Al final de l’anterior entrada deixàvem entreveure com
la sarsuela també havia estat font d’inspiració per als dolçainers. Vicente
Boix, al retrat que fa de la figura del dolçainer comenta: El
dulzainero allí toca alegros, andantes, pasos dobles, himnos, trozos de zarzuela,
y el fandango, y el ole y cuanto recuerda el músico, acabando por fastidiar a
los vecinos (Boix, V. “El
dulzainero” dintre de DD.AA, Los
valencianos pintados por sí mismos. València, 1859. pàg. 29).
El fenomen sembla ser més generalitzat del que es podria
pensar i en un concurs de dolçainers organitzat a la ciutat de València l’any
1925 amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu del Carme trobem com al punt
3er de les seues bases ja es consigna: Tocar una pieza elegida libremente
por el concursante, en la que pueda lucir su habilidad, sin recurrir a temas de
zarzuela (El
Mercantil Valenciano, 8 de juliol de 1925, pàg. 1)*.
*Hem d’agrair la informació i la documentació aportada
referent a aquest esdeveniment al mestre dolçainer d’Alboraia JOSEP JUSTE I
MARTÍ.
Per què no sempre era ben vist aquest tipus de repertori
per tots. Un dolçainer anònim d’Alacant ho admetia resignadament: Esta vist; la música de la terra, se acabará
pronte; la gent no vol mes que sarsueletes (Figueras Pacheco, F. “Provincia
de Alicante” a Carreras i Candi, F. Geografía
del Reino de Valencia. Barcelona, 1918 –1922. pàg 254).
Més contundent es mostra Federico Olmeda (1865-1909) al
respecte d’aquestes noves incorporacions al repertori:
(...) Las
dulzainas que, hasta poco há, han servido de excelente auxiliar de la música
puramente popular y podrían cooperar á su mayor desarrollo, si se contuvieran
en sus propios límites de instrumento popular, hacen una campaña
contraproducente y algo censurable.
Creen los gaiteros,
con buena fe por supuesto, que es un gran mérito tañer en su dulzaina los
pasacalles, habaneras, jotas y piezas por este estilo de las zarzuelas, en las
funciones populares, sin considerar el mal que entraña, primero para ellos
mismos, segundo para las piezas que tocan y tercero para la música popular.
Es un gran mal para
ellos mismos, por qué con eso demuestran que desconocen la naturaleza de los
instrumentos que tocan, los cuales por su construcción no son aptos para tocar
esas piezas, pues generalmente, salvo las dulzainas de llaves, carecen de
cromatismo. Además las han de tocar sin el acompañamiento para que fueron
escritas.
Es un gran mal para la
música que tocan, porque como no fue hecha para esos instrumentos, ni hay quien
competentemente se dedique á hacer arreglos, la echan á perder, ya recortando
las melodías por la falta de extensión del instrumento, ya alterando sus
intervalos, no pocas veces desfigurando los ritmos y alterando las frases de
las melodías y siempre privándolas de un decoroso acompañamiento, etc.
Es una gran mal para
la música popular, porque llevados los gaiteros del pugilato de la moda,
abandonan las tonadas populares de gaita y enseñan á los pueblos canciones
artísticas en condiciones pésimas y que no son á propósito para ellos, lo que
da por resultado que olvidan las que poseen de antiguo y fruto del mismo pueblo
(…) (Olmeda, F. Cancionero Popular de Burgos. Sevilla,
1903. pàg. 205-206).
Però si l’actitud del nostre dolçainer alacantí és
resignada, la de Federico Olmeda és crítica, la de Figueras Pacheco que vàrem
veure anteriorment és de sorpresa i el suecà Bernat i Baldoví s’agafa a broma
allò de les incursions dels dolçainers en altres repertoris; el retret que
llença Joan Moreira Ramos (signant el seu article sota el pseudònim J. Mordente)
dona cent i ratlla als més exacerbats judicis, fins i tot als nostres dies:
(…)Es la dulzaina mensajera de vivas e interesantes
alegrías; por ello arremeteré hoy duramente contra los extravagantes e
indotados dulzaineros que padecemos, pues tañen tales y tan infames cosas, que
desvirtúan, ridiculizan y prostituyen lo que en si es bello, convirtiendo el
dulce instrumento en maldito chisme pervertidor de sanas costumbres.
Si en mis manos estuviera, o los tales dulzaineros
tañían tal cual deben o les haría pedazos la dulzaina, destripándoles de paso
el tamboril.
(…)Sustituyó a la jota airosa y casta, el innoble
y gitanesco garrotín,y en la “enramada” oímos “el vagamundo” y demás ñoñeces e
insulserías…
…en los demás casos, oyéndola polkas y valses y
mazurcas y marchas, me da grima, rabia y hasta odio, llegando en aquellos
momentos a desear cordialmente sean barridos de la haz de nuestro pueblo
dulzainas y dulzaineros por una purificadora galerna.
(…)Rechacen a los gaiteros SABIOS; aténganse a los
que prometen tocar lo clásico y propio del instrumento.
Si no saben, que aprendan; si han perdido las
tonadillas y tocatas, que las busquen, pues escritas están y a la disposición
de quien las necesite; cuando no, busquen quien se las componga, con la vista
fija en el carácter propio del instrumento.
L’article publicat en la primera plana del periòdic El Restaurador de Tortosa del dia 19 de
setembre de 1912 no deixa estaca en paret, com es pot comprovar. El garrotin al qual fa referència és un pal
del flamenc inspirat en el folklore asturià i que possiblement va ser
desenvolupat pels gitanos de Lleida. Per la seua part, el vagamundo del que parla és com es coneixia popularment la Danza Hungara de la sarsuela Alma de Dios de José Serrano (1873-1941)
estrenada a Madrid el 1907.
I és que versions de sarsueles les trobem a tort i a
dret encara als nostres dies. Un exemple ben clar del que comentem el tenim a Els Dansadors de l’Alcúdia. El ball de
pals i planxes, com la majoria d’aquest tipus de danses, inclou diverses
melodies i la coneguda al poble sota el nom de Montroi es correspon amb un fragment de la introducció instrumental
de La Leyenda del beso. Podeu
escoltar el Montroi de l’Alcúdia a la
Fonoteca de Materials Volum XVIII,
pista 10.
Tot seguit vos transcric les dues melodies. La primera
és el Montoi a partir de la versió
que podeu trobar a Seguí, S. Cancionero
Musical de la Provincia de Valencia, València, 1980, pàg 546. L’altra és el
citat fragment de la Leyenda del beso
de Soutollo i Vert.
Aquesta sarsuela amb música dels mestres Reveriano
Soutollo (1880-1932) i Juan Vert (1890-1931) va ser estrenada al teatre apol·lo
de Madrid el 18 de Gener de 1924. Cal dir que Juan Vert era valencià,
concretament de Carcaixent (La Ribera Alta, la mateixa comarca que l’Alcúdia)
tot i que als pocs mesos de vida la seua família es va traslladar a Ontinyent.
Però sens cap mena de dubte en el top de les obres sarsuelístiques interpretades en dolçaina es troba altra composició del mateix any 1924. És el pasdoble València de l’almerienc Jose Padilla. La peça en qüestió pertany a la sarsuela La bién amada amb llibret de Jose Andrés Prada i musica del citat mestre Padilla (1889-1960), estrenada al teatre Tívoli de Barcelona el 15 d’octubre de 1924. En un principi el pasdoble es deia Himno a Valencia o Te quiero, i la sarsuela va passar sense pena ni gloria arribant tot just a les 40 representacions. L’any següent, el compositor va replantejar el pasdoble final canviant-li la lletra i el nom. L’èxit a nivell internacional va ser aclaparador, fins i tot als EEUU varen haver dos teatres (un a Baltimore i altre a Nova York) que es deien “Valencia”.
Davant l’èxit de l’obra de Padilla els dolçainers no pogueren estar-se de fer les seues pròpies versions. Si regireu una mica els arxius de partitures certificareu l’existència de versions per a una, dos o tres dolçaines; amb compàs de 2/4 o de 6/8; en versió reduïda o completa.... Malgrat les reticències de molts intèrprets envers el pasdoble, l'obra s’ha convertit en un clàssic especialment entre el dolçainers de València capital i els seus voltants. Si volteu pel cap i casal els dies de falles no serà estrany que trobeu un dolçainer o una colla fent-lo sonat. Generalment les interpretacions són poc acurades, en part per la dificultat que comporten els arranjaments: abunden els aguts que es cauen o es desafinen i sovint, en arribar al passatge on l’obra modula, la peça sol venir-se avall.
Malgrat tot, els fallers tenen una especial predilecció per aquest pasdoble i te’l demanen a tota hora. Si mireu l’Ofrena a la Mare de Déu de València els dies 17 i 18 de març, el 99% de les bandes que passen per la plaça ho fan amb aquesta peça. De fet em consta que des de la delegació de cultura de Junta Central Fallera va remetre fa anys un llistat a les comissions amb un seguit d’obres que podien interpretar-se com a alternativa al València de Padilla. La darrera iniciativa ha sorgit fa pocs dies des de la Federació de Bandes que planteja la importància d’interpretar altres obres alternatives per a passar per la Plaça de la Mare de Déu (http://www.lasprovincias.es/fiestas-tradiciones/201502/10/bandas-reclaman-repertorio-llegar-20150209232858-v.html).
En qualsevol cas, per si algú te especial interès en la partitura ací vos deixe la versió més acurada que tinc a l’arxiu. Si voleu escoltar el pasdoble en versió “dolçaina solista” podeu recórrer al CD 73 anys de Joan Blasco (2000, pista 25).
No és l’única mostra de sarsuela que podeu escoltar si aconseguiu aquest treball. A la pista 21 Blasco fa la seua particular versió de La Alegria de la Huerta, sarsuela en un acte ambientada en l’horta de Murcia i estrenada el 1900 al teatre Eslava de Madrid amb musica del compositor madrileny Federico Chueca (1846-1908).
Un
coetani de Blasco, José Maria Illescas el dolçainer del Grau de Castelló, també
va fer servir músiques de sarsuela. Conservem un enregistrament sonor amb una
versió de Agua, azucarillos y aguardiente
una sarsuela de l’any 1897 amb música del ja esmentat anteriorment Federico
Chueca. La gravació, datada als anys 70. Acompanyat del seu tabaleter Vicent Bacas
Xamberga interpreten durant més d’un
minut i mig la seua particular versió de la citada sarsuela. Podeu escoltar la
gravació a Fonoteca de materials –
Antologia de la dolçaina i el tabal (vol. 31, pista 24).
També
a Castelló, concretament a Almedíxer, tenim a l’escola de dolçainers Los Leones, una nissaga de quatre
generacions que sembla ser també tenia entre el seu repertori diversos
passatges de sarsueles com La Alsaciana,
obra en un acte de Jacinto Guerrero (1895-1951) i estrenada el 1921 al teatre
Tívoli de Barcelona (Baños, F. i Navarro, F. “Los Leones de Almedíxer” en La Canya, nº2. València, 1996. pàg. 34).
Hi ha molts més exemples de melodies de sarsuela interpretades amb dolçaina. Exemples que seguirem tractant a la propera-i segurament darrera- entrada d’aquesta sèrie.
Comentaris