Passa al contingut principal

CAVALCADA


El concepte de "cavalcada" pot fer referència, en l'àmbit de la dolçaina i el tabal, a tres aspectes diferents. Per un costat, com ho defineix el Diccionari català-valencià-balear d'Alcover en la seua tercera accepció es tractaria d'una "Correguda o desfilada de gent a cavall". Tot i que originàriament el concepte "cavalcada" estava adscrit a la terminologia militar i feia referència a una expedició armada de saqueig.
Actualment i per extensió, a l'àmbit festiu, ha acabat per considerar-se com a tal a qualsevol tipus de desfilada, independentment de la participació de bestiar èquid o no, emprat freqüentment com a sinònim de "cercavila" o "passacarrer". I encarà més, als darrers temps és un acte que tendeix sovint a aparèixer associat a l'ús de disfresses o una indumentària determinada per part dels participants.
Així mateix serveix per a nomenar un determinat ritme propi de tabal, entenent com a "ritme propi" aquell "que el tabaleter fa sonar de manera solista sense necessitat que la dolçaina hi intervinga" (Blay/Borràs/Richart, 2009: 91) o com se sol explicar en la parla tabaletera "ritme entre tocates". La funcionalitat d'aquesta cèl·lula rítmica que es repeteix en forma d'obstinat és, precisament, l'acompanyament d'aquest tipus de marxes. Sovint apareix referenciat com a propi de la ciutat de València i segons alguns posicionaments es tracta del ritme més antic:
Tradicionalmente este es el ritmo que se toca cuando se desfila en una cabalgata o pasacalle. hoy en día, hay percusionistas que utilizan otros ritmos para desfilar, pero este que vamos a estudiar es el ritmo más antiguo que se conoce para este tipo de desfiles (Blasco Calvo, 2000: 73).
Existeixen enregistraments sonors almenys des dels anys 50 de la mà de Joan Blasco on es fa servir aquest ritme, el qual va gaudir d'una enorme popularitat amb la proliferació del fenomen de les colles a finals dels anys 70 i principis del 80 del segle XX. Encara avui en dia és un ritme usat per diversos executants, especialment -tot i que no en exclusiva- a la zona de la ciutat de València i la seua ària d'influència més immediata, on la petjada i l'empremta dels plantejaments de Blasco és encara notòria fins i tot per part d'algunes formacions o intèrprets sense cap contacte directe amb el Mestre.
A conseqüència de la seua denominació tendeix a associar-se la seua interpretació exclusivament a les cavalcades, però en realitat anava destinat a tots aquells actes assimilables al "passacarrer": replegades de festers, cercaviles, ofrenes... Amb tot i això, es fa molt difícil confirmar taxativament la suposada antiguitat del ritme en relació a altres destinats a idèntica funcionalitat en actes de la mateixa tipologia com puguen ser els actualment coneguts talment com a "Bocairent", "Castelló", "Callosa", etc. La principal diferència, que salta a primer cop d'ull, és que es tracta d'una estructura de compàs ternari amb subdivisió binària, front a la resta que són de compàs binari. Amb una velocitat aproximada d'execució de negra = 90 les possibilitats d'interpretació més habituals són les següents, tot i que es poden escoltar altres variants més o menys aproximades:

A tall d'anècdota, podríem comentar que aquest ritme s'escolta en una de les primeres escenes del clàssic de cinema de terror espanyol ¿Quien puede matar a un niño? (1976) del director Narciso Chicho Ibáñez Serrador, quan els seus protagonistes, els turistes britànics Tom i Evelyn, arriben a la fictícia població costanera de Benavís:

En tercer lloc, el concepte "cavalcada" fa referència a una tocada concreta -molt freqüentment citada amb el castellanisme "cabalgata"- de dolçaina que s'interpreta sobre aquest mateix ritme abans comentat i té idèntica funcionalitat.
Font: www.estudiantladolçaina.com
Existeixen diverses versions de la melodia que tot i associar-se habitualment a la ciutat de València no és ni molt menys exclusiva. De fet, la transcripció més antiga potser siga la que sota el títol de "La Enramada" recull al poble de Sogorb (l'Alt Palància), publicada l'any 1922 al II volum del Cancionero Popular Español Felip Pedrell (1841-1922):

El mateix musicòleg tortosí definia així el marc d'interpretació de la versió referida:
La enramada, fiesta callejera en la que se adornan con ramos, cañas y toda clases de ramas de árboles las casas de los vecinos, es instrumetal como en el número 180 (Pedrell, 1922: 21-22).
Una versió de "La Enramada" pot consultar-se al volum XI de la Fonoteca de Materiañs de la Generalitat Valenciana (Alto Palancia I, Cara B, pista 14) interpretada per Miguel Ferreres a la dolçaina i Manuel Arnau a la caixa. A la mateixa comarca, a la vila d'Altura, es documenta una variant de la mateixa melodia sota el nom de "Las Grupas", en referència a la imatge tòpica vinculada al món rural valencià que ens mostra una parella d'home i dona abillats amb vestimentes "tradicionals" sobre una cavalcadura profusament ornamentada per a l'ocasió. A les festes de la citada població, amb motiu de les seues festes patronals a Sant Miquel, se celebrava una desfilada d'aquestes gropes en la qual els dolçainers feien servir una versió d'aquesta tonada.
Festa de Las Grupas a Altura (Alt Palància)
Font: www.villadealtura.com

També la Fonoteca de materials recull una interpretacióde "Las grupas" per Miguel Ferreres i Manuel Gil (Alto Palancia I, Cara B, pista 16), i és coneix una versió cantada de la mateixa lletra que apareix enregistrada al volum XIII (Alto Palancia III, Cara B, pista 25):
El perro tonto de Juana
llevadora le cayó,
y por ser tan perro tonto
a "las Grupas" no salió.

Palomita Blaca de Mayo,
dime la verdad, soledad;
yo te la diré, prenda mía,
yo te la diré, ven acá.

Aunque te vayas a Roma,
o a la ciudad de Madrid,
escucha blanca paloma
que te lo voy a decir.

Está lloviendo, lloviendo;
te mojarás, mojarás,
los zapatitos zapatos,
de colorín, colorán.
A les comarques centrals, una versió d'aquesta mateixa melodia serveix com acompanyament al "Ball dels Cabolos de Bocairent". La tradició de "els Cabolos" no és gaire antiga a aquesta població de la Vall d'Albaida, les primeres mostres de cabuts es remunten a la dècada dels 40 i no queda establerta definitivament fins a l'adquisició als anys 50 d'un grup de capgrossos de la casa El Ingenio de Barcelona. En 1952 ja hi ha constància de la melodia que el dolçainer de la vila, Pere Castelló Castelló (1889 - 1987), va transmetre a Ricardo Olmos per als Cuadernos de Musica Folklórica Valenciana:
Però, com ja hem comentat, la seua principal funció era la de l'acompanyament de cercaviles. Alguns comentaris apunten al fet que era una peça recorrent quan, diversos dolçainers que generalment tocaven en solitari coincidien per a fer una actuació, ja que la seua popularitat implicava que formara part del repertori de tots ells.
El que és innegable és que des de finals dels anys 70 i principis dels 80 del segle XX, a l'inici del fenomen massiu que varen suposar les colles, va constituir-se com una peça imprescindible en les actuacions d'aquests conjunts. En aquelles dates el nombre de peces que integraven el repertori era força limitat i la tonada "Cavalcada" oferia nombrosos avantatges per aquelles primeres formacions: el primer que destaca és l'estructuració de l'obra, basada en una successió indeterminada de tornada (la melodia principal) i estances que anaven alternant-se sense tenir un nombre concret ni preestablert, la qual cosa afavoria una flexibilitat pel que respecta a la seua durada. Al mateix temps, l'estructuració permet l'alternança entre tuttis (tornada) i solos (estances) derivant la funció de solistes en els intèrprets més qualificats o més experimentats. A més, l'extensió d'una octava sense sobrepassar el registre greu de la dolçaina amb al fet de que puguem considerar-la una mena de progressió melòdica per segona major descendent facilitaven la seua interpretació.
L'obra com a tal ja apareix transcrita com a tal a l'opuscle de 1980 del picassentí de naixement i algemesinenc d'adopció Diego Ramón Lluch Recull de cançons i tocates del nostre País per l'ensenyament de la dolçaina. 1er nivell. Aquest compendi de melodies és elaborat en el marc que suposava l'Escola provincial de Dolçaina d'Algemesí i respon al sistema Kodàly, d'ací l'ús de lletres per acompanyar la reproducció rítmica de la peça en lloc de la figuració habitual. Amb compàs de 3/4 i començament tètic pareix solament reproduïda la melodia de la tornada:

Aquell mateix any es publica una versió transmesa per Maria Teresa Oller al Cancionero Musical de la Provincia de Valencia de Salvador Seguí. Transcrita igualment en un compàs de 3/4 presenta un inici acèfal i inclou el ritme de tabal, lleugerament diferent dels que hem tractat amb anterioritat. Reprodueix la tornada, però també una estança inserida en la part central de l'obra entre les dues execucions del tema principal, tot i que no apareix referenciat en cap moment com a tal.

Posteriorment, l'any 1981, apareix la transcripció de Joan Blasco al seu Método de dulzaina. Està assignada al repertori corresponent al curs primer, entre les primeres obres a estudiar, situació que possiblement respon més al fet de voler treballar l'obra des de ben aviat per ser una tonada fortament implantada en les actuacions que no pas a la dificultat tècnica real que comporta la peça. Està escrita igualment en 3/4 i començament tètic, però presenta una modificació "estranya" pel que fa a les mesures del primer temps de cadascuna de les dues frases de la melodia, ja que en lloc de quatre semicorxeres apareix una corxera i un treset de semicorxeres. I diguem "estranya" perquè el mateix Blasco no la tocava així:

A més apareixen dos temes més que ell denomina "Introducció" i "Otra introducción" que sí que eren habituals en el seu repertori. Existeixen diverses gravacions de Joan Blasco interpretant aquesta peça on, precisament s'inclouen aquestes dues estances. Ho podem comprovar a la Antologia de la dolçaina i el tabal de la Fonoteca de Materials, en una gravació de Manel Palau realitzada als anys 50 (València, 2012, Volum XXXI, pista 15). També en la col·lecció particular de Fermín Pardo tenim un enregistrament de l'any 1986 (cinta 48, cara B).
La qüestió de les estances, que en una interpretació grupal de la peça es correspondrien amb els solos, mereix un comentari apart. Existeix un nombre indeterminat de temes que s'admeten com "heretats de la tradició", amb totes les reserves que suposa tal asseveració. Alguns d'ells han estat transcrits a diferents mètodes o reculls, però era freqüent la improvisació per part dels solistes, fet que s'entenia com una mostra de perícia o de capacitat tècnica. Del mateix mode, no era estranya l'adaptació de melodies provinents d'altres gèneres com puguen ser fragments de determinades passades de danses o de jotes. En aquest sentit, destaca l'execució -i en Joan Blasco era un recurs força habitual- d'una versió de la jota de la sarsuela La Dolores de Tomàs Bretón com un solo més amb la singularitat de que el tabal interrompia el seu ritme i solament acompanya amb quatre plaus negres els finals de frases. Fent coincidir amb aquests cops la resta dels dolçainers tocaven els arpegis de SolM i ReM quan fora escaient:

A més, cal destacar l'existència d'un breu motiu melòdic que indicava la finalització de l'acte o, almenys, l'aturada momentània del ritme:

Pot ser a causa de la seua gran popularitat, l'any 1982 apareixeria una versió de la "cavalcada" enregistrada per Al Tall com a part de la "Jota del Castellut", al seu disc conjunt amb la mallorquina Maria del Mar Bonet Cançons de la nostra Mediterrània i posteriorment al seu disc de 2001 25 anys en directe.
Posteriorment apareixen més versions de l'obra. En 1989, León Torres publica el seu opuscle manuscrit on recull part del repertori que feien servir els dolçainers de la nissaga de "Los Leones" d'Almedíxer i inclou una variant de la melodia sota el nom de "Gran Pasacalle". La principal característica diferenciadora és que està transcrita amb compàs de 2/4 i afegeix set estances més.
El mateix any apareix la versió reproduïda al Mètode de dolçaina de Xavier Ahuir, del mateix mode que la majoria de les versions amb compàs de 3/4 i començament tètic, i presenta la principal novetat que s'inclouen una segona i una tercera veu. La segona veu és en realitat la mateixa melodia a terceres, la qual cosa era un recurs freqüent que ja es feia servir abans d'aquesta publicació com es pot comprovar si s'escolta la versió enregistrada pel Grup de Tabaleters i Dolçainers "El Puig" al seu treball Tocates Valencianes (Dial Discos, 1982, cara A). A més afegeix quatre estances, algunes d'elles coincidents amb altres publicades anteriorment.

Més tard apareixeria la versió publicada a Estudiant la dolçaina. Métode i tècnica de Xavier Richart. Solament la veu principal, amb començament anacrúsic iniciant-se la melodia en el tercer temps del compàs.

Del mateix autor tenim altres versions posteriors, revisades i ampliades pel que fa a veus i solos, com l'apareguda a Estudiant la dolçaina. Mètode elemental 03 o a la web www.estudiantladolçaina.com. També cal destacar la seua obra "Sant Blay Glorios emportat la tos", una peça de concert basada en la melodia de "Cavalcada" però adaptada a compàs de 7/8 que formava part del repertori de La Inestable i que està publicada a Estudiant la Dolçaina. Obres per a colla 2.

BIBLIOGRAFIA
AHUIR CARDELLS, Xavier. Métode de Dolçaina, València, 1989.
BLASCO CALVO, Francisco. Método de tabalet, València, 2000.
BLASCO RIBERA, Joan. Método de Dulzaina, València, 1981.
BLAY MANZANERA, Alejandro et alli. Estudiant el tabalet, València, 2009.
OLMOS, Ricardo. "Canciones y danzas de Bocairente" dintre de Cuadernos de música folklórica valenciana, València, 1952.
PEDRELL, Felip. Cancionero Popular Español, vol. II, Valls, 1922.
RAMON LLUCH, Diego. Recull de cançons i tocates del nostre País per l'ensenyament de la dolçaina. 1er nivell, Algemesí, 1980.
REIG BRAVO, Jordi. La música tradicional valenciana. Una aproximació etnomusicològica, València, 2011.
RICHART PERIS, Xavier. Estudiant la Dolçaina. Métode i tènica, València, 1992.
RICHART PERIS, Xavier et alli. Estudiant la Dolçaina. Mètode Elemental 03. València, 2015.
SEGUÍ, Salvador. Cancionero Musical de la Provincia de Valencia, València, 1980.
TORRES, Leon. Escuela de dulzaineros "Los Leones" de Almedíjar, Almedíxer, 1989.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d