Passa al contingut principal

ANEM DE RONDALLES (i 2)


Diverses les vegades al llarg de les seues Rondalles els protagonistes es topen amb aquest esdeveniment de les danses. Com Joan-Antoni, "un home que vivia a Castalla i tenia la dona feta un torpall". Estupefacte davant la ximpleria de la seua esposa va emprendre la seua particular croada pels pobles de la contornada per esbrinar si allò era cas extraordinari o, al contrari, hi havia altra gent tan badoca com la seua muller. Va travessar la seua comarca i posà rumb cap a la Marina on va tenir lloc un dels molts episodis d'aquesta singladura:
I estant així distret, camina i vinga de caminar, una remor llunyana va arribar a les seues oïdes:
                               De Busot sóc, de Busot!
                               De Busot sóc, de Busot!
semblava dir la remor.
-Redimoni! –saltà ell- Si no m’enganye, que no m’enganye, que no puc enganyar-me perquè ho he sentit massa vegades, això, zog zog!, acompassat, és la remor del tabalet.
Seguí escoltant. "De Busot sóc, de Busot", continuava sentint-se i amb un bon compàs. I cada volta es percebia més i més clar. Sens dubte s'acostava a algun poblet que hi devia haver darrere la llometa que tenia al davant.
I en això, el cavall doblà la serreta i aparegué un pobliu alegre, on es sentia un gran aldarull i el so clavat de la dolçaina alternant amb el del tabalet. Joan-Antoni notà que se li eixamplava el cor. Eren les danses! Com a Castalla, igualet!
Aquest tipus de lletres que imitatives del so del tabal marcant el ritme de les danses també són força freqüents dintre de la música tradicional valenciana, i els exemples són nombrosos:
Tabalets són, tabalets
Tabalets són, tabalets
(lletra de les danses a Xàbia i al Verger)

Parram-pam dolçaina
Parram-pam tabalet
Parram-pam xica guapa
Parram-pam monyo fet
(lletra de les danses a Dénia)

Parram-pam xocolate
Parram-pam més de quatre
(lletra de les danses a Simat de la Valldigna)

Balleu bé, so guilopes
Balleu bé, so guilopes
(lletra de les danses de Simat de la Valldigna)

A l'arribada al poble escolta de nou una melodia de dolçaina i ràpidament la identifica amb la melodia dels "Nanos i Gegants" força difosa -amb les lògiques variants locals- a diferents indrets del País Valencià:
Nanos i gegants,
xicotets i grans,
quan serem fadrins
tots serem iguals.

Anirem allí,
al carrer Major,
a donar quefer
al senyor retor.

Com s'ha comentat, és una melodia molt estesa i la seua estructura rítmica encara més. La tenim documentada des de les comarques del sud fins al Maestrat i els Ports on trobem nombrosos exemples, tot i que la mostra més clara potser la tiguem a la dansa del Pastor de Traiguera.
Dansa del Pastor de Traiguera
Font: Puerto Mezquita, 1956: 88.

A priori fa la sensació que Valor ha mesclat diversos elements que no van lligats com són les danses i els balls de nanos. Però a Altea -a la comarca on es localitzen parcialment les aventures de Joan-Antoni- tenim l'exemple d'una versió de la mateixa melodia vinculada precisament a les danses i que enllaça amb el relat:
Ai quirin quirin,
ai caram caram
quants homens patixen
per les danses fam.

Moltes balladores
fent-se els caragols,
ni pensen en bledes
arròs i fesols.
Font: Martínez, 1947: XVI

És el que Francesc Martínez titula com a Cant de la Dança. On, en clau humorística, explica com les dones deixen de costat les "obligacions" amb els seus marits per anar a ballar les danses. Precisament, Joan-Antoni troba a la porta d'una casa un home lamentant-se de què la seua esposa s'havia dedicat a mudar-se amb un "cos de podadora" i "manegues de destral" i havia marxat a ballar, encomanant-li a ell enllestir la pastera que tocava aquell dia. L'home, poc destre en determinades tasques domèstiques intenta feina que se li havia confiat. Però la pastera queda aigualida, amb la qual cosa es dirigeixen tots dos per demanar-li consell a la balladora i poder solucionar el problema. Pel que fa a aquesta part concreta de la rondalla, sembla que Enric Valor va inspirar-se en un conte popular d'Aielo de Malferit pràcticament idèntic què, de fet, inspira una cançó de danses que recull tots els elements i de la qual també insereix una versió:
Cos de podadora,
manegues d'astral:
aixó que tu saps,
l'aigua li ha fet mal.
Posa-li farina i té s'endurirà
larà lalaralala.
Però el tema de la dona que abandona els quefers diaris per anar a ballar les danses és un aspecte recurrent dintre de la tradició valenciana. El Conte de les Danses de Guadassuar incideix en aquesta qüestió:
...Conten que era un matrimoni molt desavingut per l'afició desmesurada de la dona a ballar les danses. Quan arribava el mes d'agost, la dona s'oblidava dels quefers de la casa i tan sols es dedicava a fer els vestits que lluiria la setmana de danses. Quan l'home tornava del camp, la dona ni tan sols s'havia recordat de posar el dinar al foc, és per això que l'home no volia de cap de les maneres que la seua muller ixira a ballar (Les danses de Guadassuar, Fonoteca de Materials, vol. XXVII, pista 9).
També l'autor de Castalla ens descriu breument el ritual de les danses que tenen lloc a la plaça d'aquell poble:
...aquesta es desenrotllava amb tota la seua gràcia i esplendor: els reis i les reines, els caps de dansa, els acompanyants, tots disfressats amb carassetes i vestits i abillaments de vives coloraines, trenaven com un ritu màgic els seus passos, contrapassos, passades, encreuaments i revoltes.
Cada dos minuts, voltant, voltant, passava per davant d'ells una màsquera amb cos de podadora i les mànegues de destral. Feia una figureta tan atractívola i lleugera, tan delicada i graciosa en els moviments acompassats i meravellosos de la dansa, que, tant Joan-Antoni com el marit, posaven una boca de badocs que no sabien ni què els passava.
Gran afeccionat a les danses també va resultar Peret un eixerit veí de Castalla, protagonista de la rondalla homònima, que tenia el costum d'ensarronar al seu cunyat Jeroni, el qual "s'entusiasmava i s'extasiava quan li sentia taral·lejar les delicades i gracioses tonades de la danseta de Tibi", per tal de treure-li els diners guanyant travesses que tenia manegades de bestreta. Fins que la relació entre tots dos va enterbolir-se fins a extrems dramàtics...
Ja era prop del pas de la Penya Roja, quan va encertar a escoltar unes alegres cançonades que ressonaven pels racons que hi ha més amunt de la senda.
-Això és la veu de Peret! és la veu de Peret; però no pot ser, per que amb les mans meues l'he tirat i l'he negat entremig les ones del mar!
Lirorirorí,
larà, li la, liiiirarà...
-I està cantant la que més li agrada, la danseta de Tibi! -prosseguí tot astorat i esborronat Jeroni-. Peret, Peret! -va cridar després amb tot el lleu.
Danseta de Tibi
Font: Ferrando, 2011: 114

No és, el tractament que Enric Valor fa de la música i les danses tradicionals valencianes, pot ser un dels aspectes més rellevants dintre de la seua obra. Però no parla per parlar, no s'inventa el que descriu ni es dedica a recórrer a tòpics o a artificis jocfloralescos. Recull una imatge, una melodia, un ritual... i ens ho conta amb la mestria de les seues paraules. Fa un retrat fabulós i real alhora, mostrant-nos aspectes verídics de la nostra cultura pròpia a partir de personatges que pertanyen a l'imaginari. Aquesta, entre moltes altres qüestions, és la grandesa de la magnifica obra que suposen les Rondalles Valencianes.



BIBLIOGRAFIA
FERRANDO MORALES, Àngel Lluís. "La música en les Rondalles Valencianes d'Enric Valor" dintre de Revista Ítaca, nº2, Alacant, 2011.
JUAN LLOVET, Elvira. Musica y tradición en Ayelo de Malferit, València, 2003.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. Coses de la meua terra III, València, 1947.
PUERTO MEZQUITA, Gonzalo. Danzas procesionales de Morella y el Maestrazgo, Castelló, 1956.
VALOR VIVES, Enric. "Joan-Antoni i els torpall" dintre de Rondalles Valencianes, vol. 6, Picanya, 1996

VALOR VIVES, Enric. "Peret" dintre de Rondalles Valencianes, vol. 7, Picanya, 1995.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d