LES COLLES (i 6) - LES GRANS COLLES

Des dels inicis de la dècada dels anys 80 del segle XX, el creixement en el nombre de sonadors ha estat exponencial i, en conseqüència, l'augment de les agrupacions de dolçainers i tabaleters i la seua presència a les festes dels nostres pobles i ciutats és una evidència palmària. La socialització i la desprofessionalització comentades amb anterioritat avançaren amb un ritme constant, però els models analitzats fins al moment en les entrades anteriors seguiren -i segueixen- estant pressents en major o menor mesura.

Ràpidament, formacions amb una quantitat abundant de sonadors varen anar desenvolupant-se al llarg i ample del País. Ha estat una implantació progressiva que s'inicia precisament a principis dels anys 80 i que continua encara als nostres dies. Moltes d'elles evolucionaren a partir del model escolar i altres ho feren resseguint els paràmetres de les agrupacions interrelacionals: ajuntaments, entitats culturals, comissions festeres, societats musicals o simples iniciatives particulars comencen a potenciar escoles de dolçaina que acaben per conformar agrupacions més o menys nombroses.

Com s'ha comentat, és un fenomen global desenvolupat a les principals urbs del País però també a poblacions de menor densitat demogràfica i que, a vegades, han acabat per desplaçar a la figura del dolçainer professional en les actuacions al carrer: la constitució de moltes d'aquestes agrupacions com a "associacions culturals" o "associacions musicals" implica vincles amb els organismes públics en forma de subvencions i/o convenis, a més de la relació de veïnatge amb festers, clavaris, balladors... que els facilita el contacte directe gràcies a aquest vincle personal. Per primer cop comença a generalitzar-se la denominació de "colla", un terme que havia estat pràcticament inèdita fins al moment per a definir a les formacions col·lectives de dolçainers.

Pels votants del 1980 comença a prendre forma a la capital de la Plana la "Colla de dolçainers i Tabaleters de Castelló" de la qual assumiria el mestratge el sogorbí Fernando del Rosario en 1982:

En la actualidad los primeros a destacar son la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, funada en 1982 por el segorbino Fernando del Rosario, hombre de amplias y dilatadas dedicaciones al servicio de los demás, y otros numerosos grupos que practican siguiendo su ejemplo (Monferrer, 2004:191).

A la ciutat d'Alacant, que l'any 1978 rebria la visita durant les festes de les fogueres de l'Escola Municipal de València encapçalada per Joan Blasco, comença a donar-se un moviment en favor de la dolçaina encapçalada pels germans Lluis i Toni Avellà i Miguel Lizón que formen la cola "El Postiguet" (després "Benacantil") amb l'ajut dels tabaleters Juanito Quirant i Andreu Carbonell tots dos provinents d'Agost o els dolçainers Josemi Sánchez de València i Ramon Garcia d'Algemesí.

...aleshores era una novetat vore una colla gran fent passacarrers per Alacant o per qualsevol poble. A Alacant no es veien colles de dolçainers als anys 80,81 i 82 llevat de la nostra colla "Benacantil (Lizón, 21015: 68).

A València, on l'omnipresència de Blasco semblava infal·lible, comencen a desenvolupar-se agrupacions al marge de la seua figura i de l'Escola Municipal. Associacions culturals o col·lectius fallers promouen amb major o menor èxit les seues pròpies escoles de dolçaina destinades -sobretot- als membres de la mateixa comissió. La "Colla de dolçainers i tabaleter de Montolivet" nascuda a la falla homònima, la "Colla el Cabasset" a la falla Dr. Manuel Candela - Beatriu Tortosa, o la "Colla el Cudol" sorgida de la falla Marques de Montortal - Torrefiel són solament alguns pocs noms d'entre els abundants exemples d'agrupacions creades al si d'una comissió fallera que es donen en aquests anys.

El patró és variable però no divergeix gaire de qualsevol dels estudiats. Bé són formacions sorgides a partir d'una escola o bé responen a un model interrelacional, principalment. Però tot faria un gir a partir de la difusió i popularització de la música festera entre les agrupacions de dolçainers. Al cap de poc temps de l'aparició de les primeres agrupacions a finals dels 70 i principis dels 80, la música de Moros i Cristians comença a estar cada cop més present en el repertori d'aquestes colles que van formant-se i això implicava, indefectiblement, un canvi substancial de model.

A mesura que el repertori de música festera va començar a generalitzar-se entre les colles de dolçainers, cada vegada es presenten composicions d'una major complexitat i, per primer cop el binomi dolçaina/tabal -tot i que ens referim a formacions col·lectives més o menys àmplies- comença a esquerdar-se i fa la seua aparició el conjunt d'instruments de percussió vinculats a la banda de música: caixa, plats, bombo timbals, gong...

Aquestes modificacions en repertori i en la percussió derivarien posteriorment en moltes altres, i generen un nou model al qual hem denominat "Les grans colles".

6-. Les grans colles.

La presència del nostre instrument en les festes de Moros i Cristians es referenciada des d'antic. Existeixen al·lusions a la seua participació des de principis del segle XX a les celebracions de sant Jordi a Alcoi, com l'any 1903 on dues dolçaines són afegides a la interpretació de l'obra Marrakesh de Gonzalo Barrachina Sellés (1869 - 1916) per part de la banda del Regimiento de Vizcaya.

La notícia  del Heraldo de Alcoy es refereix a aquesta obra com a "pasodoble", i és que el génere musical considerat pròpiament com "Marxa mora" no començaria a desenvolupar-se i a consolidar-se fins uns pocs anys després, tenint-se com a data de referència l'any 1907 en el qual s'estrena A Ben Amet (Marxa Abencerraje) d'Antonio Pérez Verdú (1875-1932). Així, en 1914 apareix la considerada com primera composició que inclou la dolçaina com un element principal en la seua concepció: Uzul el m’selmeim (L’entrà dels moros), de Camilo Pérez Monllor (1877-1947). I temps després apareixerien les aportacions del xaramiter alcoià Bene Ripoll, inclosos arranjaments com Xixi i pa, vergonya no n'hi ha (a partir d'una melodia escoltada a la guàrdia mora del general Franco) estrenada l'any 1943 i composicions com El capità moro d'Ontinyent.

Bene Ripoll i un grup de "Xaramiters" a l'entrada d'Alcoi de 1943.
Foto: Palomera - Alcoi
(PITARCH ALFONSO, 1999: 148) 

Exemples puntuals i sense continuïtat en el temps. Formacions reduïdes o integrades per músics de banda que esporàdicament es proveïen d'una dolçaina per a fer l'actuació però que no eren dolçainers. Però el primer cop damunt la taula es donaria l'any 1982 quan el mestre Amando Blanquer Ponsoda (1935-2005) va afegir un paper de dolçaina a la seua composició La Marxa del Centenari:

L’eclosió de la utilització de grup de dolçaines com a un element més de la pròpia banda la trobem a partir de 1982, quan el mestre Amando Blanquer estrena la seua Marxa del Centenari. La casualitat va fer coincidir al compositor, que en aquells temps dirigia la Banda Municipal d’Algemesí, amb el grup de dolçaines de l’escola d’aquest poble, i va escriure un paper específic per a aquells dolçainers, que vingueren en formació ben nombrosa per a l’estrena (Pons, 2011: 5).

Per aquells dies ja estava gestant-se a Muro d'Alcoi una nova formació de dolçainers. Dos joves de la filà Maseros, Rafa Climent i Jaume Gosálbez, comencen a interessar-se en els nostres instruments i mamprenen l'aprenentatge de forma gairebé autodidacta. Poc temps després se'ls afegiria Paco Vicedo i Josep Olcina conformant el nucli fundacional del què posteriorment seria conegut com "La Xafigà" de Muro. L'any 1983 ja es presenten amb aquest nom i organitzen una sèrie de classes per a difondre l'ensenyament de la dolçaina i arribaren a conformar un grup de 14 membres entre dolçainers i tabaleters. Fins aquells moments, les seues actuacions es restringien a la funcionalitat habitual de la dolçaina: cercaviles, processons, danses... però a l'horitzó de la nova colla s'albiraven altres expectatives:

La Xafigà n’estava convençuda que la dolçaina i el tabal no només eren uns instruments que s’havien d’emprar com a mer acompanyament ocasional en dansades, albades i processons. La seua ambició era anar més lluny… arribar a imbricar, acoblar el seu so en la música de les festes de Moros i Cristians… Per això, començaren a formar part dels seguicis dels capitans i abanderats o alferes de la filà Maseros de Muro o d’altres pobles: per primera vegada participaren en les festes d’Alcoi en 1984 acompanyant l’Alferes de la filà Maseros i l’any següent el Capità, establint des d’aleshores uns estrets lligams d’amistat que han perdurat fins ara. I ben prompte La Xafigà també s’integrà en les bandes de música tocant alguna marxa mora. Sembla que les dolçaines que tenien (eren en clau de sol) els impedien interpretar qualsevol marxa mora que els festers els demanaven fins que van comprar un nombre suficient de dolçaines en clau de fa. A més, el so d’aquestes últimes s’acoblaven millor a la tonalitat de les bandes (http://www.laxafiga.com/la-consolidacio/).

"La Xafigà" de Muro als anys 80
Font: www.laxafiga.com

I a meitat de la dècada dels 80 es produeix un fet que canviaria el destí de la música festera per a dolçaina: la composició de la marxa mora "Xavier el Coixo". Tot i que habitualment apareix citat com a autor d'aquesta marxa el mateix grup "La Xafigà", en realitat és una composició de Joan Garcia Iborra, catedràtic de percussió del conservatori "Oscar" Esplà d'Alcant, que va cedir a la colla. Estrenada durant l'entrada de 1985 amb la filà Tariks (de fet "Xavier el coixo" fa referència a un component d'aquesta filà) ràpidament va assolir un èxit insospitat. El compositor i director José Rafael Pasqual Vilaplana fa un arranjament amb grup de metalls, el grup Al Tall -que en aquell moment es troba de gira promocional del seu treball Xarq al-Andalus-l'inclou en el seu repertori (de fet dóna nom al seu disc de 1986), Xavier Ahuir publica la partitura al seu Mètode de dolçaina de 1989 amb una segon veu de Ramon Garcia... L'obra havia travessat les fronteres de la música festera per estar a l'abast de tots els dolçainers i del públic en general.

La fama de "La Xafigà", que llavors ja era una colla consolidada, va anar estenent-se com una taca d'oli i anaren sumant efectius a la seua agrupació. I així en 1992, sota la batuta de J. Rafael Pascual, enregistraren el primer treball discogràfic de música festera per a dolçaina "Moros i Cristians".

Paral·lelament i pels mateixos anys, a la industriosa ciutat de Petrer (Vinalopó Mitjà) es va gestant el que seria la colla "El Terròs" per part d'un grup de joves interessats en la recuperació de la música tradicional. Així, en la festa del Corpus de 1980 feien la seua primera actuació pública Vicent Navarro, Daniel Montesinos i Marcos Montesinos. Ràpidament se sumen a la causa altres veïns de la població i comencen a formar-se musicalment sota el mestratge de Bartolomé Maestre Reus, director de la Societat Unió Musical de Petrer. Fins que en 1985, amb el suport de l'ajuntament de la vila, es funda "L'escola Municipal de Dolçaina i Tabalet" que nodriria de sonadors a la colla fins al dia d'avui.

L'ascendència de la música festera és innegable i ha influenciat notablement en la creació d'un corpus de partitures creades ex professo per a formacions d'aquestes característiques. S'han generalitzat els denominats "concerts de dolçaina", un fet històricament documentat almenys des de finals del segle XIX però que amb la seua expansió ha consolidat una nova funcionalitat a les ja tradicionals assumides pels dolçainers.

Com veiem, aquests models conjuguen elements preexistents amb altres de nous que van introduint-se. Presenten una formació amb un elevat, tot i que indeterminat, nombre de sonadors. En aquest sentit s'allunyen de formacions molt més limitades numèricament com puguen ser les agrupacions familiars, les pseudo-gremials o les interrelacionals, augmenten o es redueixen en funció de la conjuntura. Malgrat tractar-se de grups nombrosos tampoc presenten cap punt coincident amb les agrupacions conjunturals, ja que estem parlant d'un treball continuat i no esporàdic. I tampoc, tot i que haver-hi l'existència d'una escola al darrere, responen al model escolar, ja que en aquests casos la creació d'una escola ha estat una eina adoptada a posteriori per nodrir a la colla, però l'escola no és la colla en ella mateixa.

Adopten una nova estructuració inèdita fins al moment, tant a escala artística com organitzativa: si fins al moment les agrupacions es regien pels designis de "cap de colla", ara apareix cada cop amb més força i de forma més general la figura del director com a màxima autoritat musical. Per altra part, la resta de funcions que es concentraven en aquest "cap de colla" són derivades a altres membres que assumeixen càrrecs dintre d'un organigrama directiu equiparable al de les societats musicals bandístiques: president, secretari, tresorer, ajustador... I a mesura que augmenten en complexitat apareixen noves atribucions que no necessàriament han de recaure en membres de la colla sinó que poden ser delegades en personal contractat per a tal efecte: administratius, professors de l'escola, cap d'estudis...

Superficialment també s'han introduït modificacions a les formes habituals de procedir dels dolçainers fins al moment. L'ús de distintius com logotips, samarretes, polars, polos, marxandatge de divers tipus (insígnies, bosses...), etc. s'ha convertit en un fet cada cop més comú entre diverses associacions de tot tipus.

Aquest nou model ha estat àmpliament difós i consolidat en les darreres dècades. Òbviament no és l'únic patró que han adoptat les formacions actuals, segueixen havent-hi agrupacions de totes les tipologies que hem comentat fins al moment, però la influència d'aquest darrer model és notable fins i tot en zones on la festa de Moros i Cristians té poc arrelament o és pràcticament inexistent.

NOTA: Per a una millor i més extensa consulta respecte als orígens i l'evolució de "La Xafigà" de Muro d'Alcoi s'aconsella la consulta de la seua pàgina web: www.laxafiga.com, especialment l'apartat "Història". Així mateix per aprofundir en els aspectes relacionats amb la colla "El Terrós" de Petrer es recomana la visualització del reportatge El Terrós. XXV anys caminant al so de Rafa Ballester realitzat l'any 2005 amb motiu del seu 25é aniversari i que podeu trobar dividit en quatre parts al portal www.youtube.com.

BIBLIOGRAFIA

PITARCH ALFONSO, Carles et alli. La Xaramita en Alcoi, Alcoi, 1999.

PONS MARTÍ, Josep. "La dolçaina en la feta alcoiana de Moros i Cristians" dintre de I Jornada de reflexió entorn a la música festera d'Alcoi, Alcoi, 2011.

LIZON, Josep Miquel. "La Xaramita i les colles a Alacant" dintre de Barraca 2016. La millor de totes (llibret foguera la Barraca, 2016), Alacant, 2016.

MONFERRER MONFORT, Àlvar. Las fiestas de la Magdalena. Castelló de la Plana. Del mito a la actualidad, València, 2004