Setmana passada començarem a
tractar la imatge que es té del dolçainer i per això vàrem fer-nos servir del
personatge Dimoni, protagonista del conte homònim de Blasco Ibáñez. En aquesta
segon –i darrera- part de l’article seguirem establint una comparativa per a
veure fins a quin punt la imatge que transmet el novel·lista és fruït de la
seua imaginació o, per contra, es correspon amb el perfil que determinats
dolçainers tenien al temps que va escriure el seu text.
 |
| Ilustració del pintor Juan González Alacreu per a l'edició de 1977 de l'editorial RM |
ZONES D’ACTUACIÓ
Segons se’ns descriu, el seu lloc
de localització habitual es des de Cullera a Sagunt, és a dir bàsicament en la
zona costanera de la província de València entre les desembocadures dels rius
Xúquer i Palància. És un àmbit d’actuació cridaner atesos que el seu lloc d’origen
segons el novel·lista és Benicófar.
Pot ser és una població inventada pel propi autor però el ben cert és que és
com es denominaria “a la valenciana” el poble de Benijòfar a la comarca del
Baix Segura. Si efectivament admetem que es tracta de la població alacantina
estaríem davant d’un fenòmen que no s’ajustaria a la realitat, ja que les
comunicacions i els medis de transport feien inevitable que l’àmbit d’actuació
pròpia dels dolçainers se situara en la comarca d’on era nadiu i les veïnes.
També exemples d’intèrprets que per
un motiu concret es desplacen de forma puntual a alguna ciutat allunyada per
fer una actuació: a aquest respecte hi ha noticies en premsa referents a
Honorato Gil, els dolçainers de Tales, Josep Sanfeliu... Però el cas de Dimoni
és especial ja que pel que es desprèn de les paraules del narrador la zona
d’actuació permanent estaria molt allunyada del seu àmbit natural i amb una
permanència perllongada en el temps que el portava a participar en les festes
de diversos pobles per tornar en temporades de poca feina a Benicófar.
ECONOMIA
No té cap possessió remarcable, més
enllà de la dolçaina i d’una vella casa a Benicófar, Ha venut l’herència
materna consistent en un carro, dos matxos i mitja dotzena de camps per gastar-s’ho
en la taberna. De fet ha convertit la dolçaina en el seu únic medi de vida i
rebutja enèrgicament la possibilitat de fer qualsevol altre treball:
¿Trabajar? No, y mil veces
no. Él había nacido para borracho. Mientras tuviese la dulzaina en las manos no
le faltaría pan, y dormía como un príncipe cuando, terminada una fiesta, y
después de soplar y beber toda la noche, caía como un fardo en un rincón de la
taberna o en un pajar del campo
(Blasco Ibáñez, V. “Dimoni” dintre de Cuentos Valencianos, València, 1900, pàg.14).
Dues reflexions venen al cas referent
a aquesta última cita. La primera, la percepció socialment acceptada de que
“tocar la dolçaina no és treballar”. I la segon és que, paradoxalment, Dimoni
converteix l’instrument en el seu únic mode de subsistència, amb la qual cosa
podem deduir que és un “professional de la dolçaina”. A aquest respecte, el de
la dedicació exclusiva, hi ha cert debat. Pot ser és conseqüència de la
percepció d’ofici que es té en referència als dolçainers. Aquesta idea ha
transcendit i tal vegada fos certa en alguns casos com en determinades etapes
referents als dolçainers de Tales, però la realitat que trasllueixen les
esparses dades amb les que comptem apunten en altra línia: l’activitat musical
era un complement econòmic a la seua feina quotidiana. Marc Antoni d’Orellana ens
explica la situació a finals del segle XVIII:
...Llamase Dolçayner en Valencia no el que fabrique esta classe
de instrumento, sinó el que de profesión la tañe, segun Exulve, llamandole “Fistulator”,
y por lo común se dedican á ello algunos individuos de otros gremios, poco
ocupados, como de los que hacen cestas, y se tiene por agraviado cualquiera si
le llaman Dolçayner, pues quieren que les llamen “musicos” (de Orellana,
M.A. Valencia Antigua y Moderna,
València, manuscrit de finals del s.XVIII. Hem fet servir l’edició impresa,
València, 1923, vol. I. pàg. 310).
Més endavant el
mateix autor incideix en aquest fet en relatar un curiós succés del qual és partícip,
quan varen fer-li una consulta legal l’any 1788-1789 al respecte dels
impediments que la superior d’un convent posava per a l’admissió d’una novícia
que era filla d’un dolçainer. El cas va ser remés per dita religiosa al Mestre
Fra Angelo Villalonga del Carme qui va posar-se en contacte amb l’erudit
valencià per esbrinar més al respecte:
...le respondí que de ningún modo podían considerarlo por
tacha, ni exercicio indecoroso, lo primero porque esso no es mas, ni menos, que
ser músico el sugeto, aunque de inferior clase que la musica de cuerdas. Lo 2º
que el Dulzaynero no es tal de profesión, si que siempre es de otro oficio del
qual se ha de intutular, sea cestero, carpintero, &c. pues el tañer la
Dulzayna solo lo exercita uno, ú otro dia, quando ocurre asunto festivo, y por
lo común de festividad en obsequio de algún Santo y assi la referida
pretendiente antes se avia de renombrar hija de N. Cestero, Carpintero, albañil
&c. á saber de aquel gremio que continua, y comúnmente exercia su padre,
que no de Dulzaynero, que solo alguna vez y tal qual dia acostumbraba (…) Según esto
informó dicho Padre y creo huvo de admitirse a la pretendiente (de Orellana,
M.A. Op. Cit. vol. II. pàg. 496-497).
* Hem
d’agrair a Francesc Bellmunt d’Albocàsser els comentaris fets a l’anterior part
de l’entrada que ens han ajudat a complementar aquesta part de l’article.
Anys desprès la cosa sembla que no
havia canviat gaire, amb l’excepció ja esmentada de les primeres generacions de
la nissaga de Tales, i la feina de dolçainer era una mena de complement
econòmic que permetia us guanys extraordinaris a l’activitat laboral habitual:
...Su padre, además de donsayner es tejedor ó zapatero, y el
hijo aprendiz de lo mismo (Garcia
Cadena, P. “El Tabaler” dintre de AA.DD. Los
valencianos pintados por sí mismos. València, 1859. pàg. 260).
Efectivament, un breu repàs per les
poques dades amb que contem respecte als intèrprets que començaren la seua
activitat a finals del segle XIX o principis del XX corrobora com la dedicació
exclusiva no era la tònica habitual: Leon Bervis d’Almedíjar treballava la
terra, Antonio Ramia “el Cego” de Sorita era pastor, Vicent Pérez “el Pilotero”
de València rebia aquest malnom per ser artesà especialitzat en material per al
joc de pilota valenciana, Domingo Moreno d’Oriola va tenir un munt de feines
tot i que se’l recorda per ser venedor de loteria, Batiste Guardiola de Callosa
era treballador del cànem, etc.
Respecte a les remuneracions monetàries
al conte és fa menció en que és el més barat i millor dels dolçainers, però en
altre text s’aporten més dades referents a aquesta qüestió:
...allí Dimoni
acompañando con su dulzaina las indecentes coplas, cuando el muy ladrón había
recibido horas antes dos duros como dos soles por su trabajo en la boda (Blasco Ibáñez, V. “La
Cencerrada” dintre de Cuentos Valencianos,
València, 1900, pàg. 78).
El treball en la boda pel qual
havia percebut eixos dos duros consistia en acompanyar als nuvis a l’església,
tocar la Marxa Reial a la porta del temple quan acabava la cerimònia, amenitzar
els instants previs a la casa on tenia lloc el convit i després de l’àpat una
estona de gatzara i tabola amb la resta de convidats.
És difícil establir una comparativa
atesos l’escassedat de dades localitzades referents als pagaments al dolçainers
en aquesta època. Sovint, els tractes eren entre particulars i per tant
generalment verbals, no hi havia doncs ni contractes, ni rebuts ni cap document
on quedaren enregistrades les quantitats que percebia el dolçainer. En l’escassa
documentació que es té constància, extreta bàsicament dels arxius parroquials i
municipals tampoc aporta gaire llum ja que es molt fragmentària i solament
queden consignades la quantitat i la festivitat per a la qual es contractat,
sense més especificacions.
REPERTORI I ACTES ON PARTICIPA
Respecte al repertori emprat per
dimoni és basa en obres extretes del repertori tradicional que combina amb
altres importades de la música culta. Aquest és un tema el qual ja vàrem
tractar amb anterioritat en la sèrie d’entrades Dolçaina Vs. Música Culta? (vegeu http://memoriesduntabaleter.blogspot.com.es/2015/01/dolcainavs.html).
…escandalizaba a los fieles rompiendo a tocar
la Marcha Real frente al ramo de olivo de la taberna, y entonando
después el melancólico De profundis cuando la peana del santo patrono
volvía a entrar en la iglesia (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”… pàg. 7).
També consta la seua participació
en les danses, fent servir el repertori habitual l’espai on desenvolupa
l’acció. A Cañas y Barro en relata la
seua participació a les festes de El Palmar on participa, entre altres actes,
en el ball de carrer:
Dimoni tocaba en su
dulzaina las antiguas contradanzas valencianas, la cháqnera vella, ó el baile al estilo de Torrente (Blasco
Ibáñez, V. Cañas y… pàg. 185).
Del mateix mode es fa menció de la interpretació de
l’ú i dos, modalitat del cant d’estil interpretat habitualment per rondalla de
corda amb participació de grup de vent:
Después venía el ú y el dos, baile más vivo, animado por
coplas, y las parejas saltaban briosamente, promoviéndose una tempestad de
gritos y relinchos cunando alguna muchacha, al girar como una peonza, mostraba
sus medias ante la ondeante rueda de zagalejos (Blasco
Ibáñez, V. Cañas y… pàg. 185).
 |
| Joaquim Sorolla, Mariano Benlliure i Vicente Blasco Ibáñez observant una parella de balladors. |
Inicialment la interpretació del cant d’estil anava
lligada a la participació de balladors. De fet, als primers enregistraments
sonors en discos de pedra apareixen les castanyoles com a acompanyament rítmic.
D’alguna manera, els balladors trobarien la formula per adaptar les passades
del ball a unes estrofes cantades que, per definició, es caracteritzen per la
improvisació melòdica. Posteriorment, sota la influència de les escoles de ball
i de la Sección Femenina el cant es va limitar per a ajustar-lo a les
exigències pròpies del compàs prioritzant l’estètica del ball per sobre de la
intervenció dels cantadors (Reig. J. La
Música Tradicional Valenciana. Una aproximació etnomusicològica, València,
2011. pàg 271-273).
L’esment a les coples fa pensar que es tractaria d’una
peça cantada i acompanyada com sol ser habitual per la rondalla de corda i grup
de vent. Però en cap lloc es fa esment a aquest tipus de formació. Per altra
part, la melodia de la introducció instrumental de l’ú i dos coincideix amb una
melodia –o dues, depèn de com s’interprete- del repertori tradicional de
dolçaina. És la coneguda actualment com Valencianes
(Richart, X. Estudiant la dolçaina. Obres
per a colla, València, 2000. pàg. 26), però que també la podem trobar
citada com El Sento (Blasco, J. Método de dulzaina, València, 1981. pàg.
33).
Les dues parts que composen aquestes Valencianes les trobem a molts àmbits
dintre de la música tradicional valenciana però sens dubte pel que són més
conegudes és per usar-se com a cançons per a infants:
Maria Rosa
que grossa estàs
Si no
t’aprimes no et cassaràs
Ves-te’n a
casa “carinyo”
Que t’ho
demane per l’amor de Déu.
Aquesta estrofa és correspondria amb la primera part
de la melodia, la coneguda com Maria Rosa, i trobem múltiples variants d’aquesta lletra
més o menys grolleres. La segon part és la coneguda com El Sento:
Ja ve Sento
de ca la novia
Ja ve Sento
malhumorat
Ja ve Sento
contant els passos
Carabassa li hauran
donat.
També es fa esment de la seua participació en la nit
d’albades a les festes de El Palmar, altre acte característic dintre dels
àmbits d’actuació dels dolçainers de l’època:
Organizabánse
les albaes. Había que pasar la noche segon la costumbre tradicional, corriendo
el pueblo de puerta en puerta, cantando en honor de todas las mujeres jovenes y
viejas del Palmar...
Comenzaba la
Copla uno de los cantores, entonando los dos primeros versos con acompasado
baqueteo del tamborcillo, y le contestaba otro completando la redondilla.
Generalmente, los dos últimos versos eran los más maliciosos, y mientras la
dulzaina y los instrumentos de metal saludaban la terminación de la copla con
un ruidoso ritonello… (Blasco Ibáñez, V. Cañas y Barro,
València, 1902. pàg. 185, 186).
Comentaris