Passa al contingut principal

SOBRE LA CURA I EL MANTENIMENT DE LA DOLÇAINA (i 5)

Del mateix mode que en l'anterior entrada d'aquest article comentàrem algunes pràctiques interessants de tenir en compte a l'hora d'intentar tenir les nostres canyes en les millors condicions possibles i preservar-les en la mesura que es puga, també convé parlar sobre aquelles accions i hàbits que ens poden ajudar a conservar la nostra dolçaina i evitar-nos problemes.
Per a molts dolçainers, el seu instrument és una eina de treball amb la qual han de desenvolupar dia si i dia també el seu ofici, com el martell del fuster, el llegó del llaurador o la paleta de l'obrer de vila, però molts altres estableixen una relació especial amb la seua dolçaina:
L'oboè popular que ha pres forma en les terres valencianes és un dels instruments menys mediatitzats que existeixen: no té cap part mecànica ni cap dispositiu directe o accessori que s'intercale entre els moviments del cos de l'executant i el so emès. L'instrument esdevé així una extensió del cos de l'instrumentista, amb el qual forma una única entitat indissoluble en el moment de l'execució. Això es tradueix en una relació molt íntima i propera entre persona i objecte, i aquest lligam incrementa la relació amor/odi que tot instrumentista desenvolupa vers al seu instrument, ja que la responsabilitat és la consecució dels objectius (qualsevol que siga la situació d'ús instrumental) recau íntegrament en l'intèrpret. I aquesta responsabilitat no és lleugera si es transcendeix la simple actualització de les possibilitats musicals de l'instrument i es pren consciència que en qualsevol interpretació s'utilitza un llenguatge amb significats específics, fruit de les idees que sobre la música i el seu rol ha desenvolupat una col·lectivitat, els habitants d'una àrea geogràfica o els membres d'un o més d'una classe social, de la qual esdevé patrimoni (Reig, 2011: 393)
Potser aquest vincle no és tant intents com el que trobem en altres intèrprets els quals arriben, fins i tot, a posar-li nom propi als seus instruments -celebres i coneguts són els noms d'algunes guitarres com Lucille de B.B. King o Blackie d'Eric Clapton- però sovint es desenvolupa cert "llaç emocional" moltes vegades és difícilment explicable amb valoracions objectives: el material amb què estan construïdes, el disseny, el fabricant, la singladura de l'instrument ("la meua primera dolçaina", "me la va regalar aquest", "és germana de la de l'altre", "és rèplica del de més enllà", etc)... Són elements que juguen un paper important a l'hora de conferir-li una estima especial a un determinat instrument.
Un clàssic a aquest respecte són les dolçaines conegudes per molts mestres -no sense certa sornegueria- com "l'herència de l'auelo": instruments tornejats fa trenta-cinc o quaranta anys que han passat dècades a un calaix d'ençà que algú les va adquirir a finals dels anys 70 o principis dels 80 del segle XX, aprofitant la revifada de la música tradicional en general i de la dolçaina en particular que va donar-se als anys de la transició, i que va desistir en la seua pràctica al cap de pocs mesos. Ara, algun descendent -si no el mateix protagonista- ha decidit treure-li la pols al vell atifell i tornar a donar-li l'ús per al qual va ser concebut.
D'entrada, l'afirmació recurrent de "esta dolçaina té més de 25 anys" com a aval per a garantir que es tracta d'un instrument amb unes virtuts tímbriques i una afinació notable -quan no directament excel·lent- és una gran fal·làcia. Per començar, és possible que ja la dolçaina ni tan sols tinguera qualitat quan era nova i, a més, no estem parlant d'un stradivarius sinó d'un talòs foradat: la fusta, com a matèria provinent d'un ésser viu que és, envelleix i es contrau fruit de la deshidratació, especialment si no s'ha conservat al llarg dels anys en les condicions més apropiades. Certament, poden donar-se casos extraordinaris de dolçaines que han suportat millor el pas del temps que altres, però es tracta de situacions excepcionals. El més habitual és que la dolçaina que s'ha passat anys a dintre d'un calaix o sobre un prestatge sense haver-li donat cap ús presente nombrosos problemes pel que respecte al so i l'afinació.
Altres vegades simplement és que la dolçaina està veritablement encertada, o almenys és la que millor s'ajusta a les nostres característiques interpretatives o al que busquem i com pretenem sonar. Siga el nostre cas el que siga, no és estrany tindre una vertadera estima cap al nostre instrument (com a objecte, com a concepte se suposa que sempre la tenim) i haver de canviar -més que siga temporalment- sovint ens fa sentir certament incòmodes.
Per això és interessant comentar alguns aspectes que cal tenir en compte per tal de preservar la nostra dolçaina durant molt temps i que la tinguem en les millors condicions possibles.
Petits detalls, grans resultats
En entrades anteriors hem estat reflexionant respecte a la importància de tenir la dolçaina en les millors condicions higièniques, amés de la necessitat de què estiga correctament hidratada. Però als procediments ja comentats amb anterioritat referents a la neteja o a l'aplicació de l'oli d'ametlla dolça cal fer algunes anotacions pel que fa a diverses pràctiques observades, tant positives com negatives, que ens ajudaran a perllongar la vida del nostre instrument.
Una de les pràctiques que cal descartar immediatament és la de mullar la dolçaina. Sembla una bogeria, però hi ha gent que ho fa: abans de començar una actuació posen l'instrument sota l'aixeta o hi aboquen una ampolla d'aigua per dintre de l'ànima (parlem sempre de dolçaines de fusta) assegurant que aconsegueixen un millora de la qualitat del so i un menor dificultat d'emissió per l'estretament de l'ànima. No sóc cap expert en acústica amb la qual cosa no puc verificar o desmentir la certitud d'aquestes afirmacions, però no podem oblidar que la fusta és un material porós que en banyar-se s'expandeix (s'unflà) i en eixugar-se es contrau (es desunfla), i sotmetre el material constantment a aquests dos processos oposats no fa cap bé a la fusta. Però encara més, saturar la fusta amb humitat d'aquesta manera pot afavorir -com ja hem comentat amb anterioritat- l'aparició de microorganismes altament perjudicials per al nostre instrument o per a la nostra salut.
Si, per alguna d'aquelles, hem agut de tocar sota la pluja i el nostre instrument s'ha mullat hem d'assecar-lo a consciència com més aviat millor amb els estris que ja comentàrem per a la seua neteja, deixar-la en un lloc sec i ventilat per unes hores, i aplicar-li un tractament d'oli d'ametlla dolça.
Altre factor que hem de tenir en compte és la fragilitat de l'instrument. La fusta és un material rígid però no excessivament dur (malgrat que existeix diversos graus depenent del tipus) i, a més, no parlem d'un bloc compacte, sinó d'un talòs que ha estat perforat longitudinalment deixant una pared de poca espessor. Això es tradueix en el fet que pot sofrir trencaments i esquerdes.
En parlar de l'aplicació de determinats tractaments a la fusta, ja vàrem fer esment de la importància que la fusta estiga hidratada per evitar trencaments i clevills fruït d'un cop involuntari. Amb tot, un bac des de certa alçada implica una intensitat del cop que deriva immediatament en una o unes quantes escletxes, especialment des de la zona de la campana cap a la part central del cos.
Un element a tenir present és com deixem la nostra dolçaina quan no l'estem usant. És freqüent estar tocant o estudiant i deixar la dolçaina en posició vertical sobre una taula o altres superfícies llises, però cal advertir que l'àrea de contacte que hi ha a la base de la campana és escassa i l'instrument té molt poc de pes, amb la qual cosa la inestabilitat és certament notòria: una petita sacsada involuntària a la taula o, fins i tot, un cop de vent, farà que el nostre instrument s'estavelle contra el terra. El mateix si la deixem en posició horitzontal: la forma cònica de l'instrument i l'acabat llis fa que la resistència siga nul·la, i l'instrument acabarà rodolant.
Una solució per prevenir aquests accidents és proveir-se dels coneguts "suports" -també coneguts popularment com a "peanya", "base", "aranya", "peu".... - habituals en altres instruments de vent. Es tracta d'un sistema de "subjecció" consistent en una peça cònica que s'introdueix a dintre de la campana i del qual una sèrie de potes (generalment 3 o 4, depenent del model) que confereixen una major estabilitat. Són fàcils d'aconseguir a qualsevol botiga de música, econòmics (entre 5 i 15 euros, també depenent del model) i en molts casos són transportables: les potes es desenrosquen i és poden amagar dintre del con amb la qual cosa no ocupa pràcticament espai.




Òbviament, no té cap funció si ens referim a l'àmbit habitual d'actuació de molts sonadors com és el carrer, ja que la dolçaina està permanentment a les nostres mans. Però és una eina que podem fer servir a concerts, assajos o hores d'estudi...
Amb això hi ha altra qüestió que no podem passar per alt, i és el sistema -o sistemes- que utilitzem a l'hora de guardar el nostre instrument en les hores que no són de pràctica i/o a l'hora de transportar-lo d'un lloc a altre.
Alguns comentaris sobre fundes, bosses, estoigs, etc...
Receptacles per a custodiar els nostres instruments hi ha a dojo. La gran embranzida que ha sofert el nostre instrument en les darreres dècades associada al creixement exponencial en el número sonadors i d'aspirants ha fet que es desenvolupe certa "indústria" associada a la dolçaina, amb la qual cosa podem trobar models, dissenys, materials d'aquestes bosses, fundes, estoigs... per a tots els gustos i necessitats. Però no sempre ha estat així...
Un dels sistemes més difosos durant molts anys va ser el maletí de dolçaina. Aquest tipus d'estoig rígid, a imitació dels de la gran majoria d'instruments, és una capsa de fusta de 38x11x8'5 cm. aproximadament. La tapa està articulada gràcies a unes frontisses, i uns tancadors situats a la cara frontal eviten que s'òbriga. Està folrat amb paper negre per a donar-li una major sobrietat i decorat amb alguna motllura metàl·lica, a més d'una ansa per facilitar el seu transport. El seu interior està revestit amb vellut (generalment roig, però també el podem trobar en altres colors) amb un buit que imita el perfil i dimensions de la dolçaina i on va l'instrument acoblat.





És un sistema de protecció òptim, ja que protegeix la dolçaina completament i evita que sofrisca cap accident. Però és un problema a l'hora d'anar a tocar (no el pots dur a sobre), o de desplaçar-se amb ell (sempre tens una mà ocupada agafant l'anseta). No és debades que molts conegueren aquest maletí com "estoig de viatge". I l'espai era limitat als buits que el fabricant deixava, condiconant els objectes (més enllà de la dolçaina) que volguérem transportar.
L'alternativa a l'hora de sortir a tocar varen ser les conegudes com fundetes o bossetes. Eren unes baines de tela de fabricació casolana: dues peces rectangulars de 35x11 cm. cosides pels laterals i pel baix, mentre deixen la part superior oberta per on introduïm la dolçaina, amb un cordó o veta a tall de bagueta per a tancar-la. En arribar l'hora de tocar, el saquet solia penjar-se del canell per la mateixa veta o plegar-se i guardar-la en alguna butxaca o a la faixa.



Però actualment els dolçainers fem servir tal quantitat de gadgets que ha fet que aquestes "bossetes" resulten d'una capacitat insuficient: a la dolçaina i a les canyes ara s'afegeixen, les alicates per obrir i tancar les canyes, el tefló per quan no ajusta el tudell, la navalla de rebaixar les pales, el paper de vidre, l'afinador, el faristolet portàtil, reduccions de les partitures... i tot un catàleg d'estris i atifells que requereixen un espai major.
Per això, en substitució d'aquestes "fundetes" de tela s'han popularitzat d'un temps ençà les conegudes com bosses morellanes. Es tracta d'uns sarrons confeccionats amb teles originàries de la capital de Els Ports, comarca que des del segle XIII ha destacat per la seua notable producció tèxtil destacant-hi les seues mantes i faixes. Fetes en llana, presenten el disseny característic de línies horitzontals amb colors vius i, al seu interior folrat amb tela de cotó, cap la dolçaina i tots els seus atifells que necessitem. Arran del seu èxit, han sortit models més o menys imitatius -que de forma errònia s'han denominat també moltes vegades com a "bossa morellana"- d'aquesta teleca.



El principal avantatge, a més de la reconeguda qualitat del teixit i la ja esmentada capacitat espacial, és que pot usar-se amb indumentàries de les denominades "tradicionals" o "a la antiga" perquè el seu disseny combina amb aquests tipus de vestimentes, però també en actes amb un vestuari més "informal".
El principal inconvenient és que no són rígides -ni tan sols semirígides- ni van encoixinades, amb la qual cosa no són la millor opció per a protegir-les de cops o aïllar-les de les elevades temperatures que es poden assolir en ple estiu al maleter d'un cotxe o d'un canvi brusc de temperatura. Del mateix mode, tampoc tenen l'interior compartimentat, amb la qual cosa tot els objectes que aboquem dintre aniran tocant-se. Per això és convenient portar la dolçaina embolcallada amb un drap o alguna protecció (semblant a les "fundetes"), i així evitar que algun objecte puga fer senyals i ratlles a la nostra dolçaina. Són, com hem comentat el complement ideal a l'hora de fer una actuació al carrer, però no tant el millor sistema per a conservar el nostre instrument.
Com a alternativa al maletí de dolçaina -sòlid però incòmode- i a les diferents opcions en tela -pràctiques per a les actuacions però no tant per al transport i desplaçaments- diferents marques comercials, artesans i/o botigues han desenvolupat tot un catàleg de les conegudes com fundes , fabricades generalment en materials sintètics com el polièster amb tota una gamma de productes amb característiques per a tots els gustos.
Una de les que més difusió va tenir va ser la funda rectangular. Una funda de 40x10x7 cm. aproximadament feta amb pell sintètica i profusament enconxada interiorment per a protegir la dolçaina. El seu interior deixa una mica d'espai per a guardar alguna cosa més, però porta afegida una butxaca exterior relativament amplia. es penja del muscle amb una corretja que va unida a la part superior deixant-la en posició vertical tocant el nostre costat.


També estan les conegudes com fundes-sordina, derivades d'una idea sorgida a principis del segle XXI consistent en una sordina per a dolçaina que no va tenir gaire èxit: era incòmoda (pesava tant a la punta que obligava a acatxar la dolçaina per a tocar), provocava alteracions en l'afinació, etc. Descartades per la majoria dels sonadors com a sordina si que varen obtenir una notable acceptació com a fundes. Amb una alçària d'entre 40 i 50 cm. i una base d'uns 15 cm. tenen una forma semblant a un con i es pot penjar a l'esquena com si fóra una motxilla. Hi ha espai per a la dolçaina -fins i tot dues dolçaines- i diversos compartiments on guardar els utensilis que portem a sobre.


Després un mostrari de fundes de diverses mides i característiques per acoblar-se als diferents gustos i necessitats dels usuaris. Abundes les bandoleres, fundes que es pengen generalment a l'esquena amb la corretja creuant-se pel pit a manera dels carcaixos de fletxes.





Comentaris finals
Al llarg de diverses entrades hem fet un repàs de diferents formes i procediments per a intentar tenir el nostre instrument -incloent-hi la canya i el tudell- en les millors condicions possibles. Com venim advertint des del principi, no es tracta d'una informació infal·lible sinó que respon a la nostra experiència personal. Per tant, tan encertada o equivocada com la de qualsevol altri.
No és la línia editorial habitual d'aquest blog, però creiem que es tracta d'un tema força interessant que, inexplicablement, no ha estat mai el suficientment comentat. Esperem que algun dels apunts ací comentats vos hagen estat profitosos i vos solucionen els possibles dubtes que en algun moment hagueu pogut tenir.


BIBLIOGRAFIA

REIG BRAVO, Jordi. La Musica tradicional valenciana. Una aproximació etnousicològica. València, 2011.   

Comentaris

tiniwiny ha dit…
Hola Pau!!
Els que hem començat fa relativament poc en aço d'intentar fer sonar la dolçaina,hem d'apendre poc a poc certes cosetes a base d'observar i preguntar als companys, o per generosa iniciativa dels mateixos, quan et veuen mes perdut que Marcos el dia de la mare; que tampoc esta mal, i li dona vidilla a l'assumpte; però es d'agrair trobar aquestes entrades que ens donen una base a partir de la que podem anar provant i escodrinyant diferents aspectes del tema. Ho trobe molt profitós i com sempre ple de curiositats. Gràcies 😃

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d