Passa al contingut principal

ANEM DE RONDALLES (1)


Els valencians actuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País,
salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més significatius,
més bells i més desconeguts.
(Manuel Sanchis Guarner)

Al meu particular Olimp d'autors literaris hi ha un que n'ocupa un lloc destacat per sobre dels altres. Es tracta, com alguns haureu endevinat del castellut Enric Valor i Vives (1911-2000). He de ser honest i confessar-vos que al llarg de molts anys l'he tingut postergat a vagar entre els mortals d'ençà que un mestre, en allò que en deien l'E.G.B., em va obligar a llegir un volum seu amb quatre rondalles. Llavors tenia dotze o tretze anys i allò em va semblar inaguantable. Fins que un dia, farà quatre o cinc estius, estant al poble i sense saber que llegir, va caure a les meues mans una tria de les seues rondalles. Escèptic, vaig agafar aquella edició barata i resumida i vaig soltar el llibre hores després quan m'havia llegit de seguit de la primera a la darrera pàgina... i encara no he pogut treure'm el delerós plaer de llegir i rellegir a "l'homenot del barret".


Valor és un dels més grans escriptors en la nostra llengua. Doctor Honoris Causa per la Universitat de València (1993), la Jaume I de Castelló (1999), la d'Alacant (1999) i la de les Illes Balears (1999); premi de les Lletres Valencianes de l'Ajuntament de València (1885), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987) i Creu de sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993)... entre molts altres reconeixements. Va nàixer al número 22 del carrer Major de Castalla (l'Alcoià) en el sí d'una família benestant que va entrar en davallada amb les restriccions exportadores que va suposar la Gran Guerra europea. Criat en un ambient culte va estudiar a l'escola de Comerç d'Alacant, però el seu interès ja estava centrat en la literatura.
L'any 1930, amb tan sols 19 anys comença a col·laborar amb el setmanari stíric de tendències republicanes el Tio Cuc, i es proposa millorar el llenguatge literari i l'ortografia de la revista que, tot i escrita en valencià, estaven fortament castellanitzades. Entre desembre de 1933 i juny de 1934 la revista publicaria una sèrie de lliçons per tal de millorar entre els lectors la comprensió dels escrits i fomentar la redacció de textos, basant-se en les Normes del Castelló del 32.
Vinculat sempre a moviments nacionalistes i d'esquerres -també l'any 30 comença la seua militància al Partit Comunista-, a partir de l'any 34 es trasllada a València on entra amb contacte freqüent amb els principals prohoms del valencianisme cultural del cap i casal. L'any 1958 va ser empresonat a la Cárcel Modelo de València junt amb Paco Soriano, llavors director dels diaris Levante i Jornada (premsa oficial de la Falange), i Josep Valor (el germà d'Enric) que era el secretari de Soriano. Les activitats en favor del nacionalisme i del valencianisme no varen passar inadvertides per a les autoritats de Madrid i procediren contra Valor -que ja estava en el punt de mira de la censura per la redacció de la seua novel·la L'ambició d'Aleix- per dur endavant la seua campanya de normalització lingüística en considerar-la separatista.
És autor d'una colossal obra gramàtica i lexicogràfica, i és també considerat com un dels millors escriptors sorgits del País Valencià. La seua vessant narrativa és considerable quantitativament i extraordinària qualitativament: les contalles, les contarelles, les novel·les breus... i la densa i colpidora trilogia que conforma el Cicle de Cassana. Però sobretot passarà a la Història per la literaturització dels contes que al llarg de la seua vida va anar recollint de la tradició oral, especialment a les comarques de sud, i que s'han constituït com una gran joia de la consciència col·lectiva del nostre poble: les Rondalles Valencianes. I nosaltres, els valencians, mai podrem agrair-li suficientment aquest valuós tresor que ens ha llegat.
Les rondalles són considerades generalment com un subgènere menor en la literatura, narracions sovint recollides en la tradició oral i destinades a un públic infantil. Però en el cas del corpus valorià estem referint-nos a altra cosa. Valor no era un folklorista que recull escenes curioses d'ací i d'allà i les publica en un volum com un simple exercici d'erudició. Valor era un intel·lectual de la més elevada consideració i les seues Rondalles Valencianes transcendeixen els límits de la mera compilació positivista. Parlem d'un conjunt de 36 relats que representen una mirada al passat -especialment de l'àmbit rural- de primera magnitud. Sol parlar-se del lèxic, de les dites i locucions que amb mestria el de Castalla plasma als seus escrits bastint-los d'una qualitat literària innegable. Però, a més, és un retrat de la nostra societat, de la nostra idiosincràsia, de la nostra psicologia, del nostre tarannà com a poble, dels nostres usos i costums. I no dóna puntada sense fil: deixa constància de la mentalitat dels homes i dones, de les relacions personals, de les relacions laborals, de les interaccions amb el paisatge, dels arbres i bestioles dels paratges que tan bé coneixia.... També de les festes dels nostres pobles on, més que siga de forma aïllada o indirecta, trobem referenciats els nostres instruments.
I és així com, entre matolls de fenoll i espigol fan via improvisats herois sorgits de les cases més humils colze a colze amb els prínceps més heterodoxes, sota la venjativa mirada de bruixes i dimonis que aguaiten a la foscor de les coves, entre els senderols de mala petja que travessen serralades i planisses, boscos i ermassars, fins a castells encantats on romanen delicioses donzelles, i si ens perdem per contrades fantàstiques on monstres inquietants aguaiten de l'arribada d'algun gegant poderós que els plante cara encara podrem escoltar, en la llunyania, el repic del tabal i el xiuxiueig d'una dolçaina...
El tabalet feia botar els cors amb el seu acompassat "trom, toporrom", que anava a fer eco i tornaveu en els grandiosos tallats del castell i espantava els soliguers i les gralles que tan hi abunden. Les parelles de dansador, hala, a la dansa. I Ciril, volta per ací, regirada per allà, a mitjan vesprada va tenir un gran goig al veure, en el rotle dels badocs, una xica primeta, alta, molta alta, estranya, però garrideta, que no el perdia d'ull.
D'aquesta manera, al so de tabal que marcava el ritme de les les danses que per Sant Hipòlit es feien a la capital de El Comptat va ser com Ciril, L'albarder de Cocentaina, va conèixer Vicenteta, la templada forastera de la qual es quedaria cor-robat, l'única dona que realment l'havia atret malgrat els seus trenta anys. Ni cap fadrina de la contornada, ni les garrides socarrades famoses per la seua bellesa havien estat capaces d'avalotar-li l'esperit com aquella xica ben plantada que deixant-se veure ben clara al costat del dolçainer havia accedit a ballar les danses amb ell com un ritual d'inici de festeig. Per tres anys consecutius es repetiria aquest ritual que conformava les celebracions:
...unes molt lluïdes festes, i, a part de les processons i els "moros i cristians", el batle va disposar que es ballasen també les danses, i hi va convidar, en una crida, a tots els fadrins de la comaca.
L'albarder de Cocentaina és una rondalla recollida a Muro (el Comptat) que enllaça amb una llarga tradició europea -possiblement d'origen cèltic- representada principalment per la llegenda medieval de la fada Melusina, polpularitzada pel francès Jean d'Arras en 1392: la bellesa encisadora, el matrimoni sense festeig, el dissabte a la nit com a moment crític, l'obscur secret que s'amaga, i les conseqüències del descobriment d'aquest.
Decobriment de Melusina de Guillebert de Mets (1410)
Tots dos es coneixen i inicien els protocols de seducció a les danses, què es presenten com un divertiment, una activitat amb un component majoritàriament recreatiu i lúdic d'expressió comunitària. Tenien un factor ritual, d'acord, però principalment era un moment d'esbarjo on la gent es divertia, on es travaven vincles personals.
Actualment es freqüent trobar-se amb visions distorsionades del que realment són les danses, possiblement provinents dels quadres de ball del s.XIX i refermades posteriorment pels Coros i Danzas de la Sección Femenina i pels grups de danses. S'assumeixen com una mena d'espectacle d'escenari -malgrat que es realitze a peu de carrer- on s'ha d'anar abillat amb indumentària reinventada de 200 anys enrere, fent passades i coreografies complicadíssimes... Però les danses en realitat acomplien, salvant les distàncies, les mateixes funcions que actualment tenen les actuals revetles: eren un moment participació col·lectiva on la música i el ball eren els rails que conduïen a la finalitat immediata: la diversió. I el flirteig amb el sexe oposat també formava part d'aquesta gatzara. Lluís Guarner (1902-1986) ho plasma poèticament a "La Cançó de les Danses" publicada al seu recull Cançons de Terra i de Mar de l'any 1936:
(...)
Mentre les postisses
fan el repicar,
canta la dolçaina,
redobla el tabal,

i les xiques senten
al dintre del cor
com l'esgarrifança
que anúncia l'amor...

Per això les xiques
sempre han desitjat
que apleguen les festes
que porten dansâ.
Així ens les mostra Enric Valor, lluny de postulats folkloritzants. Insisteix en aquest tema i d'aquesta forma -les danses com a marc de relacions interpersonals- a La mestra i el manyà, una rondalla arreplegada a Bèlgida i ambientada a Atzeneta d'Albaida que enllaça en la llarga tradició de la Ventafocs tot i que també presenta elements d'altres clàssics: madrastres malvades, germanastres envejoses, protagonistes virtuoses...
La pobra que sent baix els músics tocant una dansa, la Tirutitaina, que a ella li agradava fora mida!...
(...) Mare de Déu senyor! Allò va deixar els pares esborronats! La dansa valenciana seguia:
Taina, taina,
tíruti,
tirutitaina!
Taina, taina...
(...) Es posà en un cantó, sense dir ni pruna encara, i la trau a ballar un jove d'Atzeneta que ja de xics li tenia afecció. I ella, tota decidida, es ficà enmig de la dansa.
El nom "titutitaina" que Enric Valor atorga a la dansa respon a una llarga tradició de denominacions onomatopeiques per referir-se a diverses danses: la "Taranina" de les Danses del rei moro d'Agost (l'Alacantí), "Tari ta i ta" de Cabanes (la Plana Alta) "el Tararí" de Zarra (la Vall de Cofrents)... El mot "taina" -que apareix citat diverses vegades al text de Valor- era, pot ser, el més comú. Actualment aquesta denominació s'usa per a identificar al ball de plaça a Torís (la Ribera Alta), però la mètrica dels versos reproduïts a la rondalla no s'ajusta a l'estructuració rítmica ni a la melodia de la versió de Torís i, a més, s'allunyaria força del marc geogràfic que inspira la rondalla, fet aquest que no sol ocórrer en l'obra de Valor. És probable què es tracte d'alguna melodia de danses de la Vall d'Albaida, tot i que no hem pogut assimilar la reproducció onomatopeica a cap dels exemples que coneguem actualment.
Amb tot, el mot "Taina" apareix documentat com sinònim de festa, de tabola, i en algun moment els autors el refereixen com un ball que presenta unes característiques determinades assimilables als balls de plaça. Així, Josep Escrig el ressenya a la 3a edició del seu Diccionario Valenciano - Castellano corresponent a l'any com 1887 com:
Danza valenciana procedente de los árabes. En este baile, acompañado de tabal y dulzaina, se colocan los bailadores haciendo corro, interpolando las mujeres con los hombres. Principia la danza por una pareja; esta da vuelta y toma bailador y así sucesivamente hasta engrosar el corro de tal modo que llena la plaza del pueblo o una de las eras, la más espaciosa y cercana al lugar; después van desprendiéndose los danzantes uno á uno hasta disolverse el baile. Todavía está en uso en algunos puntos del reino de Valencia.
El poeta ratpenatista Josep Maria Puig i Torralva (1854 - 1911) es fa ressò d'aquesta denominació en els versos de "¡Cegueta!" recollits al seu poemari Lliris i carts (1899) als quals, ves per on, una jove que ha perdut la visió es lamenta de no poder ballar les danses amb el seu estimat el qual opta per altra pretendenta. De nou les danses com a marc de galanesa i festeig:
Al mig de la plaça la tayna tocaven;
la tayna que alegra dels jovens lo cor.
al so de les notes parelles dançaven
mostrant lo seu garbo á més i millor.
(...)
Pregunta á sa mare ab veu mig trencada
si balla la tayna son antich promés,
si du la camisa per ella brodada;
si te per parella la filla d'Aulés.
(...)
al mig de la plaça la tayna ja para;
se'n va ab s parella cascun ballador.
Ab les porrateres armen algatçara
los nuvis que corren a fer mocador.

A dins de sa casa, la pobra cegueta
febrosa á sa mare li diu ab dalé:
"¡Para ja la tayna!, digueme, mareta,
qué fa ab sa parella qui folla me té?"

La mare a sa filla contesta mig morta:
"No plores, videta, que em trenques lo cor.
Déixalos que prenguen lo camí del horta
d'Aulés la pubilla ab son aymador"
(...)

BIBLIOGRAFIA
ALBERO, Jaume. La memòria reinventada. l'univers rondallístic d'Enric Valor, València 2012.
BORJA I SANZ, Joan "L'obra rondallística: la literaturització dels relats tradicionals orals" dintre de Enric Valor: El valor de les paraules (catàleg de l'exposició), València, 2010.
FERRANDO MORALES, Àngel Lluís. "La música en les Rondalles Valencianes d'Enric Valor" dintre de Revista Ítaca, nº2, Alacant, 2011.
PEREZ SILVESTRE, Oscar. "Enric Valor i la cultura en valencià en l'Alacant de la Segon República" dintre de Enric Valor: El valor de les paraules (catàleg de l'exposició), València, 2010.
SERRANO, Rosa. Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, València, 1995.
VALOR VIVES, Enric. "L'albarder de Cocentaina" dintre de Rondalles Valencianes, vol. 5, Picanya, 1997
VALOR VIVES, Enric. "La mestra i el manyà" dintre de Rondalles Valencianes, vol. 4, Picanya, 1999.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d