Passa al contingut principal

SOBRE LA CURA I EL MANTENIMENT DE LA DOLÇAINA (4)


Al llarg de les diverses entrades que componen aquest article hem fet un repàs d'algunes pràctiques referents especialment a la cura i higiene de l'instrument i dels seus components, com puguen ser la canya i el tudell. Però més enllà d'aquestes intervencions, que considerem necessàries per a mantenir en les millors condicions les nostres eines de treball, és interessant igualment comentar i reflexionar respecte a determinats hàbits, rutines, praxi, accions... que sovint passem per alt però que en cas de meditar sobre ells i prendre les decisions adequades ens poden ajudar a prevenir molts problemes.
Parlem de les formes de transport, protecció, guarda, preparació... Molta gent ho considera foteses i aspectes superficials i prescindibles, amb un impacte relatiu poc considerable. Però tenir en compte determinats aspectes i adoptar determinats hàbits costa ben poc, mal no fan, i potser ens ajuden a estalviar-nos algun mal de cap que altre.
Un dels temes més interessants al respecte és com protegir les pipetes per evitar que puguen fer-se malbé. Òbviament, en fer servir un objecte tan fràgil com puga ser una canya de dolçaina automàticament estem arriscant-nos a què es trenque, però... què fem amb la canya o les canyes mentre no estem treballant amb elles?, com podem prevenir els accidents i contingències de la canya mentre aquesta està en repòs?
Alguns dolçainers tenen -potser tenien, ja que fa temps que no observe aquesta pràctica- el costum d’enrullar-les en mocadors i guardar el fardell dintre de la campana de la dolçaina. No és precisament el millor recurs per a protegir la canya de possibles trompades (fins i tot podem perdre-la en un moment de descurança), ni tampoc per assegurar que estiga en les millors condicions higièniques. Pot ser un procediment puntual davant d'una situació anòmala, però no és la millor opció com a acció habitual.


Òbviament, es tracta de la canya d'ús habitual, la qual cosa ens condueix indefectiblement a reflexionar al respecte a la importància de tenir diverses canyes en funcionament.
La canya o les canyes?
És un fet freqüent i acostumat entre els membres del col·lectiu recórrer persistentment a l'ús d'una sola canya per a qualsevol tipus d'actuacions o, fins i tot, els assajos. Certament, sempre hi haurà una que ens funciona millor que cap altra, amb la que toquem més a gust, aquella que s'ajusta més que les altres a les nostres qualitats interpretatives... i acabem per conferir-li un grau d'exclusivitat: deixa de ser "una canya" per convertir-se en "la canya". I el recurs a la pràctica exclusiva i reiterativa amb aquesta pipeta "especial" el que fa és restar-li vida: cal no oblidar que l'ús implica indefectiblement una progressiva degradació del material i, per tant, el treball continuat amb la mateixa embocadura accelera el procés de caducitat natural de la matèria prima. A més, tampoc cal oblidar-lo, fer servir la mateixa canya a tota hora implica, per lògica, augmentar el risc que es trenque.
Malgrat que sempre hi haurà aquella canya per la qual sentim certa predilecció, és interessant discriminar el tipus d'actuació o de pràctica a la qual ens enfrontem i començar a escollir les canyes amb les quals puguem encarar l'acte amb solvència però preservant la canya "especial". Per exemple: si anem a fer una diana no cal que fem servir una canya que ens permeta fer dinàmiques o amb una reacció extraordinària per a passar del registre greu a l'agut, que responga amb fluïdesa a inicis no articulats i finals oberts... Ni les característiques de l'acte, ni el repertori habitual de les despertades fan necessària una canya que presente aquestes propietats. Per tant, podem recórrer a altres que ens permeten tocar còmodes i amb unes garanties mínimes interpretatives (afinació, timbre, resposta a l'atac...). El mateix és aplicable a una multitud de circumstàncies. Cada avinentesa implica una anàlisi determinada -si toquem sols o en colla, la durada de l'acte, el tipus de repertori, el nostre propi estat físic i/o anímic, fins i tot les condicions meteorològiques...- i comporta una presa de decisions per part de l'intèrpret.
És fàcil de dir, no tant de fer. Però si tenim en compte aquesta qüestió tan bàsica ens assegurarem reservar la canya "singular" per a les ocasions que realment ho requerisquen i, encara més important, tindre diverses canyes "rodades" i en funcionament per a quan la nostra predilecta faça fallida.
Costa molt fer-se amb la canya "ideal" i, a sobre, que aquesta ens dure molt de temps. Quan es trenca o perd part de les condicions que la varen convertir en la nostra elecció preferent l'assumpte adquireix caires dramàtics. D'ací la importància de tenir-ne més, que puguen funcionar correctament i amb les quals puguem portar a bon termini les nostres actuacions. I aquest conjunt de canyes s'han de protegir en una capsa destinada a tal finalitat.
La caixa de canyes
Caixes per a canyes en venen ja fetes i es poden adquirir a diverses botigues de música ja siga de forma física o per mitjà de la xarxa virtual, però els afeccionats al bricolatge se’n poden fer el seu model personalitzat o fins i tot reciclar capses i envasos destinats inicialment a altra finalitat. Les podeu trobar elaborades de qualsevol material: fusta, cartró, vímet, metall... Hi han rectangulars, quadrades, de major o menor profunditat, amb capacitat per a una o unes quantes canyes... Però en qualsevol cas, han de tindre dues característiques: la primera és que les canyes vagen correctament fixades i la segon que estiga correctament ventilada.

Caixes de canyes de fusta i cartró.

Caixes de canyes fetes a partir de materials reciclats:
caixa de cigarretes, antic estoig d'ulleres i pitillera. 

Si les canyes no van fixes aniran xocant i donant-se cops, arriscant-nos a qué es trenquen. Hi ha parts de la canya, com la punta i especialment les cantoneres, molt propenses a fer-se malbé amb qualsevol cop. Tinguem en compte que aquestes zones esmentades tenen molt poca fusta a conseqüència del raspat propi de la pipa i, per tant, són àrees que podríem qualificar de fràgils i d'elevat risc de trencament ja per elles mateixa. I més encara a mesura que amb l'ús va degradant-se i afeblint-se la matèria original. Un cop d'una intensitat relativa -i les cantoneres són propenses a rebre'ls- és suficient per a fer malbé la canya. És per això que una correcta subjecció es constitueix com la millor forma de prevenir aquests tipus de trencalls producte d'un cop.
Per altra part, la canya ha d'estar ventilada. Els forats, traus, escletxes, decoració trepanada... el que siga que tinga la nostra caixa, permet que respire i les canyes estiguen airejades. És freqüent trobar-se amb canyes que de cop i volta s'han ennegrit d'una forma alarmant o directament s'han florit, fins i tot després d'una sola sessió de treball amb elles. Això és conseqüència que han conservat un alt grau d'humitat i que no s'han ventilat correctament.
En aquest sentit, també cal remarcar la inconveniència de l'ús de determinats materials per a folrar l'interior de la caixa. Hi ha dolçainers que acomoden a una capa de cotó-en-pèl o escuma a la zona en contacte amb les pales per esmorteir qualsevol possible impacte i evitar que la canya es trenque, però ambdós materials són altament hidròfils. Amb això, mantindran la humitat afavorint l'aparició de fongs i altres microorganismes.
Algunes consideracions finals sobre les canyes
A més, hi han determinats hàbits que ens poden ajudar a evitar aquestes qüestions. Alguns dolçainers tenen el costum de bufar la canya "a la contra" quan acaben la seua pràctica: bufen amb força des del cul del tudell i el flux d'aire treu per la boca de la canya restes de saliva que han quedat al seu interior. Açò no substitueix la neteja però ens ajuda a eliminar aquesta saliva que d'altra manera seria absorbida per la fusta de la canya. També és interessant no guardar la canya immediatament després de tocar, sinó esperar uns minuts abans de tancar-la a la capsa per intentar que estiga el més seca possible.
Del mateix mode, no hem d'oblidar que abans de tocar també cal tenir certes precaucions. La més evident és la d'assegurar-se que la canya està correctament humida:
La hidratació de la canya una vegada muntada, abans de tocar, és important, ja que fa que la canya s'unfle, augmentant l'obertura de la canya a un tamany adequat i donant-li un tensió adequada, gràcies a la deformació que pateix la canya en augmentar de gruix i a la pressió que exerceixen els fils d'aram (Casabó / Poré, s.d: 12).
En cas contrari, si la canya està excessivament seca no respondrà, fent realment dificultosa l'emissió del só. Però, amés, gestos tan habituals com obrir-la o tancar-la pot provocar un trencament irreparable. Hi ha diversos costums al respecte tot i que la més habitual -pot ser per la comoditat que suposa- és escopir des del cul del tudell fent que l'esput surta amb força per la boca de la canya mullant l'interior de les pales, i després mantenir-la a la boca mullant-la amb la nostra saliva entre 30 i 60 segons. Cal tenir pressent que una canya excessivament humida pot baixar considerablement l'afinació i presentar-se tan tova que no responga com desitgem a determinats atacs i articulacions.
Alguns dolçainers opinen que aquesta no és la pràctica més apropiada, ja que suposa perllongar innecessàriament l'acció corrosiva de la saliva sobre la matèria prima de l'embocadura. Per això aposten per mullar-les preferentment amb aigua corrent i no es estrany veure'ls humectar la canya submergint-la parcialment en algun petit recipient amb aigua com els potets dels carrets fotogràfics o altres envasos similars. Segons aquesta postura, malgrat que durant la sessió la canya va a estar en contacte amb la nostra saliva, la canya absorbeix i se satura amb l'aigua evitant que li afecten els factors corrosius de la saliva.
A part -i ho comente quasi a tall d'anècdota- estan aquells que prefereix "adobar-la" (és el terme que solen utilitzar) amb alguna mena de beguda d'elevada graduació alcohòlica -preferentment conyac, tot i que també hi ha qui ho fa amb herber, cassalla, whisky...-  atribuint-li propietats gairebé miraculoses: augment de la potència sonora, disminució de la resistència, afinació més acurada... tot i que, per descomptat, aquestes afirmacions són de dubtosa fiabilitat.
Per altra part estan les canyes que no utilitzem. Sovint els dolçainers comptem amb un "estoc" de canyes per anar fent-les servir al llarg del temps: en previsió de la dificultat que suposa adquirir determinats models de canyes, o aconseguir un descompte en el preu per comprar en un nombre elevat d'elles o, per les circumstàncies que siguen, canyes ja utilitzades les tenim retirades del servei temporalment:
No esgotar mai la vida de les canyes. Devem guardar-les abans d'esgotar-les i al cap d'un temps podrem tornar a gastar-la. Eixe temps de repòs fa que es recupere i pot mantenir-se viva la canya (Anònim, s/d: 5).
En qualsevol cas, és bo tindre en casa una xicoteta reserva de canyes i poder substituir a mesura que siga necessari les que utilitzem habitualment. Aquestes canyes han d'estar també posades en un tudell i en un lloc resguardat de la pols i de la humitat. Si no tenim tudells de sobra -poden valer els vells que no utilitzem o de mesures que no ens acaben de funcionar- podem improvisar qualsevol tipus d’ànima. Si no posem un tudell o qualsevol altra alternativa la canya es xafa pel llom i el cul es deforma i deixa de ser redó. Açò pot provocar que l’afinació esdevinga irregular (una canya xafada pel llom pot pujar fins a mig to).
Són, com veiem, aspectes i qüestions senzilles, aplicables a qualsevol tipus de sonador, que no requereix uns coneixements profunds ni una despesa excessiva de diners, i sobre les quals convindria, si més no, reflexionar.


BIBLIOGRAFIA
ANÒNIM. "Informació del curs de canyes impartir per Alejandro Blay a Banyeres de Mariola", Banyeres de Mariola, s/d.

CASABÓ ESCRIG, Joan i PORÉ CAPELLA, Llorenç. "Un article sobre canyes de dolçaina", s/d. consulta en xarxa a https://www.yumpu.com/es/document/view/13141875/un-article-sobre-canyes-de-dolcaina-colla-xaloc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d