FER PARLAR L’INSTRUMENT

Alguns haureu escoltat per boca d’altre frases com “eixe fa parlar la dolçaina” o “toques tan bé que fas parlar la dolçaina”. És una hipèrbole que es fa servir quan algú vol remarcar l’elevada qualitat interpretativa o un do especial per a transmetre sentiments en la dolçaina per part d’un tercer.

Donats com som els valencians a l’exageració i al romanticisme mal entès no és d’estranyar que haja estat un recurs expressiu habitual per lloar les atributs musicals dels dolçainers i tabaleters  als quals van dirigits. El bon dolçainer fa “parlar” la dolçaina, deixant viu en la memòria col·lectiva el testimoni del seu mestratge i el seu brillant quefer (Grinyó i Guzmán, A. “La dolçaina o donçaina” dintre de La Canya, nº1, València, 1995. pàg.4).

La cosa ve de lluny. En 1859 ho expressaven així: Cuando el padre y el hijo funcionan juntos en alguna fiesta de calle ó procesión, el primero, al atacar un pasage con entusiasmo, baja los ojos y la dulzaina para mirar con ternura á su hijo que camina delante haciendo hablar al tamboril (Garcia Cadena, P. “El Tabaler” dintre de AA.DD. Los valencianos pintados por sí mismos. València, 1859. pàg. 260).

Molt sovint trobem referenciada aquesta atribució quan parlem dels dolçainers. Per exemple, de José Maria Illescas i Vicent Bacas del Grau de Castelló sens diu que Si l’un aplicava els seus coneixements musicals per a fer parlar la dolçaina, l’altre aportava la vocació i una immensa il·lusió per a contestar-li amb el tabal (Artola, E.R. “Xamberga i José María: Dolçainers del Grau, so de la Plana” dintre de Colla Rebombori. Castelló, Mar i Marjal. Castelló, 200o. pàg 68)

La costum d’imputar a la dolçaina i el tabal aquest atribut netament propi del gènere humà (amb l’excepció dels lloros i d’algunes balenes) també és veu reflectit a la poesia. Així ho detectem als versos de Josep Pallarés en la seua particular visió de la festa del Corpus a València:

No et burles, Pepeta,

D’un músic novato,

Y aguardat

Un rato,

Qu’ asó es bó y barato,

Pues diuen les nòtes

Del meu redoblante:

Teu plante,

Teu plante,

teu re contra-plante.

(Pallarés, J. “La Degolla” dintre de Llombart, C. coord. Tabal y Donsayna. València, 1878. pàg 135-136).

Gairebé cent anys més tard, al poble d’Algemesí és queixaven de la carència de dolçainers per a participar en la Processó de la Mare de Déu de la Salut, i amargament recordaven temps millors quan comptaven amb la participació del seu conciutadà Llombart:

La dolçaina dominava,

quasi la feia parlar,

de tal manera que en tocar-la

el cor en fea vibrar.

(Martínez Domínguez, Ll. Ens fan de manca dolçainers, Algemesí, 1969).

Bene Ripoll, dolçainer d'Alcoi

També Bene Ripoll, xirimiter d’Alcoi, es va autodedicar un versos en aquest sentit:

Benedicto Ripoll Peidro,

el donçainer alcoià,

quan agarra la donçaina,

pareix que la fa parlar.

(recollit a Pitarch, C. coord La Xaramita en Alcoi. Alcoi, 1999, pàg. 86)

I és que sembla ser que a qui rep tan grata adulació l’omple de goig i satisfacció: Me encanta que comente la gente que me escucha que “hago hablar a la dolçaina”. Pocas expresiones me resultan tan agradables, declarava el dolçainer Josep Leto Melero en una entrevista al Diario de València (la entrevista porta el titular de “Un buen dolçainer ha de poner el alma” i esta signada pel periodista Héctor González. Lamente no oferir dades més concretes però la tinc a partir d’una fotocòpia sense datar).

Però... que hi ha de realitat en aquest fenomen de “fer parlar la dolçaina o el tabal” més enllà de la poètica de l’assumpte? És possible que la dolçaina i el tabal, literalment, parlen? Home, a priori la cosa és complicada atenent que, tant la dolçaina com el tabal, són objectes inerts mancats de qualsevol aparell fono-articulador per molt que els que toquen li posen tota l’ànima, el cor i el fetge.

El que sí que és fenomen força més curiós i objecte d’aquestes línies és la emissió de determinats sons amb els nostres instruments que ens recorden a paraules o expressions que pertanyerien originàriament a la parla dels esser humans.

Els que hem aprés a tocar el tabal sense saber el que era una partitura recorríem a regles mnemotècniques per tal de fixar determinades estructures rítmiques. Entre les més conegudes està el cas del ritme d’havanera que es el conocido entre los principiantes de tabalet como “arroz con col”. (...) Si repetimos las palabras “arroz con col” a la vez que tocamos el ritmo, parece que el tabalet quiera decir lo mismo que nosotros con la voz (Blasco, F. Método de Percusión para Tabalet, València, 2000. pàg. 86).

No és l’únic exemple a aquest respecte. També era aquest un recurs utilitzat a l’hora de l’ensenyament del tabal per a treball les diferent modalitats dels ritmes de dansà. Molts haureu escoltat alguna cançó de danses amb lletres com “tabalets som, tabalet, tabalet som tabalets” imitant el repic del tabal. Ací van algun exemples:

Tabalets són, tabalets

Tabalets són, tabalets

(lletra de les danses a Xàbia i al Verger)

Parram-pam dolçaina

Parram-pam tabalet

Parram-pam xica guapa

Parram-pam monyo fet

(lletra de les danses a Dénia)

Parram-pam xocolate

Parram-pam més de quatre

(lletra de les danses a Simat de la Valldigna)

Fins i tot el mestre Enric Valor ho fa constar a una de les seues rondalles recollida a Castalla:

                I estant així distret, camina i vinga de caminar, una remor llunyana va arribar a les seues oïdes:

                               De Busot sóc, de Busot!

                               De Busot sóc, de Busot!

semblava dir la remor.

                -Redimoni! –saltà ell- Si no m’enganye, que no m’enganye, que no puc enganyar-me perquè ho he sentit massa vegades, això, zog zog!, acompassat, és la remor del tabalet (Valor, E. “Joan-Antoni i els torpalls” dintre de Rondalles Valencianes, nº6. Picanya, 1996. pàg. 110).

Tant el ritme d’havanera com el de les danses són relativament assequibles a poca traça que tinga un tabaleter. Però altres ritmes són conceptualment més complexos i aquests recursos mnemotècnics eren de gran ajut. És el cas del ritme de cavalcada que s’acompanyava de la frase “quiero que te pongas colorada / quiero que te pongas colorá”

Pot ser no serà el mètode d’ensenyament més ortodox del món però molts tabaleters de la meua generació i d’anteriors vàrem aprendre així i no ens ha anat malament. Tampoc cal posar-se molt escarafallós, al final de la partida els propis mètodes de percussió que empren en escoles de música i conservatoris recullen terminologia com ra, rau, tra, plau, fla, flam, etc.

Pel que fa a la dolçaina tenim exemples d’imitació de la veu humana. El primer ens ve de la ma del novel·lista Vicent Blasco Ibáñez que ens conta com els curiosos espectacles que el seu dolçainer Dimoni organitzava a la taberna:

- ¡La abuela! ¡Fes l’agüela!

Y Dimoni, sin pestañear, como si no hubiera oído la petición general, comenzaba a imitar con su dulzaina el gangoso diálogo de dos viejas con tan grotescas inflexiones, con pausas tan oportunas, con escapes de voz tan chillones, que una carcajada brutal e interminable conmovía la taberna (…).

Después le pedían que imitase a la Borracha, una mala piel que iba de pueblo en pueblo vendiendo pañuelos y gastándose las ganancias en aguardiente. Y lo mejor del caso es que casi siempre estaba presente la aludida y era la primera en reírse de la gracia con que el dulzainero imitaba sus chillidos al pregonar la venta y las riñas con las compradoras.

(Blasco Ibáñez, V, “Dimoni” dintre de Cuentos Valencianos. València, 1896)

No és l’únic exemple literari en aquest sentit. Vicente Calvo-Acacio aparegut reflecteix en un conte publicat l’any 1925: Si te dejas limpiar la garganta, el abuelo tocará en la dulzaina lo que quieras; hará la riña de las abuelas, el gallo y el burro (...) con más entusiasmo pero con mayor angustia que nunca, soplaba y soplaba a pleno pulmón... imitando toda la fauna posible. (Calvo-Acacio, V. “Los milagros de la dulzaina” a Las Provincias, 26 de desembre de 1925. pàg 5).

Pascual Sanahuja "Perretes",
dolçainer de La Vilavella

En el món real també ens han quedat testimonis de pràctiques com aquesta per part dels dolçainers. És el cas de Pascual Sanahuja Casino, dolçainer de la Vilavella que va viure entre 1897 i 1981. Pascual Sanahuja era conegut a molts indrets com Rovell, el seu malnom al poble; en altres era conegut per Pasqualet el de la Vilavella; i en altres rebia el sobrenom de Perretes. Aquest malnom sembla que li’l varen treure a Sagunt quan durant una arreplegada anava articulant en la seua dolçaina una sèrie de sons que recordaven a aquesta paraula per animar als veïns a contribuir pecuniàriament en la festa (citat per Mora, P. La dolçaina un instrument d’ahir... i d’avui. Vila-real, 2002. Pàg 28).

No imitant la veu humana però sí el so dels animals és el testimoni que Francesc Martínez referent al costum dels dolçainers que participaven amenitzant les festes dels bous al carrer a Altea: ja en la plaça el animal banyut, i mentres el torejaven, es tocava lo següent (...) que a lo millor era interrumpit per a escarnirla dolçaina al gos quan el bòu envestia fort a un torero i aquèst es vea apurat, fent: güec, güec, güec; si per desgracia agarrava al torejador, fea el poll aixina: pioc, pioc, pioc. (Martínez i Martínez, F. Coses de la Meua Terra, vol III. València, 1947. pàg. 154).

Però ens resta un exemple que ens ha quedat enregistrat, el de Baptista Basset, dolçainer de Benifairó de la Valldigna. El tio Basset feia un toc de bous particular on deixava al tabaleters repicat durant uns compassos. En eixe espai ell articulava els sons que es poden interpretar com Toro, toro!. L’àudio podeu escoltar-lo a Fonoteca de materials – Tocs tradicionals de dolçaina (Vol. XXXI, pista 11).

Vivint com ens ha tocat viure a l’era de les telecomunicacions tenim l’oïda acostumada a qualsevol tipus de sons i tot s’ho trobem tallat i cosit, així que aquestes imitacions ens poden semblar una beneiteria. Però per a la gent que escoltava a aquells dolçainers suposava tota una atracció, i és que com deia Fiedrich Nietzsche Poca cosa cal per a ser feliç! El so duna gaita és suficient.