Al
llarg de les diverses entrades que han anat conformant aquest blog ha
estat freqüent la referència als escrits que aporten els autors
setcentistes
i especialment vuitcentistes
en relació als nostres instruments. Una idea general sembla
despendre's a partir d'aquestes lectures: la concepció de la
dolçaina i el tabal, i per extensió dels seus intèrprets, com una
mena de símbol il·lustratiu de l'ànima valenciana. El
romanç anònim Rahonament
entre Gori, llaurador de Burjasót, y Polseretes, de Benimamet....
publicat
a València l'any 1796 es referia als
dolçainers com a "Mestres de dolsayna, y els mes antics
graduats", com a mostra de la més elevada consideració que
se'ls professava
tenint
en compte que els equipara als batxillers, llicenciat o doctors que
sortien de les universitats.
Cert
és que la principal referència literària associada a la dolçaina
plasmada en la figura de l'imaginari dolçainer Dimoni del conte
homònim de Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928) -com a fet
excepcional entre els seus coetanis a l'hora de referir-se a
l'intèrpret del nostre instrument- s'allunya dels tòpics ruralistes
i de les concepcions idealitzades, tot i que el novel·lista valencià
insisteix en la notable qualitat tècnica de la qual feia ostentació
el protagonista del seu relat.
Un
breu repàs als poetes de la Renaixença evidencia aquest fet. Teodor
Llorente i Olivares (1836-1911), qualificat de "el patriarca de
les lletres valencianes" projectava als versos de "Lo
Tabalet" la visió del nostre instrument com una plasmació del
bategar col·lectiu de la societat; cinc cèntims del mateix podem
afirmar en relació al poema "La Donsayna Valenciana" de
Victor Iranzo i Simon (1850-1890) on, recorrent a la prosopopeia, la
dolçaina es constitueix com un testimoni del pas dels segles i de la
construcció del nostre País.
No
sols els més destacats poetes es referien en versos de lloança
envers els dolçainers. El xativí i cronista de ciutat de València,
Vicent Boix i Ricarte (1813-1880), ho considerava un element sense el
qual no es pot concebre cap festa valenciana:
En
fin, el dulzainero es para nosotros y para mi el primero, una
necesidad en las fiestas, es una campana para las iglesias, una
campanilla para un oficinista, una capa para un retirado, un cambio
ministerial para un cesante y un editor para este artículo (BOIX,
1859: 33).
Seria
una percepció establerta al llarg de molt temps,
els tardoromàntics insistirien en major o menor mesura en aquest
judici i mantindrien aquesta visió a les
primeres dècades del segle XX. El
periodista Teodor Llorente i Falcó
(1869-1949) -fill del poeta de la Renaixença-
sota el pseudònim de Jordi de Fenollar
s'expressava en els següents termes a les
pàgines del diari Las Provincias
del qual era director:
No
hay que olvidar que el donsainer es un verdadero artista de la música
(Las Provincias
del dia 13 de desembre de 1930).
Gràcies
a aquests i molts altres autors,
i a les referències elogioses que des de
la premsa local
s'han abocat, ens han restat noms
il·lustres com el del talenc Salvador Montoliu "el barbut dels
Mengo", Honorat Gil "Cachapí"
d'Alfarb, el gandienc
Tomàs Marzal "Pocasang", o el llirià Antoni Pastrana...
celebritats afamades que han restat com
tòtems fins als nostres dies. Però
aquesta visió... s'ajustava gaire a una
realitat única i inequívoca? Sempre
va haver-hi una acceptació a ulls clucs i aquesta mena de veneració
per part de la societat? Tots
els dolçainers responien a la tipologia d'un intèrpret
excepcional?... Ni de bon rondal.
Abans,
com ara, mediocres executants perpetraven els seus atemptats musicals
provocant la hilaritat i la crítica directa dels seus coetanis. I
abans, com ara, una part de la societat no va saber comprendre el que
representava l'ofici de dolçainer. Un dels casos més cridaners al
respecte ens ve de la ploma de l'erudit valencià Marc Antoni
d'Orellana (1731-1813) a finals del segle XVIII, quan ens dóna
notícia d'una consulta que li havia estat remesa per part de Fra
Angelo Villalonga:
Y
aqui quiero referir una cosa en que fui consultado por el año 1788,
á 1789. En cierto Convento de Monjas de fuera de Valencia y de una
Villa del Reyno pretendió entrar Religiosa una hija de un
dulzainero; la Prelada escrivió al Maestro Fray Angelo Villalonga
del Carmen, consultando si eso seria demerito para la admisión.
Dicho Padre como intimo amigo mio quiso informarse, consultandolo
conmigo, y le
respondí que de ningún modo podían considerarlo por tacha, ni
exercicio indecoroso, lo primero porque esso no es mas, ni menos, que
ser músico el sugeto, aunque de inferior clase que la musica de
cuerdas
(DE
ORELLANA, 1923: 496-497).
El
document revela els dubtes de la superiora de la comunitat religiosa
envers la idoneïtat d'acceptar com a novícia a la filla d'un
dolçainer. I és que les comunitats religioses sempre varen ser molt
primmirades a l'hora d'admetre nous membres entre els murs dels seus
convents i monestirs, no solament respecte
a la viabilitat del pagament del
dot
que estaven obligats a satisfer
els aspirants,
sinó també a l'origen familiar de les i els candidats.
I
això
ja és simptomàtic, però encara ho és més l'argumentació
favorable d'Orellana: no hi ha impediment en tant en quant
es
tracta d'un músic qualsevol, això si... de menor categoria que els
de corda.
Més
aclaridora és encara la conversa que té lloc a la
comèdia
en dos actes
Amparo,
la clavariesa
d'Eduard Buil Navarro (1898-1973) i Jesus Morante Borràs (1899-1971)
estrenada al Teatro Moderno de València l'any 1929:
Donsainer-.
Músic soc
i a molta honra.
Rabosa-.
¿Tú músic?... Bueno, si es que
se
li pot dir músic
a
un home qu'es donsainer
Donsainer-.
(Posantse
serio i entonant-ho be).
Donsainer
soc. No hi ha festa
en
la montaña o en el pla,
en
la Vega o la floresta
que
yo no duga una orquesta
en
la donsaina en la ma.
Yo
toque en goig les albaes,
yo
presidixc prosesons
y
en mi ploren olvidaes
les
glorioses tradisións.
Ella
es el meu patrimoni;
els
sonits de sus entrañes
van
perforant les hasañes
d'este
fill d'aquell "Dimoni"
que
va crear Blasco Ibáñez.
D'aquell
"Dimoni" qu'anava
al
sementeri a tocar
ahon
sa mare descansaba,
y
la donsaina ploraba
al
vórelo a d'ell plorar.
Soc
el músic verdader
que
les notes sab sentir
en
inefable plaer.
Soc
i seré donsainer
¡hasta
l'hora de morir!
L'apassionada
resposta del nostre dolçainer no oculta la intencionalitat i
la mala bava que
s'amaga darrere la pregunta del seu interlocutor. Llavors
caldria preguntar-se...
d'on prové aquesta poca consideració envers els dolçainers? Per
què un part de la societat ho
considerava de forma pejorativa? La resposta, com hem apuntat línies
més amunt, es troba en
determinats executants
i les seues
nombroses carències interpretatives. El
5 d'abril de 1891, el redactor del diari La
Iberia,
Carlos Amer, publicava un curiós relat
a meitat camí
entre la descripció i el conte
referent a les festes de sant Vicent Ferrer a la ciutat de valència
on lloava les virtuts de l'altar del Tros-Alt,
entre elles la seua ubicació, el caràcter rumbós
dels seus clavaris o el seu encert a l'hora d'escollir els
predicadors o els dolçainers adequats:
¿Acaso
saben todos los donsainers
arrancarle al instrumento sonidos dulces, que lleguen al alma, y
pongan en movimiento á los muchachos?
Los
hay -como decía con justa razón doña Mónica- que no parece sino
que hacen llorar a la donsaina,
como hay también tabalers,
que le dan al tabalet
como si fuera un enemigo a quien tratan de castigar (La
Iberia
del dia 5 d'abril de 1891, pàg. 1).
No
solament el dèficit d'una tècnica acurada era objecte de crítica,
també la carència d'un repertori adient va estar al punt de mira
dels comentaristes de l'època. Sens
dubte,
la denúncia més clara i contundent vindria de la mà de Joaquim
Martí Gadea (1837-1920). Al mossèn de Balones, que en alguns dels
seus escrits es desfà en elogis cap als dolçainers de Tales, el
dolçainer Cafís de Benissa,
o Pastrana de Lliria, no li va tremolar gaire el pols a l'hora de
llençar la més furibunda crítica envers determinats intèrprets,
i en un article titulat "Un tipo de dolçayners" -d'entre
les línies del qual hem tret les paraules que encapçalen el nostre
escrit- arremet
contra aquells
dolçainers que s'atreveixen a fer sonar l'instrument sense tindre la
qualitat necessària per a fer-ho:
Així
com els afamats de Tales descòllen y sobreíxen hui'n día entre
tots els del nòstre antich reyne, en saber tocar la dolçayna, a la
qu'ells casi la fan parlar quant vòlen,
així també atres, al contrari, descòllen en no saber tocar més
que la rutina de sempre, podentse dir que son la majoría; pero entre
éstos, que sòls tòquen lo que saben, ni hia ú en M..., el qual,
sobre ser músich de afició, y haver tocát siguent soldat en la
música del seu regiment y dempuix en diferents bandes particulars,
al voler entrar en lo grèmi dels dolçayners y donarse á tocar la
girimita,
com diu el pòble á la dolçayna, segurament no li ha pogút encara
pendre bé la embocadura á eixe instrument, y lo cèrt es que, si
mal el tocava al son principi, mal seguix tocantlo dempuix de lo
manco quince anys qu'el tòca. Es puix el tal dolçayner un verdader
tipo de dolçayners desmanotats, y en pròva d'aixó, dasta el pòble
diu que no sab tocar atra tonadeta més que la de la seguidilla
siguient:
Si
tením dinés,
comprarém
torrat,
y
si no'n tením,
tocarém
raspat.
Pero
el pòbre hòme ¿quína
culpa te
de qu'el Nostre Senyor no li haja donát mes talent y gracia pera
tocar eixa flauta moruna? No's pròu que cada pitá
que tòca en ella li costa tirar un tròcet de lleu, segons ell diu?
No siguen, puix, vostés aixina y no'l sofoquen ni l'apuren més, no
siga que á lo millor se quede ell sense gens de lleu y nosatros
sense eixe tipo de dolçayners (MARTÍ GADEA, 1906: 142).
Tant
es val qui és el subjecte protagonista de la diatriba precedent
-encara
que probablement estiga referint-se a Modesto Ricart, el dolçainer
de Mislata (vila de l'Horta de València on J.
Martí Gadea va
ser destinat com a rector molts anys) a principis del segle XX-,
l'important és que representa a un tipus de dolçainer que en
paraules del mateix
autor "son la majoria".
Potser exagera, o potser no. És
una història que a tots ens sona, i és que hi han aspectes que
semblen mantenir-se per molt que passen els anys i les generacions.
En
qualsevol cas, les dades aportades apunten al
fet
que
no sempre temps passat ha de ser necessàriament temps envejat.
 |
| Tira còmica de "El Gat Invisible" a la revista La Canya nº2 (hivern 1996) |
BIBLIOGRAFIA
De
Orellana, Marcos Antonio. Valencia
Antigua y Moderna, València, manuscrit
de finals del s.XVIII. Hem fet servir l’edició impresa, València,
1923, vol. II.
Marti
Gadea, Joaquim.
Tipos,
modismes i coses rares i curioses de la tèrra del ge,
vol. III, València, 1906.
Boix,
Vicente. "El Dulzainero" dintre de Los
Valencianos pintados por si mismos,
València, 1859.
Comentaris