Passa al contingut principal

DIMONI: TÍPIC O TÒPIC? (i2)

Setmana passada començarem a tractar la imatge que es té del dolçainer i per això vàrem fer-nos servir del personatge Dimoni, protagonista del conte homònim de Blasco Ibáñez. En aquesta segon –i darrera- part de l’article seguirem establint una comparativa per a veure fins a quin punt la imatge que transmet el novel·lista és fruït de la seua imaginació o, per contra, es correspon amb el perfil que determinats dolçainers tenien al temps que va escriure el seu text.  

Ilustració del pintor Juan González Alacreu
per a l'edició de 1977 de l'editorial RM

  
ZONES D’ACTUACIÓ

Segons se’ns descriu, el seu lloc de localització habitual es des de Cullera a Sagunt, és a dir bàsicament en la zona costanera de la província de València entre les desembocadures dels rius Xúquer i Palància. És un àmbit d’actuació cridaner atesos que el seu  lloc d’origen  segons el novel·lista és Benicófar. Pot ser és una població inventada pel propi autor però el ben cert és que és com es denominaria “a la valenciana” el poble de Benijòfar a la comarca del Baix Segura. Si efectivament admetem que es tracta de la població alacantina estaríem davant d’un fenòmen que no s’ajustaria a la realitat, ja que les comunicacions i els medis de transport feien inevitable que l’àmbit d’actuació pròpia dels dolçainers se situara en la comarca d’on era nadiu i les veïnes.

També exemples d’intèrprets que per un motiu concret es desplacen de forma puntual a alguna ciutat allunyada per fer una actuació: a aquest respecte hi ha noticies en premsa referents a Honorato Gil, els dolçainers de Tales, Josep Sanfeliu... Però el cas de Dimoni és especial ja que pel que es desprèn de les paraules del narrador la zona d’actuació permanent estaria molt allunyada del seu àmbit natural i amb una permanència perllongada en el temps que el portava a participar en les festes de diversos pobles per tornar en temporades de poca feina a Benicófar
 
ECONOMIA

No té cap possessió remarcable, més enllà de la dolçaina i d’una vella casa a Benicófar, Ha venut l’herència materna consistent en un carro, dos matxos i mitja dotzena de camps per gastar-s’ho en la taberna. De fet ha convertit la dolçaina en el seu únic medi de vida i rebutja enèrgicament la possibilitat de fer qualsevol altre treball:

¿Trabajar? No, y mil veces no. Él había nacido para borracho. Mientras tuviese la dulzaina en las manos no le faltaría pan, y dormía como un príncipe cuando, terminada una fiesta, y después de soplar y beber toda la noche, caía como un fardo en un rincón de la taberna o en un pajar del campo (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni” dintre de Cuentos Valencianos, València, 1900, pàg.14).

Dues reflexions venen al cas referent a aquesta última cita. La primera, la percepció socialment acceptada de que “tocar la dolçaina no és treballar”. I la segon és que, paradoxalment, Dimoni converteix l’instrument en el seu únic mode de subsistència, amb la qual cosa podem deduir que és un “professional de la dolçaina”. A aquest respecte, el de la dedicació exclusiva, hi ha cert debat. Pot ser és conseqüència de la percepció d’ofici que es té en referència als dolçainers. Aquesta idea ha transcendit i tal vegada fos certa en alguns casos com en determinades etapes referents als dolçainers de Tales, però la realitat que trasllueixen les esparses dades amb les que comptem apunten en altra línia: l’activitat musical era un complement econòmic a la seua feina quotidiana. Marc Antoni d’Orellana ens explica la situació a finals del segle XVIII:

...Llamase Dolçayner en Valencia no el que fabrique esta classe de instrumento, sinó el que de profesión la tañe, segun Exulve, llamandole “Fistulator”, y por lo común se dedican á ello algunos individuos de otros gremios, poco ocupados, como de los que hacen cestas, y se tiene por agraviado cualquiera si le llaman Dolçayner, pues quieren que les llamen “musicos” (de Orellana, M.A. Valencia Antigua y Moderna, València, manuscrit de finals del s.XVIII. Hem fet servir l’edició impresa, València, 1923, vol. I. pàg. 310).

Més endavant el mateix autor incideix en aquest fet en relatar un curiós succés del qual és partícip, quan varen fer-li una consulta legal l’any 1788-1789 al respecte dels impediments que la superior d’un convent posava per a l’admissió d’una novícia que era filla d’un dolçainer. El cas va ser remés per dita religiosa al Mestre Fra Angelo Villalonga del Carme qui va posar-se en contacte amb l’erudit valencià per esbrinar més al respecte:

...le respondí que de ningún modo podían considerarlo por tacha, ni exercicio indecoroso, lo primero porque esso no es mas, ni menos, que ser músico el sugeto, aunque de inferior clase que la musica de cuerdas. Lo 2º que el Dulzaynero no es tal de profesión, si que siempre es de otro oficio del qual se ha de intutular, sea cestero, carpintero, &c. pues el tañer la Dulzayna solo lo exercita uno, ú otro dia, quando ocurre asunto festivo, y por lo común de festividad en obsequio de algún Santo y assi la referida pretendiente antes se avia de renombrar hija de N. Cestero, Carpintero, albañil &c. á saber de aquel gremio que continua, y comúnmente exercia su padre, que no de Dulzaynero, que solo alguna vez y tal qual dia acostumbraba (…) Según esto informó dicho Padre y creo huvo de admitirse a la pretendiente (de Orellana, M.A. Op. Cit. vol. II. pàg. 496-497).  

* Hem d’agrair a Francesc Bellmunt d’Albocàsser els comentaris fets a l’anterior part de l’entrada que ens han ajudat a complementar aquesta part de l’article.

Anys desprès la cosa sembla que no havia canviat gaire, amb l’excepció ja esmentada de les primeres generacions de la nissaga de Tales, i la feina de dolçainer era una mena de complement econòmic que permetia us guanys extraordinaris a l’activitat laboral habitual:

...Su padre, además de donsayner es tejedor ó zapatero, y el hijo aprendiz de lo mismo (Garcia Cadena, P. “El Tabaler” dintre de AA.DD. Los valencianos pintados por sí mismos. València, 1859. pàg. 260).

Efectivament, un breu repàs per les poques dades amb que contem respecte als intèrprets que començaren la seua activitat a finals del segle XIX o principis del XX corrobora com la dedicació exclusiva no era la tònica habitual: Leon Bervis d’Almedíjar treballava la terra, Antonio Ramia “el Cego” de Sorita era pastor, Vicent Pérez “el Pilotero” de València rebia aquest malnom per ser artesà especialitzat en material per al joc de pilota valenciana, Domingo Moreno d’Oriola va tenir un munt de feines tot i que se’l recorda per ser venedor de loteria, Batiste Guardiola de Callosa era treballador del cànem, etc.   

Respecte a les remuneracions monetàries al conte és fa menció en que és el més barat i millor dels dolçainers, però en altre text s’aporten més dades referents a aquesta qüestió: 

...allí Dimoni acompañando con su dulzaina las indecentes coplas, cuando el muy ladrón había recibido horas antes dos duros como dos soles por su trabajo en la boda (Blasco Ibáñez, V. “La Cencerrada” dintre de Cuentos Valencianos, València, 1900, pàg. 78).

El treball en la boda pel qual havia percebut eixos dos duros consistia en acompanyar als nuvis a l’església, tocar la Marxa Reial a la porta del temple quan acabava la cerimònia, amenitzar els instants previs a la casa on tenia lloc el convit i després de l’àpat una estona de gatzara i tabola amb la resta de convidats.

És difícil establir una comparativa atesos l’escassedat de dades localitzades referents als pagaments al dolçainers en aquesta època. Sovint, els tractes eren entre particulars i per tant generalment verbals, no hi havia doncs ni contractes, ni rebuts ni cap document on quedaren enregistrades les quantitats que percebia el dolçainer. En l’escassa documentació que es té constància, extreta bàsicament dels arxius parroquials i municipals tampoc aporta gaire llum ja que es molt fragmentària i solament queden consignades la quantitat i la festivitat per a la qual es contractat, sense més especificacions.

REPERTORI I ACTES ON PARTICIPA

Respecte al repertori emprat per dimoni és basa en obres extretes del repertori tradicional que combina amb altres importades de la música culta. Aquest és un tema el qual ja vàrem tractar amb anterioritat en la sèrie d’entrades Dolçaina Vs. Música Culta? (vegeu http://memoriesduntabaleter.blogspot.com.es/2015/01/dolcainavs.html). 

…escandalizaba a los fieles rompiendo a tocar la Marcha Real frente al ramo de olivo de la taberna, y entonando después el melancólico De profundis cuando la peana del santo patrono volvía a entrar en la iglesia (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”… pàg. 7).

També consta la seua participació en les danses, fent servir el repertori habitual l’espai on desenvolupa l’acció. A Cañas y Barro en relata la seua participació a les festes de El Palmar on participa, entre altres actes, en el ball de carrer:

Dimoni tocaba en su dulzaina las antiguas contradanzas valencianas, la cháqnera vella, ó el baile al estilo de Torrente (Blasco Ibáñez, V. Cañas y… pàg. 185). 
Del mateix mode es fa menció de la interpretació de l’ú i dos, modalitat del cant d’estil interpretat habitualment per rondalla de corda amb participació de grup de vent:
Después venía el ú y el dos, baile más vivo, animado por coplas, y las parejas saltaban briosamente, promoviéndose una tempestad de gritos y relinchos cunando alguna muchacha, al girar como una peonza, mostraba sus medias ante la ondeante rueda de zagalejos (Blasco Ibáñez, V. Cañas y… pàg. 185).

Joaquim Sorolla, Mariano Benlliure i Vicente Blasco Ibáñez
observant una parella de balladors.
Inicialment la interpretació del cant d’estil anava lligada a la participació de balladors. De fet, als primers enregistraments sonors en discos de pedra apareixen les castanyoles com a acompanyament rítmic. D’alguna manera, els balladors trobarien la formula per adaptar les passades del ball a unes estrofes cantades que, per definició, es caracteritzen per la improvisació melòdica. Posteriorment, sota la influència de les escoles de ball i de la Sección Femenina el cant es va limitar per a ajustar-lo a les exigències pròpies del compàs prioritzant l’estètica del ball per sobre de la intervenció dels cantadors (Reig. J. La Música Tradicional Valenciana. Una aproximació etnomusicològica, València, 2011. pàg 271-273).      
L’esment a les coples fa pensar que es tractaria d’una peça cantada i acompanyada com sol ser habitual per la rondalla de corda i grup de vent. Però en cap lloc es fa esment a aquest tipus de formació. Per altra part, la melodia de la introducció instrumental de l’ú i dos coincideix amb una melodia –o dues, depèn de com s’interprete- del repertori tradicional de dolçaina. És la coneguda actualment com Valencianes (Richart, X. Estudiant la dolçaina. Obres per a colla, València, 2000. pàg. 26), però que també la podem trobar citada com El Sento (Blasco, J. Método de dulzaina, València, 1981. pàg. 33).
Les dues parts que composen aquestes Valencianes les trobem a molts àmbits dintre de la música tradicional valenciana però sens dubte pel que són més conegudes és per usar-se com a cançons per a infants:
Maria Rosa que grossa estàs
Si no t’aprimes no et cassaràs
Ves-te’n a casa “carinyo”
Que t’ho demane per l’amor de Déu.
Aquesta estrofa és correspondria amb la primera part de la melodia, la coneguda com Maria Rosa,  i trobem múltiples variants d’aquesta lletra més o menys grolleres. La segon part és la coneguda com El Sento:
Ja ve Sento de ca la novia
Ja ve Sento malhumorat
Ja ve Sento contant els passos
Carabassa li hauran donat.


També es fa esment de la seua participació en la nit d’albades a les festes de El Palmar, altre acte característic dintre dels àmbits d’actuació dels dolçainers de l’època:
Organizabánse les albaes. Había que pasar la noche segon la costumbre tradicional, corriendo el pueblo de puerta en puerta, cantando en honor de todas las mujeres jovenes y viejas del Palmar...
Comenzaba la Copla uno de los cantores, entonando los dos primeros versos con acompasado baqueteo del tamborcillo, y le contestaba otro completando la redondilla. Generalmente, los dos últimos versos eran los más maliciosos, y mientras la dulzaina y los instrumentos de metal saludaban la terminación de la copla con un ruidoso ritonello… (Blasco Ibáñez, V. Cañas y Barro, València, 1902. pàg. 185, 186).   
   




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d