Els
valencians actuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor
ret al País,
salvant
d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més
significatius,
més
bells i més desconeguts.
(Manuel
Sanchis
Guarner)
Al
meu particular Olimp d'autors literaris hi ha un que n'ocupa un lloc
destacat per sobre dels altres. Es tracta, com alguns haureu
endevinat del
castellut Enric
Valor
i Vives
(1911-2000).
He de ser honest i confessar-vos
que al llarg de molts anys l'he tingut postergat a vagar entre els
mortals d'ençà
que un mestre, en allò que en
deien l'E.G.B.,
em va obligar a llegir un volum seu amb quatre rondalles. Llavors
tenia dotze o tretze anys i allò em va semblar inaguantable.
Fins
que un dia,
farà
quatre o
cinc estius,
estant
al poble i sense saber que llegir, va caure a les meues mans una tria
de les seues rondalles. Escèptic, vaig agafar aquella edició barata
i resumida
i vaig
soltar el llibre hores després quan m'havia llegit de seguit de la
primera a la darrera pàgina...
i encara no he pogut treure'm el delerós
plaer
de llegir i rellegir a "l'homenot
del barret".
Valor
és un dels més
grans escriptors
en la nostra llengua. Doctor
Honoris
Causa
per la Universitat de València (1993),
la Jaume I de Castelló (1999), la d'Alacant (1999) i la de les Illes
Balears (1999); premi de les Lletres Valencianes de l'Ajuntament de
València (1885), Premi d'Honor de
les Lletres Catalanes (1987) i Creu de sant Jordi de la Generalitat
de Catalunya (1993)... entre molts altres reconeixements. Va nàixer
al número
22 del carrer
Major de Castalla (l'Alcoià)
en
el
sí d'una família benestant que va entrar en davallada amb les
restriccions exportadores que va suposar la Gran Guerra europea.
Criat en un ambient culte
va
estudiar a l'escola de Comerç d'Alacant, però el seu interès ja
estava centrat en la literatura.
L'any
1930, amb tan sols 19 anys comença a col·laborar amb el setmanari
stíric
de tendències republicanes el
Tio Cuc,
i
es proposa millorar el llenguatge literari i l'ortografia de la
revista que, tot i escrita en valencià, estaven fortament
castellanitzades. Entre desembre de 1933 i juny de 1934 la revista
publicaria una sèrie de lliçons per tal de millorar entre els
lectors la comprensió dels escrits i fomentar la redacció de
textos, basant-se en les Normes del Castelló del 32.
Vinculat
sempre a moviments nacionalistes i d'esquerres
-també
l'any
30 comença la seua militància al Partit Comunista-,
a partir de l'any 34 es trasllada a València on entra amb contacte
freqüent amb els principals prohoms
del
valencianisme cultural del cap i casal. L'any 1958 va ser empresonat
a la Cárcel Modelo de València junt amb Paco Soriano, llavors
director dels diaris Levante
i Jornada
(premsa
oficial de la Falange), i
Josep Valor (el germà d'Enric) que era el
secretari
de Soriano.
Les activitats en favor del nacionalisme i del valencianisme no varen
passar inadvertides per a les autoritats
de Madrid i procediren contra Valor -que
ja estava en el punt de mira de la censura per la redacció de la
seua novel·la L'ambició
d'Aleix-
per
dur endavant la seua campanya de normalització lingüística en
considerar-la separatista.
És
autor
d'una colossal
obra gramàtica i lexicogràfica,
i és
també
considerat com un dels millors escriptors
sorgits del País Valencià. La seua vessant
narrativa
és considerable quantitativament i extraordinària qualitativament:
les
contalles, les contarelles, les novel·les breus... i la
densa
i colpidora
trilogia que conforma el
Cicle
de Cassana.
Però sobretot passarà a la Història per la literaturització
dels contes que al llarg de la seua vida va anar recollint de la
tradició oral, especialment a les comarques de sud, i que s'han
constituït com una gran joia de la consciència col·lectiva del
nostre poble:
les Rondalles Valencianes.
I nosaltres,
els
valencians,
mai podrem agrair-li suficientment aquest valuós tresor que ens ha
llegat.
Les
rondalles són considerades generalment com un subgènere menor en la
literatura, narracions sovint recollides en la tradició oral i
destinades a un públic infantil. Però en el cas del corpus valorià
estem referint-nos
a altra
cosa. Valor
no era un folklorista que recull escenes curioses d'ací i d'allà i
les publica
en un volum com un simple
exercici d'erudició.
Valor era un intel·lectual
de la més elevada consideració i les seues Rondalles
Valencianes
transcendeixen els límits de la mera compilació
positivista.
Parlem
d'un conjunt de 36 relats que representen una mirada al passat
-especialment de l'àmbit rural- de primera magnitud. Sol
parlar-se
del lèxic, de les dites i locucions que amb mestria el
de Castalla
plasma als seus escrits bastint-los
d'una qualitat literària innegable. Però,
a més,
és un retrat de la nostra societat,
de la nostra idiosincràsia, de la nostra psicologia, del
nostre tarannà
com a poble, dels nostres usos i costums. I no dóna
puntada sense fil: deixa
constància de
la mentalitat dels homes i
dones,
de
les
relacions
personals, de
les
relacions laborals, de
les interaccions amb el paisatge,
dels
arbres i bestioles dels
paratges
que tan
bé
coneixia.... També de les festes dels nostres pobles on, més que
siga de forma aïllada o indirecta, trobem referenciats els nostres
instruments.
I
és
així
com,
entre matolls de fenoll i espigol fan via improvisats herois sorgits
de les cases més humils
colze
a colze amb
els
prínceps més
heterodoxes,
sota la venjativa mirada de bruixes
i dimonis
que aguaiten a la foscor de les coves,
entre
els senderols de mala petja
que travessen serralades i planisses,
boscos i ermassars,
fins a castells encantats
on
romanen
delicioses donzelles,
i
si
ens perdem
per contrades
fantàstiques on monstres inquietants
aguaiten
de
l'arribada d'algun gegant poderós
que
els plante cara
encara
podrem
escoltar,
en la llunyania,
el repic del tabal i el xiuxiueig d'una dolçaina...
El
tabalet feia botar els cors amb el seu acompassat "trom,
toporrom", que anava a fer eco i tornaveu en els grandiosos
tallats del castell i espantava els soliguers i les gralles que tan
hi abunden. Les parelles de dansador, hala, a la dansa. I Ciril,
volta per ací, regirada per allà, a mitjan vesprada va tenir un
gran goig al veure, en el rotle dels badocs, una xica primeta, alta,
molta alta, estranya, però garrideta, que no el perdia d'ull.
D'aquesta
manera, al so
de tabal que marcava el ritme de les les danses que per Sant Hipòlit
es
feien a la capital de El Comptat va ser com Ciril, L'albarder
de Cocentaina,
va conèixer Vicenteta,
la templada forastera de la qual es quedaria cor-robat, l'única dona
que realment l'havia atret malgrat els seus trenta anys. Ni cap
fadrina
de
la contornada,
ni les garrides socarrades
famoses per la seua bellesa
havien estat capaces d'avalotar-li l'esperit com aquella xica ben
plantada que deixant-se
veure ben clara al costat del dolçainer havia
accedit a ballar les danses amb ell com un ritual d'inici de festeig.
Per tres anys consecutius es repetiria aquest ritual
que conformava les celebracions:
...unes
molt lluïdes festes, i, a part de
les
processons i els "moros i cristians", el batle va disposar
que es ballasen també les danses, i hi va convidar, en una crida, a
tots els fadrins de la comaca.
L'albarder
de Cocentaina
és una rondalla recollida
a Muro (el
Comptat) que
enllaça amb una llarga tradició europea -possiblement
d'origen cèltic- representada
principalment
per la llegenda medieval
de
la fada Melusina, polpularitzada
pel francès
Jean d'Arras
en 1392: la bellesa encisadora, el matrimoni
sense festeig,
el
dissabte a la nit com a moment crític,
l'obscur secret que s'amaga,
i les conseqüències del descobriment d'aquest.
 |
| Decobriment de Melusina de Guillebert de Mets (1410) |
Tots
dos es coneixen i inicien els protocols
de seducció a les
danses,
què
es
presenten com un divertiment, una activitat amb un component
majoritàriament recreatiu i lúdic d'expressió
comunitària.
Tenien un factor
ritual, d'acord, però principalment
era un moment d'esbarjo
on la gent es divertia,
on es travaven vincles
personals.
Actualment
es freqüent trobar-se amb visions distorsionades del que realment
són
les danses,
possiblement provinents dels quadres de ball del s.XIX i refermades
posteriorment pels Coros i Danzas de la Sección Femenina i pels
grups de danses.
S'assumeixen
com una mena d'espectacle d'escenari -malgrat
que es realitze a
peu de
carrer-
on
s'ha
d'anar abillat
amb indumentària reinventada
de 200 anys enrere, fent passades i coreografies complicadíssimes...
Però les danses en
realitat acomplien, salvant les distàncies, les mateixes funcions
que actualment tenen les actuals
revetles:
eren
un
moment
participació
col·lectiva on
la música i el ball eren els rails que conduïen a la finalitat
immediata:
la diversió.
I
el flirteig
amb el sexe oposat també formava part d'aquesta gatzara. Lluís
Guarner (1902-1986) ho plasma poèticament
a "La Cançó de les
Danses" publicada al seu recull Cançons
de Terra i de Mar
de l'any 1936:
(...)
Mentre
les postisses
fan
el repicar,
canta
la dolçaina,
redobla
el tabal,
i
les xiques senten
al
dintre del cor
com
l'esgarrifança
que
anúncia l'amor...
Per
això les xiques
sempre
han desitjat
que
apleguen les festes
que
porten dansâ.
Així
ens les mostra Enric Valor, lluny de postulats folkloritzants.
Insisteix
en aquest tema
i d'aquesta forma
-les danses com a marc de relacions interpersonals-
a
La
mestra i el manyà,
una
rondalla arreplegada
a Bèlgida
i ambientada a Atzeneta d'Albaida
que enllaça en la llarga tradició de la
Ventafocs
tot i que també presenta elements d'altres clàssics:
madrastres malvades, germanastres envejoses, protagonistes
virtuoses...
La
pobra que sent baix els músics tocant una dansa, la Tirutitaina, que
a ella li agradava fora mida!...
(...)
Mare de Déu senyor! Allò va deixar els pares esborronats! La dansa
valenciana seguia:
Taina,
taina,
tíruti,
tirutitaina!
Taina,
taina...
(...)
Es posà en un cantó, sense dir ni pruna encara, i la trau a ballar
un jove d'Atzeneta que ja de xics li tenia afecció. I ella, tota
decidida, es ficà enmig de la dansa.
El
nom "titutitaina"
que Enric Valor atorga a la dansa respon a una llarga tradició de
denominacions onomatopeiques per referir-se a diverses danses: la
"Taranina" de les Danses
del rei moro d'Agost
(l'Alacantí), "Tari ta i ta" de Cabanes (la Plana Alta)
"el Tararí" de Zarra (la Vall de Cofrents)...
El mot "taina" -que
apareix citat diverses vegades al text de Valor- era,
pot ser, el més comú.
Actualment aquesta
denominació s'usa per a
identificar
al
ball de plaça a Torís
(la Ribera Alta),
però la
mètrica dels versos reproduïts a la rondalla no s'ajusta a
l'estructuració rítmica ni
a la melodia de
la versió de Torís i, a més, s'allunyaria força del marc
geogràfic que inspira la rondalla, fet aquest que no sol ocórrer en
l'obra de Valor.
És
probable què es tracte d'alguna melodia de danses de la Vall
d'Albaida,
tot i que no hem pogut assimilar la reproducció onomatopeica a cap
dels exemples que coneguem actualment.
Amb
tot, el mot "Taina" apareix
documentat com sinònim de festa, de tabola, i en algun moment els
autors el refereixen com un ball que presenta unes característiques
determinades
assimilables als balls de plaça.
Així, Josep Escrig el ressenya a la 3a edició del seu Diccionario
Valenciano -
Castellano
corresponent a l'any com 1887 com:
Danza
valenciana procedente de los árabes. En este baile, acompañado de
tabal y dulzaina, se colocan los bailadores haciendo corro,
interpolando las mujeres con
los hombres. Principia la danza por una pareja;
esta da vuelta y
toma bailador y así sucesivamente hasta engrosar el corro de tal
modo que llena la plaza del pueblo o una de las eras, la más
espaciosa y cercana al lugar; después van desprendiéndose los
danzantes uno á uno hasta disolverse el baile. Todavía está en uso
en algunos puntos del reino de Valencia.
El
poeta ratpenatista Josep Maria Puig i Torralva
(1854 - 1911)
es fa ressò d'aquesta
denominació en els versos de "¡Cegueta!"
recollits al seu poemari Lliris
i carts
(1899) als
quals,
ves
per on,
una jove que ha perdut la visió es lamenta de no poder ballar les
danses amb el seu estimat el qual opta per altra pretendenta.
De nou les danses com a marc de galanesa i festeig:
Al
mig de la plaça la tayna tocaven;
la
tayna que alegra dels jovens lo cor.
al
so de les notes parelles dançaven
mostrant
lo seu garbo á més i millor.
(...)
Pregunta
á sa mare ab veu mig trencada
si
balla la tayna son antich promés,
si
du la camisa per ella brodada;
si
te per parella la filla d'Aulés.
(...)
al
mig de la plaça la tayna ja para;
se'n
va ab s parella cascun ballador.
Ab
les porrateres armen algatçara
los
nuvis que corren a fer mocador.
A
dins de sa casa, la pobra cegueta
febrosa
á sa mare li diu ab dalé:
"¡Para
ja la tayna!, digueme, mareta,
qué
fa ab sa parella qui folla me té?"
La
mare a sa filla contesta mig morta:
"No
plores, videta, que em trenques lo cor.
Déixalos
que prenguen lo camí del
horta
d'Aulés
la pubilla ab son aymador"
(...)
BIBLIOGRAFIA
ALBERO,
Jaume. La
memòria reinventada. l'univers rondallístic d'Enric Valor,
València 2012.
BORJA
I SANZ, Joan "L'obra rondallística: la literaturització dels
relats tradicionals orals" dintre de Enric
Valor: El valor de les paraules (catàleg de l'exposició),
València, 2010.
FERRANDO
MORALES, Àngel Lluís. "La música en les Rondalles Valencianes
d'Enric Valor" dintre de Revista Ítaca, nº2, Alacant,
2011.
PEREZ
SILVESTRE, Oscar. "Enric Valor i la cultura en valencià en
l'Alacant de la Segon República" dintre de Enric Valor: El
valor de les paraules (catàleg de l'exposició), València,
2010.
SERRANO,
Rosa. Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor,
València, 1995.
VALOR
VIVES, Enric. "L'albarder de Cocentaina" dintre de
Rondalles Valencianes, vol. 5, Picanya, 1997
VALOR
VIVES, Enric. "La mestra i el manyà" dintre de Rondalles
Valencianes, vol. 4, Picanya, 1999.
Comentaris