Passa al contingut principal

EL TABAL: BREUS APUNTS PER A UNA HISTÒRIA DE L'INSTRUMENT (1)

Des de fa uns anys pràcticament sols toque la dolçaina, així que quan la gent veu que agafe unes baquetes i em pose a repicar algú em pregunta estranyat: però tu també toques el tabalet? La meua resposta és clara: sóc un tabaleter que toca la dolçaina. Així és com em considere i així és com m’agrada definir-me.

Per això no podien faltar en aquest blog les entrades referents a diferents aspectes del tabal. Hi hauran unes quantes al llarg del temps, però la que avui ens ocupa pretén fer un breu recorregut per la història de l’instrument. Em centraré en l’instrument que habitualment acompanya a la dolçaina i em deixaré d’esments històrics descontextualitzats que no porten enlloc i que són repetir el que ja s’ha dit altres vegades. Tampoc tractaré la figura del tabaleter, això ho deixe per a més endavant.

Sempre m’ha sobtat la manca de referències bibliogràfiques que parlaren del tabalet, al menys fins a temps molt recents. I dic que em sobta per què tant el tabal com el seu intèrpret habitualment han gaudit de certes simpaties entre la societat: Hi ha escoles infantils, comissions falleres, llibres de text per als nanos, contes... fins i tot els mítics estudis de gravació d’Alboraia i una muntanyeta a la Vall de Segó reben el nom de Tabalet. Però la realitat és que si mirem vint anys enrere, no hi ha referències, ni descripcions, ni cap anàlisi digne de ser mencionat per la seua rellevància o pel fet què aporte alguna dada diferent dels tòpics i llocs comuns. La literatura tampoc ha estat un gran ajut: un parell o tres de referències pel que fa als autors vuitcentistes i poca cosa més.

Actualment podem trobar alguna cosa més però tampoc gaire: en l’any 2000 apareix el Método de percusión para Tabalet de Francisco J. Blasco (València, 2000); caldria esperar gairebé una dècada per a l’aparició  d’Estudiant el Tabalet – Mètode elemental de A. Blay, V. Borràs i X. Richart (València, 2009); també tenim els apunts teòrics de la mà de Jordi Reig a La Musica tradicional valenciana. Una aproximació antropològica (València, 2011). A part d’això poc més: uns pocs comentaris breus, alguns reculls esparsos de transcripcions d’estructures rítmiques i, sobretot, còpies d’un a altre autor.

Així doncs, cal concloure que aquestes simpaties que desperta “el xiquet del tabalet” no s’han traduït en un interès real fins fa poc de temps i, encara avui, aquest interès es presenta de forma fragmentada. No són precisament les línies que segueixen un treball organològic de primera magnitud, em limitaré a comentar alguns aspectes fonamentals per condensar-los en unes poques entrades.

Però entrant en matèria, el tabalet és un instrument de percussió d’afinació indefinida i membranòfon doble, ja que el seu cos cilíndric es tanca pels dos extrems amb membranes. Sobre la membrana superior és on percudim amb les baquetes per tal de generar la vibració i produir el so.

El tabalet és l’instrument que tradicionalment ha acompanyat a la dolçaina constituint-se en la base rítmica que per a les melodies que fa l’instrument de vent i per a alguns és l’únic acompanyament possible (Torre Berbis, L. Escuela de dulzaineros “Los Leones” de Almedíjar, Almedíxer, 1989. pàg 22).

L’etimologia del seu nom és confusa. La hipòtesis més acceptada afirma que el seu nom és d’origen àrab, derivat del terme tabl, una mena de timbal percudit amb una sola baqueta. Era més freqüent conèixer l’instrument percudit amb dues baquetes com a tambor, derivat de l’arabisme tanbûr (del persa tabîr). Fet i fet, tot i que sovint els termes tabal (o atabal) i tambor (atambor, atabor, tabor) s’usen com a sinònims originàriament farien referència a dos instruments diferents: el tabal seria de cos semiesfèric amb una sola pell, mentre que el tambor presentaria un cos cilíndric i dos pells (Andrés, R. Diccionario de instrumentos musicales, Barcelona, 1995. pàg. 365). 

No és descarta, però, que l’origen del mot siga onomatopeic. Arreu del món trobem nombrosíssims instruments que comparteixen similituds fonètiques: per exemple, a part del nostre tabal, a la zona europea tenim el tambourin francès -tot i que els antics gals coneixien el seu instrument de percussió principal pel nom de tabwrdd-, també els italians tenen el seu tamborino que en la cultura clàssica romana eren coneguts genèricament com tympani, el grecs tenen el seu daouli com els albanesos tenen el daule i els macedonis el seu tapan. També a la Península Ibèrica tenim exemples com els catalans el tamborí, a més del tambor en castellà. Al continent africà en trobem de nombroses mostres com el tbal al nord d’Àfrica, el tablat egipci o el tabaq nubi. A mesura que ens desplacem cap a l’orient ens apareixen més mostres com el davul turc o el tabret hebreu, i més cap a l’extrem orient trobem exemples com el tablà a l’Índia o el conegut taiko al Japó.

Tots comencen amb la síl·laba ta o da, que podria considerar-se una onomatopeia que imita el so quan colpegem la membrana. Fins i tot el drum anglosaxó, que amb tota probabilitat adopta el seu nom de gaèlic escocès druma o de l’irlandès droma, presenta certa sonoritat onomatopeica. Malgrat que no tots s’ajusten al que nosaltres entenem com tabalet, el que sí és cert és que estem parlant d’instruments de percussió.

Els valencians solem emprar el terme tabal o el seu diminutiu tabalet. L’escarransida documentació fa que solament puguem fer hipòtesis i divagacions, però sembla ser que als segles XVI i XVII el terme tabal era el preferentment usat (Garcia-Oliver, F. Pedagogia Melodiosa, Gandia, 2000. pàg. 60, 61, 66, 78, 79, 81...). Si abans ja era dificultós trobar referències, amb les prohibicions derivades de la Nova Planta desapareix la redacció de la documentació en valencià. Hi alguna dada que apunta a que l’ús del diminutiu comença a escampar-se però cal anar amb cura ja que estem parlant de documents redactats en castellà com la carta enviada en 1775 pel bisbe d’Oriola als rectors de la seua diòcesi: Con el sagrado motivo del Nacimiento del Señor, San Antonio y otros santos no solo se baila por ocho, trece y aún catorce días consecutivamente, sino que se hacen máscaras, vistiéndose los hombres con trajes de mujeres o de botargas, usando ambos de mascarilla, mudando la voz, metiéndose en tropel en los bayles para mover la gritería y alboroto de las gentes, y divagando todo el día con Dulzaina y Tamboril con grande algazara por las calles y plazas, entrándose en todas las casas y obligando a todas las mujeres a que baylen a que sea poco y a dar una gratificación al Dulzainero (citat a Monferrer, A. Les festes de folls, València, 1996).  
  
Així, sembla ser que al segle XIX l’ús de la paraula tabal i el seu derivat tabaler per referir-se a l’instrumentista eren força habituals. La premsa de l’època és plena de referències i també la literatura vuitcentista ens dona algunes mostres: l’article “El Tabaler” de Peregrin Garcia Cadena (a DD.AA. Los valencianos pintados por sí mismos. València, 1859. pàg 257-262); la compilació de Constantí Llombart, Tabal y Donsayna (València, 1878); els versos Victor Iranzo : Retrona la traca, / Repica el tabal... (Iranzo, V. “La donsayna Valenciana” dintre de Poesies. València, 1900. pàg. 144-145); o el fet de que Bernat i Baldoví es referira als subscriptors del seu periòdic El tabalet com a tabalers (en alguns números, en altres els cita com a tabaleters) són alguns exemples. De fet, el malnom Tabaler era pel qual varen coneguts diversos delinqüents i gent de "mala ralea" cap a finals del XIX i primer quart de segle XX, com Vicente Pérez Vicent que en 1899 era acusat d’apunyalar –o de pegar-li un tret a la gola, depèn de les versions- a un amic al carrer Russafa de València (Las Provincias, 17 de juny de 1899. pàg 2); Francisco Gadea Llopis  que era detingut l’any 1911 per negar-se a pagar el seu sopar i el dels seus quatre amics a un hostal del Camí Reial de Madrid i –a sobre- disparar al cambrer (El Pueblo, 28 de març de 1911. pàg 4); o Ramon Llorenç Navarro detingut en 1918 per intentar segrestar una xiqueta de 9 anys a Burjassot (La Correspondencia de Valencia, 12 de maig de 1918. pàg. 3). També en la parla actual han restat expressions com les tabalades i no “tabaletades”; o refranys com al so de tabals no s’agafen pardals.

No obstant, l’ús del diminutiu va anar estenent-se ja en aquesta centúria i en tenim exemples entre els autors vuitcentistes com la citada publicació de Bernat i Baldoví El Tabalet (València, 1877) o el poema de Teodoro Llorente Lo Tabalet (València, 1885).

Si be és segur que el terme tabal segueix usant-se encara avui per a referir-se a l’instrument, no és menys cert que el diminutiu s’ha popularitzar massivament. La literatura ens dona mostres d’aquesta convivència terminològica en alguns autors destacadíssims com Lluis Guarner: La dolçaina crida / i crida el tabal... (Guarner, Ll. “La cançó de les danses” dintre de Cançons de Terra i de Mar. Castelló, 1936. pàg. 37); el poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés: El que fou tabaleter i ara agranava / amb granera d’excessiva palma... (Estellés, V.A. “El Gran foc dels Garbons”, nº25, dintre de Recomane Tenebres. Obra completa 1, València, 1982. pàg. ); o el mestre de Castalla, Enric Valor: ... aparegué un pobliu alegre, on es sentia un gran aldarull i el so clavat de la dolçaina alternant amb el del tabalet (Valor, E. “Joan-Antoni i els torpalls” dintre de Rondalles Valencianes, nº6. Picanya, 1996. Pàg 110).

Fins i tot, actualment, molts dels que usen la fórmula tabal per a l’instrument diuen tabaleter i no tabaler quan es refereixen a l’instrumentista. Aquest ús del diminutiu pot tenir tres possibles explicacions: bé s’usa per comparança amb altres instruments de característiques semblants però de major grandària; bé per una qüestió social atès les connotacions afectives que té l’instrument al llenguatge col·loquial; bé per una sonoritat més rítmica ja que l’onomatopeia seria més prolongada al fer la paraula de tres síl·labes (Reig, J. Op cit. pàg. 387).

La primera de les hipòtesis ve referendada per l’existència de determinada documentació. En un document del qual no ens consta la data remès per la delegació local de la Sección Femenina d’Algemesí enviat a la delegació provincial de València se’ns descriu el tabalet com un pequeño tambor. Su diámetro (según el modelo que se conserva en el museo folklórico del Ayuntamiento de Valencia) es de 25 centímetros; la altura de la caja es de 18 centímetros más dos aros de madera que sirven para sujetar los parches, aros que tienen la altura de 4 centímetros cada uno… Línies després, entre les descripcions de diversos instruments, ens parla del tabal al qual descriu com: un tambor de madera como el tabalet de una altura aproximada de medio metro y con un diámetro de unos treinta centímetros (citat a Pardo, F. i Jesús-Maria, J.A. La música popular en la tradició valenciana. València, 2001. pàg. 64-65).

La segon es basa en la gran afició que tenim els valencians a fer diminutius afectuosos de qualsevol paraula. Per això no tenim nadons sinó que criem nadonets, que no són el xic menut de la casa sinó el xiquet menudet, per què d’entre tots els germans no sols és el més xicotet, també és el més xicotiu o xicotiuiu, i com no va nu sinó que va nuet o nuetet, pot ser patirà una mica de fred, però segurament el que tindrà serà una miqueta, una miquïua, una micotiua o, fins i tot, una micorrocotiua de frediu. Tenint en conte que sovint eren xiquets els que tocaven el tabal pot explicar-se que es popularitzara el diminutiu per a referir-se a l’instrument (també se li sol dir  tabaletet a l’instrument de petites dimensions destinats als xiquets i tabaleteret a un intèrpret de curta edat).

La tercera hipòtesi és la de més difícil encaixada però tindria certa aplicació en la lletra d’algunes cançons de danses, com en el cas de Xàbia o El Verger: Tabalets són, tabalets / tabalets són, tabalets.

Esbrinar els seus orígens s’entoixa una feina feixuga quan no impossible. Com sol ocórrer, s’atribueix qualsevol cosa de la qual desconeguem l’origen “als moros”. Molts autors han esgrimit –sense cap base documental que ho sustente- un origen àrab:

También se conoce que los moros invadieron a los españoles en el siglo VIII, con numerosas tropas negras, al son de sus tambores, quedándose allí aquellos africanos de tez oscura y cultura exótica (...) El tambor, debió ser sin duda una de esos sedimentos, superior sin duda en su valor musical a cuanto instrumento en su género percusivo habían conocido los cristianos de Europa.
                Se ha dicho que en el siglo XI, fue el emir Yusuf Ben Tachfín, quien invadió España al frente de los almorávides, quienes introdujeron en Europa los tambores de los ejércitos (…) De esta manera pasó a los españoles la misma tradición militar, basada en el simbolismo negro y moro del tambor guerrero (Barriga Monroy, M.L. “La historia del tambor africano y su legado en el mundo” dintre de El artista: revista de investigación en música y artes plásticas, nº1. Bogotá, 2004. pàg. 34-35).

Deixant de costat aquestes especulacions, la realitat és que l’ús d’instruments anàlegs al nostre tabal el trobem documentat a totes les cultures arreu del món des de la prehistòria. No sols això, els seus usos han estat diversos i han acomplit funcions, rituals i religioses, festives, militars... Això sí, la manera de penjar-se el tabal valencià per medi d’una corretja de pell que descansa sobre el muscle de l’intèrpret ens fa pensar que el seu ús no seria estàtic i que aniria lligat a un desplaçament mentre s’executa la interpretació, la qual cosa ens pot remetre a la vesant militar (Reig, J. Op cit. pàg. 390). 
  
En qualsevol cas, els seus materials de construcció han estat tradicionalment la fusta i la pell, més la corda i alguns components metàl·lics. Cal fer però alguna matisació al respecte. En algunes zones d’Europa l’ús d’instruments de metall va anar popularitzant-se, a l’estat Espanyol hi ha nombrosos exemples a Terol, Navarra i especialment a Euskadi. Tot i que no sembla ser que al País Valencià fos un fenomen generalitzat no es pot descartar l’existència de determinats exemplars amb el cos de llautó. Una fotografia de l’arxiu de la Sección Femenina ens mostra un tabal que podria correspondre’s amb aquest material: malgrat ser una fotografia en blanc i negre el color de la caixa i, sobretot, els bonys que presenta el casc fan pensar que es tractaria d’un exemplar amb cos de llautó (imatge recollida a l’apèndix fotogràfic de Pardo, F. Jesús-Maria, J.A. Op. Cit. València, 2001. No consta data ni procedència de la imatge)*. Malgrat tot, la caixa de llautó és successora de la de coure i ambdues de la més antiga de fusta. El tabal àrab, conservat fins avui des de l’època dels moros a Espanya, és de fusta (Requeno, V. Il tamburo. Stromento di pura necessità pel regolamento delle truppe. Roma, 1807. pàg 14).


* Aclarim que quan parlem de cossos de llautó no ens referim a les caixes actualment emprades a les bandes de música. Aquest aspecte serà tractat més endavant.

Comentaris

Unknown ha dit…
El diccionari de l'AVL diferencia entre «tabal» (que remet a «tambor») i «tabalet», que defineix com: «Tabal xicotet amb què s'acompanya la dolçaina». Curiosament, és a l'entrada de «tabal» on cita el refrany «amb tabal i dolçaina». Supose que l'única conclusió que en podem traure és que ells tampoc s'han acabat d'aclarir amb la qüestió del nom...

Per cert, m'encanta el refrany «al so de tabals no s’agafen pardals». És l'equivalent valencià de «se cazan más moscas con miel que con vinagre»?

Bona feina, Pau, eres molt gran :)
Pau Llorca ha dit…
Efectivament, crec que no 'shan acabat d'aclarir. Si vas a la definició de "tambor" veuràs com no dona cap mida. Per tant, és el model majoritàriament usat als nostres dies un tabal (tambor)? En cas afirmatiu, hauríem de deduir que el tabalet és un instrument de menors dimensions (que també existeixen). O l'instrument actual és un tabalet ja que té menors dimensions quealtres instruments anàlegs (que serien els que es dirien tabals)? I els tabalets més xicotets que són tabaletets? tabaletius?

Lo del refrany té més a veure en la importància de la discreció i la cautela a l'hora de fer determinades escomeses. No sé si té correspondència en castellà.

Una abraçada, dolçainera!!

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d