Passa al contingut principal

ELS DOLÇAINERS DE TALES (2)

Explicàvem a l'anterior entrada el fenomen que va suposar dintre del món de la dolçaina la figura de "el dolçainer de Tales". Amb una forta ascendència a la cultura popular valenciana va configurar-se a l'imaginari col·lectiu com el representat definitori del nostre instrument, congriant-se en ell les essències de la música tradicional. Fins al punt que parlar de "dolçaina" implicava indefectiblement referir-se a "el dolçainer de Tales". I apuntàvem com en realitat no es tractava d'un dolçainer concret sinó d'una nova concepció pel que respecta a l'instrument i al seu intèrpret nascuda a partir de la tasca de diverses generacions d'instrumentistes sorgits d'aquesta vila castellonenca.


Generalment s'accepta que l'Escola de Tales va incloure dues branques familiars diferents tot i que amb alguna connexió interna. La primera tenia per cognom Montoliu, coneguts popularment com els Mengos, que són considerats els peoners en l'art de la dolçaina a aquest poble de la Plana Baixa. Posteriorment farien la seua aparició els dolçainers de cognom Ramos, coneguts com els Palanques, vinculats de forma llunyana -alguns els presenten com una mena de nebots- a les primeres generacions de dolçainers. I alhora, aquesta segon branca familiar (representada bàsicament, però no de forma exclusiva, pels cosins Pedro i José) esdevindrien els darrers representants d'aquella estirp dolçainera constituint-se com la darrera generació. Aquest és plantejament formulat per Vicent-Pau Serra i Diego Ramia a les seues monografies i el que fins ara s'ha considerat com a vàlid.
No obstant això, la revisió de les diverses fonts pot aportar una nova perspectiva que capgiraria parcialment els postulats inicialment acceptats. Amb tot és de lloar la feina feta per Serra i Ramia per tal d'establir una genealogia d'aquesta Escola atesos la informació fragmentària que encara avui es disposa: el gran nombre d'integrants que conformen les diverses generacions, la poca concreció de les dades, la similitud dels noms dels homes que la componen, l'aparent superposició temporal en l'activitat musical de les generacions... la tasca duta a terme pels autors castellonencs és encomiable més tenint en compte que moltes vegades es veuen obligats a completar les seues informacions a partir de testimonis orals. Sovint, l'aparició de dades i dates o noves revelacions dels testimonis generen més dubtes que no pas aporten més llum.
En aquest sentit, hi ha fins i tot notícies que apunten a una tercera família de dolçainers, gairebé desconeguda, i que també hauria tingut cert protagonisme en la vila de Tales:
En nuestra provincia fue al villa de Tales quien proporcionó mayor número de dulzaineros. Verdaderas dinastías entre las que destacaron -a través de la historia- los Montoliu, los Gil y, últimamente, los Ramos (Puerto Mezquita, 1969: 4).
I GENERACIÓ: ELS GERMANS JOSÉ I VICENTE RAMOS
Tal com comentàvem en relació amb la llegenda fundacional de l'Escola de dolçainers de Tales difosa per Teresa Ramos, malgrat el seu atractiu romàntic, hi havia certs aspectes que entraven en contradicció amb les dades existents respecte als inicis de la citada escola.
El primer que feia era situar com a fundador de la tradició en la pràctica de l'instrument, i per extensió de la seua escola familiar, en la figura del seu besavi Salvador Montoliu Serrano. És cert que la majoria de les anotacions biogràfiques, tant actuals com coetànies al mateix protagonista, li atribueixen aquest paper d'iniciador de la nissaga, però hi han dades que retrotrauen a una generació anterior l'inici de la tradició dolçainera en Tales.
En aquest sentit, sobta com ha passat desapercebuda per a tots els investigadors la publicació de 1918 de l'obra Los Músicos de la Provincia de Castellón, un treball de Benito Traver Garcia. L'autor, organista i cronista de Vila-real amés de col·laborador en el Diccionari de la Llengua Catalana, fa un recorregut per les diverses poblacions castellonenques i de Tales ens cita el nom de cinc dolçainers. Els més antics es corresponen a dos germans una generació anterior a Salvador Montoliu:
D. José Ramos y su hermano Vicente notables tañedores de dulzaina, nacieron en Tales; conocido el primero por el abuelo Palanques porque iba con mucha frecuencia a tocar la dulzaina a aquella población, y el segundo apodado el abuelo Choqueret (Traver, 1918: 125).

Poca cosa més se sap d'aquests germans, ni dates de naixement, ni de mort, ni l'inici o les motivacions de la seua activitat musical, ni l'àmbit geogràfic d'actuació... Però solament la notícia de la seua existència ja obliga a la revisió de determinats posicionaments acceptats tradicionalment com a vàlids. En primer lloc, invalida totes aquelles afirmacions que situen com a l'iniciador de la nissaga a Salvador Montoliu Serrano, ja que l'origen de l'Escola es retrotrauria una generació anterior a ell. I en segon lloc, atesos a aquesta aportació, els fundadors de la tradició dolçainera a Tales no serien els Montoliu -com també s'ha acceptat tradicionalment- sinó els Ramos, i a partir d'ells es desenvoluparien la resta de generacions.


Llavors, acceptant els germans José i Vicente Ramos com els autèntics iniciadors -almenys que tinguem documentats - de la dinastia de Tales... en quin lloc quedaria la figura de Salvador Montoliu Serrano?
II GENERACIÓ: SALVADOR MONTOLIU SERRANO
La fabulosa contalla que explica la gènesi de l'Escola apunta a què el misteriós personatge que va aparéixer un dia per la vila de Tales va ensenyar a tocar la dolçaina a Salvador Montoliu Serrano, i açò ha fet pensar que va ser ell el dolçainer primigeni de la nissaga. Hi ha versions que presenten certes divergències, com la que afirma que Salvador Montoliu no era el pare de la família que va acollir el desconegut sinó uns dels fills, però en qualsevol cas sempre situen al nostre protagonista l'origen de l'estirp:
Inicialment -i això és el que consta en una preciosa i romàntica llegenda- un home desconegut arribà a Tales. Va passar un dies en una de tantes cases de la població i, a l'hora de voler pagar, res no li van demanar. Ell, en compensació per aquest gest va ensenyar el fill de la casa, Salvador Montoliu Serrano -el geni iniciador de l'Escola de Tales- els seus secrets (Serra / Ramia, 1987: 64).
L'assumpció de la llegenda com a verídica amb al fet que les primeres dades biogràfiques apunten en el mateix sentit d'atorgar-li el posicionament com a peoner de la dolçaina en Tales ha conduït a acceptar-lo tradicionalment com l'iniciador de la nissaga:
Fundador de la que pudiéramos llamar la dinastía de los célebres dulzaineros de Tales. Hombre de modesta posición, pero tan entusiasta tocador de dulzaina, que careciendo por completo de conocimientos técnicos y fijándolo todo á su instinto musical y privilegiado pulmón, logró eclipsar á todos los dulzaineros de la provincia, donde tantos hay y tan sugestivo y simpático resulta ese instrumento (Ruiz de Lihory, 1903: 340).
Però com hem comprovat, no va ser ell el primer dolçainer de l'Escola i el seu vincle amb la dolçaina s'estableix a partir del seu matrimoni amb Maria Ramos, filla de Vicente Ramos Choqueret:
D. Salvador Montoliu Serrano, casado con una hija de Vicente Ramos conocido por el abuelo Choqueret, nacido en Tales por los años de 1820 (Traver, 1912: 125-126).
Les afirmacions abans esmentades de José Ruiz de Lihory han tingut un fort ressò en els comentaristes posteriors que, bàsicament, s'han dedicat a reproduir-les gairebé de forma literal:
De modesta posición, pero entusiasta tocador de dulzaina que, a pesar de carecer por completo de conocimientos técnicos, consiguió eclipsar a todos los dulzaineros de la comarca (Traver, 1918: 126).
Los de mayor celebridad fueron los dolçainers de Tales, agrupación familiar fundada en este pueblo por Salvador Montoliu Serrano, modesto aficionado que, a pesar de carecer de conocimientos técnicos llegó a eclipsar a los demás dolçainers de su tiempo, llegando a ser famoso por su peculiar, entusiasta e inspirada manera de tocar la dolçaina (Blasco Laguna, 1973: 51-52).
El primero fue Salvador Montoliu Serrano que, pese a ser un aficionado, logró alcanzar más fama que nadie (Puerto, 1983: 30).
Però a part d'aquestes dades biogràfiques reproduïdes una mica més amunt poca cosa més se sap de la seua vida o de la seua trajectòria com a dolçainer. A més, la repetició sistemàtica dels plantejaments que va fer l'aristòcrata i advocat valencià a principis del segle XX han derivat en una acceptació total dels seus postulats. No sols pel que fa a atribuir-li el suposat paper com a element fundacional a Salvador Montoliu Serrano, sinó que també s'han derivat altres interpretacions com per exemple, que no tenia coneixements de solfa. Açò entraria novament en conflicte amb les paraules de Teresa Ramos, qui assegurava que era el director de la banda.
També s'ha deixat entreveure que la seua fama seria fonamentalment local o, com a molt, restringida a la zona castellonenca. Però el fet que aparega citat a notícies de premsa i referenciat a publicacions a València capital fa intuir que era una personalitat coneguda al Cap i Casal. A més existeix la notícia publicada en els diaris de l'any 1867 referent al programa de la festa de les falles on s'anuncia:
Los célebres dulzaineros, nunca oídos en esta capital, del pueblo de Tales, tocaran por nota, alternando con la música antes expresada, cuya ejecución con dichos instrumentos son reconocidos como una especialidad (Diario de Valencia del dia 18 de març de 1867).
L'absència de noms a la nota de premsa referida han conduït a identificar a aquests "célebres dulzaineros" amb Vicente Montoliu i els seus fills, és a dir: un dels fills i els néts de Salvador Montoliu Serrano.
Vicente Montoliu, con sus hijos Vicent -también dolçainer- y Gabriel -tabaler- se presentó por primera vez en público en Valencia durante las fiestas de San José de 1867, actuando en la plaza de toros, con tanto éxito que, a partir de entonces, los dolçainers de Tales fueron requeridos en multitud de poblaciones, llegando a dar conciertos en el Palacio Real de Madrid (Blasco Laguna, 1973: 51-52).
Però la contrastació de les dates apuntaria cap a la idea que realment seria Salvador Montoliu Serrano qui prendria part en aquell esdeveniment. Si, com afirma la publicació de Traver, acceptem el seu naixement per les engires de 1820, en aquelles falles de 1867 comptaria amb quaranta-set anys, una edat suficient per a haver-se conreat una notable fama com a dolçainer i per a tenir fills amb edat que l'acompanyaren. Per altra part, no coneguem la data de naixement de Vicent Montoliu però sí la dels seus fills, 1879 i 1880 respectivament, amb la qual cosa no podien haver estat ells qui prengueren part en aquell concert.
En aquest sentit, identificar a Salvador Montoliu Serrano com el protagonista d'aquell concert a la plaça de bous, vindria a significar que la seua rellevància com a intèrpret no es restringiria a les comarques castellonenques. Però encara hi hauria més: l'apunt específic que fa la notícia de "tocaran por nota", és a dir, fent servir partitures. Açò evidenciaria que sí que tenia coneixements de llenguatge musical en contra del que s'ha afirmat.
El matís que aporta la notícia no és gratuït, ja que posar en rellevància aquest fet és conseqüència de la manca de costum per part dels dolçainers de l'època de transcriure les tonades interpretades a paper, restringint la transmissió del repertori a l'àmbit oral. Es tradueix açò en un dels grans trets que varen caracteritzar la tasca de l'Escola de Tales: la creació d'una cultura escrita per al nostre instrument. No sols pel que fa a la plasmació en un pentagrama de les melodies, sinó també -com comentàrem en tractar el manuscrit descobert per Serra i Ràmia- en l'elaboració d'exercicis tècnics i estudis.
ra com fóra, ja des de meitat del segle XIX els dolçainers de Tales desenvoluparien una de les facetes que els conduirien a la fama, adquirint una nova funcionalitat fins al moment poc usada pels intèrprets del nostre instrument: la de concertistes de dolçaina. D'aquest mode comencen a documentar-se concerts alternant actuacions amb bandes de música i decideixen incorpora a les seues actuacions obres alienes al repertori de dolçaina, cosa que no va deixar indiferent a la crítica tal i com mostren les cròniques de l'època:
Aquello era la convocatoria del pueblo á la plaza de la Iglesia, en donde el ayuntamiento tenía dispuesta una velada musical, preparada y dirigida por nuestro organista y maestro de capilla D. Julián Sanz, y en la que tomaron parte los dulzaineros de Tales, pueblo ya famoso por los progresos que su hijos han sabido imprimir á la árabe chirimía. Vino la noche, pues, y con ella el concierto al aire libre.
(...)Los de Tales hicieron prodigios de valor al querer competir con la banda, tocando piezas con acompañamiento del tamboril; pero el juicio crítico ha fallado exageradas las pretensiones de la innovación. Sin embargo, justo es decir que cuando las dulzainas no tocan piezas, y si solo las de su propio repertorio son inimitables (Unión Católica del dia 10 de setembre de 1880, pàg. 1).
Per l'altra part de la família, els descendents de José Ramos Palanques, se'n documenta l'existència d'un fill baró, també anomenat José Ramos que va contraure matrimoni amb Carmen Andrés. No hi ha cap constatació documental que li atribueixca activitat musical alguna si exceptuem el comentari que sobre el seu nét Pedro Ramos faria l'investigador català Joan Amades:
Té una llarga ascendència musical, puix el seu pare i el seu avi ja eren músics de dolçaina i d'ells té aprés per tradició tot el capdal de tonades que conserva in mente (Amades, 1931: 282).



BIBLIOGRAFIA
AMADES, Joan. Missió de recerca Tomàs - Amades 1931 dintre de MASSOT i MUNTANER, Josep. Obra del cançoner de Catalunya. Materials, vol. XIV, Barcelona, 2004.
BLASCO LAGUNA, Ricard. "Dolçainer" dintre de Gran Enciclopèdia de la Región Valenciana, València, 1973.
PUERTO MEZQUITA, Gonzalo. " Tales, puerta de entrada a la Sierra de Espadan" dintre de Mediterráneo del dia 29 de gener de 1983.
PUERTO MEZQUITA, Gonzalo. "Tabaler y dolçainer" dintre de Mediterráneo del dia 17 de setembre de 1969.
RUIZ DE LIHORY, José. La música en Valencia. Diccionario biográfico y crítico. València, 1903.
SERRA, Vicent-Pau i RAMIA, Diego. El dolçainer de Tales, Castelló, 1987.
SERRA, Vicent-Pau i RAMIA, Diego. La dolçaina. Cançoner de la dolçaina a la Província de Castelló, Castelló, 1983.
TRAVER, Benito. Los Músicos de la provincia de Castellón, Vila-real, 1918.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d