Passa al contingut principal

DOLÇAINA Vs. MÚSICA CULTA? (3)

Al final de l’anterior entrada deixàvem entreveure com la sarsuela també havia estat font d’inspiració per als dolçainers. Vicente Boix, al retrat que fa de la figura del dolçainer comenta: El dulzainero allí toca alegros, andantes, pasos dobles, himnos, trozos de zarzuela, y el fandango, y el ole y cuanto recuerda el músico, acabando por fastidiar a los vecinos (Boix, V. “El dulzainero” dintre de DD.AA, Los valencianos pintados por sí mismos. València, 1859. pàg. 29).

El fenomen sembla ser més generalitzat del que es podria pensar i en un concurs de dolçainers organitzat a la ciutat de València l’any 1925 amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu del Carme trobem com al punt 3er de les seues bases ja es consigna: Tocar una pieza elegida libremente por el concursante, en la que pueda lucir su habilidad, sin recurrir a temas de zarzuela (El Mercantil Valenciano, 8 de juliol de 1925, pàg. 1)*.

*Hem d’agrair la informació i la documentació aportada referent a aquest esdeveniment al mestre dolçainer d’Alboraia JOSEP JUSTE I MARTÍ

Per què no sempre era ben vist aquest tipus de repertori per tots. Un dolçainer anònim d’Alacant ho admetia resignadament: Esta vist; la música de la terra, se acabará pronte; la gent no vol mes que sarsueletes (Figueras Pacheco, F. “Provincia de Alicante” a Carreras i Candi, F. Geografía del Reino de Valencia. Barcelona, 1918 –1922. pàg 254).

Més contundent es mostra Federico Olmeda (1865-1909) al respecte d’aquestes noves incorporacions al repertori:

                (...) Las dulzainas que, hasta poco há, han servido de excelente auxiliar de la música puramente popular y podrían cooperar á su mayor desarrollo, si se contuvieran en sus propios límites de instrumento popular, hacen una campaña contraproducente y algo censurable.
                Creen los gaiteros, con buena fe por supuesto, que es un gran mérito tañer en su dulzaina los pasacalles, habaneras, jotas y piezas por este estilo de las zarzuelas, en las funciones populares, sin considerar el mal que entraña, primero para ellos mismos, segundo para las piezas que tocan y tercero para la música popular.
                Es un gran mal para ellos mismos, por qué con eso demuestran que desconocen la naturaleza de los instrumentos que tocan, los cuales por su construcción no son aptos para tocar esas piezas, pues generalmente, salvo las dulzainas de llaves, carecen de cromatismo. Además las han de tocar sin el acompañamiento para que fueron escritas.
                Es un gran mal para la música que tocan, porque como no fue hecha para esos instrumentos, ni hay quien competentemente se dedique á hacer arreglos, la echan á perder, ya recortando las melodías por la falta de extensión del instrumento, ya alterando sus intervalos, no pocas veces desfigurando los ritmos y alterando las frases de las melodías y siempre privándolas de un decoroso acompañamiento, etc.
                Es una gran mal para la música popular, porque llevados los gaiteros del pugilato de la moda, abandonan las tonadas populares de gaita y enseñan á los pueblos canciones artísticas en condiciones pésimas y que no son á propósito para ellos, lo que da por resultado que olvidan las que poseen de antiguo y fruto del mismo pueblo (…) (Olmeda, F. Cancionero Popular de Burgos. Sevilla, 1903. pàg. 205-206).

Però si l’actitud del nostre dolçainer alacantí és resignada, la de Federico Olmeda és crítica, la de Figueras Pacheco que vàrem veure anteriorment és de sorpresa i el suecà Bernat i Baldoví s’agafa a broma allò de les incursions dels dolçainers en altres repertoris; el retret que llença Joan Moreira Ramos (signant el seu article sota el pseudònim J. Mordente) dona cent i ratlla als més exacerbats judicis, fins i tot als nostres dies:

(…)Es la dulzaina mensajera de vivas e interesantes alegrías; por ello arremeteré hoy duramente contra los extravagantes e indotados dulzaineros que padecemos, pues tañen tales y tan infames cosas, que desvirtúan, ridiculizan y prostituyen lo que en si es bello, convirtiendo el dulce instrumento en maldito chisme pervertidor de sanas costumbres.
Si en mis manos estuviera, o los tales dulzaineros tañían tal cual deben o les haría pedazos la dulzaina, destripándoles de paso el tamboril.
(…)Sustituyó a la jota airosa y casta, el innoble y gitanesco garrotín,y en la “enramada” oímos “el vagamundo” y demás ñoñeces e insulserías…
…en los demás casos, oyéndola polkas y valses y mazurcas y marchas, me da grima, rabia y hasta odio, llegando en aquellos momentos a desear cordialmente sean barridos de la haz de nuestro pueblo dulzainas y dulzaineros por una purificadora galerna.
(…)Rechacen a los gaiteros SABIOS; aténganse a los que prometen tocar lo clásico y propio del instrumento.
Si no saben, que aprendan; si han perdido las tonadillas y tocatas, que las busquen, pues escritas están y a la disposición de quien las necesite; cuando no, busquen quien se las componga, con la vista fija en el carácter propio del instrumento.

L’article publicat en la primera plana del periòdic El Restaurador de Tortosa del dia 19 de setembre de 1912 no deixa estaca en paret, com es pot comprovar. El garrotin al qual fa referència és un pal del flamenc inspirat en el folklore asturià i que possiblement va ser desenvolupat pels gitanos de Lleida. Per la seua part, el vagamundo del que parla és com es coneixia popularment la Danza Hungara de la sarsuela Alma de Dios de José Serrano (1873-1941) estrenada a Madrid el 1907.

I és que versions de sarsueles les trobem a tort i a dret encara als nostres dies. Un exemple ben clar del que comentem el tenim a Els Dansadors de l’Alcúdia. El ball de pals i planxes, com la majoria d’aquest tipus de danses, inclou diverses melodies i la coneguda al poble sota el nom de Montroi es correspon amb un fragment de la introducció instrumental de La Leyenda del beso. Podeu escoltar el Montroi de l’Alcúdia a la Fonoteca de Materials Volum XVIII, pista 10.

Tot seguit vos transcric les dues melodies. La primera és el Montoi a partir de la versió que podeu trobar a Seguí, S. Cancionero Musical de la Provincia de Valencia, València, 1980, pàg 546. L’altra és el citat fragment de la Leyenda del beso de Soutollo i Vert.


Aquesta sarsuela amb música dels mestres Reveriano Soutollo (1880-1932) i Juan Vert (1890-1931) va ser estrenada al teatre apol·lo de Madrid el 18 de Gener de 1924. Cal dir que Juan Vert era valencià, concretament de Carcaixent (La Ribera Alta, la mateixa comarca que l’Alcúdia) tot i que als pocs mesos de vida la seua família es va traslladar a Ontinyent.

Però sens cap mena de dubte en el top de les obres sarsuelístiques interpretades en dolçaina es troba altra composició del mateix any 1924. És el pasdoble València de l’almerienc Jose Padilla. La peça en qüestió pertany a la sarsuela La bién amada amb llibret de Jose Andrés Prada i musica del citat mestre Padilla (1889-1960), estrenada al teatre Tívoli de Barcelona el 15 d’octubre de 1924. En un principi el pasdoble es deia Himno a Valencia o Te quiero, i la sarsuela va passar sense pena ni gloria arribant tot just a les 40 representacions. L’any següent, el compositor va replantejar el pasdoble final canviant-li la lletra i el nom. L’èxit a nivell internacional va ser aclaparador, fins i tot als EEUU varen haver dos teatres (un a Baltimore i altre a Nova York) que es deien “Valencia”.

Davant l’èxit de l’obra de Padilla els dolçainers no pogueren estar-se de fer les seues pròpies versions. Si regireu una mica els arxius de partitures certificareu l’existència de versions per a una, dos o tres dolçaines; amb compàs de 2/4 o de 6/8; en versió reduïda o completa.... Malgrat les reticències de molts intèrprets envers el pasdoble, l'obra s’ha convertit en un clàssic especialment entre el dolçainers de València capital i els seus voltants. Si volteu pel cap i casal els dies de falles no serà estrany que trobeu un dolçainer o una colla fent-lo sonat. Generalment les interpretacions són poc acurades, en part per la dificultat que comporten els arranjaments: abunden els aguts que es cauen o es desafinen i sovint, en arribar al passatge on l’obra modula, la peça sol venir-se avall.

Malgrat tot, els fallers tenen una especial predilecció per aquest pasdoble i te’l demanen a tota hora. Si mireu l’Ofrena a la Mare de Déu de València els dies 17 i 18 de març, el 99% de les bandes que passen per la plaça ho fan amb aquesta peça. De fet em consta que des de la delegació de cultura de Junta Central Fallera va remetre fa anys un llistat a les comissions amb un seguit d’obres que podien interpretar-se com a alternativa al València de Padilla. La darrera iniciativa ha sorgit fa pocs dies des de la Federació de Bandes que planteja la importància d’interpretar altres obres alternatives per a passar per la Plaça de la Mare de Déu (http://www.lasprovincias.es/fiestas-tradiciones/201502/10/bandas-reclaman-repertorio-llegar-20150209232858-v.html).

En qualsevol cas, per si algú te especial interès en la partitura ací vos deixe la versió més acurada que tinc a l’arxiu. Si voleu escoltar el pasdoble en versió “dolçaina solista” podeu recórrer al CD 73 anys de Joan Blasco (2000, pista 25).


No és l’única mostra de sarsuela que podeu escoltar si aconseguiu aquest treball. A la pista 21 Blasco fa la seua particular versió de La Alegria de la Huerta, sarsuela en un acte ambientada en l’horta de Murcia i estrenada el 1900 al teatre Eslava de Madrid amb musica del compositor madrileny Federico Chueca (1846-1908).
Un coetani de Blasco, José Maria Illescas el dolçainer del Grau de Castelló, també va fer servir músiques de sarsuela. Conservem un enregistrament sonor amb una versió de Agua, azucarillos y aguardiente una sarsuela de l’any 1897 amb música del ja esmentat anteriorment Federico Chueca. La gravació, datada als anys 70. Acompanyat del seu tabaleter Vicent Bacas Xamberga interpreten durant més d’un minut i mig la seua particular versió de la citada sarsuela. Podeu escoltar la gravació a Fonoteca de materials – Antologia de la dolçaina i el tabal (vol. 31, pista 24).
També a Castelló, concretament a Almedíxer, tenim a l’escola de dolçainers Los Leones, una nissaga de quatre generacions que sembla ser també tenia entre el seu repertori diversos passatges de sarsueles com La Alsaciana, obra en un acte de Jacinto Guerrero (1895-1951) i estrenada el 1921 al teatre Tívoli de Barcelona (Baños, F. i Navarro, F. “Los Leones de Almedíxer” en La Canya, nº2. València, 1996. pàg. 34).

Hi ha molts més exemples de melodies de sarsuela interpretades amb dolçaina. Exemples que seguirem tractant a la propera-i segurament darrera- entrada d’aquesta sèrie.

   

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d