Al
llarg de les diverses entrades que componen aquest article hem fet un
repàs d'algunes pràctiques referents especialment a la cura i
higiene de l'instrument i dels seus components, com puguen ser la
canya i el tudell. Però més enllà d'aquestes intervencions, que
considerem necessàries per a mantenir en les millors condicions les
nostres eines de treball, és interessant igualment comentar i
reflexionar respecte a determinats hàbits, rutines, praxi,
accions... que sovint passem per alt però que en cas de meditar
sobre ells i prendre les decisions adequades ens poden ajudar a
prevenir molts problemes.
Parlem
de les formes de transport, protecció, guarda, preparació... Molta
gent ho considera foteses i aspectes superficials i prescindibles,
amb un impacte relatiu poc considerable. Però tenir en compte
determinats aspectes i adoptar determinats hàbits costa ben poc, mal
no fan, i potser ens ajuden a estalviar-nos algun mal de cap que
altre.
Un
dels temes més interessants al respecte és com protegir les pipetes
per evitar que puguen fer-se malbé. Òbviament, en fer servir un
objecte tan fràgil com puga ser una canya de dolçaina
automàticament estem arriscant-nos a què es trenque, però... què
fem amb la canya o les canyes mentre no estem treballant amb elles?,
com podem prevenir els accidents i contingències de la canya mentre
aquesta està en repòs?
Alguns
dolçainers tenen -potser tenien, ja que fa temps que no observe
aquesta pràctica- el costum d’enrullar-les en mocadors i guardar
el fardell dintre de la campana de la dolçaina. No és precisament
el millor recurs per a protegir la canya de possibles trompades (fins
i tot podem perdre-la en un moment de descurança), ni tampoc per
assegurar que estiga en les millors condicions higièniques. Pot ser
un procediment puntual davant d'una situació anòmala, però no és
la millor opció com a acció habitual.
Òbviament,
es tracta de la canya d'ús habitual, la qual cosa ens condueix
indefectiblement a reflexionar al respecte a la importància de tenir
diverses canyes en funcionament.
La
canya o les canyes?
És
un fet freqüent i acostumat entre els membres del col·lectiu
recórrer persistentment a l'ús d'una sola canya per a qualsevol
tipus d'actuacions o, fins i tot, els assajos. Certament, sempre hi
haurà una que ens funciona millor que cap altra, amb la que toquem
més a gust, aquella que s'ajusta més que les altres a les nostres
qualitats interpretatives... i acabem per conferir-li un grau
d'exclusivitat: deixa de ser "una canya" per convertir-se
en "la canya". I el recurs a la pràctica exclusiva i
reiterativa amb aquesta pipeta "especial" el que fa és
restar-li vida: cal no oblidar que l'ús implica indefectiblement una
progressiva degradació del material i, per tant, el treball
continuat amb la mateixa embocadura accelera el procés de caducitat
natural de la matèria prima. A més, tampoc cal oblidar-lo, fer
servir la mateixa canya a tota hora implica, per lògica, augmentar
el risc que es trenque.
Malgrat
que sempre hi haurà aquella canya per la qual sentim certa
predilecció, és interessant discriminar el tipus d'actuació o de
pràctica a la qual ens enfrontem i començar a escollir les canyes
amb les quals puguem encarar l'acte amb solvència però preservant
la canya "especial". Per exemple: si anem a fer una diana
no cal que fem servir una canya que ens permeta fer dinàmiques o amb
una reacció extraordinària per a passar del registre greu a l'agut,
que responga amb fluïdesa a inicis no articulats i finals oberts...
Ni les característiques de l'acte, ni el repertori habitual de les
despertades fan necessària una canya que presente aquestes
propietats. Per tant, podem recórrer a altres que ens permeten tocar
còmodes i amb unes garanties mínimes interpretatives (afinació,
timbre, resposta a l'atac...). El mateix és aplicable a una multitud
de circumstàncies. Cada avinentesa implica una anàlisi determinada
-si toquem sols o en colla, la durada de l'acte, el tipus de
repertori, el nostre propi estat físic i/o anímic, fins i tot les
condicions meteorològiques...- i comporta una presa de decisions per
part de l'intèrpret.
És
fàcil de dir, no tant de fer. Però si tenim en compte aquesta
qüestió tan bàsica ens assegurarem reservar la canya "singular"
per a les ocasions que realment ho requerisquen i, encara més
important, tindre diverses canyes "rodades" i en
funcionament per a quan la nostra predilecta faça fallida.
Costa
molt fer-se amb la canya "ideal" i, a sobre, que aquesta
ens dure molt de temps. Quan es trenca o perd part de les condicions
que la varen convertir en la nostra elecció preferent l'assumpte
adquireix caires dramàtics. D'ací la importància de tenir-ne més,
que puguen funcionar correctament i amb les quals puguem portar a bon
termini les nostres actuacions. I aquest conjunt de canyes s'han de
protegir en una capsa destinada a tal finalitat.
La
caixa de canyes
Caixes
per a canyes en venen ja fetes i es poden adquirir a diverses
botigues de música ja siga de forma física o per mitjà de la xarxa
virtual, però els afeccionats al bricolatge se’n poden fer el seu
model personalitzat o fins i tot reciclar capses i envasos destinats
inicialment a altra finalitat. Les podeu trobar elaborades de
qualsevol material: fusta, cartró, vímet, metall... Hi han
rectangulars, quadrades, de major o menor profunditat, amb capacitat
per a una o unes quantes canyes... Però en qualsevol cas, han de
tindre dues característiques: la primera és que les canyes vagen
correctament fixades i la segon que estiga correctament ventilada.
 |
| Caixes de canyes de fusta i cartró. |
 |
| Caixes de canyes fetes a partir de materials reciclats: caixa de cigarretes, antic estoig d'ulleres i pitillera. |
Si
les canyes no van fixes aniran xocant i donant-se cops, arriscant-nos
a qué es trenquen. Hi ha parts de la canya, com la punta i
especialment les cantoneres, molt propenses a fer-se malbé amb
qualsevol cop. Tinguem en compte que aquestes zones esmentades tenen
molt poca fusta a conseqüència del raspat propi de la pipa i, per
tant, són àrees que podríem qualificar de fràgils i d'elevat risc
de trencament ja per elles mateixa. I més encara a mesura que amb
l'ús va degradant-se i afeblint-se la matèria original. Un cop
d'una intensitat relativa -i les cantoneres són propenses a
rebre'ls- és suficient per a fer malbé la canya. És per això que
una correcta subjecció es constitueix com la millor forma de
prevenir aquests tipus de trencalls producte d'un cop.
Per
altra part, la canya ha d'estar ventilada. Els forats, traus,
escletxes, decoració trepanada... el que siga que tinga la nostra
caixa, permet que respire i les canyes estiguen airejades. És
freqüent trobar-se amb canyes que de cop i volta s'han ennegrit
d'una forma alarmant o directament s'han florit, fins i tot després
d'una sola sessió de treball amb elles. Això és conseqüència que
han conservat un alt grau d'humitat i que no s'han ventilat
correctament.
En
aquest sentit, també cal remarcar la inconveniència de l'ús de
determinats materials per a folrar l'interior de la caixa. Hi ha
dolçainers que acomoden a una capa de cotó-en-pèl o escuma a la
zona en contacte amb les pales per esmorteir qualsevol possible
impacte i evitar que la canya es trenque, però ambdós materials són
altament hidròfils. Amb això, mantindran la humitat afavorint
l'aparició de fongs i altres microorganismes.
Algunes
consideracions finals sobre les canyes
A
més, hi han determinats hàbits que ens poden ajudar a evitar
aquestes qüestions. Alguns dolçainers tenen el costum de bufar la
canya "a la contra" quan acaben la seua pràctica: bufen
amb força des del cul del tudell i el flux d'aire treu per la boca
de la canya restes de saliva que han quedat al seu interior. Açò no
substitueix la neteja però ens ajuda a eliminar aquesta saliva que
d'altra manera seria absorbida per la fusta de la canya. També és
interessant no guardar la canya immediatament després de tocar, sinó
esperar uns minuts abans de tancar-la a la capsa per intentar que
estiga el més seca possible.
Del
mateix mode, no hem d'oblidar que abans de tocar també cal tenir
certes precaucions. La més evident és la d'assegurar-se que la
canya està correctament humida:
La
hidratació de la canya una vegada muntada, abans de tocar, és
important, ja que fa que la canya s'unfle, augmentant l'obertura de
la canya a un tamany adequat i donant-li un tensió adequada, gràcies
a la deformació que pateix la canya en augmentar de gruix i a la
pressió que exerceixen els fils d'aram (Casabó / Poré, s.d: 12).
En
cas contrari, si la canya està excessivament seca no respondrà,
fent realment dificultosa l'emissió del só. Però, amés, gestos
tan habituals com obrir-la o tancar-la pot provocar un trencament
irreparable. Hi ha diversos costums al respecte tot i que la més
habitual -pot ser per la comoditat que suposa- és escopir des del
cul del tudell fent que l'esput surta amb força per la boca de la
canya mullant l'interior de les pales, i després mantenir-la a la
boca mullant-la amb la nostra saliva entre 30 i 60 segons. Cal tenir
pressent que una canya excessivament humida pot baixar
considerablement l'afinació i presentar-se tan tova que no responga
com desitgem a determinats atacs i articulacions.
Alguns
dolçainers opinen que aquesta no és la pràctica més apropiada, ja
que suposa perllongar innecessàriament l'acció corrosiva de la
saliva sobre la matèria prima de l'embocadura. Per això aposten per
mullar-les preferentment amb aigua corrent i no es estrany veure'ls
humectar la canya submergint-la parcialment en algun petit recipient
amb aigua com els potets dels carrets fotogràfics o altres envasos
similars. Segons aquesta postura, malgrat que durant la sessió la
canya va a estar en contacte amb la nostra saliva, la canya absorbeix
i se satura amb l'aigua evitant que li afecten els factors corrosius
de la saliva.
A
part -i ho comente quasi a tall d'anècdota- estan aquells que
prefereix "adobar-la" (és el terme que solen utilitzar)
amb alguna mena de beguda d'elevada graduació alcohòlica
-preferentment conyac, tot i que també hi ha qui ho fa amb herber,
cassalla, whisky...- atribuint-li propietats gairebé miraculoses:
augment de la potència sonora, disminució de la resistència,
afinació més acurada... tot i que, per descomptat, aquestes
afirmacions són de dubtosa fiabilitat.
Per
altra part estan les canyes que no utilitzem. Sovint els dolçainers
comptem amb un "estoc" de canyes per anar fent-les servir
al llarg del temps: en previsió de la dificultat que suposa adquirir
determinats models de canyes, o aconseguir un descompte en el preu
per comprar en un nombre elevat d'elles o, per les circumstàncies
que siguen, canyes ja utilitzades les tenim retirades del servei
temporalment:
No
esgotar mai la vida de les canyes. Devem guardar-les abans
d'esgotar-les i al cap d'un temps podrem tornar a gastar-la. Eixe
temps de repòs fa que es recupere i pot mantenir-se viva la canya
(Anònim, s/d: 5).
En
qualsevol cas, és
bo tindre en casa una xicoteta reserva de canyes i poder substituir
a mesura que siga necessari
les que utilitzem habitualment. Aquestes canyes han d'estar
també posades en un tudell i en un lloc resguardat de la pols i de
la humitat. Si no tenim tudells de sobra -poden
valer els vells que no utilitzem o de mesures que no ens acaben de
funcionar- podem
improvisar qualsevol tipus d’ànima. Si no posem un tudell o
qualsevol altra alternativa la canya es xafa pel
llom i el cul es deforma i deixa de ser redó. Açò pot provocar que
l’afinació esdevinga
irregular (una
canya xafada pel llom pot pujar fins a mig to).
Són,
com veiem, aspectes i
qüestions senzilles, aplicables a qualsevol tipus de sonador, que no
requereix uns coneixements profunds ni una despesa excessiva de
diners, i sobre
les
quals
convindria,
si més no,
reflexionar.
BIBLIOGRAFIA
ANÒNIM.
"Informació del curs de canyes impartir per Alejandro Blay a
Banyeres de Mariola", Banyeres de Mariola, s/d.
CASABÓ ESCRIG, Joan i PORÉ CAPELLA, Llorenç. "Un article sobre canyes de dolçaina", s/d. consulta en xarxa a https://www.yumpu.com/es/document/view/13141875/un-article-sobre-canyes-de-dolcaina-colla-xaloc.
Comentaris