Passa al contingut principal

"LA DONSAYNA" DE SANTIAGO CEBRIÁN IBOR


En els sempre deficitaris plans d'estudis als quals els valencians i valencianes ens hem vist sotmesos al llarg de generacions i on l'assignatura de "Valencià" -quan després de molts esforços i no poques batalles va aconseguir implantar-se en els ensenyaments obligatoris- era poc menys que una "Maria", el coneixement de la producció literària dels autors valencians en la nostra llengua ha estat certament un dèficit històric.
Molts noms han restat a l'ombra i el seu record s'ha esvaït com l'oreig de l'alba entre el públic general, convertint-se en uns perfectes desconeguts per a les noves lleves de gent interessada en la nostra cultura. Fins i tot, dintre dels cercles especialitzats han passat sovint de puntetes per la seua vida i la seua obra. Aquest és el cas del protagonista d'aquesta entrada: Santiago Cebrián Ibor.


La família Cebrián sempre es va caracteritzar per ser un llinatge de profundes conviccions valencianistes. El patriarca del clan, Lluis Cebrian Mezquita (1851-1934), era un metge de carrera que va abandonar la seua activitat professional per dedicar-se exclusivament a la seua tasca política i intel·lectual. Va militar en el Partit Republicà Possibilista d'Emilio Castelar, tot i que posteriorment va derivar cap a uns postulats propers al regionalisme/nacionalisme polític que el varen conduir a afiliar-se a altres partits com Solidaritat Valenciana, Unió Valencianista Regional i Acció Valenciana. En el seu vessant cultural va destacar com a membre fundador de Lo Rat Penat, societat en la qual va desenvolupar diversos càrrecs fins i tot la presidència ostentada entre 1889 i 1891, acadèmic numerari de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i de la Real Academia de la Historia, corresponsal a València de l'Acadèmia de la Llengua Catalana i de la Real Academia de la Lengua Española, membre del Centre de Cultura Valenciana, director del periòdic El Universal, o cronista oficial de la ciutat de València des de 1911 quan hereta el càrrec de mans de Teodor Llorente fins al moment de la seua mort en 1934, entre moltes altres atribucions. Com a literat, compta amb una considerable producció poètica, la majoria d'ella dispersa en diverses publicacions, i algunes obres de teatre de caràcter costumista. Historiador vocacional compta amb una extensa obra inèdita en gran part que compren multitud de períodes i temàtiques: des dels estudis referents als jaciments d'Almenara i la Llosa fins a la biografia de personalitats valencianes com Guillem de Castro o Francesc Ribalta.
El fill menor de la nissaga, Lluís Cebrián Ibor (1885-1941), també es va significar políticament com a republicà i valencianista, fins al punt que va ser un dels artífexs de la Declaració Valencianista de 1918, concretament va ser l'encarregat de desenvolupar el seu vuité punt. Va ser secretari general de València Nova, associació creada arran d'una escissió de Lo Rat Penat i que amb el temps va constituir-se com una de les primeres mostres del valencianisme polític. Així mateix, formà part de la Secció Valenciana de Nostra Parla -entitat fundada en 1916 per catalans, valencians i mallorquins per impulsar la unitat de la llengua catalana- de la qual n'era tresorer en 1921. També va ostentar el càrrec de vicepresident de Lo Rat Penat entre els anys 1936-1939, moment en què l'activitat d'aquesta entitat va ser pràcticament nul·la, i va ser la seua actuació la que va permetre que es conservaren l'arxiu i el fons documental així com diverses obres d'art dipositades a la seu en ser aquesta encautada per un comité revolucionari. Advocat de formació, va ser arxiver de la diputació de València i va publicar diverses obres de caràcter historiogràfic entre les quals destaca Los fueros de Valencia. Apuntes preliminares para su exposición y completo, estudi que va dur a terme amb el seu germà sobre el dret foral valencià publicat l'any 1925.
A aquesta nissaga compromesa amb el valencianisme polític i cultural -no és debades que tant el pare com el fill foren signants de les normes de Castelló de 1932- cal afegir la figura del fill major de la família:  Santigo Cebrián Ibor (1880-1921). Sovint citat com a Jaume Cebrián va venir al món a la ciutat de València i des de la seua joventut va significar-se políticament. En 1904 va ser president de la Unión de Estudiantes i, com el seu germà, va ser militant de València Nova del doctor Faustí Barberà. Va formar part de Lo Rat Penat en diverses seccions, però especialment en la d'arqueologia i va ser vicepresident de l'entitat en 1905. Autor de diversos treballs relacionats amb la Història de la jurisprudència valenciana en època medieval i moderna (a més de la ja esmentada publicació sobre els furs que va realitzar conjuntament amb el seu germà Lluís) va destacar com un notable poeta: premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat en 1910 o per l'Ajuntament de Barcelona en 1915 per la composició La raça de l'Iber, part de la seua obra va ser publicada l'any 1915 al quadern número 8 de la "Biblioteca de poetes valencians contemporanis" sota l'evocador títol de Patria. Però d'entre la seua producció en vers seria recordat com l'autor del poema "Vent de ponent" -publicat per primera vegada al número 10 de la revista Patria Nova de Juliol de 1915- que es convertirien en himne nacionalista Valencià (en algunes publicacions de l'època es referit directament com a "himno nacional valenciano", cal recordar que l'Himno de la Exposición de Serrano i Thous encara no era oficial) on estableix una al·legoria on el tan repudiat vent de ponent simbolitza l'opressió centralista de Castella envers els valencians:
(...)
Poble meu, poble meu, qui t'ha vist
fort, gojós...i ara dèbil i trist!...
Dones flors i te tornen espines.
Treballant, treballant, t'arruïnes.
Fores l'alba llevantina;
teua fon la mar llatina;
escampà ta glòria el vent...
I ara esclau d'un fort ponent!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o brusent...
Vent de Ponent!...
Vent de Ponent!...
(...)
A diferència de molts altres poetes de la Renaixença, inclòs Teodor Llorente a qui considerava el seu mestre, la producció poètica de Santiago Cebrián no pot considerar-se apolítica i, contràriament a molts dels seus predecessors, als seus versos tampoc no fa gala d'un espanyolisme polític explicit i exaltat. Més aviat al contrari. D'entre la seua producció poètica hem recuperat la composició titulada "La Donsayna" que aparegué publicada a l'Almanaque de Las Provincias l'any 1919 on molts dels aspectes que conformaren la seua personalitat i la seua idiosincràsia política i cultural es veuen reflectits:
La donsayna mou y crida,
plena ve d'humor y vida
al compás del joliu tabalet.
Ya remou a la chicalla,
ya tot cor purneja y balla
en lo pit rebotant desinquet.
La donsayna'l dol desterra,
solta a onades esplendors;
del ingeni festiu de la terra
la donsayna porta amors.
Dona gojosa,
vesllums
de la albada,
du misteriosa
perfums
de la nit;
sembla joguines
y clam
de niuada;
besos d'Ondines
en camp
abrasit.

La donsayna riu y crida
y a la festa vos convida;
tots corrent a la plaça vingau;
¡les joyoses canturel·les,
javalets y jovenel·les,
dels majors, tots dansant, deprengau!
La donsayna es veu de casa,
es alé dels nostres cors;
dels sospirs y els anhel de la raça
la donsayna porta flors.
sona amorosa
les nits
de rondalla;
quirda imperiosa
qu'units
s'alegreu;
marca y ordena,
portant
al que balla;
reça y ofrena,
davant
de la creu.

La donsayna's queixa y crida
y emplaçada veu sa vida
en lo pit de fillastres y estranys.
Pocs anhelen sa dolsura,
molts la jusguen aspra y dura,
y gemega, entre plors, desenganys.
La dolçayna plora y crida,
plora y crida en noble arranc:
¡com udols de patria ferida,
la donsayna brolla sanc!
Conta memories
d'aquells
que perguereu;
plora les glories
dels vells
valencians;
guarda tendreses
d'amors
que tinguereu;
sagna tristeses
d'horrors pretorians.

La donsayna es goig y llástimes;
portaveu del nostre anhel;
es caliu que'ns eixuga les llágrimes,
de la terra es perfum ple de mel;
als seus cántics s'engrunsen les ánimes
quan se'n volen entr'ángels al cel.

Escrit en vers irregular i rima consonant, a les primeres estrofes es desprén la influència llorentinista: la dolçaina traspassa les limitacions d'un objecte inert per a convertir-se en un reflex del caràcter alegre i joiós que freqüentment atribueix als valencians la poesia de la Renaixença: La donsayna'l dol desterra, / solta a onades esplendors; / del ingeni festiu de la terra / la donsayna porta amors. Es recorre igualment a una mena de locus amoenus: vesllums de la albada, perfums de la nit... fins i tot recorre en l'elaboració d'aquest paisatge idíl·lic a elements mitològics com són les Ondines.
Com vàrem veure en anteriors entrades quan comentàrem "Lo Tablaet" de Teodor Llorente i Olivares o "La Donsayna Valenciana" de Victor Iranzo i Simó, els autors recorren a la prosopopeia com a principal figura retòrica en referir-se als nostres instruments: la dolçaina mou, crida, riu, plora, es queixa, remou... I aquest aspecte també es detecta clarament en la visió que dóna de la dolçaina com a instrument funcional: a la festa vos convida, portant / al que balla, reça y ofrena / davant / de la creu...
Però a la darrera part del poema aquesta visió canvia, i és on trobem la principal novetat respecte als seus antecedents. La dolçaina no és sols un reflex plàcid i amable de la personalitat valenciana, la dolçaina no és solament testimoni de temps pretèrits, la dolçaina no és solament un element més del "reducte folklòric"... Ara la dolçaina és queixa, plora les glòries, gemega desenganys, sagna tristeses... ¡com udols de la patria ferida / la donsayna brolla sanc!. La dolçaina, en els versos de Jaume Cebrián, s'aixeca com una veu cridanera per recordar-nos el que un dia vàrem ser i ja no som com a poble, però a l'hora és l'altaveu d'alló que aspirem a ser: portaveu del nostre anhel. Per primer cop, i és aquí on rau un dels grans atractius de la composició, el nostre instrument es presenta com un element reivindicatiu, un fet inèdit fins al moment.
Solament un any després de la publicació d'aquests versos i en plena maduresa intel·lectual va sobrevenir-li la mort, concretament el dia 5 de febrer de 1921, a l'edat de 39 anys. A poc a poc el seu record va anar esvaint-se i el seu nom ha passat injustament a engreixar les llistes d'autors d'anar per casa que passaren sense pena ni glòria. Vaja des d'aquestes línies el nostre petit homenatge a Santiago Cebrián Ibor i a tots els autors que ajudaren a engrandir la nostra llengua i la nostra cultura i que, dissortadament, ens han obligat a oblidar.

BIBLIOGRAFIA


ARASA GIL, Ferran. "Lluis Cebrián Mezquita: L'arqueologia en l'obra d'un destacat representant de la Renaixença" dintre de Saitabi, nº64-65, València, 2014.

GRAÑA I ZAPATA, Isabel. L'acció pancatalanista i la llengua: Nostra Parla, 1916-1924, Barcelona, 1995.

CEBRIAN IBOR, SANTIAGO. "La Donsayna" dintre de Almanaque de Las Provincias para el año 1919, València, 1920



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d