Aquesta
setmana es compleixen dos anys d'ençà que vaig començar l'aventura
aquesta de fer un blog. Crec que és temps suficient per a fer una
mirada enrere i comentar alguns aspectes que he observat o que m'han
succeït i què em semblen especialment interessants.
Vaig
engegar aquesta peripècia poc temps després de començar les
classes de dolçaina al conservatori José Iturbi de València i no
podria assegurar amb certesa quines varen ser en aquell moment les
motivacions que m'empentaren a fer-ho. Feia temps, podríem dir que
des de l'any 2002 que vaig acabar de cursar la carrera, que anava
resseguint un projecte que tractara de forma global la Història de
la dolçaina i el tabal. Vaig intentar-ho diverses vegades, fins i
tot conserve un esborrany de més de 100 pàgines, però els
resultats mai varen ser satisfactoris.
Els
començaments varen ser complicats. Creia, ingènuament, que
l'aparició d'un blog on es tractaren aspectes històrics i socials
dels nostres instruments despertarien un gran interès entre els
professionals, amateurs, mestres, alumnes, i afeccionats de tota
mena. Però em vaig topar amb la realitat que deixaven entreveure les
dades de les primeres entrades, i aquesta era devastadora. És cert
que la primera entrada de la sèrie "Dolçaina vs Música Culta"
va suscitar cert d'interès, comparticions a les xarxes socials,
comentaris d'ànim i paraules d'alè donant suport a la iniciativa,
però a mesura que passaren els dies l'efervescència inicial va anar
minvant i la resta d'entrades corresponents a l'article amb prou
feines aconseguien assolir el centenar de visites.
Estava
decidit a deixar-ho córrer, fins i tot em vaig marcar un termini per
a publicar les entrades que tenia a mig embastar, publicar un escrit
per acomiadar-me i xapar el "xiringuito". La paciència mai
no ha estat una de les meues virtuts. Però vaig reconsiderar la meua
postura arran d'una conversa que vaig mantenir amb Xavier Richart:
Però
tu a quin país t'has pensat que vius? -em va etzibar de primeres- La
teua feina és necessària, fes-la amb rigor i, sobretot, tingués un
discurs coherent... I d'ací a deu anys igual tens sort i comencen a
fer-te cas.
Tenia
raó. En unes setmanes la cosa va començar a millorar i cap a
principis de juny vaig publicar el que seria el primer hit del
blog. Coincidint amb la celebració de la festa de Corpus de l'any
2015 vaig penjar un article dividit en tres entades sota el títol de
"La Moma" que, en la meua opinió, és un dels més
complets del blog. Especial ressò va tenir la seua primera part on
tractava d'una tacada diversos aspectes referits a la citada dansa en
l'actualitat: la indumentària i la seua simbologia, el paper dels
diversos actors, les diferents passades del ball i el seu significat,
la melodia de la dolçaina, el ritme del tabal... I això va fer que
despertara l'interès d'un gran ventall de públic. No debades encara
figura al cim del top ten d'entrades més visitades. Les
altres dues entrades que componen l'article també varen tindre un
èxit notable però ni de bon rondal s'apropen el que va suposar
aquell escrit inicial.
El
següent gran èxit del blog va ser l'article dedicat a la coneguda
cançó "Ramonet... Si vas a l'hort" i la seua versió per
a dolçaina. En poques hores va superar tots els rècords i encara n'ostenta alguns, com el de ser l'entrada amb major nombre
comparticions al facebook. Vaig publicar-lo a principis del 2016
esperonat per les brutals crítiques que s'estaven abocant en la
premsa i les xarxes socials arran de la celebració de la Cavalcada
de la Infantesa que va tenir lloc a la ciutat de València pocs dies
abans. A més dels delirants insults que es proferiren contra
l'organització, els assistents, els participants i contra
l'ajuntament de la ciutat, no tardaren en fer acte de presència els
profetes apocalíptics augurant la fi propera de la cultura
valenciana amb el seu habitual mantra de "se quieren cargar las
tradiciones". L'objectiu era mostrar com s'assumeixen i
s'evoquen amb rotunditat determinats conceptes com "tradició",
"autenticitat" o "antiguitat", i com són
aplicats alegrement sense parar-se a pensar en la veracitat de les
argumentacions que s'esgrimeixen. Molts se sorprengueren en
assabentar-se que una peça tan suposadament genuina i tan arrelada
com "el Ramonet" ni és valencià ni molt menys antic,
però sospite que pocs d'aqueixos s'han plantejat reconsiderar -ni
que fóra per una qüestió d'integritat intel·lectual- els seus
postulats. Com digué J. L. Martin Vigil "sempre serà major el
nombre de bàrbars que el de grecs...".
I
és que molts d'aquests que s'autoproclamen defensors de vés a saber
què, han fet cas omís al blog. En són lectors, em consta, però ni
comenten, ni difonen les entrades, ni són tan sols per fer "clic"
al m'agrada en les xarxes socials. No tenen cap inconvenient en
escampar teories delirants relacionades amb la llengua i la cultura
dels valencians, però quan els demostres que des del segle XVIII la
dolçaina i el tabal apareixen testimoniats com "la música del
país" o comentes l'ús del terme "dolçaina" a tot
l'àmbit lingüístic català des del segle XIV, la cosa ja comença
a provocar-los reaccions cutànies. Al final de la partida, la trista
realitat és que a ells la cultura els importa un ral. Parafrasejant
a Joan fuster, ens la volen acorralar al reducte folklòric. Si
alguna vegada tenen un mínim interès en la dolçaina i el tabal és
per a parar la mà i cobrar, o lluir palmito en les festes dels seus
pobles.
Encara
més curiós és el que ha ocorregut a l'altra vora del sequiol. Hi
ha gent que s'ompli el pap reclamant que les institucions han de fer
açò o allò, que s'ha de promoure la cultura, que s'ha de
patrocinar no sé què... Però quan algú, per iniciativa pròpia i
amb el que suposa de despesa diners i la inversió d'hores, pretén
tirar endavant aquest projecte es topa amb el més absolut dels
silencis i amb la censura encoberta. Hi ha pàgines d'aquestes que
suposadament s'encarreguen de la difusió del tabal i la dolçaina
que han tardat gairebé dos anys en fer-se ressò de l'existència
del blog, també hem consta que ha estat el suport documental per a
la realització de xarrades fins i tot fent servir imatges extretes
directament però que els ponents no han tingut la deferència de
citar-lo com a font... Vosaltres s'ho fareu.
Però
cal ser justos. Amb el pas del temps molts han donat suport al blog i
l'han difós als seus perfils de les xarxes socials o l'han recomanat
als seus alumnes. També cal agrair els comentaris i aportacions que
ja siga per escrit o de forma oral han anat sumant-se als continguts
del blog, i que han ajudat a enriquir-lo. Parlem d'intèrprets
referents a les seues comarques o al conjunt del País, però també
gent sense tant renom que ha entès la importància de difondre les
informacions que ací s'aboquen més que siga per tal d'iniciar un
debat.
En
qualsevol cas, un dels objectius que han anat conformant-se a mesura
que he redactat les entrades del blog ha estat aquest: posar en
qüestió algunes de les sentencies que han estat habitualment
acceptades, ja fora per manca d'informació o simplement per
vanaglòria de la ignorància. Si ho he aconseguit o no, és una cosa
que ho deixe al vostre judici.
Amb
el pas de les entrades he anat canviant també el mode d'enfocar els
articles. En un principi vaig agafar-m'ho com un exercici de reflexió
personal basant-me en les meues vivències, primer com a tabaleter
-d'ací el nom del blog- i després com a dolçainer, tot
contrastant-ho en les dades que trobava ací i allà. Però a poc a
poc he intentat donar-li una forma més completa i oferir una visió
més extensa afegint, sempre que s'ha pogut, una introducció que
reflectira la realitat històrica del moment al qual es refereix
l'article per tal de mostrar una perspectiva més amplia i ajudar a
comprendre els fets analitzats.
Els
articles de caràcter personal, però, persisteixen. En destacaré
dos: el de "Aforismes paterns"
(publicat
a setembre de 2015) i
el de "Llorca, el dolçainer"
(publicat entre novembre i desembre de 2015).
Pot ser dos dels que més orgullós estic
de tota la meua producció "blogistica".
El primer va suposar un gran èxit al seu moment. Era una entrada
lleugera on reflectia en forma de "frases lapidàries"
aquelles reflexions que al llarg dels anys vaig anar recollint del
meu pare en
relació
a la dolçaina i a l'ofici de dolçainer. A
alguns els va semblar curiós, a altres divertit, però el més
important és que molts es varen identificar amb la majoria de les
afirmacions que allí es feien. El
segon, dividit en cinc entrades, no va tenir tant d'èxit, però
tampoc era aquell l'objectiu. En realitat, com dic al començament de
l'article
"m'he
decidit a treure-ho a la llum, no amb la intenció d’il·lustrar a
ningú sinó amb l’objectiu d’informar-me a mi mateix".
Em va venir molt bé en
l'àmbit
personal enfrontar-me amb els paranys de la memòria i posar en ordre
algunes idees. També, a nivell del públic general, crec que ajuda a
reflectir les motivacions i vivències de molts dolçainers que
començaren a tocar a finals de la dècada dels 70 i principis dels
80 del segle XX.
Per
la meua part sols queda acomiadar aquesta entrada donant-vos les
gràcies als que haveu ajudat a fer créixer aquest projecte. Jo per
la meua part seguiré treballant en la mesura que puga dedicar-li
temps i recursos. Està la feina, els estudis, la família i els
projectes paral·lels que cal atendre i que ja estic postergant
massa... Però també em queden molts temes per tractar des
d'aquestes pàgines. Seguirem....
Comentaris
Per la meua part, t'anime a seguir aportant-nos el teu fantàstic treball i perquè no, a curt termini fer una publicació la que seria d'obligada lectura per a tots els estudiants i amants del mon de la dolçaina.
Mostrar-te la meua admiració i dir-te que sempre ens quedarà camí per anant fent...
Endavant!
Forta abraçada.
Hipòlit.