Pot ser a alguns haureu escoltat la
frases sembles Dimoni! per boca
d’algú d’avançada edat mentre fèieu sonar la vostra dolçaina per algun carrer
de la nostra geografia. Jo l’escoltada vàries vegades, tot i que per a fer
justícia cada vegada s’escolta menys.
Per als que no ho sapigueu, açò de Dimoni fa referència al personatge de
ficció creat pel novel·lista Vicente Blasco Ibáñez (1867 –1928), un dolçainer
que s’ha convertit en una mena d’arquetip dintre de la consciència col·lectiva
del poble valencià.
Blasco Ibáñez a la seua casa a la platja de la Malvarrosa. Foto: Martin Vidal Romero |
Domini és el malnom amb que era
conegut el protagonista d’un cèlebre conte homònim de l’escriptor valencià
publicat en la seua sèrie Cuentos
Valencianos apareguda al diari El
Pueblo els anys 1895 i 1896. No era la primera ni la darrera vegada que tindríem
notícies d’aquest personatge: abans ja s’havia estrenat a la seua novel·la Cañas y Barro, i posteriorment tornaria
a estar present en el relat “La Cencerrada”. La narració ens fa una descripció
de la forma d’entendre el món i la vida d’un perfil determinat de dolçainer, a
més d’aportar-nos dades referents a la seua activitat professional. Però va més
enllà.
Portada de l'edició de 1919 de l'editorial Prometeo |
Lluny de la imatge bucòlica i
superficial que alguns –especialment els que no han llegit ni una sola pàgina
de l’obra de Blasco Ibáñez- refereixen en relació a Dimoni, l’escriptor valencià fa servir aquest personatge per etzibar
una aferrissada crítica contra la hipocresia de la societat, especialment contra
allò conegut com “gent d’església”. Són diverses les vegades en que la narració
denuncia la doble moral de la societat rural, supersticiosa i beata en que està
ambientada. Com quan Dinomi feia gala
d’actituds irreverents, la qual cosa no suposa un impediment a l’hora de
contractar-lo:
...escandalizaba a los fieles rompiendo a tocar la Marcha
Real frente al ramo de olivo de la taberna... (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni” dintre
de Cuentos Valencianos, València,
1900, pàg.7).
Però la tolerància envers
determinats comportaments muta quan el dolçainer comença a mantenir una relació
amb la Borracha, una venedora
ambulant de draps aficionada a l’aiguardent que comença a acompanyar-lo i amb
qui conviu i manté relacions sexuals, fins que la dona queda compradora. És
llavors quan es produeix el canvi d’actitud entre els festers i els religiosos
dels pobles on anava a tocar envers el dolçainer:
Aquello era un escándalo, una profanación y los curas de los pueblos
sermoneaban al dulzainero.
...despojaronle de todos los honores anexos al cargo, ya no
comió más en la mesa de los clavarios, ni se le dio el pan bendito, ni se
permitió que entrasen en las iglesias el día de la fiesta semejante par de
herejazos
(Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg. 14).
Però el responsables de les diverses festes, malgrat aquesta situació de marginació a la qual sotmeten al dolçainer, segueixen contractant-lo en una ostentació impúdica de fariseisme:
…no le quitaron las fiestas, por ser el mejor y más
barato de los dulzaineros...
(Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg.14).
No és l’única crítica que es
trasllueix al llarg dels fets narrats. Mentre que el dolçainer es presenta
gairebé tan animalitzat que sols es deixa portar pels baixos instints i el vi
front a la resta de “gent d’ordre” que el crítica, al moment en que Dimoni perd a la seua companya i al seu
fill nonat solament un grup d’amics igualment de barralers que ell són capaços
d’acompanyar el fèretre al cementeri. En eixe moment, la resta dels veïns
observen el seguici entre befes i ganyotes atribuint amb burles les llàgrimes
del dolçainer en aquell moment de dolor als efectes de l’alcohol. I és que la
reivindicació del republicanisme, l’anticlericalisme i el laïcisme d’inspiració
francesa varen ser una constant en l’obra i en la vida política de l’escriptor
valencià. Li pique a qui li pique.
El tipisme que mostren els relats
de Blasco Ibáñez junt al fet d’estar escrits en castellà encaixaven
perfectament en l’ambient cultural que a la societat valenciana de finals del
segle XIX s’estava desenvolupant, amb la qual cosa l’èxit estava gairebé
garantit. D’entre els diversos contes que varen publicar-se, el titulat Dimoni va ser especialment aclamat.
Primera edició en valencià apareguda al setmanari "El Cuento del Dumenche" l'any 1914. |
En 1913 serveix com a inspiració
per a l’argument de El tonto de la huerta,
un drama rural en forma de curtmetratge de la productora valenciana Casa Cuesta
dirigit possiblement pel català Josep Maria Codina, convertint-se en la primera
obra de Blasco Ibáñez que va dur-se al cinema. A principis de 1914, el conte ja
compta amb una traducció al valencià publicada per la revista El Cuento del Dumenche. I en 1936 va ser
igualment la principal inspiració que va moure al llavors jove compositor
valencià Vicent Garcés i Queralt (1906-1984) a escriure el ballet Balada del donsainer estrenada el 24 de
maig d’aquell mateix any al Teatre Principal de València (Ritmo. Revista Musical. Nº131, 1 de juny de 1936. pàg. 12).
Pot ser en aquesta popularitat és
on resideix l’origen de la majoria de clixés que encara ens acompanyen a molts
dolçainers. Però... fins a quin punt són certs i aplicables a la majoria del
col·lectiu els tòpics que la gent a assumit a partir de “Dimoni”?
TRETS FÍSICS GENERALS
Dimoni, de qui en cap moment se’ns
dona el nom real però que deu el seu malnom als prodigis que era capaç de
realitzar en la dolçaina, té al moment en que se situa la narració l’edat de 28
anys i malgrat el seu aspecte sovint desendreçat tenia cert atractiu que
despertava l’atenció de les dones:
…era guapo. Era alto, fornido, con la cabeza esférica, la
frente elevada, el Cabello al rape y la nariz de curva audaz (Blasco Ibáñez, V.
“Dimoni”... pàg. 6).
Aquest atractiu va despertar els recels de la Borratxa qui acompanyava a la seua parella i el lligava en curt per evitar la temptació que podia tenir en altres dones:
No le abandonaba. Un buen mozo como él estaba, expuesto á
peligros; y no satisfecha con acompañarle en sus viajes de artista, marchaba á
su lado al frente de la procesión, sin miedo á los cohetes y mirando con cierta
hostilidad á todas las mujeres (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg.
13).
ASPECTES DE LA SEUA PERSONALITAT
El primer que crida l’atenció
respecte a la seua mentalitat és que sovint es presenta com una persona introvertida.
Encaixa amb fredor les burles i les crítiques, i solament es mostra plenament
realitzat quan fa sonar el seu instrument:
El arte, algo grosero, pero ingenuo y genial,
de aquel bohemio rústico, causaba honda huella en sus almas vírgenes, y miraban
con asombro al borracho, que, al compás de los arabescos impalpables que
trazaba con su dulzaina, parecía crecerse, siempre con la mirada abstraída,
grave vieja, sin abandonar su instrumento más que para coger el porrón y
acariciar su seca lengua con el gluglú del hilillo de vino. Y así estaba
siempre. Costaba gran trabajo sacarle una palabra del cuerpo (Blasco Ibáñez, V.
“Dimoni”... pàg.10).
Altres vegades es presenta com un home
alegre tot i que sembla que on més a gust es troba no és entre els festers sinó
entre la gent de més baixa condició econòmica:
“Sangonera” era su mejor amigo, y
cuando el dulzainero venía á las fiestas, el vagabundo no se separaba de él un
momento, sabiendo que al final se beberían fraternalmente el dinero de los
clavarios (Blasco Ibáñez, V. Cañas
y Barro, València, 1902. pàg.178).
Malgrat
transmetre la sensació als seus coetanis de ser cap de peça, és un home dotat
d’una sensibilitat especial. No solament pel que fa a l’hora de tocar la
dolçaina, sinó que també es demostra quan s’enamora de la Borratxa, un
personatge pertanyent al lumpen a més de poc agraciada físicament. I si no fos
suficient ho fa, com hem vist, desafiant les conviccions socials establertes:
...como uno de aquellos cirios de fina
cera que llameaban en las procesiones, derretíase en brazos de la Borracha,
sabandija escuálida, fea, miserable, ennegrecida por el fuego alcohólico que
ardía en su interior, apasionada hasta vibrar como una cuerda tirante y que a
él le parecía el prototipo de la belleza. Su felicidad era tan grande, que se
desbordaba fuera de la casucha (Blasco Ibáñez, V.
“Dimoni”... pàg. 12).
Del mateix mode es mostra
il·lusionat davant la perspectiva de tenir descendència quan s’assabenta que la
seua companya s’ha quedat embarassada: s’imagina anant per les festes dels
pobles amb la companyia del seu Dimoniet.
Il·lusió que s’esvaeix amb la mort del nonat.
Però se’ns dubte, el tret més
cridaner de la seua personalitat és una desmesurada afició a l’alcohol. Les
referències en aquest sentit a l’obra de Blasco Ibáñez són permanents i
insistents:
Era “Dimoni”, el
famoso dulzainero de todos los años; un alegre compadre, tan célebre por sus
borracheras como por la habilidad en la dulzaina (Blasco Ibáñez, V. Cañas y… pàg. 178).
Dimoni era un borracho. Los prodigios de su dulzaina (...) no llamaban
tanto la atención como las asombrosas borracheras que pillaba en las grandes
fiestas (Blasco
Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg. 6).
Había que darle
vino para que tocase mejor, y el enorme vaso iba de mano en mano desde el
corral hasta la puerta de calle, donde Dimoni empinaba el codo con gravedad,
dejando el sobrante a su pelado tamborilero (Blasco Ibañez,
V. “La Cencerrada” dintre de Cuentos
Valencianos, València, 1900. Pàg. 47).
Són alguns dels molts
exemples amb que el novel·lista valencià descriu aquest problema amb la beguda
del seu dolçainer. I és que, l’ofici de dolçainer, sempre ha estat contemplat
per la societat com indefectiblement lligat al consum de vi i licors. Unes
quantes dies, refranys i versos populars així ho certifiquen:
Dolçainer, borratxo i malfeiner
Dur un pet com un
dolçainer
Cantant seguidilles aquell malfainer
anava borratxo com un dolçainer
(Copla del Romanç al
Pare Sant Rorro en la versió recollida per Al Tall).
Esta vesprà no hi ha danses
que el dolçainer
s'ha bufat
i a la porta de
l'alcalde
allí està ben
asentat
(lletra de les danses de Benilloba).
Ilustració del pintor Juan González Alacreu per a l'edició de 1977 de l'editorial RM |
Aquest fet
no sol vindre consignat a les esparses bibliografies que contem dels dolçainers
de finals del segle XIX i principis del XX, amb la qual cosa és difícil afirmar
o desmentir categòricament la tendència a ingerir licors per part dels intèrprets
d’aquella època. No obstant, regirant la bibliografia poden trobar-se testimonis
fan referència a aquesta afició:
...la algazara
comienza; pero el dulzainero no toca. Es que no es hora y además se halla
ocupado “refrescando”. (Calvo, M. “El corredor de choyes” dintre de AA.DD. Los
valencianos pintados por sí mismos, València, 1859. pàg. 316).
... el dolçainer
baixa del seu lloc –amb la torna del menut que repica el tabalet- i se’n entra
cap a dins de la tenda del cantó per donar un poc “d’aliento” als pulmons.
Ell li diu “aliento” a un bon trago de l’eixut (Lopez Chavarri, E. De l’horta i de la muntanya, Barcelona,
1916. Hem fet servir l’edició de conjunta amb Proses de Viatge, València, 1983. pàg. 59).
La tasca del
dolçainer, i més encara en l’època en que estan ambientades les narracions, estava
per definició vinculada a entorns festívols. Amb la qual cosa el consum
d’alcohol era un fet freqüent, però no s’allunyaria gaire dels costums dels
seus conciutadans que també eren partícips de les celebracions. De fet, aquesta
inclinació per la bota de vi també es veu reflectida en l’obra de Blasco Ibáñez
referint-se als cantadors:
Se alejó la serenata como desmayada: en vano hacia escalas la dulzaina de
Dimoni, pues los cantadores, viendo seco el pellejo, sentían obstruida su
garganta (Blasco Ibáñez, V. Cañas y…
pàg. 190).
Comentaris