Passa al contingut principal

SOBRE LA CURA I EL MANTENIMENT DE LA DOLÇAINA (3)

Després de comentar alguns aspectes relacionats amb la neteja i el manteniment del tudell i la canya ha arribat l'hora de parlar sobre la higiene de l'instrument. A aquest respecte cal fer una diferenciació clara pel que fa al material amb què està construïda la dolçaina. Fins fa unes poques dècades, la fusta ha estat exclusivament la matèria prima emprada per a la fabricació de les dolçaines. Tradicionalment s'empraven fustes autòctones com les provinents d'arbres talment l'albercoquer, el cirerer, la perera, el ginjoler... Posteriorment es popularitzaren altres fustes d'origen forà com el palissandre (conegut popularment pel castellanisme palosanto), el banús, el granadillo negre...
Però des de fa uns anys -aproximadament des de meitat de la primera dècada del segle XXI- s'han començat a comercialitzar dolçaines fabricades amb material sintètic, concretament amb reina plàstica. Malgrat haver-hi documentats a principis de segle alguns intents de realitzar dolçaines amb tefló (Mora, 2002: 51), la gran popularització d'aquests instruments va venir amb el llançament l'any 2007 per part de Paco Bessó del seu model realitzat en plàstic injectat. La novetat, les prestacions i la competitivitat pel que fa al preu que oferia el nou producte, va fer que ràpidament assolira un gran èxit i, al poc de temps i fins als nostres dies, altres fabricants varen treure al mercat altres models fabricats igualment en materials sintètics.
I, òbviament, diferents materials impliquen un diferent tractament pel que fa als temes d'higiene, cura i manteniment dels nostres instruments. Com ja hem comentat diverses vegades al llarg de l'article, les pràctiques que ací es proposen no tenen un suport científic que les avale, responen més a una sèrie de costums dutes a terme i/o observades i les conclusions -freqüentment basades en sensacions- que n'he pogut extraure.
La dolçaina
Pel que respecta a la dolçaina de fusta, la neteja interior és una qüestió que cal tenir molt present i que és convenient fer-ho cada cop que s'ha acabat de tocar. Restes de saliva es dipositen cada vegada que fem sonar l'instrument, això afegit a la pols i la brutícia que hi ha a l'ambient fan que siga convenient netejar l'ànima de la dolçaina cada cop que acabem amb la pràctica.
Pot fer-se utilitzant una mena de netejadors que podeu trobar a qualsevol tenda de música en forma de baqueta recoberta de pèls de fibra que introduïm per la campana. És convenient cada cert temps netejar el plomall, més que siga amb aigua de l'aixeta, per treu-li la brutícia que va acumulant-se. Una precaució que hem de tenir és respecte a les de diverses grandàries del plomall. Alguns d'aquests netejadors són massa amples i, per tant, no poden repassar la zona superior de la dolçaina -on més estreta és l'ànima- i per tant no repassen netegen bé.


Semblant forma al plomall és la de la vareta amb un trau a l'extrem per on passem un drap. Introduïm la vareta per la campana i freguem l'interior. Igual que en l'anterior forma, cal tenir cura amb el diàmetre intern de determinades parts de la dolçaina per evitar que s'entatxone i no la puguem treure. Cal tindre altres precaucions com, per exemple, el tipus de roba que fer servir intentant evitar aquelles que deixen borrissols o puguen esfilagarsar-se. En aquest sentit, són recomanables els clàssics mocadors de fil. També és interessant comentar el material amb què està feta la vareta que solen de plàstic o fusta, però també hi ha de metall. En tots casos, però especialment en aquest darrer, hem de tenir precaució d'embolcallar la vareta per evitar que puga raspar l'interior de la dolçaina. No cal ni afegir que llavar el drap de tat en tant també s'ha de fer.


Foto: www.flautasheredia.com

Una alternativa a aquests sistemes és el del drap de pes. Aquesta eina consistent en un pedaç de tela al qual va cosida una veta amb un pes al seu extrem pot adquirir-se a les botigues de música, ja que és d'ús habitual per a la neteja d'altres instruments de vent-fusta. També se'l podeu fer vosaltres mateixa perquè no té més misteri que un drap al qual podem lligar amb cordill al qual li afegim un plom a l'altra punta. El deixem caure el pes des de la campana cap al gobelet amb les precaucions ja esmentades línies més amunt, incloses les referents als tipus de teixit per tal d'evitar deixar restes a dintre de l'ànima.


Els forats també cal comprovar-los de tant en tant. Freqüentment s'acumulen restes de brutícia i hi han diverses tècniques: des de un senzill fragment de paper de cuina enrotllat fins a una mena de raspalls dentals del tipus interproximal amb un capçal cilíndric minúscul que ens permet repassar eixes zones més dificultoses, passant per una multitud de escombretes de forma cilíndrica.
La neteja exterior presenta aspectes més conflictius. El primer que hem de descartar és l'ús de productes de neteja i tractament de la fusta com els que s'anuncien als mitjans de comunicació i que podem trobar a drogueries o superfícies comercials. Aquests productes contenen ceres, derivats del petroli, silicones, detergents, etc. Components en alguns casos abrasius que, si bé és cert que poden aplicar-se a mobles envernissats, no són el més apropiat per a les dolçaines. A més, les silicones s'adhereixen a la fusta, saturen els porus i creen una capa impermeabilitzant que, en cas que posteriorment vulguem aplicar qualsevol altre producte resultarà completament inútil.
És en aquest punt on, a més de la neteja, cal parlar del tractament de la fusta. Altre dels aspectes que cal tenir en compte i no deixar-ho passar. Sovint podem escoltar o llegir en diversos escrits de la importància d'impregnar l'instrument, tant per dins com per fora, amb oli d'ametla amarga. Fins i tot, aquesta pràctica apareix recomanada a algun mètode:
Abans d'estrenar una dolçaina caldrà mullar l'ànima d'aquesta amb oli d'ametla amarga, per tal que es forme una capa protectora entre la saliva i la fusta. D'altra manera, la fusta assimilarà la saliva, s'unflarà i perdrà el diàmetre de l'ànima. Per tant, en no tenir les mides correctes, desafinara,
Cada cert temps, quan la dolçaina estiga seca i neta olorarem el seu interior. I quan no faça gens d'olor a oli d'ametla amarga caldrà posar-li'n de bell nou. Sempre ha de fer olor, encara que siga molt poca (Ahuir, 1989: 19).
Efectivament, la fusta ha d'hidratar-se per diversos motius, però l'oli d'ametla amarga potser no és el tractament més recomanable. L'ametla marga -Prunus Amara, científicament- conté un glucòsid conegut com a amigdalina que en entrar en contacte amb aigua o saliva es descompon en sucre, benzaldehid i àcid cianhídric. Aquesta darrera substància -l'àcid cianhídric- és altament tòxica: és ni més ni menys que el verí que comunament coneguem amb el nom de cianur. Tampoc no cal desfermar una psicosi respecte del tema, i és que ningú s'ha mort per menjar-se una ametla amarga, ans al contrari caldria ingerir una quantitat respectable d'aquesta llavor. Però en el cas de l'oli essencial la quantitat d'àcid cianhídric apareix concentrada i, per tant, el perill augmenta exponencialment.
Certament, la dolçaina no va directament a la boca, amb la qual cosa el risc d'intoxicació es redueix. Però és possible que alguna resta que no haja estat absorbida per la fusta arribe a les nostres mans, i els dolçainers tenim certs tics -obrir o tancar la canya amb els dits, tocar-se el llavi quan tenim fatigada l'embocadura, etc.- que poden posar en contacte aquesta substància amb el nostre organisme. Amb tot, no cal posar-se dramàtics. Potser, la cosa no passe d'un marejol o d'un mal de budells. Però si podem evitar el perill millor, especialment quan hi ha alternatives més fàcils, econòmiques i, sobretot, innòcues.
I l'alternativa més fàcil és l'aplicació d'oli d'ametla dolça. A diferència de l'amarga no és tòxica, és força més econòmica (sobre uns 15 euros el litre), es pot aconseguir a farmàcies i herbolaris -també es ven com a producte per a massatges o tractament epidèrmics a drogueries i perfumeries però, en aquests casos, sovint conté additius artificials que poden no ser del tot aptes per a la fusta- i és ràpida i fàcil d'aplicar.


Hi ha diverses formes d'aplicar-lo. Hi ha els meticulosos que apliquen amb una van en un drap mullat amb aquest oli impregnant tota la superfície exterior, després amb una baqueta amb plomall -com les que hem comentat línies més amunt- xopada en oli repassen la part interior, i també repassen els forats amb un raspall circular com el de les embocadures d'instrument de vent metall o semblant.


En el meu cas, no tinc tanta paciència i tire pel dret. Encomane a la farmàcia un envàs d'un litre d'oli d'ametla dolça -no és un producte que totes les farmàcies tinguen en stock- i l'aboque a un pot d'espaguetis com el que podeu trobar a qualsevol comerç on tinguen parament de cuina (ferreteries, "xinos"...) vigilant que totes les juntes estiguen ben segellades per a evitar fuites. Una vegada el líquid està al nou recipient (amb un litre omplireu aproximadament una mica més de la meitat) mulle la dolçaina com si fóra una magdalena durant uns segons, tant per la part de la campana com per la part del gobelet, assegurant-me que tot l'instrument queda ben impregnat tant per l'exterior com per l'interior. Després de la deixe a un lloc sec i sense llum directa, sobre un platet on anirà dipositant-se l'oli sobrant que la fusta no pot absorbir i que s'esvara de la superfície.




Al cap de dia i mig o dos dies aboque l'oli sobrant que ha caigut al plat de nou al pot per a reutilitzar-lo i retire les restes que puguen quedar amb un paper de cuina. Cal fregar amb una mica de força per treure la brutícia que puga haver-se adherit a l'exterior. Igualment, l'oli tendeix a enfosquir una mica el color de la fusta la qual cosa ens ajuda a dissimular les taques -especialment visibles a les fustes de colors més clars- fruit de l'ús que sovint es generen en forma d'aurèola al voltant dels forats de digitació o a la part del darrere on posem el dit polze.
Cal insistir, però, en la importància que té la hidratació de l'instrument. En primer lloc per prevenir que estiga excessivament resseca i, per tant, més procliu a esquerdar-se en sofrir algun cop. Òbviament, si li pegueu un bac a la dolçaina teniu totes les paperetes perquè es claville, però la fusta hidratada resisteix millor que la seca els cops de menor intensitat. També s'apunta al fet que en estar hidratada la fusta te una major "flexibilitat" i això ajuda a evitar que s'esquerde per un canvi de temperatura. Aquest darrer extrem, el de dolçaines trencades pel canvi de les condicions climàtiques, és referit freqüentment. Molts conten històries al respecte però jo, pel que fa a la meua experiència personal, no ho he vist mai.
Amés, el tractament amb oli actua omplint els microporus de la fusta i redueix la capacitat d'absorció d'aquesta envers altres líquids com puga ser la saliva o la pluja (si és un dia de pluja). La fusta és un material hidròfil, la qual cosa vol dir que absorbeix amb facilitat la nostra saliva i això, no és més recomanable per a la dolçaina. Pot ser la quantitat de saliva que generem no siga suficient per a provocar que la fusta s'unfle i, per tant, hi haja una modificació pel que respecta al diàmetre interior de l'ànima que derive en una variació en les qualitats tímbriques i l'afinació de l'instrument. Però que la fusta estiga permanentment humitejada pot accelerar el seu procés de degradació.
Explicat açò, cal fer un apunt que no per evident deixa de ser important. L'aplicació de l'oli no és la panacea ni té efectes miraculosos. Hi ha dolçainers que incomprensiblement consideren que l'oli ve a ser la clau que obri tots els panys, i que impregnant la dolçaina van a desaparèixer els problemes d'afinació inherents a la construcció de l'instrument, o a la canya, o al tudell, o a les mateixes capacitats tècniques de l'instrumentista... O que millora la seua digitació, o afavoreix una demanda notablement menor de flux d'aire... Res de tot això. Si bé és cert que es poden detectar certes variacions respecte a la qualitat tímbrica, la majoria dels fenòmens que alguns li atribueixen no tenen cap lligam aparent amb l'ús de l'oli i la seua funció, per la qual cosa aquestes suposades meravelles cal atribuir-les més a l'efecte placebo que no pas a una anàlisi objectiva.
Les dolçaines construïdes en materials plàstics són molt més fàcils de tractar. La neteja diària de l'interior com la dels forats pot fer-se amb els mateixos procediments ja comentats, i exteriorment pot fregar-se de tant amb tant un drap humit. Si ocasionalment volem una neteja més profunda, solament ens cal sabó (el d'ús quotidià per als atifells de cuina ens pot servir), aclarir-ho amb aigua de l'aixeta, assecar-ho ben bé i a funcionar.

BIBLIOGRAFIA
AHUIR, Xavier. Mètode de dolçaina, València, 1989.
MORA, Paloma. La dolçaina: un instrument d'ahir, i d'avui. Vila-real, 2002.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d