Passa al contingut principal

ELS DOLÇAINERS DE TALES (1)

Els dolçainers, com qualsevol altre col·lectiu, tenen una sèrie de tòtems als quals denominen de forma genèrica amb l'apel·latiu de "referents". En alguns casos, ja siga fruit de la manca d'allò que en diguem "cultura dolçainera" o senzillament conseqüència de la tafureria verbal d'alguns, s'atorga aquesta distinció a intèrprets que no han mostrat ni demostrat res al llarg de la seua trajectòria. Però altres vegades aquesta atribució està plenament justificada atesos que la seua vida i la seua obra han marcat un punt d'inflexió ja siga a escala global del País o en les seues contrades d'origen: Honorato Gil, Joan Blasco, Camilo Ronzano, els germans Boronat... Són alguns dels exemples clàssics que podríem citar.
I, si hi ha una figura que ha traspassat les èpoques fins a convertir-se en una icona del nostre instrument, aquesta ha estat sens dubte la de "El dolçainer de Tales". En realitat no ens estem referint a un individu en concret si no a tota una nissaga de dolçainers que compren diverses generacions i que al llarg de més de cent anys va representar l'ofici del dolçainer arreu del País Valencià. Des de principis del segle XIX fins a la dècada dels anys 50 del segle XX la tasca d'aquesta estirp d'intèrprets sorgits de la petita vila de la Plana Baixa va anar estenent-se per totes les comarques i va conrear els elogis pel seu nivell interpretatiu dintre i fora de les nostres terres. Va haver-hi un moment que "el dolçainer de Tales" representava l'essència de la música tradicional valenciana. El periòdic madrileny El Liberal el definia així:
El donsainer de Tales no tiene rival y capaz es de congregar en su torno a todos los habitantes de la hermosísima huerta. No puede faltar en ninguna fiesta valenciana. Es el del ball de Torrent, el de la cháquera vella, el de les albaes, el del u y dos, el representante genuino de una música original, extraña, bella, reminiscencia y vestigio de la poética civilización árabe, que tan profundas huellas ha dejado en nuestra patria (El Liberal, 13 de febrer de 1899, pàg. 3) .
I parlar de dolçaina anava lligat indefectiblement a la figura de "el dolçainer de Tales". En aquest context, no és infreqüent localitzar imatges de sonadors identificats com "el dolçainer de Tales" tot i que sabem positivament que els protagonistes de la instantània no pertanyien a aquesta nissaga. Però possiblement el cas més il·lustratiu siga el d'Antonino Roig, dolçainer d'Algemesí a la primera part del segle XX, qui era conegut pels malnoms de "el tenca", el "sapet" (ja que sa mare era coneguda al poble com "la sapa") o "Tales" (pel fet de ser dolçainer).
Sempre gaudiren d'una rellevància i una consideració social que pocs dolçainers han pogut assolir. Per descomptat que dintre del col·lectiu de sonadors esdevingueren un punt de referència ineludible i sempre s'ha associat la seua figura a una qualitat interpretativa extraordinària. Fins i tot Joan Blasco, poc donat com era a cantar a palidia a ningú, tenia paraules de lloança envers "el dolçainer de Tales":
Como ese hombre no ha habido otro. Lo mismo decía mi maestro. Recuerdo que cuando tenía catorce o quince años quería tocar ciertos papeles y el maestro me decía "Tu toca segundo, que el segundo bien tocado es más difícil que el primero. Si tocaras tan bien como piensas, lo harías como el de Tales". Recuerdo todo esto, veo los papeles que tengo delante y pienso también que, como el "dolçainer" de Tales no ha habido otro (De Fadrell, 1983: 5)
En aquest sentit, el diumenge dia 6 de novembre de 1976 el poble de Tales li rendia homenatge als seus dolçainers amb la instal·lació d'un monòlit inaugurat pel president de la Diputació Provincial, Francisco Granges, i per l'alcalde de la Vila, Salvador Serrano. Posteriorment, en 1978 tenia lloc a la població de la Plana Baixa el primer aplec modern de dolçainers i tabaleters.
Monument als Dolçainers de Tales

Però el principal punt d'inflexió respecte al coneixement d'aquesta estirp de dolçainers tindria lloc a la dècada dels anys 80 del segle XX quan es publiquen dues monografies relacionades amb el dolçainer de Tales. Ambdós treballs són obra dels castellonencs Diego Ramia Arasa i Vicent-Pau Serra Fortuño, com a conseqüència de la troballa casual d'un pleg de papers amb músiques escrites per a dolçaina que recollien un total de 136 obres de diversos dolçainers entre els quals s'identifiquen els noms de Pedro Ramos "el tio Peret" de Tales i de José Ripollés "Piou" de Cinctorres, a més d'altres transcripcions amb caligrafies que mai varen ser identificades:
Fa a penes dos anys, en un lloc de Morella, Vicent Pau Serra, escorcollador impenitent i xarraire incansable i Diego Ramia, barreja de músic i banquer, en unes circumstàncies especials i ben anecdòtiques, topetaven un plec, ple de papers de música. Un lligall on s'hi trobaven una gran quantitat de peces per a dolçaina.
La sorpresa va anar en augment. un d'aquells lligalls anava signat de puny i lletra per un dels seus autors. El nom era Pedro Ramos, darrer representant de la més important escola de dolçainers de tot el País Valencià. L'Escola de dolçainers de Tales (Francés, 1983: 14).
No estan gens clares les circumstàncies de la troballa, mentre hi ha qui apunta al descobriment fortuït a un antiquari -o comprat a alguna espècie de "caça-tresors"-, hi ha qui assenyala que va ser la mateixa família de José Ripollés qui va facilitar els originals. Tampoc se sap qui són els altres transcriptors, com hi ha molta incertesa respecte a la datació de les transcripcions. Els descobridors dels materials apunten a un moment anterior a 1927 basant la seua hipòtesi en una frase extreta d'una carta datada de l'11 d'agost de 1927 i remesa per Pedro Ramos a Ripollés durant una estada del de Tales a la ciutat de Barcelona:
Si binieras a Barcelona te llevarás los papeles y la Flauta y te repasarás un poco lo que tu y yo tocábamos y traerás un pedacito de caña de Godella para probarla (Serra / Ramia, 1983: 28).
Independentment d'aquests dubtes més o menys fonamentats, el ben cert és que aquest descobriment va ser la base per a la publicació en 1983 de l'obra La Dolçaina. Cançoner de la província de Castelló, on se'n feien públiques 71 de peces manuscrites seleccionades sota el criteri personal dels autors. S'inclouen obres del repertori habitual de carrer: dianes, processons, balls com jotes o boleros, danses rituals com les 13 melodies corresponents a les Danses Guerreres de la Todolella, danses processionals com les corresponents al Corpus de Castelló, tocs de bous i de curses de cavalls... A més de tres simfonies -la catalogada com a Simfonia 1a escrita per a dues veus de dolçaina-, dos estudis i tretze exercicis. Segons sembla es va respectar la tonalitat original de les transcripcions, almenys les Danses Guerreres de la Todolella són coincidents amb els manuscrits de "Piou" de l'any 1929. A més, el treball inclou un estudi introductori on es tracten diversos aspectes genèrics referents a la dolçaina, el tudell o la canya prenent com a referència la col·lecció de gaites que es conserva al Museu de Belles Arts de Castelló.

Anys després, concretament el 1987 apareixeria el segon treball monogràfic dels mateixos autors basat en la troballa dels documents abans citats sota el títol El dolçainer de Tales. Inclou la publicació del text de l'obra de teatre homònima escrita pel mateix Vicent-Pau Serra i estrenada pel grup de Vila-real Xarxa Teatre l'any anterior. També una sèrie de notes antropològiques respecte a la figura del dolçainer així com dels diversos esdeveniments festius als quals participa. Posteriorment presenta un estudi al respecte del cas concret de l'Escola de Tales complementat amb un interessant corpus fotogràfic, així com la inclusió de més materials transcrits tot. Inclou novament repertori de carrer i obres de caràcter semi-culte com polques, masurques o valsos. Però fa la sensació que algunes obres han estat reescrites i transportades al sistema de lectoescriptura habitual. En aquest sentit es repeteixen algunes partitures de les publicades en 1981 però transportades una segona major ascendent i adequant-les a la lectoescriptura habitual.

Aquest conjunt de músiques manuscrites no ha estat però l'únic llegat en forma de transcricpció que ens ha restat del repertori d'aquests dolçainers. Segons sembla, Gonzalo Puerto va recollir i publicar algunes melodies per boca de José Ramos, el darrer representant de la nissaga, tot i que no ens especifica quines:
He aquí los dulzaineros de Tales famosos en las fiestas populares de la mayoría de los pueblos de nuestro provincia. El tercero -de izquierda a derecha- es D. José Ramos, quien facilitó al autor, muchas de las notas musicales que figuran en este libro (Puerto, 1954: 98).
També les "Misiones Folklóricas" que organitzava l'antic Instituto Español de Musicologia del CSIC varen passar per Tales i varen recollir un interessant nombre de partitures a partir de les transmissions de Teresa Ramos -la filla de Pedro Ramós- i de Juan Badenes -el tabaleter de José Ramos-, en la missió M40 que l'investigador Ricardo Olmos va dur a terme l'any 1950. Precisament, la mateixa Teresa Ramos conservava una col·lecció de partitures que va ser donada a l'Ajuntament de Tales l'any 2005.
Però malgrat tot, aquesta nissaga segueix essent en gran part desconeguda per a un gran nombre de sonadors actuals, fenomen que sobta atesos els reconeixements que se'ls han fet, l'elaboració de diversos treballs monogràfics i, especialment, l'amplíssim llegat musical en forma de transcripcions que ens ha restat d'aquesta família de dolçainers.
LA CREACIÓ D'UN MITE
A finals del segle XIX i principis del XX, "el dolçainer de Tales" va esdevenir un autèntic fenomen entre els seus coetanis que sovint se'n feien ressò lloant el seu elevat nivell interpretatiu. Notícies en premsa i escriptors de l'època reflecteixen aquest fet:
En nuestros días conquistaron esa popularidad los dulzaineros de Tales, generación de artistas que afiligranan con grecas y arabescos de luz el chorro de fuego que arroja la donsaina sobre los entusiasmados campesinos (Llorente, 1889: 450).
Altre element que va ajudar a engrandir la seua llegenda va set el fet que, mentre que la majoria dels dolçainers tenia un ofici que era el seu medi de vida i la dolçaina com un complement econòmic, ells -almenys alguns dels seus integrants- varen dedicar-se de forma exclusiva a tocar la dolçaina:
...és tant lo que sobríxen en eixe art, que així com atres per poder menjar han de tindre un ofici o professió, ademés de la música del país, ells pasen molt be d’ella á soles (Marti Gadea, 1906: 136).
I hi ha molts altres factors que anaren incorporant-se al llarg de les generacions i que suposaren una revolució dintre del que fins al moment es considerava un dolçainer: la potenciació de l'intèrpret com a concertista més enllà de l'àmbit estricte de la festa de carrer, l'adopció de determinada estètica pel que fa a la vestimenta, la inclusió d'altres instruments per augmentar el registre tímbric que oferien la dolçaina i el tabal, la seua presència a les festes al llarg i ample del País Valencià, la presència amb actuacions a Madrid o Barcelona...
Però com hem comentat, "el dolçainer de Tales" no solament es documenta en àmbits estrictament artístics o festius. Conseqüència de la forta implantació en l'inconscient col·lectiu, trobem representada la seua figura en nombroses lletres de cançons tradicionals, frases fetes, acudits... La seua ascendència va ser tan important que va a associar-se al poble de Tales amb l'ofici de dolçainer i moltes cobles recollides a les comarques veïnes en són testimoni d'aquest fet (Serra / Ramia, 1987: 52 i 53)
En Tales són dolçainers,
i en Artana són sarieros,
en Borriol pedrapiquers,
i en Onda són taulelleros.

En Tales són dolçainers,
i en Artana són sarieros,
en Ribesalbes ollers,
i en Onda són taulelleros.

En Artana són sarieros,
en la Vall espardenyers,
en Eslida taponeros,
i en Tales dolçainers.

En Xilxes tots són brosseros,
en la Vall espardenyers,
en Artana tots sarieros,
i en Tales tots dolçainers.

També s'associa a determinats trets físics o de caràcter:

Per a dolçainers en Tales,
per a espavilats en Onda,
per a banys la Vilavella,
i per a bovos l’Alcora.

En València estan les roses,
i en Castelló els rosers,
en Onda les xiques guapes
i en Tales els dolçainers.
I com qualsevol mite que es precie, el llinatge de Tales també té la seua pròpia llegenda fundacional:
El fundador de la dulzaina es mi bisabuelo, el abuelo de mi madre. Resulta que mi bisabuelo era el director de la banda del pueblo en aquellos años, y tenía tres hijos pequeños. Una noche, cuando mi abuelo iba a la academia a dar lección, se encontró a un señor que le dijo: "oiga buen señor, ¿no habría una casa por aquí que me dieran hospedaje para dormir y cena para cenar?". Y mi abuelo, que era bueno, dijo: "oh! la mía!, venga". Y lo llevó a casa de él. Y le dice a la mujer de él, que se llamaba María: "María, dale de cenar a este señor y preparale una cama". El señor vio tres chiquitos en la casa, que eran mi abuelo y sus dos hermanos. El señor estuvo unos días así y cuando se tenía que marchar le dice: "¿Cuánto le debo?". Y mi abuelo: "Nada... ¿No somos todos del mundo y nos tenemos que favorecer?", y no quiso cobrarle nada. Entonces el señor dijo: "Pues ya que es tan bueno voy a enseñarle un arte con el que usted tendrá comida asegurada, y estos niños también". Y le enseñó la dulzaina... Y mi abuelo aprendió enseguida por que sabía música, y enseñó a los chiquitos. De los tres hermanos, el más joven no quiso ser dulzainero y estuvo en la Banda Municipal de Valencia tocando la caja, de tabalero. Y los otros dos fueron dulzaineros. De eso viene la dulzaina en Tales... acuérdese que se lo digo yo que lo sé (Martínez, 1997: 160 - 161).
Teresa Ramos Montoliu
Foto: Sílvia Martínez

El bonic relat dels esdeveniments que fa Teresa Ramos Montoliu -filla de Pere Ramos- conté tots els elements propis del conte romàntic: el misteriós personatge, la bona acció recompensada, l'objecte gairebé màgic... És una llegenda etiològica atractiva i potser per açò ha estat acceptada com el vertader inici de l'escola de Tales. Però és una narració sense cap base documental i que a més presenta certes contradiccions atesos les dates que ens han quedat i que permeten fer certa reconstrucció referent als integrants de les diverses generacions que conformaren aquesta nissaga.

BIBLIOGRAFIA
DE FADRELL, Joan. "La dolçaina es la raíz más profunda del pueblo valenciano" dintre de Mediterráneo del dia 21 d'agost de 1983.
FRANCÉS, Miquel. ""Important publicació sobre la dolçaina i el seu cançoner a les comarques de Castelló" dintre de Mediterráneo del dia 19 de juliol de 1983.
LLORENTE, Teodoro. Valencia, vol II, Barcelona, 1889.
MARTÍ GADEA, Joaquim. “Tales (els donçayners de)” dintre de Apendix o afegitó a Tipos, modismes y coses rares y curioses de la terra de Gé. València, 1906.
MARTÍNEZ, Sílvia. "Reestudi del cançoner a Betxí, Onda i Tales" dintre de PELINSKY, Ramon. Presencia del pasado en un cancionero castellonense, Castelló, 1997.
PUERTO, Gonzalo. Cabalgata del Pregó, Castelló, 1954.
SERRA, Vicent-Pau i RAMIA, Diego. El dolçainer de Tales, Castelló, 1987.
SERRA, Vicent-Pau i RAMIA, Diego. La dolçaina. Cançoner de la dolçaina a la Província de Castelló, Castelló, 1983.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d