Passa al contingut principal

DOLÇAINA Vs. MÚSICA CULTA? (2)

En l’anterior entrada ens quedàrem parlant d’alguns exemples del barroc, però no són els únics. També a aquesta època es remunta el dolçainer Joan Blasco amb la seua interpretació de la Sonata per a trompeta i piano de Henry Purcell (c.1659 -1695) amb arranjaments del seu fill Paco i enregistrada al treball 73 anys de Joan Blasco (València, 2000. pista 24). A diferència dels casos tractats fins ara, la interpretació d’aquesta obra no respon a una funcionalitat concreta (processó, dansa ritual, etc.) sinó que esta enfocada a l’audició, al gaudiment de l’oient.

Si mirem la data de publicació del CD comprovarem com ja existien diversos arranjaments de música culta amb dolçaina. Per exemple, conserve al meu arxiu un arranjament del cànon per a quatre veus Frölincher zecher de W.A. Mozart (1756-1791).


Desconec l’autor de l’arranjament així com l’any concret en que es va fer però pertany a un recull de partitures que utilitzava la colla Russafa-fa de València (llavors dirigida per Paco Blasco amb la col·laboració del seu pare) per al curs 1997-98. També el 1999 començava a circular Estudiant la dolçaina – Musica antiga i barroca de Xavier Richart.

Ni tan sols Beethoven (1770-1827) se’n ha lliurat de les interpretacions amb dolçaina. En aquest sentit de tots és coneguda l’Oda a l’Alegria del 4art moviment de la 9ª Simfonia també dita La Coral. La primera vegada que recorde haver-la escoltat va ser a un aplec celebrat a Serra a finals de 80 o principis del 90. La interpretació va córrer a càrrec de Marcial Cervera Pierres de Xiva (un dels referents de la vessant més tradicional) que va fer sonar la seua poderosa dolçaina acompanyat pel seu fill major (llavors un xiquet esquerrà amb un tabal que era més gran que ell). El duo de xivanos va recórrer el pati de butaques del teatre fins l’escenari interpretant l’Himne de l’Alegria. L’auditori se’n va vindre avall amb l’ovació.

Després han aparegut diverses versions transcrites. A Dolçaina i festa publicat pel col·lectiu La Inestable a principis dels 90 ja incloïa un arranjament d'Alejandro Blay. Actualment podeu trobar-ho a Richart, X., Soriano, R. i Martí, C. Estudiant la dolçaina. Mètode elemental 1 (València, 2010).  

Però tornant a les interpretacions que tenen una “aplicació pràctica concreta”, en el post anterior férem menció de la melodia de l’enterro d’Algemesí. No és l'únic ball que pren com a referència la melodia d’una obra de la música culta.

Un cas poc conegut i que comporta certs dubtes és el proper exemple, tant pel que fa a la melodia de dolçaina com per l’obra en la qual s’inspira. Es tracta del ball La Catxutxa d’Alzira. La catxutxa és un tipus de ball d’origen andalús, de moviment alegre i compàs ternari de relativa popularitat al segle XIX. Fins i tot va tenir una notable difusió a Europa arran de la seua inclusió al ballet Le diable boiteux (“el diable coix”) estrenat a Paris en 1836. El seu èxit va ser conseqüència en gran mesura la participació en aquest ballet de la ballarina austríaca Fanny Elssler, una de les primeres figures al seu temps. El caràcter del ball va cridar l’atenció a Viena on es va produir una mena de “febre de la catxutxa” fet que va ser aprofitat per Johann Strauss (pare) per a composar en 1837 la seua Cachucha-Galopp op.97 que sovint podreu escoltar (si no esteu molt perjudicats de la nit anterior) al concert de Cap d’any de la Filharmònica de Viena.


El fragment que adjunte a continuació és de la transcripció de La Catxutxa d’Alzira que podeu trobar a Blasco, J. Dolçaina – Tocates nº8, pàg 8. València, 1983.



Però el cas més flagrant pot ser siga el dels Arets de Castelló, també conegut com la saboiana. Aquesta dansa pròpia del Corpus castellonenc és executada per un grup parell de xiquetes que realitzen diverses figures i passades mentre fan dringar la pandereta que cadascuna porta a la seua (d’ací el nom “arets”). Hom podria pensar que es tracta d’una dansa processional més de les que hi ha esteses pel territori valencià, però el que sorprèn a qui escolta la melodia de dolçaina que l’acompanya és la seua similitud amb un fragment de l’obertura de l’òpera Guillaume Tell de Giacomo Rossini.

Podeu escoltar una versió dels arets de Castelló gravada al disc de Joan Blasco La Dolçaina de l’any 1979, tot i que als crèdits apareix citada com a Pastorets (en la reedició CD correspon la pista 5).

La influença dels medis de comunicació (en especial els clixés del cinema i de la televisió) fan que associem aquesta melodia a les grans cavalcades del general Custer i els seus soldats dels 7é de cavalleria pels prats de l’oest nord-americà, i fins i tot va ser la música de capçalera de la sèrie El Lanero Solitario que va emetre la televisió als EEUU des de 1949 a 1957 (ací és va estrenar l’any 1963 i les reposicions es van perllongar uns quants anys), així com de la sèrie d’animació homònima de 1966.

En realitat, Guillaume Tell és una òpera en quatre actes amb música composada per Rossini (1792 – 1868) i estrenada a Paris el 3 d’agost de 1829 on es conta la llegenda del mític Wilhelm Tell, heroi de la independència suïssa. De fet altra sèrie de televisió de 1958 i estrenada a Espanya l’any 1962 amb el títol Las aventuras de Guillermo Tell també incloïa una versió cantada d’aquesta obra com a sintonia d’inici.

I és que el món de l’opera ha donat moments de “gloria” als intèrprets del nostre instrument. Els que hem tocat el tabal al llarg de molts anys amb determinat perfil de dolçainer, hem hagut d’acompanyar amb el nostre repic adaptacions més o menys afortunades de fragments d’òperes conegudíssimes: el Brindis de La Traviata de Giuseppe Verdi (1813-1901) a ritme de vals després d’un dinar amb els festers, el galop final d’Orphée aux enfers (Orfeu als inferns) de J. Offenbach (1819-1880) a moments de disbauxa, o l’Havanera de l’obra Carmen de Georges Bizet (1838-1875) són alguns dels exemples.

La cosa no és nova. Una nota de premsa publicada pels diaris de València capital anunciava el concert a la plaça de bous el 18 de març on el celebrado dulzainero de Alcácer, Luis Hernández, tocarà también alguna piezas, entre las que figuran un pasodoble, El Galan, algunos trozos de la Norma, un pout pourri de preterito i presente, La Malageña y algunes otras... (citat a Gericó, J. Alcàsser i la seua Música. Alcàsser, 2004. pàg 39). “La Norma” a la qual fa referència la nota és com es coneixia popularment a l’opera Norma de Vincenzo Bellini (1801-1835) estrenada al Teatra de La Scala de Milà el 26 de desembre de 1831 i que va gaudir d’enorme difusió al segle XIX, especialment la seua ària Casta Diva que encara podeu escoltar a la televisió a l’anunci de perfums de Jean Paul Guiltier.

Però de la mateixa manera que l’ús de la dolçaina per a interpretar fragments d’òpera era freqüent, tampoc va estar lliure de les crítiques. La paròdia va ser el mètode emprat per J. Bernat i Baldoví al nº6 de la seua revista satírica La Donsayna del 5 de gener de 1845:

Que en la donsayna y tabal
El donsainero mas fino
No pot tocar ni bé ni mal,
Ni el duo de Coradino
Ni l’aria de la Vestal. 
Corradino  era un dels tres noms que va rebre una òpera de Rossini (els altres varen ser Matilde di Shabran i Bellezza e Cuor di Ferro), i va gaudir d’una amplia difusió al segle XIX a estrenant-se fins i tot a Brasil, Mèxic, Algèria o Nova York. Per la seua part l’ària de la Vestal és refereix a l’òpera La Vestale de Gaspare Spontini (1774-1851), i les seues àries més conegudes pel gran públic son Tu che invoco i O nume tutelar.   

També en aquest sentit, però molt menys bel·ligerant es mostra l’alacantí Figueras Pacheco (1880-1960) quan afirmava que es verdaderamente original el efecto que produce, por ejemplo, un vals del “Conde de Luxemburgo” con tan extraños instrumentos (Figueras Pacheco, F. “Provincia de Alicante” a Carreras i Candi, F. Geografía del Reino de Valencia. Barcelona, 1918 –1922. Pàg 254). Der Graf von Luxemburg era una opereta alemanya estrenada el 1909 amb partitura del compositor d’origen hongarès Franz Lehár (1870-1948) i el vals és un dels seus passatges més coneguts.

L’opereta és un gènere musical derivat de l’òpera i que sovint se’l relaciona amb la Sarsuela. També el món de la sarsuela ha estat una constant a l’hora de fer arranjaments per a dolçaina. Però això ja ho tractarem a la següent entrada...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d