La
paraula "aplec" -del llatí applicare que vindria a
significar "ajuntar" o "reunir"- podem
definir-la, entre altres accepcions, com una reunió de persones en
un lloc i moment determinats amb motiu d'una celebració o
esdeveniment. Però, més enllà d'aquesta definició genèrica, en
parlar d'un "aplec de dolçainers i tabaleters" ens estem referint a un
acte en el qual prenen part un nombre indeterminat de sonadors que
presenta unes característiques i unes particularitats que el
diferencien d'altres agrupaments i concurrències de músics de
dolçaina.
L'aplec
de dolçainers i tabaleters és la plasmació d'una idea per tal de concentrar
en un mateix acte a un conjunt de sonadors provinents de diverses
provinences -geogràfiques, generacionals, "acadèmiques"...
- en una celebració comuna feta per i per a dolçainers, amb la
pretensió de crear un espai de convivència i germanor. La
participació sol estar condicionada a la invitació per part de
l'organisme organitzatiu, no és de lliure assistència. Del mateix
mode no compta amb cap retribució econòmica per als participants.
Poden formar part d'un programa major de festes, però no
necessàriament va associat a altres celebracions. Solen tenir dues
parts clarament diferenciades, una musical i l'altra lúdica. La part
musical es pot desglossar al seu temps en dues activitats: una
cercavila dels diversos dolçainers o colles i una mostra de cadascun
d'ells sobre un escenari, més o menys extensa. La part lúdica
inclou un dinar o sopar, més la possibilitat d'algun concert d'algun
grup destacat.
Una
de les situacions amb la qual sol confondre's l'aplec és amb l'acte
conegut com a tabalada que, tot i presentar elements comuns
també presenta substancials diferències. Les tabalades, que poden
ser de participació oberta -generalment desinteressada pel que fa al
vessant econòmic- o restringida -amb un nombre de dolçainers i
tabaleters predeterminat, contractat i pagat per una entitat
organitzadora- van sempre associades a una festivitat major. La
procedència geogràfica dels assistents és eminentment local i
comarcal essent, fins a temps molt recents, molt estranya la
participació de dolçainers de poblacions allunyades. L'actuació es
limita a una cercavila conjunta, generalment pel mateix recorregut
per on discorrerà la processó, i amb un repertori pactat a la
bestreta entre els diversos concurrents sota la supervisió d'un dels
assistents que assumeix el rol de "mestre", ja siga per
designació directa de l'organització o bé per decisió mancomunada
dels mateixos sonadors que el reconeixen com una mena d'autoritat.
Malgrat les diferents procedències geogràfiques i/o línies
escolars, a l'hora de l'actuació aquestes singularitats es dilueixen
per afavorir una presència uniforme.
També
tendeix a identificar-se erròniament com a aplec el que en realitat
són concursos i certàmens. En aquest sentit, diverses notes
biogràfiques referents al compositor Manuel Palau li atribueixen
l'organització d'aplecs a la València dels anys 20, quan en
realitat ell va ser part del jurat del concurs de dolçainers
esdevingut al Cap i sasal l'any 1925 amb motiu de la fira de Juliol.
La diferència és notòria, ja la característica principal
d'aquests és la competició i la superació de diverses proves amb
l'objectiu d'aconseguir un premi o reconeixement, amb una regulació
a la qual cal acollir-se i un jurat que arbitra i valora l'execució
dels participants. Tots aquests elements estan absents en un aplec
que es limita a una mostra i a una jornada d'agermanament en un
ambient lúdic.
Altres
formats de recent creació també tendeixen a confondre's amb
l'aplec. És el cas dels intercanvis. Un intercanvi consisteix
en un encontre organitzat generalment per una colla que rep la visita
i actuació d'altra agrupació convidada establint-se una relació de
reciprocitat per la qual l'amfitrió ha de retornar la cortesia.
L'activitat sol incloure un número molt limitat de formacions,
generalment una sola colla convidada tot i que pot augmentar a dos o
tres.
Més
difusa és la línia que separa l'aplec de la trobada d'escoles.
En el fons aquest format no té diferències essencials -fet i fet
sovint són referides com "aplec d'escoles"- però presenta
la particularitat que els grups convidats estan formats pels educands
d'escoles de dolçaina i tabal, mentre que els aplecs -tot i estar
oberts a la participació també d'escoles- solen estar enfocades a
dolçainers o colles ja més o menys consolidades.
Siga
com siga, el model d'aplec ha estat àmpliament difós i consolidat
al llarg de les darreres dècades, però els seus orígens no són
tan llunyans en el temps com a priori puga deduir-se donat l'èxit
d'aquest format. En realitat, solament cal remuntar-se a finals de la
dècada dels 70 del segle XX per trobar el primer aplec de dolçainers
documentat al País Valencià que va tenir lloc el diumenge dia 5 de
novembre de 1978 a la població de Tales (la Plana Baixa) a partir de
la iniciativa personal de Joan Blasco. L'elecció d'aquesta localitat
com a seu que acolliria la celebració no era casual:
Però,
per què es va triar Tales com a punt de partida d'aquesta
iniciativa? Joan Blasco, mestre de dolçainers i estudiós dels
nostres instruments nacionals ho explica així: "Tales és el
poble nadiu dels dolçainers més famosos i celebrats de la història.
L'agrupació familiar fundada per Salvador Montoliu arribà a
eclipsar els altres dolçainers del seu temps. El seu fill Vicent
aprofundí en l'estudi de l'instrument fins arribar a esdevenir un
virtuós, un extraordinari concertista de dolçaina; acompanyat pels
seus fills Vicent, dolçainer, també, i Gabriel, tabaleter, es
presentà per primera vegada al públic de València durant les
festes de Sant Josep de 1867 actuant en la plaça de bous, amb tant
d'èxit que a partir d'aleshores, els "dolçainers de Tales"
foren requerits en multitud de poblacions arribat a donar concerts en
el Palau reial de Madrid, on van ser condecorats per la reina Maria
Cristina." A més a més, Tales és l'únic poble del País
Valencià que te, des de fa anys, un monument a la glòria dels
dolçainers i dels seus companys inseparables els tabaleters (Mestre,
1979: 51).
Foto: José Luis Algeró |
Malgrat
les inexactituds, aquell era l'argument principal que propiciava que
la vila de Tales acollira aquell fet històric que constituïa el
primer aplec de dolçainers i tabaleters del País Valencià: El
record dels dolçainers de Tales. Així, en el marc de les seues
festes patronals dedicades a sant Joan Baptista i Santa Bàrbera, la
petita població de la Plana Baixa va acollir el que seria el tret de
sortida d'una tradició que s'ha perllongat fins als nostres dies:
10
horas: Recibimiento por parte de las Autoridades, Comisión de
Fiestas y pueblo en general al "Aplec de dolçainers del País
Valencià".
Seguidamente
desfile de "dolçainers" por las calles del pueblo, al son
de las tradicionales melodías de "dolçaina i tabalet"
(Mediterráneo del dia 4 de novembre de 1978, pàg. 8).
La
data també respon a unes circumstàncies històriques. En aquells
anys de plena efervescència política i cultural, el país
recuperava el seu teixit associatiu i els aplecs de tot tipus varen
convertir-se en un marc ideal d'unió, intercanvi i reivindicació
dels moviments que anaven sorgint en aquella època. Veníem de
dècades de coacció i repressió cap a qualsevol iniciativa cultural i/o
política que no combregara amb l'ideari psudofeixista que imposava
el règim, ja fóra directament -fent servir els mecanismes
articulats per l'estat totalitari com les forces de seguretat o el
Tribunal de Orden Público...- o consentint (o, fins i tot,
auspiciant i protegint) a grups violents que actuaven impunement
emparats per les autoritats polítiques, policials i judicials
perseguint i apallissant o enviant correus bomba allò que ells
consideraren "disidente", "subversivo", "rojo"
o "antiespañol".
Però
amb la mort de Franco l'any 1975, els tecnòcrates -molts d'ells
provinents de les files de l'Opus Dei- que al llarg de la dècada
dels 60 havien anat adquirint un major pes al govern i guanyant
terreny als militars se n'adonaren que certes dinàmiques socials i
econòmiques eren imparables si es mantenien com el bloc granític
que representava el franquísme. Per això dissenyaren tota una
maquiavèl·lica estratègia -en una jugada que a l'afirmativa s'ha
revelat com altament exitosa per als seus interessos- de reformisme
per crear un sistema democràtic tot mantenint sigil·losament els
tics ideològics d'ultradreta amb els quals combregaven fervorosament
i conservant gran part de les velles estructures amb les quals es
trobaven certament còmodes. Promouen una imatge de relativa
tolerància i aperturisme que facilita l'aparició pública -en la
clandestinitat feia anys que funcionaven- de nous moviments socials,
polítics i culturals que reprenen l'antiga tradició dels aplecs com
a marc de comunió i reivindicació: l'any 1977 es recuperava la
celebració de l'aplec nacionalista del Puig que havia estat prohibit
l'any 1968, i en 1978 tenia lloc el I Aplec dels Ports al poble de La
Todolella, entre moltes altres fites que tingueren lloc en aquells
dies.
Al
llarg de la dècada dels 70, la música d'arrel tradicional pren una
nova embranzida i els grups de danses comencen a multiplicar-se, i el
mateix ocorria amb els sonadors de dolçaina. Com a mostra, solament
un any abans de l'aplec de dolçainers a Tales, el 3 de setembre de
1977, se celebrava a Quatretonda el I Aplec de Danses de la Vall
d'Albaida amb la participació de balladors i músics de 10
pobles. La dolçaina, per la seua part, començava a deixar de ser un
instrument de transmissió pseudo-gremial restringit a uns pocs
escollits i passava a ser accessible al conjunt de la societat amb la
creació als anys 70 d'escoles per part d'organismes públics com
eren el cas de l'Escola Provincial de Dolçaina d'Algemesí o
l'Escola Municipal de València, que possibilitaven l'aprenentatge a
tot aquell que estiguera interessat sense restriccions com ser el
fill del mestre o comptar amb l'acceptació d'aquest. La pràctica de
la dolçaina prenia embranzida i començava a reviscolar després de
dècades de davallada i decadència:
L'aplec
de l'any passat ajuntà més de trenta dolçainers i els
corresponents tabaleters. Vells i joves, autodidactes i d'escola, de
la costa i de la muntanya, tota acudiren amb l'esperança de posar
els fonaments de la restauració dels seus instruments i la
reimplantació de la música de dolçaina i tabalet en totes les
manifestacions col·lectives del nostre poble (Mestre, 1979: 51).
En
aquest ambient, el poble de Tales va incloure al programa de les
seues festes patronals un acte extraordinari consistent en la
celebració d'un aplec de dolçainers que incloïa un homenatge als
sonadors sorgits d'aquesta vila en el monument que dos anys abans
s'havia aixecat:
Pasadas
las 10 de la mañana llegaron a Tales los participantes en el aplec,
que fueron recibidas por la reina de las fiestas, autoridades locales
y numeroso público. Casi de inmediato Tales se llenó con los
alegres sones de la dolçaina i el tabal, que llegaron hasta los
últimos rincones del pueblo como una llamada a participar en el
sencillo y emotivo festejo, pleno de simbolismo en un período de la
historia de nuestra región en el que el proceso autonómico sitúa
en primerísimo plano todo aquello que integra el tesoro cultural de
los valencianos de las tres provincias, y la dolçaina lo es (Mas,
1978: 7).
Foto: José Luis Algueró |
Certament,
l'aplec de Tales encara no presenta unes característiques tan
definides com hem comentat línies més amunt i que responen al model
majoritari dels aplecs actuals però, per primer cop en la Història,
a la petita població de la Plana Baixa es reuniren dolçainers
provinents de diverses contrades, des de Bocairent com a punt més al
sud fins a Benicarló al nord:
Tales
era el domingo una fiesta. Las calles y plazas de su casco urbano,
engalanadas con banderas nacionales y senyeras del País Valenciano.
Todo el pueblo en la calle y la presencia de numerosos visitantes
llegados desde otras ciudades. Una extraordinaria animación, en
suma, cuyo origen estaba en els dolçainers, músicos populares por
excelencia, animadores de todos los acontecimientos festivos que se
celebran en la región. El aplec -primero de estas características
que se celebra en el País Valenciano y posiblemente no el último-,
reunió en este pequeño pueblo als dolçainers de Algemesí, Foyos,
Almedíjar, Olleria, Chiva, Sueca, Benicarló, Soneja, Almusafes,
Bocairente, Valencia y algunas otras poblaciones, destacando la
presencia del Dolçainer Major del País Valencià, Juan Antonio
Blasco Rivera, director de la escuela de dolçainers del Ayuntamiento
de Valencia (Mas, 1978: 7).
Foto: José Luis Algueró |
Després
de la cercavila inicial i de la missa de rigor, la comitiva es va
adreçar al monument dedicat als dolçainers de Tales, on Joan Blasco
va oficiar de mestre de cerimònies en l'acte de reconeixement que
tingué lloc a la mateixa plaça on s'aixeca el monòlit. Després de
les paraules de presentació, Blasco va prendre la veu per lloar la
figura dels Montoliu i dels Ramos, i mentre sonaven les notes de la
Muixeranga d'Algemesí se li va obsequiar amb una insígnia a Teresa
Ramos Montoliu, descendent de les ambdues línies familiars de
dolçainers sorgits de la vila:
Fué
un momento de viva emoción que se contagió al público, al recordar
a sus dolçainers y escuchar -en muchos casos por vez primera- los
sones de la "Moixeranga", una melodia popular que se viene
identificando con la construcción del nuevo País Valenciano (Mas,
1978: 7).
Impossició de la medalla a Teresa Ramos Montoliu |
A
la festa va sumar-se la Rondalla Juvenil de Tales, així com també
prengueren part els cantadors del Puig José Bahilo Paulino "Bahilo"
i Josep Maria Flores "el Xiquet del Puig", col·laboradors
habituals de Joan Blasco i que aquell mateix any gravaven
conjuntament el treball Albades (Dial Discos, 1978). A més va
afegir-se el grup de Danses Alimara de la ciutat de València.
Joan Blasco a l'Aplec de Tales |
Com
podem
deduir
a partir del testimoni dels cronistes
que cobriren l'esdeveniment,
l'acte no es
mantenia al marge del seu context històric:"instruments
nacionals" és com es referia Toni Mestre a la dolçaina i el
tabal; o Juan
Enrique Mas
parlava de "el proceso autonómico sitúa en primerísimo plano
todo aquello que integra el tesoro cultural de los valencianos"
i
de
la Muixeranga com la "melodia popular que se viene identificando
con la construcción del nuevo País Valenciano". Fins i tot
Joan Blasco era inquirit sobre la possibilitat
que
flairava
en l'aire dels
ambients progressistes
de
la Muixeranga com a himne
del País.
Blasco
havia enregistrat
ja
aquesta peça amb Al Tall
a la cara B del
single
Darrer
diumenge d’Octubre
(Edigsa,
1977) -amb
l'al·legat en favor de la Muixeranga com a Himne dels valencians per
part de Joan Fuster a la contraportada- i
posteriorment inclouria una
nova versió al
seu LP La
Dolçaina
(Edigsa,1979),
també
acceptava el títol honorífic de "Dolçainer Major del País
Valencià"
-denominació
per
al territori que
faria
servir
en les explicacions de la carpeta interior del seu disc-,
però davant la pregunta directa
va respondre
evasiu
i ambigu:
Mire,
yo solo soy un "dolçainer". No resulto pues la persona más
indicada para responder a su pregunta. por otro lado y hablando con
total franqueza, como músico me arrodillo ante el "Himno
Regional" compuesto por Serrano. Por la "Moixeranga"
siento también un profundo respeto y me gusta, qué duda cabe. Pero
repito que la dcisión sobre lo que usted me pregunta queda para
otros hombres, yo soy "dolçainer" nada más (Mas, 1978:
7).
Porta da del single Darrer Diumenge d'Octubre d'Al tal |
L'esdeveniment
va constituir tot un èxit. A l'elevat nombre de sonadors -tenint en
compte que estem en 1978- va afegir-se la implicació i el compromís
del poble de Tales. Pot ser per això, la idea inicial d'un aplec
itinerant va posposar-se i l'any següent es
va
repetir
escenari. Després, i seguint la pensada
de rendir tribut als referents històrics de la dolçaina, varen
celebrar-se els aplecs d'Alfarb
(1980) d'on era nadiu Honorato Gil i a Callosa d'En Sarrià (1981)
poble de la nissaga dels Boronat.
BIBLIOGRAFIA
MAS,
Juan Enrique. "Emotivo homenaje a la memoria dels dolçainers de
Tales" dintre de Mediterráneo del dia 7 de novembre de
1978.
MESTRE,
Antoni. "II Aplec de dolçainers de Tales" dintre de
Valencia Semanal,
nº93, València, 1979.
Comentaris
Tampoc el tincs identificat.