de luz
el chorro de fuego que arroja la donsaina
sobre los entusiasmados campesinos
(Llorente,
1889: 450).
Altre
element que va ajudar a engrandir la seua llegenda va set el fet que,
mentre que la majoria dels dolçainers tenia un ofici que era el seu
medi de vida i la dolçaina com un complement econòmic, ells -almenys alguns dels seus integrants-
varen dedicar-se de forma exclusiva a tocar la dolçaina:
...és
tant lo que sobríxen en eixe art, que així com atres per poder
menjar han de tindre un ofici o professió, ademés de la música del
país, ells pasen molt be d’ella á soles
(Marti
Gadea, 1906:
136).
I
hi ha molts altres factors que anaren incorporant-se al llarg de les
generacions i que suposaren una revolució dintre del que fins al
moment es
considerava un dolçainer: la potenciació de l'intèrpret com a
concertista més enllà de l'àmbit estricte de la festa de carrer,
l'adopció de determinada estètica pel que fa a la vestimenta, la
inclusió d'altres instruments per augmentar el registre tímbric que
oferien la dolçaina i el tabal, la seua presència a les festes al
llarg i ample del País Valencià,
la presència amb actuacions a Madrid o Barcelona...
Però
com
hem comentat, "el
dolçainer de Tales" no solament es documenta
en àmbits estrictament artístics
o festius. Conseqüència de la forta implantació
en l'inconscient col·lectiu,
trobem
representada la seua figura en nombroses lletres de cançons
tradicionals, frases
fetes, acudits... La seua ascendència va ser tan important que
va a associar-se al poble de Tales amb l'ofici de dolçainer i moltes
cobles
recollides a les comarques veïnes en són testimoni d'aquest fet
(Serra / Ramia, 1987:
52
i 53)
En
Tales són dolçainers,
i
en Artana són sarieros,
en
Borriol pedrapiquers,
i
en Onda són taulelleros.
En
Tales són dolçainers,
i
en Artana són sarieros,
en
Ribesalbes ollers,
i
en Onda són taulelleros.
En
Artana són sarieros,
en
la Vall espardenyers,
en
Eslida taponeros,
i
en Tales dolçainers.
En
Xilxes tots són brosseros,
en
la Vall espardenyers,
en
Artana tots sarieros,
i
en Tales tots dolçainers.
També
s'associa a determinats trets físics o de caràcter:
Per
a dolçainers en Tales,
per
a espavilats en Onda,
per
a banys la Vilavella,
i
per a bovos l’Alcora.
En València estan les roses,
i
en Castelló els rosers,
en
Onda les xiques guapes
i
en Tales els dolçainers.
I
com
qualsevol mite que es precie,
el llinatge de Tales també té la seua pròpia llegenda fundacional:
El
fundador de la dulzaina es mi bisabuelo, el abuelo de mi madre. Resulta que mi bisabuelo era el director de la banda del pueblo en
aquellos años, y tenía tres hijos pequeños. Una noche, cuando mi
abuelo iba a la academia a dar lección, se encontró a un señor que
le dijo: "oiga buen señor, ¿no habría una casa por aquí que
me dieran hospedaje para dormir y cena para cenar?". Y mi
abuelo, que era bueno, dijo: "oh! la mía!, venga". Y lo
llevó a casa de él. Y le dice a la mujer de él, que se llamaba
María: "María, dale de cenar a este señor y preparale una
cama". El señor vio tres chiquitos en la casa, que eran mi
abuelo y sus dos hermanos. El
señor estuvo unos días así y cuando se tenía que marchar le dice:
"¿Cuánto le debo?". Y mi abuelo: "Nada... ¿No somos
todos del mundo y nos tenemos que favorecer?", y no quiso
cobrarle nada. Entonces el señor dijo: "Pues ya que es tan
bueno voy a enseñarle un arte con el que usted tendrá comida
asegurada, y estos niños también". Y le enseñó la
dulzaina... Y mi abuelo aprendió enseguida por que sabía música, y
enseñó a los chiquitos. De los tres hermanos, el más joven no
quiso ser dulzainero y estuvo en la Banda Municipal de Valencia
tocando la caja, de tabalero. Y los otros dos fueron dulzaineros. De
eso viene la dulzaina en Tales... acuérdese que se lo digo yo que lo
sé (Martínez, 1997: 160 - 161).
 |
| Teresa Ramos Montoliu Foto: Sílvia Martínez |
El
bonic relat
dels esdeveniments que fa Teresa Ramos Montoliu -filla de Pere Ramos-
conté tots els elements propis del
conte romàntic: el
misteriós personatge, la bona acció recompensada,
l'objecte gairebé màgic...
És una llegenda
etiològica atractiva i
potser per açò ha estat acceptada
com el vertader inici de l'escola de Tales. Però és una narració
sense cap base documental i que a més presenta certes contradiccions
atesos les dates que ens han quedat i que permeten fer certa
reconstrucció referent als integrants de les diverses generacions
que conformaren aquesta nissaga.
BIBLIOGRAFIA
DE
FADRELL, Joan. "La dolçaina es la raíz más profunda del
pueblo valenciano" dintre de Mediterráneo del dia 21
d'agost de 1983.
FRANCÉS,
Miquel. ""Important publicació sobre la dolçaina i el seu
cançoner a les comarques de Castelló" dintre de Mediterráneo
del dia 19 de juliol de 1983.
LLORENTE,
Teodoro. Valencia, vol II, Barcelona, 1889.
MARTÍ
GADEA,
Joaquim.
“Tales (els donçayners de)” dintre de
Apendix
o afegitó
a
Tipos,
modismes y coses rares y curioses de la terra de Gé.
València, 1906.
MARTÍNEZ,
Sílvia. "Reestudi del cançoner a Betxí, Onda i Tales"
dintre de PELINSKY, Ramon. Presencia
del pasado en un cancionero castellonense,
Castelló, 1997.
PUERTO,
Gonzalo. Cabalgata
del Pregó,
Castelló, 1954.
SERRA,
Vicent-Pau i RAMIA, Diego. El
dolçainer de Tales,
Castelló, 1987.
SERRA,
Vicent-Pau i RAMIA, Diego. La
dolçaina. Cançoner de la dolçaina a la Província de Castelló,
Castelló, 1983.
Comentaris