Passa al contingut principal

ELS DOLÇAINERS DE TALES (i 4)

Els tres germans fills de Salvador Montoliu Serrano varen convertir el concepte de "el dolçainer de Tales" en un emblema a l'hora de parlar del nostre instrument, esdevenint una referència ineludible entre els seus coetanis. Però més enllà de les gires pels teatres, les actuacions amb quadres de balls i l'aplaudiment o la crítica de les cròniques de l'època referents als germans Montoliu -especialment a Vicent-, a la tranquil·la i petita vila de la Plana Baixa seguien aprenent l'ofici de dolçainer els descendents d'aquell auelo Palanques que junt amb el seu germà havia iniciat la tradició de la dolçaina en Tales dècades enrere. Ja comentàrem respecte al seu fill que no hi havien dades al voltant de la seua activitat musical més enllà de la notícia de Joan Amades. Però pel que fa als seus néts sí que tenim indicis, quan no constància certa, que alguns varen ser dolçainers.
LA III GENERACIÓ (2on part): ELS GERMANS JOSÉ I JUAN RAMOS ANDRÉS
Malgrat que sovint s'ha acceptat que la participació dels Palanques seria tardana i hereva de la tasca feta pels Mengos, el ben cert és que paral·lelament a la fulgurant carrera que els germans Montoliu varen tenir, el poble de Tales seguia essent un viver fructífer de dolçainers. Recordem també com Pere Ramos assegurava haver heretat el seu ofici de dolçainer del seu avi i del seu pare. Teresa Ramos va sostenir diverses vegades al llarg de la seua vida que els seus dos avis -tant el matern com el patern- havien estat dolçainers:
Mis dos abuelos, el materno y el paterno fueron "dolçainers", y mi padre, Pedro Ramos Martí también lo fué (Mediteráneo del dia 9 de novembre de 1976, pàg. 3).
L'avi matern de Teresa Ramos va ser Salvador Montoliu Ramos, el fill major de Salvador Montoliu Serrano. I l'avi patern va ser José Ramos Andrés, un dels nets de l'auelo Palanques. No seria però l'únic net que es dedicaria a la dolçaina. Va tenir tres germans homes: Salvador, Vicente i Juan, i d'un d'ells ens queda constància documental de què va ser dolçainer. L'Anuario Musical de España documenta l'existència de quatre dolçainers a la vila de Tales, tots ells de la família Ramos i entre els quals trobem a Juan Ramos Andrés, que vivia al número 14 del carrer Morera (Anuario Musical de España, Barcelona, 1930).


No està gens clar com comencen en el món de la dolçaina. Alguns apunten a què varen ser alumnes del seu oncle Salvador Montoliu Serrano (Serra /Ramia, 1987: 70), però no es pot descartar que foren hereus de la tradició per línia familiar directa, ja que el seu avi, i molt possiblement el pare, havien estat dolçainers.


LA IV GENERACIÓ (1a part): EL GERMANS VICENT I GABRIEL MONTOLIU
Poc sabem de la llavor musical de la descendència de Salvador i José Montoliu Ramos. Del primer ja vàrem comentar com el seu fill Francisco l'acompanyava en algunes ocasions al tabal però a part de poc això poc més podríem dir. Sabem que va tenir, almenys, altra filla fruit del seu matrimoni amb Isabel Ramos, a la qual va posar per nom Teresa i qui finalment resultaria ser l'esposa del també dolçainer Pedro Ramos Martí. Del seu germà José encara sabem menys. No ens queda constància ni tan sols de que tinguera descendència.
Altra cosa varen ser els fills de Vicent Montoliu: Vicent i Gabriel. Varen nàixer el 1879 i 1880 respectivament a partir de la deducció que trèiem en llegir la següent notícia de premsa:
El famoso dulzainero de Tales (Valencia) señor Martínez, ha sido contratado para dar juntamente con sus dos hijos, de ocho y nueve años respectivamente, tres conciertos en la Exposición universal, los días 10, 11 y 12 de Agosto (La Vanguardia, del dia 26 de juliol de 1888, pàg. 2).
Mentre la formació va ser de tres músics, el major dels dos germans acompanyava al seu pare amb la dolçaina, mentre que Gabriel feia el paper de caixa. Però posteriorment es documenten noticies en les quals figura Gabriel com a dolçainer mentre que el seu germà apareix citat simplement com "hermano":
Mañana a las cinco disparo de petardos y traca, diana por el dulzainero de Tales D. Gabriel Montoliu, hermano y banda de música La Lira (La Correspondencia de Valencia, del dia 29 d'agost de 1903, pàg. 1).
Vicent Montoliu
Gabriel Montoliu

Amb tot, la trajectòria musical més interessant va ser duta a terme per Vicent qui, en el mateix procés d'oposicions de 1903 que tants mals de cap li hauria de costar al seu oncle José, va obtenir la plaça d'oboè a la Banda Municipal de València. Poc temps després, en 1905, renunciaria a aquest lloc a canvi del de professor de clarinet en la mateixa banda. Però a partir de finals de 1914, inicia una nova aventura formant un trio musical en el qual ell tocava el clarinet fent-se acompanyar d'un pianista -se'n documenten dos: Teodor Castellano i José María Bertomeu- i del seu fill, un preadolescent a l'oboè que la premsa de l'època denominava Vicentito Montoliu. Aquesta formació, que Vicent Montoliu va batejar amb l'evocador nom de Trio Tales, executava música culta al seu repertori centrant-se en els compositors romàntics: des de Beethoven o Verdi a Albénzi o Gounud, fins a la música nacionalista del mestre Salvador Giner i va assolir un notable èxit. Les cròniques de l'època se'n feien ressò:
Verdaderamente asombroso estuvo el niño Vicentito Montoliu, interpretando varias y difíciles obras para oboe. Tiene un gran mecanismo y concepto de la música, a pesar de su corta edad.
Muy bien don Vicente Montoliu en las variaciones que interpretó, así como el notable pianista señor Castellano, que demostró poseer excepcionales cualidades para el piano (La Correspondencia de Valencia, del dia 3 de decembre de 1915, pàg. 1).


Les lloes envers el xiquet Vicentito Montoliu -en realitat el seu nom era Vicente Montoliu i Melià (1904-1975)- no eren gratuïtes. El jove descendent de la nissaga de Tales va arribar a ser músic titular de l'Orquestra del Liceu i de la Banda Municipal de Barcelona. Ja establert a Catalunya es casaria amb Àngela Massana, una enamorada del jazz amb la qual tindria un fill: Vicent Montoliu Massana, qui amb el temps saltaria a la fama conegut com a Tete Montoliu (1933-1997), el mític pianista i jazzman català que mai va amagar els seus orígens valencians i que freqüentment es mostrava orgullós de ser descendent del gran dolçainer de Tales (Fontelles, 2010: 308-310).
LA IV GENERACIÓ (2on part): ELS PALANQUES
Però mentre els Montoliu anaven abandonant progressivament la seua tasca com a dolçainers, els Ramos seguien tirant endavant amb l'ofici de dolçainer des del seu poble natal. Algunes fonts apunten que varen coincidir en el temps dotze intèrprets de l'Escola de Tales.
Pot ser aquesta xifra és exagerada, però el ben cert és que una nova generació va sorgir, tenint com a figura més representativa la de Pedro Ramos Martí, el tio Peret, fruit del matrimoni entre José Ramos Andrés i Vicenta Martí. Nascut l'any 1873 va ser un músic vocacional, va tocar l'harmònium i el piano a més del tabal i la dolçaina. També durant una breu etapa, cap a les engires de 1930, va ser director de la banda de Tales. Tot i que l'etapa de major activitat se'n documenta cap a meitat dels anys 20 ja a la dècada anterior era un consumat intèrpret:
D. Pedro Ramos, biznieto del abuelo Palanques, es actualmente organista de Tales, su pueblo natal, y toca con admirable ejecución el morisco y popular instrumento de la dulzaina (Traver, 1918: 125).
Fidel a la fama que precedia als dolçainers sorgits de la vila de Tales i atesos els comentaris dels seus coetanis, va assolir un notable domini tècnic de l'instrument:
Té un gran domini de l'instrument, que juga amb una facilitat i enginy que revelen una gran pràctica. Forma colla amb dos noiets, fills de l'Alcora que van dues vegades cada setmana a Tales a rebre lliçons que ell els dóna (Amades, 1931: 283).
No serien aquest els únics alumnes que aprendrien a tocar els nostres instruments gràcies als ensenyaments de Pere Ramos. Altres dolçainers s'han declarat hereus de la seua escola com José Ripollés Climent "Piou" de Cinctorres que algunes etapes de la seua vida va passar a Tales on va conrear una ferma amistat amb el tio Peret (Serra /Ramia, 1983: 8).
La tragèdia va sobrevenir-li una fatídica data del 10 d'abril de 1927, Diumenge de Rams, quan estant a Borriana va sofrir un accident ferroviari a conseqüència del qual li varen haver d'amputar les cames:
Pedro Ramos Martí, de 54 años, casado, y de oficio dulzainero, natural y vecino de tales, el domingo por la tarde, en la estación, fue a tomar el tranvía a vapor en el momento en que este arrancaba. Perdió el estribo y fue arrollado, resultando gravemente herido. Fue asistido por la cruz roja local y trasladado al hospital en estado gravísimo (Las Provincias, del dia 12 d'abril de 1927, pàg. 6).
En la estación de Burriana un tren ha alcanzado al dulzainero Pedro Ramos, seccionándole un pié y destrozándole otro (El dia del dia 12 d'abril de 1927, pàg. 11).
Pedro Ramos formava part del "Sometent" -somatén en castellà-, una organització paramilitar originària de la Catalunya medieval al marge de l'exèrcit, que va derivar en una mena de policia en l'àmbit rural. El que originàriament era una institució d'autodefensa civil en cas de necessitat per atacs a la ciutat va anar degenerant al llarg dels segles en una mena de cos pseudopolicial encarregat de vigilar la moral i els bons costums sota el seu criteri: perseguien la blasfèmia, vigilaven el que consideraven comportaments immorals als balls i revetles, actuaven amb mètodes coercitius enfront a qualsevol sospitós de sedició, de professar idees anticlericals o obreristes... A plena vista dels veïns, amb l'empar de les autoritats civils i eclesiàstiques, i amb la connivència i col·laboració de les forces d'ordre públic. Tenien la seua estructuració jerarquitzada, els seus símbols (inclosos uniformes i estendards), i publicacions periòdiques d'obligada subscripció per als seus membres on donaven compte dels seus esdeveniments i les seues actuacions. Després de diverses supressions, com la de Felip V com a conseqüència d'haver donat suport a la causa austriacista o les de la I i II República pel seu fort índole conservador i reaccionari, el "Sometent" va mostrar-se sovint favorable a les elits governants més tradicionalistes com quan va ser reorganitzat en 1945 pel facinerós Francisco Franco per a fer front al Maqui. Va estar vigent i no va ser abolit definitivament fins a 1978.
En aquesta línia, Pedro Ramos era un fervorós admirador del dictador Miguel Primo de Rivera: "¡Qué bien vamos; ¡viva el 13 de septiembre del 23!" exclamaria públicament i per escrit en referència al cop d'estat del dictador (Paz y Buena Voluntad, nº51, juliol de 1928, pàg. 11). De fet, l'accident no el va sofrir en tornar d'una actuació amb la dolçaina com sovint s'ha afirmat, sinó que sortia d'una reunió de caporals del Sometent del Partit de Nules (Paz y Buena Voluntad, nº37, maig de 1927, pàg. 14). Una vegada recuperat, els seus companys varen ser els encarregats de traslladar-lo des de l'hospital fins a casa entre els vítols dels veïns de la vila:
Habiendo sido dado de alta, por los médicos de este Hospital, don Pedro Ramos Martí, cabo del Somatén de Tales, que sufrió la amputación de ambas piernas a consecuencia de un accidente en la estación del tranvía de Burriana, fué ayer trasladado a su domicilio de Tales, en el automóvil del vocal don Francisco Cazador, acompañado de éste; del comandante auxiliar don Raúl Salamero, y del cabo, escolta de bandera, Paquito Cazador. A la entrada del pueblo fueron recibidos por todo el Somatén y numeroso público, en medio de una gran alegría, por el restablecimiento de su paisano, al que hicieron objeto de toda clase de atenciones, prueba de las grandes simpatías con que cuenta allí el popular dulzainero (Paz y Buena Voluntad, nº41, setembre de 1927, pàg. 10).
Amb les dues cames amputades va haver de proveir-se d'unes pròtesis per tirar endavant amb la seua feina de dolçainer. Una col·lecta entre diversos "Sometents" de poblacions de les províncies de Castelló, Saragossa, Osca, Terol, Sòria, Guadalajara.... va ajudar a sufragar-les ( Paz y Buena Voluntad, nº51, juliol de 1928, pàg. 12 i 13).

Així va poder continuar amb la seua activitat i la seua fama va facilitar que seguira essent llogat a molts pobles per a les seues festes malgrat els problemes que suposava el seu impediment físic:
Fa uns anys que un dolorós accident ferroviari li va tallar les dues cames, per la qual cosa en porta avui unes d'artificials, amb les quals, si bé pot caminar, no pot fer les marxes i caminades que sovint han de fer els dolçainers seguint processons i altres seguicis, però, amb tot, com que gaudeix de gran fama és sol·licitat de molts pobles, que li donen facilitat de locomoció i fa el camí muntat en ase o en auto, com vàrem tenir ocasió de veure'l fent una cercavila per l'Alcora (Amades, 1931: 282).
A diferència de els Mengo, el seu àmbit geogràfic d'actuació sembla circumscriure's a les comarques castellonenques. A València capital, amb la dissolució progressiva dels representants de Tales va prendre embranzida una nova fornada de dolçainers encapçalats per prohoms notables com Honorato Gil, Josep Sanfeliu o Carmelo Gresses de Benimaclet.
Finament va morir l'any 1938 a l'edat de 65 anys. Va transcriure a paper un ingent volum de tonades, algunes de les quals varen ser publicades als treballs de Diego Ramia i Vicent-Pau Serra. Altres han restat inèdites fins al dia d'avui com una col·lecció amb 50 obres que va remetre a Joan Amades:
Al cap d'uns dies rebérem a Barcelona un paquet contenint cap a una cinquantena de tonades de dolçaina plenes de graciosa frescor, que constitueix una notable col·lecció de música popular instrumental, per cert no gaire abundant (Amades, 1931: 284).
La seua tasca va ser continuada pel seu cosí José Ramos Prades, el sinyó Pepe. En realitat varen coincidir tots dos com a dolçainers, almenys des de 1930. No sols ell, també el seu germà Juan Ramos Prades. Sovint s'ha acceptat que va ser el tio Peret qui l'inicia a l'instrument, però com vàrem veure el seu pare també apareix documentat com a dolçainer. Solia acompanyar-se del tabaleter Juan Badenes i a més de les festes tradicionals on participa la dolçaina va afegir-hi les actuacions amb els grups de ball formats a la Sección Femenina. Amb el traspàs del seu cosí sembla que la feina era abundant fins al punt que al moment de la seua mort el 26 de novembre de 1958 alguns varen atribuir la seua defunció a un excés de treball (Ramia / Serra, 1987: 70). No sols els actes, també els desplaçaments amb els medis propis de la mesquina postguerra i les llargues estades fora de casa varen acabar per passar-li factura. El seu tabaleter ens fa un tast de com era la vida dels dolçainers en aquells dies:
Allà pels anys 40 del segle passat, no ho recordo exactament, potser el 1945 o 1946, quan jo tenia més o menys 14 anys, vaig pujar per primera vegada a Xodos amb el dolçainer de Tales, el tio Palanques; ell ja era un home. Pujàvem a peu des de Tales carregats amb els nostres instruments i, en arribar a la Lloma, ens vam perdre; no sabíem ben bé quin camí havíem de prendre. Un poc esporuguits, perquè era temps de maquis i Guàrdia Civil, vam arribar a un mas i vam trucar a la porta. En contestar des de dins i identificar-se el tio Palanques com el dolçainer de Tales, ens van obrir la porta iens van rebre molt bé (Badenes: 2012: 9-10).

També va transmetre els seus coneixements a alumnes que anys més tard es convertirien en estendards a diferents comarques, com Vicent Fas Melià el tio Sabata de la Vall d'Uixó. Algunes fonts apunten a que va compilar un gran nombre de partitures, la majoria d'elles han restat inèdites o desaparegudes i altres varen ser usades per Gonzalo Puerto, amb qui tenia amistat personal, per als seus treballs. També Juan Badenes va transmetre algunes melodies que Ricardo Olmos va plasmar en paper.


Amb la mort del Sinyó Pepe va desaparèixer el darrer representant de l'Escola de Tales. I el record de "el dolçainer de Tales" va anar esvaint-se com la boira amb l'oreig de l'alba. Però darrere de les seues passes, ja siga pels caminals de mala petja, per les places dels pobles o enfront de la platea d'un teatre, va deixar un ingent corpus documental en forma de transcripcions, va mostrar una nova forma d'entendre la dolçaina i el seu repertori assenyalant el camí a molts intèrprets posteriors i, sobretot, va fer que el dolçainer fora a ulls de la societat un instrumentista digne d'admiració i elogi.
Temps després la dolçaina ressorgiria a aquest poble amb una concepció ben diferent, pròpia dels anys 80 i 90 del segle XX. Però eixa ja és altra història...
__________________________________________________________________

BIBLIOGRAFIA

AMADES, Joan. Missió de recerca Tomàs - Amades 1931 dintre de MASSOT i MUNTANER, Josep. Obra del cançoner de Catalunya. Materials, vol. XIV, Barcelona, 2004.
BADENES, Juan. "records d'un xiquet que feia de tabaleter" dintre de La Roca, nº4, Xodos, 2012.
FONTELLES, Vicent Lluís. Jazz a la ciutat de València, València, 2010.
SERRA, Vicent-Pau i RAMIA, Diego. El dolçainer de Tales, Castelló, 1987.
TRAVER, Benito. Los Músicos de la provincia de Castellón, Vila-real, 1912.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d