Passa al contingut principal

DIMONI: TÍPIC O TÒPIC? (1)

Pot ser a alguns haureu escoltat la frases sembles Dimoni! per boca d’algú d’avançada edat mentre fèieu sonar la vostra dolçaina per algun carrer de la nostra geografia. Jo l’escoltada vàries vegades, tot i que per a fer justícia cada vegada s’escolta menys.

Per als que no ho sapigueu, açò de Dimoni fa referència al personatge de ficció creat pel novel·lista Vicente Blasco Ibáñez (1867 –1928), un dolçainer que s’ha convertit en una mena d’arquetip dintre de la consciència col·lectiva del poble valencià.

Blasco Ibáñez a la seua casa a la platja de la Malvarrosa.
Foto: Martin Vidal Romero
Domini és el malnom amb que era conegut el protagonista d’un cèlebre conte homònim de l’escriptor valencià publicat en la seua sèrie Cuentos Valencianos apareguda al diari El Pueblo els anys 1895 i 1896. No era la primera ni la darrera vegada que tindríem notícies d’aquest personatge: abans ja s’havia estrenat a la seua novel·la Cañas y Barro, i posteriorment tornaria a estar present en el relat “La Cencerrada”. La narració ens fa una descripció de la forma d’entendre el món i la vida d’un perfil determinat de dolçainer, a més d’aportar-nos dades referents a la seua activitat professional. Però va més enllà.

Portada de l'edició de 1919
de l'editorial Prometeo
Lluny de la imatge bucòlica i superficial que alguns –especialment els que no han llegit ni una sola pàgina de l’obra de Blasco Ibáñez- refereixen en relació a Dimoni, l’escriptor valencià fa servir aquest personatge per etzibar una aferrissada crítica contra la hipocresia de la societat, especialment contra allò conegut com “gent d’església”. Són diverses les vegades en que la narració denuncia la doble moral de la societat rural, supersticiosa i beata en que està ambientada. Com quan Dinomi feia gala d’actituds irreverents, la qual cosa no suposa un impediment a l’hora de contractar-lo:

...escandalizaba a los fieles rompiendo a tocar la Marcha Real frente al ramo de olivo de la taberna... (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni” dintre de Cuentos Valencianos, València, 1900, pàg.7).

Però la tolerància envers determinats comportaments muta quan el dolçainer comença a mantenir una relació amb la Borracha, una venedora ambulant de draps aficionada a l’aiguardent que comença a acompanyar-lo i amb qui conviu i manté relacions sexuals, fins que la dona queda compradora. És llavors quan es produeix el canvi d’actitud entre els festers i els religiosos dels pobles on anava a tocar envers el dolçainer:

Aquello era un escándalo, una profanación y los curas de los pueblos sermoneaban al dulzainero.
...despojaronle de todos los honores anexos al cargo, ya no comió más en la mesa de los clavarios, ni se le dio el pan bendito, ni se permitió que entrasen en las iglesias el día de la fiesta semejante par de herejazos (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg. 14).

Però el responsables de les diverses festes, malgrat aquesta situació de marginació a la qual sotmeten al dolçainer, segueixen contractant-lo en una ostentació impúdica de fariseisme:  

…no le quitaron las fiestas, por ser el mejor y más barato de los dulzaineros... (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg.14).

No és l’única crítica que es trasllueix al llarg dels fets narrats. Mentre que el dolçainer es presenta gairebé tan animalitzat que sols es deixa portar pels baixos instints i el vi front a la resta de “gent d’ordre” que el crítica, al moment en que Dimoni perd a la seua companya i al seu fill nonat solament un grup d’amics igualment de barralers que ell són capaços d’acompanyar el fèretre al cementeri. En eixe moment, la resta dels veïns observen el seguici entre befes i ganyotes atribuint amb burles les llàgrimes del dolçainer en aquell moment de dolor als efectes de l’alcohol. I és que la reivindicació del republicanisme, l’anticlericalisme i el laïcisme d’inspiració francesa varen ser una constant en l’obra i en la vida política de l’escriptor valencià. Li pique a qui li pique.

El tipisme que mostren els relats de Blasco Ibáñez junt al fet d’estar escrits en castellà encaixaven perfectament en l’ambient cultural que a la societat valenciana de finals del segle XIX s’estava desenvolupant, amb la qual cosa l’èxit estava gairebé garantit. D’entre els diversos contes que varen publicar-se, el titulat Dimoni va ser especialment aclamat.

Primera edició en valencià apareguda
al setmanari "El Cuento del Dumenche"
l'any 1914.
En 1913 serveix com a inspiració per a l’argument de El tonto de la huerta, un drama rural en forma de curtmetratge de la productora valenciana Casa Cuesta dirigit possiblement pel català Josep Maria Codina, convertint-se en la primera obra de Blasco Ibáñez que va dur-se al cinema. A principis de 1914, el conte ja compta amb una traducció al valencià publicada per la revista El Cuento del Dumenche. I en 1936 va ser igualment la principal inspiració que va moure al llavors jove compositor valencià Vicent Garcés i Queralt (1906-1984) a escriure el ballet Balada del donsainer estrenada el 24 de maig d’aquell mateix any al Teatre Principal de València (Ritmo. Revista Musical. Nº131, 1 de juny de 1936. pàg. 12).  

Pot ser en aquesta popularitat és on resideix l’origen de la majoria de clixés que encara ens acompanyen a molts dolçainers. Però... fins a quin punt són certs i aplicables a la majoria del col·lectiu els tòpics que la gent a assumit a partir de “Dimoni”?

TRETS FÍSICS GENERALS

Dimoni, de qui en cap moment se’ns dona el nom real però que deu el seu malnom als prodigis que era capaç de realitzar en la dolçaina, té al moment en que se situa la narració l’edat de 28 anys i malgrat el seu aspecte sovint desendreçat tenia cert atractiu que despertava l’atenció de les dones:

…era guapo. Era alto, fornido, con la cabeza esférica, la frente elevada, el Cabello al rape y la nariz de curva audaz (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg. 6).

Aquest atractiu va despertar els recels de la Borratxa qui acompanyava a la seua parella i el lligava en curt per evitar la temptació que podia tenir en altres dones:

No le abandonaba. Un buen mozo como él estaba, expuesto á peligros; y no satisfecha con acompañarle en sus viajes de artista, marchaba á su lado al frente de la procesión, sin miedo á los cohetes y mirando con cierta hostilidad á todas las mujeres (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg. 13).

ASPECTES DE LA SEUA PERSONALITAT

El primer que crida l’atenció respecte a la seua mentalitat és que sovint es presenta com una persona introvertida. Encaixa amb fredor les burles i les crítiques, i solament es mostra plenament realitzat quan fa sonar el seu instrument:

El arte, algo grosero, pero ingenuo y genial, de aquel bohemio rústico, causaba honda huella en sus almas vírgenes, y miraban con asombro al borracho, que, al compás de los arabescos impalpables que trazaba con su dulzaina, parecía crecerse, siempre con la mirada abstraída, grave vieja, sin abandonar su instrumento más que para coger el porrón y acariciar su seca lengua con el gluglú del hilillo de vino. Y así estaba siempre. Costaba gran trabajo sacarle una palabra del cuerpo (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg.10).

Altres vegades es presenta com un home alegre tot i que sembla que on més a gust es troba no és entre els festers sinó entre la gent de més baixa condició econòmica: 

“Sangonera” era su mejor amigo, y cuando el dulzainero venía á las fiestas, el vagabundo no se separaba de él un momento, sabiendo que al final se beberían fraternalmente el dinero de los clavarios (Blasco Ibáñez, V. Cañas y Barro, València, 1902. pàg.178).
Malgrat transmetre la sensació als seus coetanis de ser cap de peça, és un home dotat d’una sensibilitat especial. No solament pel que fa a l’hora de tocar la dolçaina, sinó que també es demostra quan s’enamora de la Borratxa, un personatge pertanyent al lumpen a més de poc agraciada físicament. I si no fos suficient ho fa, com hem vist, desafiant les conviccions socials establertes:

...como uno de aquellos cirios de fina cera que llameaban en las procesiones, derretíase en brazos de la Borracha, sabandija escuálida, fea, miserable, ennegrecida por el fuego alcohólico que ardía en su interior, apasionada hasta vibrar como una cuerda tirante y que a él le parecía el prototipo de la belleza. Su felicidad era tan grande, que se desbordaba fuera de la casucha (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg. 12).

Del mateix mode es mostra il·lusionat davant la perspectiva de tenir descendència quan s’assabenta que la seua companya s’ha quedat embarassada: s’imagina anant per les festes dels pobles amb la companyia del seu Dimoniet. Il·lusió que s’esvaeix amb la mort del nonat.

Però se’ns dubte, el tret més cridaner de la seua personalitat és una desmesurada afició a l’alcohol. Les referències en aquest sentit a l’obra de Blasco Ibáñez són permanents i insistents:

Era “Dimoni”, el famoso dulzainero de todos los años; un alegre compadre, tan célebre por sus borracheras como por la habilidad en la dulzaina (Blasco Ibáñez, V. Cañas y… pàg. 178).

Dimoni era un borracho. Los prodigios de su dulzaina (...) no llamaban tanto la atención como las asombrosas borracheras que pillaba en las grandes fiestas (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”... pàg. 6).
Había que darle vino para que tocase mejor, y el enorme vaso iba de mano en mano desde el corral hasta la puerta de calle, donde Dimoni empinaba el codo con gravedad, dejando el sobrante a su pelado tamborilero (Blasco Ibañez, V. “La Cencerrada” dintre de Cuentos Valencianos, València, 1900. Pàg. 47).
Són alguns dels molts exemples amb que el novel·lista valencià descriu aquest problema amb la beguda del seu dolçainer. I és que, l’ofici de dolçainer, sempre ha estat contemplat per la societat com indefectiblement lligat al consum de vi i licors. Unes quantes dies, refranys i versos populars així ho certifiquen:
Dolçainer, borratxo i malfeiner
Dur un pet com un dolçainer
Cantant seguidilles aquell malfainer
anava borratxo com un dolçainer
(Copla del Romanç al Pare Sant Rorro en la versió recollida per Al Tall).
Esta vesprà no hi ha danses
que el dolçainer s'ha bufat
i a la porta de l'alcalde
allí està ben asentat
(lletra de les danses de Benilloba).

Ilustració del pintor Juan González Alacreu
per a l'edició de 1977 de l'editorial RM
Aquest fet no sol vindre consignat a les esparses bibliografies que contem dels dolçainers de finals del segle XIX i principis del XX, amb la qual cosa és difícil afirmar o desmentir categòricament la tendència a ingerir licors per part dels intèrprets d’aquella època. No obstant, regirant la bibliografia poden trobar-se testimonis fan referència a aquesta afició:
...la algazara comienza; pero el dulzainero no toca. Es que no es hora y además se halla ocupado “refrescando”. (Calvo, M. “El corredor de choyes” dintre de AA.DD. Los valencianos pintados por sí mismos, València, 1859. pàg. 316).
... el dolçainer baixa del seu lloc –amb la torna del menut que repica el tabalet- i se’n entra cap a dins de la tenda del cantó per donar un poc “d’aliento” als pulmons.
Ell li diu “aliento” a un bon trago de l’eixut (Lopez Chavarri, E. De l’horta i de la muntanya, Barcelona, 1916. Hem fet servir l’edició de conjunta amb Proses de Viatge, València, 1983. pàg. 59).
La tasca del dolçainer, i més encara en l’època en que estan ambientades les narracions, estava per definició vinculada a entorns festívols. Amb la qual cosa el consum d’alcohol era un fet freqüent, però no s’allunyaria gaire dels costums dels seus conciutadans que també eren partícips de les celebracions. De fet, aquesta inclinació per la bota de vi també es veu reflectida en l’obra de Blasco Ibáñez referint-se als cantadors:
Se alejó la serenata como desmayada: en vano hacia escalas la dulzaina de Dimoni, pues los cantadores, viendo seco el pellejo, sentían obstruida su garganta (Blasco Ibáñez, V. Cañas y… pàg. 190).





Comentaris

Unknown ha dit…
No sabria dir-te més senyes, però en quant a la consideració del dolçainer (i coses molt valuoses per a conèixer eixe ofici en el passat) hi ha en un llibre d'Orellana (erudit de finals del S.XVIII principis del S.XIX) el cas real d'una xica que volia entrar de monja i no tenia el vist i plau de la congregació perquè son pare era dolçainer...
Pau Llorca ha dit…
oh! Gracies! gran pista! saps si és novela o crònica històrica?
Unknown ha dit…
No, no, si és un llibre sobre història i costums de València, bàsicament d'on vé el nom dels carrers del cap i casal del regne i anècdotes adjuntes. Te'l buscaria amb temps, però me'n vaig a Anglaterra. En eixe llibre hi ha un tresor sobre la dolçaina: parla dels origens, de l'antiguitat... i et remet a un llibre d'unes festes del segle XVII on ix la primera il·lustració d'una dolçaina (parella de dolçainer-tabaleter) i un poc de història de l'instrument, que va molt bé per tal de tapar la boca als setciències que diuen que "los instrumentos de doble lengüeta cortos como la dulzaina nacen en el s.XVIII, y provienen de instrumentos medievales mas largos como la chirimía". Sobre això tinc jo els meus convenciments de historiador, i no van justament per eixe camí...
Unknown ha dit…
Si enguany al màster he de fer alguna seqüència didàctica de literatura en castellà, la faré sobre Blasco Ibáñez i te la dedicaré... Quant de material que no s'arrima a l'escola!
Pau Llorca ha dit…
Crec que el tinc identificat i localitzat. Demà a vore si puc acostar-me a la biblioteca de la facul i pegar-li una mirada... Gràcies de nou i a que vaja bé per Anglaterra!
Pau Llorca ha dit…
Mònica... si necessites material respecte a la literatura jo tinc algunes coses més, tant en català com en castellà. Ací al blog vaig abocant-les poc a poc però si et corre pressa alguna cosa pegam un toc i xarrem.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d