Passa al contingut principal

DOLÇAINERS DESMANOTATS


Al llarg de les diverses entrades que han anat conformant aquest blog ha estat freqüent la referència als escrits que aporten els autors setcentistes i especialment vuitcentistes en relació als nostres instruments. Una idea general sembla despendre's a partir d'aquestes lectures: la concepció de la dolçaina i el tabal, i per extensió dels seus intèrprets, com una mena de símbol il·lustratiu de l'ànima valenciana. El romanç anònim Rahonament entre Gori, llaurador de Burjasót, y Polseretes, de Benimamet.... publicat a València l'any 1796 es referia als dolçainers com a "Mestres de dolsayna, y els mes antics graduats", com a mostra de la més elevada consideració que se'ls professava tenint en compte que els equipara als batxillers, llicenciat o doctors que sortien de les universitats.
Cert és que la principal referència literària associada a la dolçaina plasmada en la figura de l'imaginari dolçainer Dimoni del conte homònim de Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928) -com a fet excepcional entre els seus coetanis a l'hora de referir-se a l'intèrpret del nostre instrument- s'allunya dels tòpics ruralistes i de les concepcions idealitzades, tot i que el novel·lista valencià insisteix en la notable qualitat tècnica de la qual feia ostentació el protagonista del seu relat.
Un breu repàs als poetes de la Renaixença evidencia aquest fet. Teodor Llorente i Olivares (1836-1911), qualificat de "el patriarca de les lletres valencianes" projectava als versos de "Lo Tabalet" la visió del nostre instrument com una plasmació del bategar col·lectiu de la societat; cinc cèntims del mateix podem afirmar en relació al poema "La Donsayna Valenciana" de Victor Iranzo i Simon (1850-1890) on, recorrent a la prosopopeia, la dolçaina es constitueix com un testimoni del pas dels segles i de la construcció del nostre País.
No sols els més destacats poetes es referien en versos de lloança envers els dolçainers. El xativí i cronista de ciutat de València, Vicent Boix i Ricarte (1813-1880), ho considerava un element sense el qual no es pot concebre cap festa valenciana:
En fin, el dulzainero es para nosotros y para mi el primero, una necesidad en las fiestas, es una campana para las iglesias, una campanilla para un oficinista, una capa para un retirado, un cambio ministerial para un cesante y un editor para este artículo (BOIX, 1859: 33).
Seria una percepció establerta al llarg de molt temps, els tardoromàntics insistirien en major o menor mesura en aquest judici i mantindrien aquesta visió a les primeres dècades del segle XX. El periodista Teodor Llorente i Falcó (1869-1949) -fill del poeta de la Renaixença- sota el pseudònim de Jordi de Fenollar s'expressava en els següents termes a les pàgines del diari Las Provincias del qual era director:
No hay que olvidar que el donsainer es un verdadero artista de la música (Las Provincias del dia 13 de desembre de 1930).
Gràcies a aquests i molts altres autors, i a les referències elogioses que des de la premsa local s'han abocat, ens han restat noms il·lustres com el del talenc Salvador Montoliu "el barbut dels Mengo", Honorat Gil "Cachapí" d'Alfarb, el gandienc Tomàs Marzal "Pocasang", o el llirià Antoni Pastrana... celebritats afamades que han restat com tòtems fins als nostres dies. Però aquesta visió... s'ajustava gaire a una realitat única i inequívoca? Sempre va haver-hi una acceptació a ulls clucs i aquesta mena de veneració per part de la societat? Tots els dolçainers responien a la tipologia d'un intèrpret excepcional?... Ni de bon rondal.
Abans, com ara, mediocres executants perpetraven els seus atemptats musicals provocant la hilaritat i la crítica directa dels seus coetanis. I abans, com ara, una part de la societat no va saber comprendre el que representava l'ofici de dolçainer. Un dels casos més cridaners al respecte ens ve de la ploma de l'erudit valencià Marc Antoni d'Orellana (1731-1813) a finals del segle XVIII, quan ens dóna notícia d'una consulta que li havia estat remesa per part de Fra Angelo Villalonga:
Y aqui quiero referir una cosa en que fui consultado por el año 1788, á 1789. En cierto Convento de Monjas de fuera de Valencia y de una Villa del Reyno pretendió entrar Religiosa una hija de un dulzainero; la Prelada escrivió al Maestro Fray Angelo Villalonga del Carmen, consultando si eso seria demerito para la admisión. Dicho Padre como intimo amigo mio quiso informarse, consultandolo conmigo, y le respondí que de ningún modo podían considerarlo por tacha, ni exercicio indecoroso, lo primero porque esso no es mas, ni menos, que ser músico el sugeto, aunque de inferior clase que la musica de cuerdas (DE ORELLANA, 1923: 496-497).
El document revela els dubtes de la superiora de la comunitat religiosa envers la idoneïtat d'acceptar com a novícia a la filla d'un dolçainer. I és que les comunitats religioses sempre varen ser molt primmirades a l'hora d'admetre nous membres entre els murs dels seus convents i monestirs, no solament respecte a la viabilitat del pagament del dot que estaven obligats a satisfer els aspirants, sinó també a l'origen familiar de les i els candidats. I això ja és simptomàtic, però encara ho és més l'argumentació favorable d'Orellana: no hi ha impediment en tant en quant es tracta d'un músic qualsevol, això si... de menor categoria que els de corda.
Més aclaridora és encara la conversa que té lloc a la comèdia en dos actes Amparo, la clavariesa d'Eduard Buil Navarro (1898-1973) i Jesus Morante Borràs (1899-1971) estrenada al Teatro Moderno de València l'any 1929:
Donsainer-. Músic soc i a molta honra.
Rabosa-. ¿Tú músic?... Bueno, si es que
se li pot dir músic
a un home qu'es donsainer
Donsainer-. (Posantse serio i entonant-ho be).
Donsainer soc. No hi ha festa
en la montaña o en el pla,
en la Vega o la floresta
que yo no duga una orquesta
en la donsaina en la ma.
Yo toque en goig les albaes,
yo presidixc prosesons
y en mi ploren olvidaes
les glorioses tradisións.
Ella es el meu patrimoni;
els sonits de sus entrañes
van perforant les hasañes
d'este fill d'aquell "Dimoni"
que va crear Blasco Ibáñez.
D'aquell "Dimoni" qu'anava
al sementeri a tocar
ahon sa mare descansaba,
y la donsaina ploraba
al vórelo a d'ell plorar.
Soc el músic verdader
que les notes sab sentir
en inefable plaer.
Soc i seré donsainer
¡hasta l'hora de morir!
L'apassionada resposta del nostre dolçainer no oculta la intencionalitat i la mala bava que s'amaga darrere la pregunta del seu interlocutor. Llavors caldria preguntar-se... d'on prové aquesta poca consideració envers els dolçainers? Per què un part de la societat ho considerava de forma pejorativa? La resposta, com hem apuntat línies més amunt, es troba en determinats executants i les seues nombroses carències interpretatives. El 5 d'abril de 1891, el redactor del diari La Iberia, Carlos Amer, publicava un curiós relat a meitat camí entre la descripció i el conte referent a les festes de sant Vicent Ferrer a la ciutat de valència on lloava les virtuts de l'altar del Tros-Alt, entre elles la seua ubicació, el caràcter rumbós dels seus clavaris o el seu encert a l'hora d'escollir els predicadors o els dolçainers adequats:
¿Acaso saben todos los donsainers arrancarle al instrumento sonidos dulces, que lleguen al alma, y pongan en movimiento á los muchachos?
Los hay -como decía con justa razón doña Mónica- que no parece sino que hacen llorar a la donsaina, como hay también tabalers, que le dan al tabalet como si fuera un enemigo a quien tratan de castigar (La Iberia del dia 5 d'abril de 1891, pàg. 1).
No solament el dèficit d'una tècnica acurada era objecte de crítica, també la carència d'un repertori adient va estar al punt de mira dels comentaristes de l'època. Sens dubte, la denúncia més clara i contundent vindria de la mà de Joaquim Martí Gadea (1837-1920). Al mossèn de Balones, que en alguns dels seus escrits es desfà en elogis cap als dolçainers de Tales, el dolçainer Cafís de Benissa, o Pastrana de Lliria, no li va tremolar gaire el pols a l'hora de llençar la més furibunda crítica envers determinats intèrprets, i en un article titulat "Un tipo de dolçayners" -d'entre les línies del qual hem tret les paraules que encapçalen el nostre escrit- arremet contra aquells dolçainers que s'atreveixen a fer sonar l'instrument sense tindre la qualitat necessària per a fer-ho:
Així com els afamats de Tales descòllen y sobreíxen hui'n día entre tots els del nòstre antich reyne, en saber tocar la dolçayna, a la qu'ells casi la fan parlar quant vòlen, així també atres, al contrari, descòllen en no saber tocar més que la rutina de sempre, podentse dir que son la majoría; pero entre éstos, que sòls tòquen lo que saben, ni hia ú en M..., el qual, sobre ser músich de afició, y haver tocát siguent soldat en la música del seu regiment y dempuix en diferents bandes particulars, al voler entrar en lo grèmi dels dolçayners y donarse á tocar la girimita, com diu el pòble á la dolçayna, segurament no li ha pogút encara pendre bé la embocadura á eixe instrument, y lo cèrt es que, si mal el tocava al son principi, mal seguix tocantlo dempuix de lo manco quince anys qu'el tòca. Es puix el tal dolçayner un verdader tipo de dolçayners desmanotats, y en pròva d'aixó, dasta el pòble diu que no sab tocar atra tonadeta més que la de la seguidilla siguient:
Si tením dinés,
comprarém torrat,
y si no'n tením,
tocarém raspat.
Pero el pòbre hòme ¿quína culpa te de qu'el Nostre Senyor no li haja donát mes talent y gracia pera tocar eixa flauta moruna? No's pròu que cada pitá que tòca en ella li costa tirar un tròcet de lleu, segons ell diu? No siguen, puix, vostés aixina y no'l sofoquen ni l'apuren més, no siga que á lo millor se quede ell sense gens de lleu y nosatros sense eixe tipo de dolçayners (MARTÍ GADEA, 1906: 142).
Tant es val qui és el subjecte protagonista de la diatriba precedent -encara que probablement estiga referint-se a Modesto Ricart, el dolçainer de Mislata (vila de l'Horta de València on J. Martí Gadea va ser destinat com a rector molts anys) a principis del segle XX-, l'important és que representa a un tipus de dolçainer que en paraules del mateix autor "son la majoria". Potser exagera, o potser no. És una història que a tots ens sona, i és que hi han aspectes que semblen mantenir-se per molt que passen els anys i les generacions. En qualsevol cas, les dades aportades apunten al fet que no sempre temps passat ha de ser necessàriament temps envejat.
Tira còmica de "El Gat Invisible" a la revista La Canya nº2 (hivern 1996)



BIBLIOGRAFIA
De Orellana, Marcos Antonio. Valencia Antigua y Moderna, València, manuscrit de finals del s.XVIII. Hem fet servir l’edició impresa, València, 1923, vol. II.
Marti Gadea, Joaquim. Tipos, modismes i coses rares i curioses de la tèrra del ge, vol. III, València, 1906.
Boix, Vicente. "El Dulzainero" dintre de Los Valencianos pintados por si mismos, València, 1859.





Comentaris

Unknown ha dit…
Enhorabona! Encara que personalment penso que la "fama" que desde sempre ha tingut el dolçainer es deu a altres fets que seria llarg de comentar per ací. Busca cert elogi del pet, escrit per un capellà de Sant Mateu, on s'equipara l dolçainer amb els gitanos i altra gent de "copet", com ell diu. I parlo del S.XVII.
Pau Llorca ha dit…
El del Francesc Mulet?

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o