Diverses
les
vegades
al llarg de les seues Rondalles
els protagonistes es topen amb aquest esdeveniment
de les danses.
Com Joan-Antoni,
"un home que vivia a Castalla i tenia la dona feta un torpall".
Estupefacte
davant
la ximpleria de la seua esposa va emprendre la seua particular croada
pels pobles de la contornada per
esbrinar si allò era cas extraordinari o, al
contrari, hi havia altra gent tan badoca com la seua muller. Va
travessar la seua comarca i posà rumb cap a la Marina on va tenir
lloc un dels molts episodis d'aquesta singladura:
I
estant així distret, camina i vinga de caminar, una remor llunyana
va arribar a les seues oïdes:
De
Busot sóc, de Busot!
De
Busot sóc, de Busot!
semblava
dir la remor.
-Redimoni!
–saltà ell- Si no m’enganye, que no m’enganye, que no puc
enganyar-me perquè ho he sentit massa vegades, això, zog zog!,
acompassat, és la remor del tabalet.
Seguí
escoltant. "De Busot sóc, de Busot", continuava sentint-se
i amb un bon compàs. I cada volta es percebia més i més clar. Sens
dubte s'acostava a algun poblet que hi devia haver darrere la llometa
que tenia al davant.
I
en això, el cavall doblà la serreta i aparegué un pobliu alegre,
on es sentia un gran aldarull i el so clavat de la dolçaina
alternant amb el del tabalet. Joan-Antoni notà que se li eixamplava
el cor. Eren les danses! Com a Castalla, igualet!
Aquest
tipus de lletres que imitatives del so del tabal marcant el ritme de
les danses també són força freqüents dintre de la música
tradicional valenciana, i els exemples són nombrosos:
Tabalets
són, tabalets
Tabalets
són, tabalets
(lletra
de les danses a Xàbia i al Verger)
Parram-pam dolçaina
Parram-pam
tabalet
Parram-pam
xica guapa
Parram-pam
monyo fet
(lletra
de les danses a Dénia)
Parram-pam
xocolate
Parram-pam
més de quatre
(lletra
de les danses a Simat de la Valldigna)
Balleu
bé, so guilopes
Balleu
bé, so guilopes
(lletra
de les danses de Simat de la Valldigna)
A
l'arribada al poble escolta de nou una melodia de dolçaina i
ràpidament la identifica amb la melodia dels "Nanos i Gegants"
força difosa -amb les lògiques variants locals- a diferents indrets
del País Valencià:
Nanos
i gegants,
xicotets
i grans,
quan
serem fadrins
tots
serem iguals.
Anirem
allí,
al
carrer Major,
a
donar quefer
al
senyor retor.
Com
s'ha comentat, és una melodia molt estesa
i la seua estructura rítmica encara més. La tenim documentada
des de les comarques del sud fins al Maestrat i els Ports on trobem
nombrosos exemples, tot i que la
mostra
més clara
potser
la tiguem
a la dansa
del Pastor
de Traiguera.
 |
| Dansa del Pastor de Traiguera Font: Puerto Mezquita, 1956: 88. |
A
priori fa la sensació que Valor ha mesclat diversos elements que no
van lligats com són les danses i els balls de nanos. Però a Altea
-a la comarca on es localitzen parcialment les aventures de
Joan-Antoni- tenim l'exemple d'una versió de la mateixa melodia
vinculada precisament a les danses i que enllaça amb el relat:
Ai
quirin quirin,
ai
caram caram
quants
homens patixen
per
les danses fam.
Moltes
balladores
fent-se
els caragols,
ni
pensen en bledes
arròs
i fesols.
 |
| Font: Martínez, 1947: XVI |
És
el que Francesc Martínez titula com a Cant
de la Dança.
On, en clau humorística, explica com les dones deixen de costat les
"obligacions" amb els seus marits per anar a ballar les
danses. Precisament, Joan-Antoni
troba a la porta d'una casa un home lamentant-se de què la seua
esposa s'havia dedicat a mudar-se
amb un "cos de podadora" i "manegues de destral"
i havia marxat a ballar, encomanant-li a ell enllestir la pastera que
tocava aquell dia.
L'home,
poc destre en determinades tasques domèstiques intenta feina
que se li havia confiat.
Però
la
pastera
queda aigualida, amb la qual cosa es dirigeixen tots dos per
demanar-li consell a la balladora i poder solucionar el problema. Pel
que fa a aquesta
part concreta
de la rondalla, sembla
que Enric Valor va
inspirar-se
en un conte popular d'Aielo de Malferit pràcticament idèntic què,
de fet, inspira una cançó de danses que recull tots els elements
i de la qual també insereix una versió:
Cos
de podadora,
manegues
d'astral:
aixó
que tu saps,
l'aigua
li ha fet mal.
Posa-li
farina i té s'endurirà
larà
lalaralala.
Però
el
tema de la dona que abandona els quefers diaris per anar a ballar les
danses és un aspecte recurrent dintre de la tradició valenciana. El
Conte
de les Danses
de Guadassuar incideix en aquesta qüestió:
...Conten
que era un matrimoni molt desavingut per l'afició desmesurada de
la
dona a ballar les danses. Quan arribava el mes d'agost, la dona
s'oblidava dels quefers de la casa i tan sols es dedicava a
fer els vestits que lluiria la setmana de danses.
Quan
l'home tornava del camp, la dona ni tan sols s'havia recordat de
posar el dinar al foc, és per això que l'home no volia de cap de
les maneres que la seua muller ixira a ballar (Les
danses de Guadassuar,
Fonoteca de Materials, vol. XXVII, pista 9).
També
l'autor de Castalla ens
descriu breument el ritual de les danses que tenen lloc a la plaça
d'aquell poble:
...aquesta
es desenrotllava amb tota la seua gràcia i esplendor: els reis i les
reines, els caps de dansa, els acompanyants, tots disfressats amb
carassetes i vestits i abillaments de vives coloraines, trenaven com
un ritu màgic els seus passos, contrapassos, passades, encreuaments
i revoltes.
Cada
dos minuts, voltant, voltant, passava per davant d'ells una màsquera
amb cos de podadora i les mànegues de destral. Feia una figureta tan
atractívola i lleugera, tan delicada i graciosa en els moviments
acompassats i meravellosos de la dansa, que, tant Joan-Antoni com el
marit, posaven una boca de badocs que no sabien ni què els passava.
Gran
afeccionat a les danses també va resultar Peret
un eixerit veí de Castalla,
protagonista de la rondalla homònima,
que
tenia el
costum d'ensarronar al seu cunyat Jeroni,
el qual "s'entusiasmava i s'extasiava quan li sentia taral·lejar
les delicades i gracioses tonades de la danseta de Tibi", per
tal de treure-li els diners guanyant travesses que tenia manegades de
bestreta.
Fins
que la relació entre tots dos va enterbolir-se fins a extrems
dramàtics...
Ja
era prop del pas de la Penya Roja, quan va encertar a escoltar unes
alegres cançonades que ressonaven pels racons que hi ha més amunt
de la senda.
-Això
és la veu de Peret! és la veu de Peret; però no pot ser, per que
amb les mans meues l'he tirat i l'he negat entremig les ones del mar!
Lirorirorí,
larà,
li la, liiiirarà...
-I
està cantant la que més li agrada, la danseta de Tibi! -prosseguí
tot astorat i esborronat Jeroni-. Peret, Peret! -va cridar després
amb tot el lleu.
 |
| Danseta de Tibi Font: Ferrando, 2011: 114 |
No
és, el tractament que Enric Valor fa de la música i les danses
tradicionals valencianes, pot ser un dels aspectes més rellevants
dintre de la seua obra. Però no parla per parlar, no s'inventa el
que descriu ni es dedica a recórrer a tòpics o a artificis
jocfloralescos. Recull una imatge, una melodia, un ritual... i ens ho
conta amb la mestria de les seues paraules. Fa un retrat fabulós i
real alhora, mostrant-nos aspectes verídics de la nostra cultura
pròpia a partir de personatges que pertanyen a l'imaginari. Aquesta,
entre moltes altres qüestions, és la grandesa de la magnifica obra
que suposen les Rondalles Valencianes.
BIBLIOGRAFIA
FERRANDO
MORALES, Àngel Lluís. "La música en les Rondalles Valencianes
d'Enric Valor" dintre de Revista Ítaca, nº2, Alacant,
2011.
JUAN
LLOVET, Elvira. Musica y tradición en Ayelo de Malferit,
València, 2003.
MARTÍNEZ
I MARTÍNEZ, Francesc. Coses de la meua terra III, València,
1947.
PUERTO
MEZQUITA, Gonzalo. Danzas procesionales de Morella y el
Maestrazgo, Castelló, 1956.
VALOR
VIVES, Enric. "Joan-Antoni i els torpall" dintre de
Rondalles Valencianes, vol. 6, Picanya, 1996
VALOR
VIVES, Enric. "Peret" dintre de Rondalles Valencianes,
vol. 7, Picanya, 1995.
Comentaris