Passa al contingut principal

EL TABAL: BREUS APUNTS PER A UNA HISTÒRIA DE L‘INSTRUMENT (2)


L’anterior entrada començàrem a tractar alguns aspectes relacionats amb la forma i el materials emprats en la construcció del nostre instrument. Així, la morfologia del tabal valencià no difereix gaire de la de molts altres tabals fets servir a Catalunya, Castella, Galicia, Astúries, etc.


1-. Tabal català. Procedència: Sitges (?). Data: Desconeguda.
2-. Tabal gallec. Procedència: Santiago de Compostela. Data: anterior a 1935.
3-. Tabal asturià. Procedència: Avilés. Data: anterior a 1935.
4-. Tabal navarrès. Procedència: Aranz. Data: anterior a 1935.
5-. Tabal aragonès. Procedència: Alcañiz. Data: anterior a 1935.

Bàsicament és composa d’un cos central de fusta buida obert tant per la base com per la part superior, aquestes obertures circular reben el nom de boques. El cilindre central està tancat per una membrana a cada extrem i sobre les membranes descansen dos cèrcols també de fusta. Un sistema d’encordat uneix totes les part de l’instrument, i diversos elements ajuden als aspectes relacionats al timbre i l’afinació.

La forma de construcció del casc central ha variat al llarg del temps i hi ha diverses fórmules per a elaborar-los, tot i que actualment es fan a partir de fines làmines de fusta d’auró o de bedoll creant una planxa flexible a la qual li donen la forma circular fent servir un sistema de pressió. Antigament no era així. Solia usar-se un llistó de fusta de poc espessor que es remullava en aigua calenta per conferir-li major flexibilitat i després es donava la forma circular desitjada fent servir un motlle. Altres vegades era senzillament un tronc perforat per a dotar-lo de ressonància, o s’empraven materials reciclats. En aquest sentit la gent feia servir el que tenia més a mà i es podien trobar aquests cascs aprofitant amb la caixa circular on venien diferents peixos en salaó. De fet, a aquest tipus d’envasos se’ls coneixia popularment com a tabal de sardines. Aquesta morfologia cilíndrica que presenta el tabal valencià i altres instruments anàlegs que presenta una alçaria relativament estreta en relació al seu diàmetre ha rebut la denominació de tabal o tambor turc (Andrés, R. Diccionrio de instrumentos musicales, Barcelona, 1995. pàg 368).

Aquest casc està tancat per dalt i per baix per dues membranes que coneguem com a pells o cuirs, tot i que molt sovint s’utilitza el castellanisme parxes per a referir-se a elles. El nom de pells, com el de cuirs, ve donat per què estaven fets d’aquest material. Preferentment s’emprava la pell de cabra, ovella i porc, tot i que de forma més estranya també es feia servir pell de ramat oví o ase. Eren pells tractades i adobades per diferents medis fins deixar-les llises i amb la consistència i resistència adequades per a poder ser percudides. Després es muntaven sobre un bastidor de fusta circular que recorria el perímetre de la pell (Hiscox-Hopkins. El recetario industrial. Barcelona, 1994. pàg 1215).

Però aquestes pells solien presentar nombrosos problemes a l’hora de tocar amb elles. Eren extremadament sensibles als canvis de temperatura i d’humitat de forma que en ambients secs la pell tendia a tibar-se mentre que en ambients humits la tendència era la de dilatar-se. Això provocava nombrosos maldecaps als tabaleters. No sols canviava el so de l’instrument que a l’estirar-se la pell produïa un so més agut i brillant mentre que al destensar-se per la humitat sonava més greu i fosc, també afavoria que augmentés el risc de que s’esgarrés. Conseqüència d'açò varen estar progressivament substituïts des de la dècada dels 50, i especialment dels 60  i 70, per les modernes pells de plàstic que garantien una major seguretat a l'hora d'executar el so i que són les que ara coneguem i utilitzem la majoria. Des de que en 1956 el nordamericà Chick Evans produira la primera pell sintètica utilitzant un derivat del polièster aquests tipus de membranes assoliren un èxit sense precedents ja que no sols aconseguien una notable estabilitat pel que fa al seu so, també tenien una major resistència i durabilitat i, a sobre, eren més econòmiques. Ràpidament empreses multinacionals com la pròpia Evans, Remo, Ludwig, Aquarian... s’abocaren a la seua producció abastint les demandes dels mercats de tot el món.

La pell de dalt, també coneguda com batedora o de batre és més gruixuda i més resistent. És on percudiran les baquetes per a fer-lo sonar, d’ací el seu nom. La pell de baix, que també s’anomena bordonera o ressonadora, és la que tanca la caixa de ressonància per baix i és de menor grossària que la batedora. La pell bordonera rep aquesta denominació per que per sobre d'ell creuen els bordons, que donen un so més agradable al tabalet.

Els bordons eren fets de budell d’animals, generalment eren de porc, però també hi havia de moltó i de corder: Intestinis in chordam com es definirien al segle XVII (Kircher, A. Musurgia Universalis, llibre VI. Roma, 1650. pàg. 528). El que feien era netejar els budells i els sotmetien a un tractament per treure’ls el greix. Després de diversos processos de neteja i emblanquinament el assecaven i es preparaven per al seu ús. Així és com es feien les cordes dels instruments de música com la guitarra, el llaüt, la cítara, la bandúrria... (Hiscox-Hopkins. Op cit. pàg. 216) actualment, però, han estat substituïdes per cordes amb el nucli de niló recobertes, entorxades se`n diu, d’un fil metàl·lic en espiral. També els antics bordons de tabal fets de budell varen ser substituïts per materials més moderns. Inicialment es va utilitzar les cordes quarta i sisena de guitarra i actualment s’utilitzen bordons específics per a tabal però seguint la mateixa estructura del nucli de niló recobert per una espiral de fil metàl·lic. Hi ha notícies que també s’emprava per a aquesta funció seccions de fil encerat (Pardo, F. Jesús-Maria, J.A. La música popular en la tradició valenciana. València, 2001. pàg. 65). Aquest fil (sovint també utilitzat per a la lligassa de les canyes) era molt més fàcil d’aconseguir que els bordons de budell, ja que era emprat per sabaters i altres menestral que treballen la pell i es podien adquirir a preus relativament econòmics a les albarderies.       

Els bordons travessen diametralment la pell inferior i van units al casc del tabal per un sistema composat per un passador, una mena de rebló, on van subjectes els bordons. A la part oposada del casc tenim el pont, que és un mecanisme en forma d’eix metàl·lic on va enganxat l’altre extrem del bordó i que regula la tensió d’aquest gràcies a l’acció d’una rosca. Aquest sistema de tensió vinculat als bordons ja el trobem representat al segon volum del Syntagma Musicum (Praetorius, M. Syntagma Musicum – De Organographia, Wolfenbüttle, 1619. Làmina XXIII).

Però el que realment subjecta les pells al casc són uns cèrcols que coneguem pel castellanisme aros i el sistema d’encordat del tabal. Aquests aros són unes anelles de fusta del mateix diàmetre que el tabal que se situen sobre les pells, tenen unes petites perforacions circulars a la seua superfície per on passa una corda que adopta una forma de ziga-zaga en unir alternativament el cèrcol superior i l’inferior. Els anells també són de fusta i la seua forma circular venia generada del mateix mode que comentàrem al parlar del casc. A principis dels 90, el fabricant d’instruments de percussió Ballesters de Massanassa va treure al mercat uns cèrcols de material plàstic molt més econòmics però que resultaven poc fiables a causa de la seua notòria fragilitat.

Els aros no són exactament iguals l’un a l’altre. La principal diferència ve donada en que el superior presenta un afegit metàl·lic en forma de ganxo i que és d’on ens pengem el tabalet. Per altra part, el cèrcol inferior presenta una ranura o uns foradets per on passen els bordons. En ocasions els aros inferiors presentaven altres perforacions per on passaven uns cordons per poder transportar el tabal amb facilitat penjant-se’l de l’esquena quan no s‘estava tocant.

Les cordes conformen un dels elements essencials pel que fa al sistema de tensió del tabal. Si estirem la corda, la pressió que exerceix sobre els cèrcols es transfereix a les pell que es posen tibants i es tensen. Són cordes de fibra natural, generalment de cànem tot i que també hi ha exemplar actuals que es comercialitzen en cordes sintètiques.

Però hi ha altre element que encara no hem nomenat i que completen aquest sistema de tensió que es coneix com sistema de francès (Blay, A., Borrràs, V. i Richart, X. Estudiant el Tabalaet – Mètode Elemental. València, 2009. pàg. 11)  Són els tensors unes peces de cuir que en desplaçar-se sobre la corda la mantenen la corda rígida i en màxima tensió. D’aquesta manera la corda estira de els cèrcols i aquests premen sobre la vora de les pells, estirant-les i donant el so desitjat al tabalet.

Les baquetes són altre element important que sovint passa desapercebut. Són les eines que fem servir per a percudir sobre la pell i també hi ha que li diu varetes, broquetes o empra el castellanisme palillos.

L’etimologia de la paraula baqueta tampoc està clara d’on procedeix. Hi ha qui ho planteja com una derivació del mot “bac”, és a dir, un cop o caiguda violenta, generalment de dalt cap a baix, amb un so fort i sec. Però altres opinen que probablement derive del terme italià bacchétta, un diminutiu de bacchio, que en la nostra llengua seria bàcul o bastó. Altres atifells de semblants característiques han pres el mateix nom com les baquetes de les armes de foc, una mena de vares de fusta o de metall que servien per a encebar les antigues armes de foc que es carregaven pel canó.

En definitiva, les baquetes són unes vares de fusta que tenen una longitud variable depenent el model. A diferència de la dolçaina o del tabal, mai s’ha establert cap mida estàndard ni res semblant, així que cada usuari s’ha conformat amb el que tenia al seu abast o s’han encomanat tornejar unes al seu gust. Alguns tabaleters han optat per usar baquetes de caixa o bateria a que són més fàcils de trobar i en ocasions més econòmiques que les de tabal amb la conseqüent alteració del so, ja que ni l’impacte de la baqueta ni la tensió de la pell s’ajusten al propòsit per al que foren creades. Les fustes emprades per a la construcció de baquetes de tabal són variades i podem trobar des de fustes molles com el pi comú fins a les d’extrema duresa com el banús, passant pel palissandre, el seu parent el palo rosa o la bubinga. Les fustes extremadament lleugeres faciliten la pràctica a les primeres passes de l’aprenentatge però el seu rebot resulta irregular i la qualitat tímbrica que ofereixen és deficitària. Les fustes pesants i dures ofereixen un so sec, potent i brillant a l’hora, però a la vegada són extremadament fràgil i es trenquen amb relativa facilitat.

En qualsevol cas, les baquetes presenten una forma cònica que va des de la part més ampla fins a la més estreta on trobem la bola amb la que colpegem la pell. Aquesta bola es coneix com oliva per la seua similitud amb el fruit. La zona immediatament anterior a l’oliva és el que es coneix popularment com a coll. Moltes baquetes prenen la imatge dels models de caixa o del tambor i li introdueixen lleugeres modificacions. Algunes presenten incisions a la part de l’empunyadura, la zona d’on agafem les baquetes, altres un senzill rebaix. Alguns exemplar copien antics models que presenten unes formes corbes a l’alçada de l’empunyadura, és el que es coneix popularment com baquetes de boles i s’admet tradicionalment que aquesta decoració és originària pel fet d’haver-se fet a imatge dels barrots de l’espatllera de les cadires de boga. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d