EL TABAL: BREUS APUNTS PER A UNA HISTÒRIA DE L'INSTRUMENT (i 3)

En l’anterior entrada vàrem fer, a grans trets, una descripció de la morfologia del tabal que utilitzem actualment. Ara continuarem comentant una mica al respecte de com ha evolucionat i els processos de substitució i reinstauració que ha patit al llarg de les darreres dècades.

Imatge per a una postal d'un dolçainer
i un tabaleter d'abans de 1897

Ningú pot negar que durant molts anys (encara avui en dia) el tradicional tabalet va ser substituït per la caixa pròpia de les bandes de música o pels tambors de les bandes militars. És freqüent llegir que “antigament no hi havia tabalets” i que es feien servir aquests instruments. Però caldria aclarir que s’entén  per “antigament” i per “no hi havia tabalets”. És cert que en el període que va des de la dècada dels anys 30 fins a la dècada del 70 del segle XX la caixa de banda, ja fora amb el cos de fusta o amb el cos de metall, va anar substituint el tabal tradicional, però fins eixe moment la seua presència era testimonial. Els gravats i dibuixos anteriors a eixe període representen instruments amb el sistema de tensió de cordes, però cal tenir cura amb aquest material ja que no sabem fins a quin punt respon a la imaginació de l’artista. El que és segur són les fotografies que es conserven anteriors a eixe interval de temps on se’ns mostra el tabal tradicional. Fins i tot durant eixa etapa de regressió del tabal hi apareixen nombrosos documents gràfics que testimonien que seguien havent-hi exemplars en ús, de vegades combinats amb la caixa pròpia de la banda. La principal novetat de la caixa rau en que utilitza un sistema de tensió diferent a l’encordat, basat en perns i caragols metàl·lics. La realitat és que l’origen d’aquest sistema de cargols no va més enllà de l’any 1837 quan va ser patentat a Anglaterra per l’inventor Cornelius Ward (Shepherd, J. ed. Contínuum Encyclopedia of Popular Music of the World. Vol. II.  Londres, 2003. pàg 398). 

Tambor amb la patent de Cornelius Ward

Aquesta substitució no va passar desapercebuda per a alguns coetanis que expressaven el seu malestar dient que los parches del instrumento poníanse tensos mediante cuerdecillas tirantes que vibraban al son del instrumento. Hoy se sustituyen las cuerdas tensoras con tornillos mecánicos cuyo efecto aparece como más rápido y eficaz, pero han privado al instrumento de aquella sonoridad alegre, infantil, que tuvo antaño. El tabalet se ha vuelto viejo y gruñón (López-Chávarri, E. “El toque tradicional que abre marcha en procesiones y otros cortejos valencianos” a Anales del Centro de Cultura Valenciana 1965, Valencia, 1965. pàg. 126).

Al document de la delegació local de la Sección Femenina d’Algemesí citat anteriorment s’insisteix en que Se ponen en tensión los parches por medio de unas cuerdecillas que en forma de ángulo, une la cara superior con la inferior; unas correillas unen más o menos las cuerdas y aumentan la tensión de estas y la de los parches. Se ha sustituido modernamente este sistema por tornillo metálicos, que dan al tabalet un sonido seco y mordiente, y les quitan la gracia de su alegre son (citat a Pardo, F. Jesús-Maria, J.A. La música popular en la tradició valenciana. València, 2001. pàg. 64-65).

Tabaleters de "el Tio de la Porra" de Gandia. Any 1935.
Es combinen tabals d'encordat tradicional amb caixes.

Com veiem, l’auge de la caixa en detriment del tabalet va generar alguna susceptibilitat entre els coetanis del fenomen. En qualsevol cas és un tema complex que mai ha estat el suficientment explicat i on poden esgrimir-se i combinar-se diversos arguments:

En primer lloc podríem parlar de la accessibilitat a l’instrument. Des de la irrupció de la caixa amb perns metàl·lics a les bandes militars i les bandes de música dels pobles l’oferta comercial d’aquests instruments es multiplicaria, essent molt més fàcil adquirir a una botiga de música una caixa que no un tabalet.

El segon factor a tenir en compte és la qualitat de l’instrumental. Front a un producte gairebé casolà o, en els millor dels casos, artesanal ara apareixia un instrument de producció gairebé industrial molt més perfeccionat. A més, l’ús del metall en algun dels seus components evitava les malformacions pròpies que la fusta o els tensors de cuir sofreixen amb el temps i l’ús. També el nou sistema tensor garantia eliminar part dels problemes que oferia el cànem de les cordes dels antics tabalets com a conseqüència dels efectes de l’oratge, atorgant-li una major estabilitat sonora.

El tercer element és pot ser el més difícil de valorar, ja que és un intangible: el tema del prestigi social. Les caixes eren instruments moderns que usaven les bandes cada cop més abundants i cada cop amb més rellevància social. Per contra, el tabalet era el partenaire únic de la dolçaina, un instrument que començava a donar signes d’esgotament i de davallada.

El quart punt, i enllaçant-lo en l’anterior, té a veure amb la situació de crisi que viuen la dolçaina i el tabal tot just coincidint amb l’ascens de l’ús de la caixa. Si durant algunes dècades era difícil trobar un dolçainer de garanties, ja podeu fer-vos càrrec de les complicacions de tenir un tabaleter solvent i coneixedor dels ritmes tradicionals. El dolçainer podria explicar-los però la part tècnica no estava garantit que fos capça de transmetre-la. Això va portar a molts dolçainers a recórrer als caixes de la banda del seu poble per a acompanyar-los. D’aquesta manera, si el músic que ara feia funcions de tabaleter ja tenia un instrument amb el qual podia tocar sense cap necessitat d’adaptació en la tècnica executiva i acomplir la funció que feien els vells tabalets, no hi havia cap necessitat de proveir-se d’altre instrument amb el qual no tocaria tan còmode.

La recuperació del tabalet tradicional i el seu ús massiu va venir de la mà del dolçainer Joan Blasco qui cap a finals de 60 o principis dels 70 va començar a treballar amb el fabricant Ballester de Massanassa per tal de reproduir els antics tabalets a partir d’un model que ell conservava. La llavor docent i difusora de Blasco va fer que l’ús del tabalet s’estenguera ràpidament i començaren a abundar els nous –en realitat vells- tabalets. No obstant s’ha de dir que, malgrat la reinstauració del tabal, molts tabaleters seguiren (i encara segueixen) utilitzant la caixa per acompanyar a la dolçaina. També hi ha models de tabalet que copien la imatge global de l’antic instrument però substitueixen el sistema tensor de cordes afegint-li les bellotes pròpies de les caixes i tambors i generen la tensió de la per medi caragols.

Alumnes de l'Escola Municipal de Dolçaina de València.
Principis dels 80.

En l’actualitat diverses empreses i artesans es dediquen a la fabricació i comercialització de tabals. A més de la ja citada Ballester de Massana, al País Valencià tenim altres casos com Honsuy a Mislata, Nova Percussió a Manises, Gonalca a La Pobla del Duc, Instruments Bessó a l’Alfàs del Pi, Castanets de València, etc.

Amb tot, ni tan sols en l’actualitat el tabalet que nosaltres hem definit com a “tradicional” presenta unes característiques uniformes, tot i que poden establir-se quatre tipus (Blay, A. Borras, V. i Richart, X. Estudiant el tabalet. Métode elemental. València, 2009. pàg. 9):

De 8 polzades de diàmetre: és un tabalet petit, d’uns 15 cm. d’alçaira pel que fa al seu cosdestinats als xiquets està més proper a una joguina que no pas a un instrument. Emet un só més molt agut, que afegit a la seua curta “vida útil” (quan el xiquet creix una mica ja no li serveix) fan que haja caigut en desús.

De 10 polzades de diametre: també destinat als més menuts té un só més greu que l’anterior. També té una açaria de cos major, ja que està entre els 18 i els 22 cm. La seua aparició ha desplaçat l’ús del model anterior ja que el seu só s’aproxima més al tabalet “estàndar”.

De 12 polzades de diàmetre: és el tabalet més utilitzat avuí en dia. El que nosaltres hem denominat “estandar”. Copia els prototips de Blasco i Ballester. Amb una alçaria d’entre 18 i 22 cm. És el model de tabalet que Blasco i Ballester varen recuperar cap a la dècada del 70.

De 14 polzades de diàmetre: És el conegut popularment com tabal morellà (per que en Morella s’ha conservat el seu ús) o tabal de la marina (per que els Boronat de Callosa d’En Sarrià també el feien servir). Té un cos d’uns 15 cm d’alçada i una sonoritat més aguda.

Podíem incloure també l’aparició recent del redoblant, un instrument que rep multitud de noms depenet de l’interlocultor: timbal, timbal gros, timbal gran, timbalot, timbal base, timbal greu, timbaleta, baixó, atabal, tabal gros, tabal gran, tabalot, bombo, bombet, goliat... En realitat és un instrument molt semblant al tabalet però d’unes dimensions majors, tant pel que fa a l’alçada que és d’un 40 centímetres com al diàmetre que pot estar entre 13 i 14 polsades. A diferència del tabal, aporta unes freqüències més greus la qual cosa contrasta amb el tabalet i amb la dolçaina que generalment és mouen en registres aguts. El seu ús és gairebé sempre acompanyat d’un tabal com a poc, i l’aplicació rítmica que se’n fa amb ell depèn sovint de la perícia de l’intèrpret.

Els primers exemplars “moderns” d’aquest instruments portaven bordons, però generalment se li treien. Actualment ja solen sortir de fàbrica desproveïts d’aquest element així com de tot el sistema bordonar. De fet el redoblant original és un tambor más largo que los ordinarios, usado en las bandas militares y en las orquestas y cuyo sonido es algo más velado que el de la caja viva. El redoblante  no tiene bordones como el tambor ordinario. La ausencia de estos bordones o cuerdas le da dicha sonoridad velada (Pedrell, F. Diccionario Técnico de la Música. Barcelona, 1911. pàg. 392).

El redoblant ha estat el gran “invent” per a moltes de les actuals colles, i la seua utilitat va més enllà de la estrictament musical. En els casos dels tabaleters poc destres sempre poden usar una maça per anar marcant el temps fent una mica el paper que el bombo juga en la banda. Si el tabaleter és més espavilat pot fer ús de les dues baquetes i reforçar els ritmes en un registre més greu. Això implica l’ús de diferents baquetes per a la seua execució: una sola maça de timbal o bombo, dues maces, o baquetes de fusta com el tabal.

Malgrat que alguns pensen que l’ús del redoblant és d’una antiguitat notòria, el cert és que la seua presència habitual es produeix en temps relativament recents. És veritat que instruments de característiques semblants es veuen a les antigues fotografies de les bandes de música que al mateix temps les haurien pres de les bandes militars; també algun gravat vuitcentista mostra instruments que s’ajusten a aquestes característiques acompanyant a la dolçaina –amb les precaucions que ja hem esmentat al respecte d’aquest tipus de material-; i tampoc es pot negar que en altres zones de l’Estat s’inclou la presència del bombo de banda acompanyant a la dolçaina i la caixa. Al País Valencià alguns intèrprets han integrat el bombo -per exemple recorde haver-li-ho vist al dolçainer Miquel Ferreres d’Altura- integrant una formació de dolçaina, caixa i bombo. Però la generalització de participació del redoblant junt a al tabal i la dolçaina (generalment dues o més dolçaines) és relativament recent, i possiblement date de finals del 80 o principis dels 90 del segle XX. Molt probablement el seu ús es va generalitzar gràcies a l’acció dels dolçainers d’Algemesí que l’empraven per al seu ball dels tornejants. L’antic redoblant -o timbal com es coneix a Algemesí- i del qual encara es conserva el casc va ser una donació d’un regiment militar al segle XIX, probablement de les Guerres Carlistes (Cano, E Musiques i Rituals de les festes de la Mare de Déu de la Salut. València, 2004. pàg 60).

Gravat de l'artista valencià V. Borrás. Any 1875.

Amb aquesta referència al redoblant acabem la sèrie d’entrades dedicades al tabal. Com vàrem comentar són uns senzills apunts per tal de llençar una investigació més acurada, però esperem que us siguen d’utilitat i vos ajuden una mica més a comprendre l’univers –sovint complex- del tabalet, eixe gran oblidat. I és que ja ho va dir Michel de Montaigne: la nostra vida està composta, com l’harmonia del Món, de coses contràries, així també de diferents tons, suaus i durs, aguts i sords, molls i greus. Que voldria dir el músic que sols estimara alguns d’ells? Cal que sàpiga usar-los en comú i mesclar-los.