Passa al contingut principal

ELS DOLÇAINERS DE TALES (3)

Després de dues generacions de dolçainers sorgits de la vila de Tales, veiérem com anaven covant-se diversos elements que els conduirien al reconeixement social de què gaudiren al llarg de la seua trajectòria. Però seria a la tercera generació, especialment per la branca encapçalada pels fills de Salvador Montoliu Serrano, quan els dolçainers de Tales es convertirien en un referent de la cultura pròpia i de l'instrument.
III GENERACIÓ (1a part) : ELS GERMANS SALVADOR, VICENTE I JOSÉ MONTOLIU RAMOS.
Fruit del matrimoni entre Salvador Montoliu Serrano i Maria Ramos varen venir al món set marrecs, quatre xiques i tres xics. Els tres barons, Salvador, Vicent i José varen dedicar-se en major o menor mesura a la dolçaina.
Com era costum a l'època, el progenitor inculca al seu fill major la pràctica de l'instrument i progressivament van incorporant-se els altres xics de la família (Serra / Ramia, 1987: 64). Així, el major dels tres germans, Salvador, sembla que va ser el primer a iniciar-se en el món de la dolçaina de la mà del seu pare. Teresa Ramos reivindicaria la seua figura del seu avi:
El primer dolçainer que va tocar va ser m'auelo, per que era el fill major. Jovenet però major... I un talent grandíssim (https://www.youtube.com/watch?v=lXeajgQFgjA).
També seria la seua néta qui reclamaria per a Salvador Montoliu Ramos la condició de "cavaller cobert davant del rei", suposat privilegi concedit per Alfons XIII i que també se li atribueix al seu germà Vicent o, fins i tot, a Honorato Gil d'Alfap. Però poques dades contrastables ens han quedat respecte a l'activitat musical del major dels tres germans més enllà d'algunes notícies en premsa referents a actuacions amb el seu fill Francisco com a tabaleter a la primera dècada del segle XX:
De siete de la tarde a once de la noche pasacalle y serenata por la banda de Puzol y dulzaineros de Tales D. Salvador Montoliu e hijo (La Correspondencia de Valencia del dia 4 de setembre de 1908, pàg. 2).
El mitjà dels tres germans, Vicente, va ser sense dubte el que més renom va tindre de tota la nissaga. A ell i a la seua trajectòria com a intèrpret se li atribueix gran part de la fama de la qual varen gaudir els dolçainers de Tales. Conegut com "el barbut dels Mengo" per la llarga i espesa barba que lluïa va despertar les lloes entre els seus coetanis pel seu virtuosisme interpretatiu:
En este dulzainero, hijo del anterior y nacido también en Tales, parece que se ha llegado al Summum de perfección en el manejo de ese popular instrumento, que tañido por él pierde su acritud, convirtiéndose sus estridentes sonidos en armoniosas modulaciones, que hace del primitivo donsainer valenciano un concertista de dulzaina de irreprochable virtuosismo (Ruiz de Lihory, 1903: 340).

En aquest cas existeix certa unanimitat en reconéixer que Vicente Montoliu Ramos comptava amb una sòlida formació musical adquirida sota el mestratge del mestre Juan Garcia a Onda i que posteriorment va formar part de les bandes dels batallons de Ciudad-Rodrigo y de Bejar. Però aquesta concepció del dolçainer com a músic amb formació acadèmica no va ser l'única de les innovacions que varen dur a terme.
Va crear una formació estable amb els seus fills Vicente i Gabriel amb la qual va consolidar l'aplicació de la dolçaina com a instrument de concert que ja havia iniciat el seu pare. I en 1899 va tenir lloc la tan al·ludida actuació al Palau Reial de Madrid en presència d'Alfons XIII -que llavors era un adolescent- i de sa mare la reina regent Maria Cristina d'Àustria. En realitat no va ser cap concert exclusiu ni privat com s'ha donat a entendre, sinó que l'actuació dels dolçainers de Tales s'inseria en el context d'una comissió encapçala pel doctor Francisco Moliner per tal d'aconseguir finançament per a la construcció del sanatori per a tuberculosos de Portaceli. Amb la intenció d'afalagar als monarques, la delegació es va envoltar de diversos músics i balladors entre els quals estaven els dolçainers de Tales, que acompanyaren albades i diversos balls. Més enllà de la donació per part de la regent Maria Cristina de 5.000 pessetes i la promesa d'intercedir al consell de ministres per tal d'aconseguir la cessió d'uns pinars de propietat estatal annexes als edificis del sanatori, no hi ha notícia de cap concessió simbòlica ni cap privilegi individual als assistents. Això sí, en un moment de l'actuació, el dolçainer va fer un llarg calderó que va despertar l'admiració dels assistents i va valer-li l'observació de la reina: Este señor seguramente no necesitarà del sanatorio (La Época del dia 14 de febrer de 1899, pàg. 2)
La seua fama com a concertistes va estendre's progressivament i va anar més enllà dels pobles i ciutats del País Valencià, començant a realitzar gires per diferents contrades:
Mañana salen directos á Nules los celebres dulzaineros de Tales D. Vicente Montoliu é hijo, pasando luego a Barcelona para dar 10 conciertos que han sido contratados en el Teatro Nuevo Retiro (Las Provincias del dia 23 d'agost de 1901, pàg. 2).
Teatro Granvía. El sábado próximo. Debutarán los Eminentes Donsainers de Tales, los que con sus ingratos instrumentos son la maravilla de cuantos públicos se presentan (La Vanguardia del dia 25 d'octubre de 1901).
D. Vicente Montoliu é hijo, concertistas de dulzaina, saldrán la próxima semana en dirección a Palma (Mallorca) para dar unos conciertos en el Teatro Principal (El Pueblo del dia 19 de febrer de 1903, pàg. 3).
Efectivament, el salt de les places dels pobles als teatres no es va fer esperar, però la inclusió de la dolçaina en determinats ambients no va ser del tot ben rebuda i els comentaris negatius cada cop varen ser més recurrents:
Los dulzaineros de Tales, son músicos notables que hacen verdaderos prodigios con sus característicos instrumentos. El público aplaudió las composiciones que tocaron, pero comprendieron que no es lo más apropósito para lucirse, el escenario de un teatro (El Mundo Artístico de Barcelona, nº55, del dia 2 de novembre de 1901).
Se levanta el telón y aparecen los moros en escena, en semicírculo, y en el acto prorrumpen dos de ellos en horrísonas tocatas: los dulzaineros de Tales que se han vuelto locos. Y sale uno del teatro no sabiendo si es que le ha hecho daño la cena ó es víctima de un malsueño (Las Provincias, del dia 25 de juliol de 1903, pàg. 2)
Malgrat les crítiques negatives, aquesta nova funcionalitat de la dolçaina, el fet de comptar amb una formació acadèmica o el seu elevat nivell interpretatiu despertaren la més exacerbada admiració:
... actualment existix una família compòsta de pare i fill, que donen quince y ralla, com solém dir, á tots ells, tiantla els dos de mestres consumats en tocar la flauta moruna o girimita, com diu el pòble. Per això estan establits en la capital del nòstre antich reyne, ahon no fan festa gran ni giqueta, en la qu'ells no prenguen part, llogantlos també per a tocar en les poblacións importants de la provincia de Castelló y de la de Valencia; y per lo mateix que son distinguíts, no sòls en anar vestíts d'uniforme, sinós en saber fer parlar la dita dolçayna quan la tòquen, á fí de celebrar nosatros la sehua habilitat y animarlos a seguir com dast'ara, els ham dedicat estes línies y la cansó de costum:
Son els donçayers de Tales
en la donçayna molt destres,
en lo vestir pròu miráts
y en la música grans mestres (Marti Gadea, 1906: 136).
I la seua fama, així com l'admiració que se li professava, seguiria intacta durant molts anys, tal com ens mostra l'anècdota contada per Joan Blasco:
No hace muchos años, estando yo en la casa de música José Penades, de Valencia, el abuelo de quien ahora regenta el establecimiento me decía: "Hoy en día no hay dolçainers, quitándote a ti, que eres muy buen dolçainer, pero que no vales ni para quitarle las alpargatas al de Tales. Yo me acuerdo haber ido a pié desde Alberique hasta Villanueva de Castellón, por oirle un concierto al dolçainer de Tales, al de las barbas blancas, al abuelo que le decían" (De Fadrell, 1983: 5).
Precisament, un dels factors que més va cridar l'atenció entre els seus coetanis va ser l'adopció d'un uniforme militar per a les seues actuacions abandonant l'ús de la indumentària "a l'antiga", però aquest fenomen tampoc no sempre va ser ben considerat:
Es indudable que bajo el punto de vista económico salen ganando con esta metamorfosis, debida al estudio y conocimientos musicales, la familia Montoliu, pero no es menos cierto que al modernizarse el donsainer, convirtiéndose en concertista, adoptando un vistoso y semimilitar uniforme para exhibirse, y adicionando una flauta á la dulzaina para dar mayor extensión y dulzura en los sonidos á las variaciones y fermatas, el primitivo tipo desparece ó por lo menos queda eclipsado por los celebrados Montoliu, que han logrado hasta ser recibidos por los Reyes para dar un concierto en su palacio.
(...) pero como legítimos valencianos, hagamos votos para que no desaparezca aquel dolsainer del poble que con su pañuelo á la cabeza, su pantalón y chopetí ceñido, el imberbe y picaresco tamborilero a su lado, que matiza con sus nerviosos redobles les tonaes, congestionando el semblante é hinchando los carrillos; arranca al instrumento esos sonidos que producen un sacudimiento en los nervios de todo buen valenciano, explicable sólo por la sugestiva poesía que sirve de ambiente a la canción popular (Ruiz de Lihory, 1903: 340-341).
Com s'ha comentat en la cita anterior altre dels trets característics de l'escola va ser afegir-li una flauta de bec a la dolçaina que els permetia un major registre en les seues interpretacions alternant tots dos instruments. Sembla ser que Vicent Montoliu va deixar escrites diverses composicions on s'incloïa l'ús de la flauta:
De las composiciones de Vicente Montoliu se conocen algunos caprichos y varias transcripciones para dulzainas y flautas de caña (Traver, 1912: 127).
Respecte al tema de les composicions poc més se sap, però Joan Blasco assegurava tenir al seu arxiu personal una partitura titulada Pasodoble a Rubielos que anava signada pel mateix Vicente Montoliu i datada el 23 d'octubre de 1896 (De Fadrell, 1983: 5).
Respecte a l'ús de la flauta de bec, no varen ser els únics que feren servir aquesta innovació i, per exemple, temps després Francisco Miralles el patriarca de la nissaga de els Meliton de Bétera també la va emprar (Asensi, s.d.: 15). Aquest sistema varen mantenir-lo al llarg de les generacions i encara Pedro Ramos l'utilitzava en els seus concerts. Precisament ens ha quedat una descripció de com funcionava:
En dos punts de la dolçaina, prop de l'inxa i de la campana, hi porta aplicats dos filferros d'uns deu centímetres de llargada, els quals sostenen una flauta de canya de mida gairebé igual a la de la dolçaina, mantenint els dos instruments en posició paral·lela l'un de l'altre. hi ha composicions en que s'alterna el toc de la dolçaina amb el de la flauta i així, tenint els dos instruments units i plegats, en un moment donat i amb molta rapidesa i facilitat, i de manera gairebé imperceptible per a qui escolta,es pot canviar l'instrument. aquestes flautes de canya són fetes pel mateix música amb un senzill canó de canya un xic gruixut, degudament foradat i capsat amb unes plaques de llauna a cada cap, que les hi aplica el llauner (Amades, 1931).
Flauta i dolçaina de els Meliton de Bétera

Cap a les engires de 1880 Vicent Montoliu havia deixat la vila de Tales i es trasllada a viure a Sogorb. Aquesta notícia ha portat a pensar que es va desvincular de la dolçaina i la nissaga es veu interrompuda, però res més lluny de la realitat. El ben cert és que va seguir en actiu almenys fins a la primera dècada del segle XX i en 1903 s'anunciava em premsa junt els seus fills afegint a l'adreça de la capital de l'Alt Palància altra de la ciutat de València, concretament els números 4 i 6 del carrer Gravador Selma, al barri de Velluters (El Pueblo del dia 19 de febrer de 1903, pàg. 3). Molt probablement, les tres adreces es corresponguen amb la del pare -en cas de Sogorb- i amb les dels dos fills -en la capital del País- que començaren a fer carrera com a músics en València. Alguns apunten que va tenir altres alumnes a més dels seus fills, com Pedro Alonso Sella (1880-1963) d'Algímia d'Alfara i altres intèrprets de l'Horta Nord (Caballer, 2003: 4).

Certa controvèrsia existeix respecte a l'activitat de José, el menor dels tres germans fills de Salvador Montoliu Serrano. A l'ombra que projectaren les allargades figures dels seus germans majors -especialment Vicente- generalment s'ha acceptat que mai va arribar a ser dolçainer i que va formar part de la Banda Municipal de València com a percussionista. És una veritat a mitges, tal com queda palés als documents propis de l'època:
Sus hermanos Salvador y José, aunque no tan celebrados como aquel, sin embargo también llegaron a dominar el morisco instrumento (Traver, 1912: 127).
Efectivament, se'n documenten notícies a la premsa d'actuacions a la ciutat de València a la primera dècada del segle XX i va arribar a participar com a dolçainer amb el celebre quadre de balls del mestre Enric Vicent junt els mítics cantadors Josep Garcia Maravilla i Vicent Bernabeu Caravina, acompanyat pel tabaleter Vicente López (Las Provincias del dia 4 de març de 1905, pàg. 2).
Però també és cert que en aquella època va obtenir la plaça com a percussionista de la Banda Municipal de València. El seu accés va ser accidentat i envoltat de polèmica. En juliol de 1903 l'Ajuntament convoca les oposicions per tal de cobrir diverses places vacants, entre elles una plaça de "redoblante de tercera" per a la qual es presentaren dos aspirants: José Montoliu i Pedro del Rey (El Pueblo del dia 9 de juliol de 1903). Però alguna cosa va passar per a què l'altre candidat no es presentara a l'examen, amb la qual cosa la plaça va ser per al dolçainer de Tales. La lectura de les notícies de l'època deixa entreveure un elevat grau de politització social que sembla reflectir-se en aquestes oposicions.
Les reaccions no es varen fer esperar i en setembre de 1904 comencen a donar-se els primers moviments per tal d'anul·lar els resultats de l'oposició. En plena tensió política, una comissió de l'Ajuntament decideix sotmetre a votació la qüestió. Malgrat l'aferrissada defensa de l'historiador, polític i futur alcalde de la ciutat José Martínez Aloy -representant pel Partit Conservador-, l'opció de tornar a treure la plaça a concurs va resultar l'escollida per 17 vots a favor enfront dels 12 en contra. Se li atribuïen comportaments poc adequats a més d'assegurar que no havia presentat la documentació corresponent. José Montoliu no es va quedar de braços plegats i pocs dies després va presentar un recurs que va prosperar quan l'alcalde de la ciutat -llavors Eduardo Llagaria Ballester- va prendre cartes en l'assumpte per tal de posar fi a aquell contingent que es perllongava més de dos anys:
El Alcalde ha puesto hoy término al largo pleito del redoblante de la banda municipal con una resolución justa. Sabido es que el citado redoblante, José Montoliu, ganó la plaza por oposición si quiera en ella no hubiera otro opositor. El tribunal, que pudo negarle la plaza, se la concedió, no habiéndosele dado en posesión por asegurarse que no está en condiciones de presentarse al Certamen de Bilbao. El alcalde, entendiendo que esto son dos cuestiones diferentes, ha dado hoy posesión á Montoliu, sin inmiscuirse en si debe ó no ir al certamen, por ser ello ya competencia del director de la banda (La Correspondencia de Valencia del dia 24 de Agost de 1905, pàg. 2).
Amb tot, la polèmica va seguir entre reclamacions d'indemnització per part de José Montoliu i la crítica furibunda d'alguns mitjans de la premsa escrita:
Del nombramiento de Montoliu tampoco queremos añadir ya una palabra, por que no hemos de dar gusto á los que de este asunto se han propuesto hacer pleito y cuestión política.
Ni hay tal pleito ni tal política. Hay un músico que no sirve para la plaza de que se trata, en la que se ha colocado por medio de insidias y de medios políticos, y de la que no tardará mucho en despedirle el ayuntamiento por unanimidad, al convencerse de que es incompetente y de que era falso todo en cuanto en su favor se ha alegado (El Pueblo del dia 25 d'agost de 1905, pàg. 2).



Però mentre els germans Montoliu assolien l'èxit lluny del seu poble natal, a la vila de Tales seguia desenvolupant-se la branca dels Ramos. Comentàrem respecte al fill del José Ramos Palanques que no hi teníem cap constatació respecte a si havia estat dolçainer més enllà de la referència que Joan Amades en donava de l'avi de Pere Ramos, però el ben cert és que dels fills que va tenir fruit del seu matrimoni amb Carmen Andrés si que tenim indicis, quan no constància certa, que alguns també varen ser dolçainers.

BIBLIOGRAFIA
AMADES, Joan. Missió de recerca Tomàs - Amades 1931 dintre de MASSOT i MUNTANER, Josep. Obra del cançoner de Catalunya. Materials, vol. XIV, Barcelona, 2004.
ASENSI, Ramon: Els Meliton. 100 anys de música a Bétera. Bétera. Sense data.
CABALLER, Eduard. "La dolçaina i el tabal al Mocador. 25 anys de música tradicional valenciana" dintre de Llibret Falla El Mocador de Sagunt, Sagunt, 2003.
DE FADRELL, Joan. "La dolçaina es la raíz más profunda del pueblo valenciano" dintre de Mediterráneo del dia 21 d'agost de 1983.
MARTÍ GADEA, Joaquim. “Tales (els donçayners de)” dintre de Apendix o afegitó a Tipos, modismes y coses rares y curioses de la terra de Gé. València, 1906.
RUIZ DE LIHORY, José. La música en Valencia. Diccionario biográfico y crítico. València, 1903.
SERRA, Vicent-Pau i RAMIA, Diego. El dolçainer de Tales, Castelló, 1987.
TRAVER, Benito. Los Músicos de la provincia de Castellón, Vila-real, 1912.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d