En el fons, és una poesia
balzaciana, si se'm tolera la fórmula.
És una poesia que podria
haver estat novel·la: novel·la de Balzac.
Joan Fuster, 1972.
Al
llarg de les diverses entrades que hem anat configurant durant
aquests anys, un dels recursos que han servit per a configurar els
diferents articles ha estat la literatura. I dintre d'aquesta, la
poesia ha gaudit d'una particular atenció per la nostra part. Fins
ara, els versos dels vuitcentistes i els seus hereus, més o menys adscrits al moviment literari de la Renaixença Valenciana, han servit
per a mostrar-nos la visió romàntica que dels nostres instruments
tingueren els poetes valencians. Teodor Llorente ens evocava els
records de l'ancià tabaleter que en un darrer gest cedia el
testimoni al seu nét infant com un símbol de la importància de la
transmissió dels nostres valors culturals; Victor Iranzo ens
mostrava la dolçaina com a dipositària de les essències del de la
nostra cultura i la nostra història; Jaume Cebrián la feia portaveu
dels nostres anhels i veu reivindicativa de la nostra personalitat
perduda... (1)
I
hui tornem a parlar de poesia. O millor dit, de POESIA. Així, en
majúscules. Perquè hui citarem els versos del més gran poeta
valencià des d'Ausiàs Marc. Hui parlem de Vicent Andrés Estellés.
I ací, dames i cavallers, és quan ens posem dempeus i ens traiem el
barret.
Vicent
Andrés Estellés va nàixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924,
fill d'una família de forners va passar la seua infància a la
ciutat de l'Horta Nord on viuria els anys de la Guerra Civil i
diversos esdeveniments luctuosos que convertirien a la Mort en un
dels eixos temàtics de la seua obra. En 1942 marxa a Madrid a
estudiar periodisme a la Escuela Oficial de Periodismo. En 1948 entra
a treballar a la redacció del diari Las Provincias de València
llavors dirigit per Martí Domínguez Barberà. En 1958 ocupa el
càrrec de redactor fins a l'any 1978 en què és acomiadat mentre
estava de baixa per malaltia per la dupla que havien format José
Ombuena (director de Las Provincias des de 1958 quan és destituit
Martí Dominguez pel seu discurs "Cuando enmudene los hombres...
¡las piedras hablan!") i la filla dels propietaris Mª Consuelo
Reyna, tot just després de que Òmnium Cultural li concedira el
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Autor
d'una monumental obra que abasteix gairebé tots els gèneres:
narrativa, teatre, crònica periodística... Però destacaria, sense
dubte, al camp de la poesia. Els seus primers llibres de versos són
publicats a la dècada dels 50 i 60, però seria a partir dels 70
quan pren embranzida la publicació de la seua producció literària,
incloent-hi les seues obres completes.
Era
l'any 1972 quan veia la llum el primer volum de l'Obra Completa de
Vicent Andrés Estellés. Sota el títol global de Recomane Tenebres,
la publicació recollia tres poemaris La Nit (1953-1956), Primer
Llibre d'Eglogues (1953-1958) i l'obra que ara mateix ens interessa:
El Gran Foc dels Garbons (1958-1967).
...el llibre presenta un
conjunt d'aiguaforts que evoquen, en el marc dels orígens biogràfics
burjassoters, uns personatges familiars i veïnals, uns tipus socials
esbossats amb més tinta negra que costumisme, uns drames humans i
algunes figures inoblidables que assoleixen un perfil mític
(Salvador, 2010. 139).
Serà
precisament en aquest poemari on ens apareix una descripció d'un
personatge solitari que recorda, als carrers solitaris de la fosca i
trista València dels anys 50, els temps passats. La instantània
d'un home "que fou tabaleter i ara agranava":
El que fou tabaler i ara
agranava
amb la granera d'excessiva
palma,
tots els carrers amb clara
displicència,
taral·lejava
mentre treballava
fragments famosos de sarsueles
òptimes
que li acudien a la ment i als
llavis
amb signes tals com
d'inspiració;
i
de vegades, mentre li acudia
o li creixia el vell record
d'un altre,
improvisava redoblets amables,
amb
la granera colpejant el sòl,
i era aleshores genuí i
indígena,
i s'esperava, entre uns
asfalsos, rèptil,
una
dolçaina sinuosa, indòmita.
 | |
| Agranadors als carrers de València "amb granera d'excessiva palma" (Foto: Luis Vidal Corella) |
El
poema forma part del llibre El Gran Foc dels Garbons amb el número
25 (2), un poemari extens que ha esdevingut amb el pas dels anys en
una de les obres més destacades de la producció d'Estellés i que
el de Burjassot va meditar i elaborar al llarg de 9 anys, des de 1958
a 1967. El seu títol ja és revelador del que ens podem trobar en
llegir els versos que el componen: el foc, és a dir, moviment, llum
i calor com a metàfora de la vida; i els garbons, els feixos de
branquiols, de brostes austeres i, en un sentit figurat, la
convergència d'un grup de persones en l'espai i el temps. En
definitiva: la vida dels humils.
Joan Fuster definia el conjunt de la poesia estellesiana al pròleg de la
seua Obra Completa 01 de la següent manera:
Jo no gosaria d'afirmar que
això siga "realisme històric". Ja ho he dit. De més a
més, avui ningú no s'interessa pel "realisme històric",
i tant se val. Però sí que és un testimoniatge -o un testimoni- de
la "realitat". I escrit des d'un angle molt precís: des
d'una cantonada. El poeta, ací, no és exactament un coàgul de
classe: ni per a bé ni per a mal. Procedeix del magma confús del
carrer perquè és la sola oportunitat que té, i no pretén res més.
(...) L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del "trenet"
de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en
l'esperança de continuar vivint.
Com
ja s'ha indicat línies més amunt, el poemari va ser concebut i
gestat durant un llarg període de 9 anys, tot i que no veuria la
llum fins a 1972. Això no obstant, el mecanoscrit més antic
conservat data de 1970 en el qual els poemes portaven títol, títols
que posteriorment serien eliminats pel mateix autor, com en el cas
que ens ocupa i que inicialment es titulava "Producte emblemàtic
de l'Atenas del Mediterrani" en el que sembla una clara ironia
(3).
En
ell es reflecteix el lirisme estellesià de "les coses amables":
la plenitud es troba en els elements més senzills, en els records
més ingenus, en accions tan simples com rememorar una melodia de
sarsuela o repicar a terra amb la granera... L'agranador mostra la
seua apatia en l'activitat laboral, però el record dels seus anys de
tabaler al costat del dolçainer el porten a retrobar-se amb la seua
gènesi, amb la seua natura més primària. Ell no és agranador, és
tabaler. I per això espera escoltar a la seua partenaire que, com
ell, no pot ser domesticada. La llum raja entre la foscor, l'aigua
brolla entre les pedres. L'esperança s'imposa a la realitat.
Es
tracta d'un sonet amb una clara influència gongorina. L'ús de les
esdrúixoles (displicència, òptimes, indígena, indòmita), de
l'hipèrbaton (excessiva palma) o d'elusions (clara displicència)
reforcen aquest estil proper al de Góngora. Fet i fet, aquest poema
del tabaler recorda a una silva del poeta cordovès de la seua obra
Las Soledades:
El que de cabras fue dos veces
ciento
esposo casi un lustro -cuyo
diente
no perdonó a racimo aun en la
frente
de Baco, cuanto más en su
sarmiento,
triunfador siempre de celosas
lides,
le coronó el Amor; mas rival
tierno,
breve de barba y duro no de
cuerno,
redimió con su muerte tantas
vides-;
servido ya en cecina,
purpúreos hilos es de grana
fina.
En
realitat, les analogies entre Luís de Góngora i Vicent Andrés
Estellés va més enllà de qüestions estilístiques. Tots dos varen
ser poetes extraordinaris i reconeguts en vida però, a l'hora, com
si de camins paral·lels separats en el temps per 300 anys es
tractara, tots dos varen sofrir la incomprensió i el vilipendi dels
seus coetanis, gairebé sempre per qüestions extraliteràries: si el
de Còrdova era insultat pels seus suposats orígens jueus, el de
Burjassot seria escarnit pel seu compromís amb la cultura valenciana
i amb la unitat de la llengua; si Góngora era difamat i menyspreat
per noms com Quevedo o Lope de Vega, Estellés va sofrir en carns
pròpies els ultratges de gent com José Ombuena (4) o Maria Consuelo
Reyna... Però també varen despertar admiració i estima: si
Cervantes va escollir Góngora per a lluitar al seu costat contra els
"poetastros" al seu Viaje al
Parnaso, Estellés va comptar amb
l'amistat, el suport i l'admiració de noms com Fuster o Sanchis
Guarner. I encara més: tots dos poetes, a mesura que passen els
anys, han vist revaloritzada la seua obra i com segueix engrandint-se
la seua figura.
 | |
| Estellés junt a Joan Fuster i Vicent Ventura hores després de l'atemptat amb bomba que el de Sueca va sofrir al seu domicili. |
Així
doncs, estem enfront d'uns versos que s'allunyen del costumisme que
estàvem habituats quan algun poeta es decidia a parlar de la
dolçaina i/o el tabal, que defugen de tòpics i llocs comuns per
endinsar-nos en el sentiment feréstec que es desperta dintre de
l'ànima de l'antic tabaler quan la memòria li evoca èpoques
passades, èpoques en què feia el que era i era el que feia,
tabaler.
NOTES
1-.
Per a més informació al respecte d'aquestes composicions poètiques
vos remetem a les següents entrades a aquest mateix blog:
http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2016/06/lo-tabalet-de-teodoro-llorente-i.html
http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2016/09/la-donsayna-valenciana-de-victor-iranzo.html
http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2017/07/la-donsayna-de-santiago-cebrian-ibor.html
2-.
Hem fet servir l'edició de 1972 que recull 103 poemes. Aquesta
edició és la que forma part de la seua Obra Completa 01. Existeix
però una edició augmentada, datada l'any 1975, on amplia el nombre
de sonets fins a 149. En el cas de l'edició de 1975, la numeració
està modificada i apareix en números romans, i els versos tractats
a aquesta entrada es correspondrien amb el poema número XII. Aquesta
edició, però, solament va comptar amb una tirada de 299 exemplars,
la qual cosa la fa gairebé accessible solament a bibliòfils.
3-.
"La Atenas del Mediterráneo" va ser una denominació força
presumptuosa per a referir-se a la ciutat de València que va assolir
un gran èxit al segle XIX i el primer terç del XX. Reivindicava i
es vanagloriava de les seues arts, literatura, il·lustració i
progrés... Molts autors la feren servir, entre ells Vicente Blasco
Ibáñez. Per altra part, com apunta Vicent Salvador alguns d'aquest
títols que inicialment encapçalaven els sonets de "El Gran Foc
dels Garbons" són irònics com "Mèrits de Guerra"
(corresponent al número 56 de l'edició de 1972) on parla d'una jove
que s'havia de prostituir als anys 50 amb els soldats o
"Triomfalisme" (corresponent al número 50 de l'edició de
1972) on un bomber que contempla altiu la seua imatge en un retrat
quan se'n adona que té dos bonys als laterals del casc produïts per
les banyes que li està plantant la seua dona (Salvador, 2010. 144).
4-.
Periodista valencià i literat mediocre, José Ombuena va ser membre
de la Comissió Patrocinadora del Diccionari Català-Valencià-Balear
abans d'abonar-se a les tesis del secessionisme lingüístic. Va
mantenir una disputa dialèctica amb l'eminent filòleg Manel Sánchis
Guarner al qual va intentar desacreditar sense èxit donada l'abismal
diferència intel·lectual i el pes dels arguments entre tots dos
contendents. Per altra part, havia de ser l'encarregat de la redacció
de l'obra El País Valenciano per a l'editorial Destino. L'obra
formaria part d'una col·lecció sota el títol global de "Guías
de España" on hi participaven destacats escriptors de l'època
(Josep Pla escriuria el volum Cataluña, Jose María Pemán es faria
carrec de Andalucía, el volum dedicat a El País Vasco seria de Pío
Baroja, etc.). Finalment, l'editorial va decidir que l'encàrrec
anara a parar a la ploma de Joan Fuster fet que mai li perdonaria a
l'assagista de Sueca i, per extensió, tampoc al seu amic Estellés.
Les campanyes de premsa enfervoriren a grups d'extrema dreta que
arribaren a atemptar amb bombes tant contra Fuster com contra Sanchis Guarner.
Moltes informacions apunten a que el nefand personatge de Suetoni que
apareix recurrentment en el poemari Horacianes d'Estellés fa
referència precisament al llavors director de Las Provincias.
BIBLIOGRAFIA
ANDRÉS
ESTELLÉS, Vicent. Recomane Tenebres. Obra Completa 01, València,
1972.
BALLESTER,
Josep. "La Nit: Sobre algunes constants de Vicent Andrés
Estellés" dintre de Caplletra, nº10, València, 1991. pàg.
29-40.
MONFERRER
PALMER, Aina. "Metàfora, metonímia i lèxic del marc cognitiu
de la mort en la poesia de Quevedo i de Vicent Andrés estellés:
Estudi comparatiu" dintre de Fòrum de Recerca, nº16, Castelló
de la Plana, 2011. pàg. 529-544.
PARCERISAS,
Francesc. "Funcions i figures de Vicent Andrés Estellés"
dintre de El Marges: revista de llengua i literatura, nº5,
Barcelona, 1975.pàg. 118-130.
RODA,
Lluís. "Vicent Andrés Estellés : Un poeta universal"
dintre de Revista Reduccions 98/99, Vic, 2011. pàg. 85-117.
SALVADOR,
Vicent i PÉREZ SALDANYA, Manuel (eds). L'obra literària de Vicent
Andrés Estellés. Gèneres, tradicions poètiques i estil. València,
2013.
SALVADOR,
Vicent. "El Gran Foc dels Garbons, un procés d'escriptura
complex" dintre de SALVADOR, V. et alli. Opera Estellesiana: Per
a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés, València, 2010.
pàg. 139-160.
Comentaris