Passa al contingut principal

AFORISMES PATERNS

Pot ser el títol no és el més apropiat, però és el més s’apropa a la idea que volia transmetre amb aquest post. Com alguns sabeu, el meu pare era dolçainer. Va començar a principis dels 80 a l’Escola Municipal de Dolçaina de València dirigida llavors per Joan Blasco però als pocs anys va abandonar-la i va començar a fer via al marge de qualsevol escola o colla. Així va ser fins el dia que va morir.

Em sembla un punt de partida interesant per entendre la mentalitat d’un dolçainer que va viure una època i unes circumstàncies determinades, i que es va convertir en una persona estimada i admirada malgrat que mai va rendir-li acatament a ningú. Als que el vàreu conèixer no us calen més explicacions i als que no tinguéreu eixa sort, en un post proper faré una anàlisi més profunda de la seua figura i de la seua trajectòria. 

Al llarg de la seua vida dolçainera se les va veure de tots els colors i, gràcies al seu caràcter sorneguer, va desenvolupar una gran habilitat per fer palès el seu punt de vista en allò que se sol denominar “frases lapidàries”. Òbviament, són afirmacions subjectives que en molts casos no compartirem i en altres sí. Algunes són facècies etzibades en un moment i una circumstància concretes, altres són reflexions més profundes del que sembla a primer cop d’ull. Amb el pas dels anys, a mesura que m’aprope a l’edat que ell tenia, m’he adonat de la validesa de moltes d’aquestes sentències. En qualsevol cas, com va dir Michel de Montaigne la nostra vida és en part bogeria i en part prudència. Qui sols escriu reverent i regularment deixa enrere més de la meitat d’ella.

Per a realitzar aquesta entrada m’han ajudat els meus germans Merxe, Ernest  i Carles. Solament per la bona estona que hem passat recordant anècdotes i les riallades que han generat aquests records ja paga la pena compartir-ho amb vosaltres:




“A la dolçaina cal dedicar-li com a mínim una hora al dia. Si no, ja pots saber més música que el maestro Serrano que no hi ha manera”.

“A la dolçaina no li calen salvadors. Se salvaria ella soles si tots ens preocupàrem de tocar el millor i més dignament possible. Deixeu-vos de tonteries”.

“Ací tots volen cobrar per tocar. Tocant com toquen, si tingueren una mica de vergonya, el que deurien fer és pagar per tocar”.

“Aprèn-te solament tres tocates, però que quan la gent t’escolte diga: Olé la mare que el va parir!”

“Cada dolçaina hauria de costar 100.000 pessetes, aixina ens asseguraríem que la gent que toca té vertaderament interès en l’instrument i ens estalviaríem d’aguantar a tots aquests que solament saben fer la mà”.

“Cadascú sona com és: el moixo sonarà mollet, l’agressiu sonarà dur, i al destarifat no hi haurà per on agafar-lo. Hi ha coses que són genètica pura”.

“Curiosa actitud la que adopten alguns dolçainers: són amateurs per a treballar però professionals per a parar la mà i cobrar. La pregunta és: tu que collons has demostrat per a demanar diners a ningú?”

“De casa s’ix pixat, cagat i en les canyes preparades”.

“Eixe és un crema-tabaleters. A la marxa que porta acabarà tocant el txistu”.

“Eixe és un imbècil. Com em toque els collons vaig a tindre-lo desafinat tres mesos (quan encara no s’estilaven els afinadors i la gent afinava en relació al to que els donava el mestre)”.

“El 90% de les vegades que s’accelera una peça la culpa la tenen els dolçainers, no els tabaleters. Com no respirem correctament, o arreem la tocata o no arribem al final”.

“El que fa aquest en el tema de les conferències i tot això demostra que té interès i afició per l’instrument. Altra cosa és que siga més burro que tacó i no diga més que destrellats”.

“El teu mestre toca un tractor amarillo que pareix l’R4 del senyor Llorca. Jo tocaré mal, però no sóc l’únic”.

“El xino eixe diu que “No hay mal alumno, sinó mal profesor” (en al·lusió a la frase que pronuncia el Senyor Miyagi a Karate Kid). I una merda per a ell! Ja voldria jo veure’l donant classes de dolçaina!”

“Els tabaleters han de ser durs i corretjosos. Per a coentor i caldo ja tenim als pares de les falleres majors infantils”.

“Els tabaleters no paren mai de tocar. A qui no li agrade que aprenga a tocar la dolçaina”.

“Fes servir el mètode que et done la gana, però o toques la dolçaina tots els dies o no tens res a fer”.

“Fins que no portes cinc anys tocant no començaràs a saber tocar la dolçaina”.

“He inaugurat més escoles que Franco”.

“Hi ha actes que són un escaparate. És important participar en ells, però vigila que sovint comencen com un escaparate i acaben per convertir-se en el Museo de los Horrores”.

“Hi ha dolçainer que no entén que no es pot fer un solo carregat d’aguts al carrer de Cavallers. Allò retrona com la mare que ho va parir, especialment si estàs desafinat. No cal ser un expert en acústica, solament aplicar el sentit comú”.

“Hi ha gent que toca amb una canya tan molleta que si me la pose jo en cul sóc capaç de tocar El Anillo de los Nibelungos”.

“Hi ha partitures de dolçaina que no es poden considerar com a tals. Són una col·lecció de pates de mosca”.

“Hi ha qui no assaja al llarg de la setmana per què viu en un pis. Es deu de pensar que els altres vivim a la cova de l’orso Yogui”.

“Ja que està ací no mos tocaria unes albaetes?, ja que està ací no podria fer una joteta?, ja que està ací... Quanta raó tenia mon pare! Quantes més coses sàpigues fer més pel cul et donaran”.

“Jo no cobre per tocar. La tocata la regale. Jo cobre per aguantar al personal”.

“Jo tinc quatre tabaleters a casa. Si algú no en té cap el problema és d’ell. Que aprenga a cuidar-los”.

“Jo toque de bades per als afectats de l’huracà Mitch. Qui vullga lluir palmito que es rasque la butxaca”.

“L’horari fallero és una cosa curiosa: si arribes quant toca t’has d’esperar una hora però si fas tard un minut ja estan tots formats a la porta esperant-te”.

“La clau per a triomfar en aquest món és que et coneguen molts festers i pocs dolçainers”.

“La dolçaina és com el ciclisme. Per bona màquina que tingues, sense fondo no arribes ni a Benimàmet”.

“La dolçaina ha de sonar a dolçaina. No a això que pareix que estigues tocant des de dins de la tassa del wàter”.

“La gent ja no sap ni vestir-se per eixir a tocar. Qualsevol dia aniran a tocar en porreta”.

“La gent no sap si va un Sol o un La, però té orelles i quan et pita la canya o se’t cau un agut saben que l’has cagat”.

“La metodologia moderna està molt bé. Però si toques el llibre de Blasco de la primera pàgina a l’última aprens a tocar la dolçaina. Garantit”.

“Molta valenciania, molt de traure la Senyera el 9 d’Octubre i molt de cantar l’Himne, però quan els dius que per a tocar la dolçaina han de dedicar-li hores i fer un sacrifici això de la “cultura valenciana” passa ser una afició”.

“No val qualsevol cosa. Açò que toca este, més que un O Sole mio pareix un O Sole “nuvolatto”.

“No vull medalles per ser un xusquero. I si me les han de donar, al menys que porten una pagueta incorporada”.

“Per a bufar cap a fora primer has de bufar cap a dins (i aixecava la copa de conyac)”.

“Per a tocar bé la dolçaina cal constància i sacrifici. Un aparatet en llumetes no va a fer que afines sense més esforç... açò no és un de Los Grandes Inventos de Profesor Franz de Copenhague”.

“Porte tant de temps en aquest món que quan veig a un tio pixar ja sé si toca de puta mare o si no toca ni l’hora”.

“Quan algú té afició trau temps per fer el que vol. No li valen raons ni mitges lliures. Jo me’n vaig a cagar i m’emporte la flauteta de canya per a repassar les tocates”.

“Quan li vaig vore la canya em va entrar agonia. I quan vaig començar a furgar-la li vaig traure hasta paquets de papes”.

“Quan vaig començar no podia comprar-me un atril, així que assajava al mig de l’horta en una canya clavada al terra on enganxava la partitura. Ara pareix que si no tenen l’auditori municipal no poden assajar”.

“Quan vaig passejant i algú que està de gresca em diu: Dolçainer! Trau la dolçaina i toca algo! La meua resposta és sempre la mateixa: Trau tu el llegó i posat a fer cavallons!”

“Que ningú s’enganye: El dolçainer toca per a que els balladors ballen. No a l’inrevés”.

“Que no assages per que tens un xiquet? Jo en tinc quatre. Busca’t altra excusa”.

“Qui busca sempre troba. No entenc la quimera d’alguns de cucar-se les partitures”.

“Si cau un sant en l’església a mi no em pillarà baix. Ara, si cau un ventilador del bar...”

“Si em pagaren un duro per cada minut que he hagut d’esperar quan he anat a tocar seria milionari. I si fos milionari em compraria un flota d’autobusos. Per a què? Per a enviar a la merda a tots els que em fan esperar”.

“Si he de perdre una festa que siga per què el dolçainer que lloguen és més alt, més guapo, més barato o millor que jo. Però mai per què jo no haja complit”.

“Si tinguera tant de talent com afició seria el millor dolçainer d’Espanya”.

“Si tingueren la mateixa força de voluntat per a tocar la dolçaina que per a preparar els playbacks de la presentació serien més grans que Beethoven”.

“Sóc com els toreros. Quan tots fan festa jo treballe”.

“Tocaria l’Himne, però és que m’he deixat la partitura damunt del piano”.

“Tota la vida malparlant del seu mestre i ara fa el mateix que li criticava, però amb una diferència... el seu mestre toca de puta mare i este és més desafinat que l’orgue de Sollana”.

“Un bon tabaleter fa bo a un mal dolçainer, però un bon dolçainer no fa bo a un mal tabaleter”.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d