La
percepció de la tasca del dolçainer com una dedicació professional
i no com una simple activitat recreativa i lúdica està en gran part
al darrere de la gestació de les grans estirps familiars que
comentàrem en l'anterior entrada. I és que el fet de tocar la
dolçaina ha tingut sempre el rang d'ofici, pot ser no de dedicació
exclusiva però sí que els intèrprets rebien una remuneració
econòmica pel seu treball. Per més que ara des de València capital
surten alguns escandalitzats per què els dolçainers cobren per fer
unes danses.
Aquesta
concepció d'ofici ve ja reflectida en la mateixa aplicació del
sufix -er, pròpia de la designació de moltes activitats laborals.
Del mateix mode que el fuster treballa la fusta, el ferrer forja el
ferro, el forner feineja a un forn, el sabater fa o arregla sabates,
el cuiner s'encarrega d'enllestir els menjars als foguers... El
dolçainer era aquell que convertia el fet de fer sonar la dolçaina
en la seua activitat professional:
Llamase
Dolçayner en Valencia no el que fabrique esta clase de
instrumentos, sino el que de profesion la tañe (De orellana, 1923:
310).
Però
més enllà de la denominació que rep l'intèrpret de dolçaina i el
fet que sempre haja estat un treball remunerat, hi ha molts altres
elements que refermen aquesta concepció d'ofici de la qual ha gaudit
sempre el dolçainer. Si a l'anterior entrada comentàvem la
transmissió del mester de pares a fills, també es documenten casos
en què aquest vincle de consanguinitat és inexistent. Malgrat la
constatació de reticències per part de determinats dolçainers a
ensenyar a tocar a altres que no foren familiars directes, també és
cert que va haver-hi qui admeté com a deixebles a persones alienes a
la seua família. I atenent a aquest plantejament, molts d'aquests
dolçainers que acceptaven alumnes ho feien amb una mentalitat que
resseguia copiar el model gremial.
És
per això interessant comentar, més que siga superficialment el
sistema d'estructuració jeràrquica per escales professionals dels
gremis. Els gremis eren organitzacions professionals de caràcter
local que agrupaven a tots els treballadors d'un mateix ofici. Entre
els seus objectius hi havia el de fixar el nombre de treballadors que
es podien dedicar a aquella ocupació, controlar la relació entre
l'oferta i la demanada per prevenir la inflació o la deflació dels
preus, fixar preus i vetlar per la qualitat dels productes
manufacturats... I també tenien un caràcter assistencial: defensar
els interessos dels agremiats front a possibles competències
externes, protecció dels associats empobrits o malalts, vetllar pel
benestar de les viudes i orfes dels membres...
Els
diversos obradors que conformaven un gremi s'estructuraven
internament en tres esglaons: mestres, oficials i aprenents. Els
aprenents estan a la part més baixa de la jerarquia, ostenten el
rang inferior dintre del sistema. Es tracta de xiquets o adolescents
que entren a treballar a un taller sota la tutela del mestre. Les
seues tasques inicials no requereixen un elevat grau
d'especialització, van encaminades a la neteja del local i de la
ferramenta, atendre les necessitats professionals dels seus superiors
i petites feines sota supervisió directa del mestre o dels oficials.
La seua retribució és escassa si no inexistent. Com a contrapartida
per la seua feina al taller rep l'ensenyament de les tècniques i
processos propis de l'ofici i la manutenció.
Els
oficials són el grau intermedi dintre d'un taller. Són antics
aprenents que gràcies al seu bon afer i a les seues qualitats han
estat reconeguts pel mestre amb un ascens en l'escalafó
professional, però no tots assoleixen aquest grau. Si passat un
termini predeterminat no han demostrat tenir les aptituds o actituds
necessàries segons criteri del mestre, abandonen l'obrador. Aquests
oficials són els encarregats primers de supervisar la formació així
com el correcte treball dels aprenents i responen pel treball
d'aquests últims davant el mestre. Els són delegades feines que ja
requereixen cert nivell d'especialització, perceben una remuneració
econòmica i alhora continuen amb el seu procés formatiu.
El
mestre està a sobre de la jerarquia. És el responsable últim del
producte que sorgeix del seu taller així com del bon funcionament,
la formació, el pagament de salaris, i el benestar dels oficials i
aprenents que componen el col·lectiu humà del seu obrador. Ha
passat per tots els estaments dintre de l'estructura i ha assolit el
grau de mestria previ examen, on un tribunal designat pel mateix
gremi valora les seues capacitats. Com a propietari i màxim
responsable del negoci, tots els beneficis econòmics derivats de
producció constitueixen els seus emoluments.
Cal
no oblidar que el País Valencià, en especial els seus nuclis urbans
més importants, ha estat un territori on els menestrals han tingut
un gran pes social fins a temps molts recents i molts dels seus
plantejaments han impregnat nombrosos comportaments socials.
Pel
que respecta als dolçainers, no es pot parlar estrictament de
l'existència d'un gremi: no existeix una reglamentació interna, ni
un reconeixement legal per part del poder civil, ni una constitució
estatutària, ni una avaluació que concedira el títol de mestre, ni
tan sols un espai físic fixe (taller) on es desenvolupe el procés
d'aprenentatge i producció... No obstant això, algunes fonts es
refereixen al col·lectiu com a "gremio de dulzaineros", i
també és cridanera l'existència del patronatge de santa Llúcia,
es documenta en alguns moments certa reverència envers una figura
principal i destacada dintre del col·lectiu, una mena de "mestre
major" o, fins i tot, hi ha comentaris que apunten a la fixació
dels salaris per evitar la competència deslleial.
Respecte
a aquest darrer apunt, circula certa història -per altra part molt
difícil de verificar- que ens retrotrau al darrer quart del segle
XIX quan els Montoliu començaren a fer actuacions a València
capital. Va ser llavors quan els intèrprets que tenien al Cap i
casal la seua zona principal d'actuació, preocupats davant el perill
de competència que suposava l'arribada dels nouvinguts, contactaren
amb els de Tales per evitar que rebentaren el mercat amb uns preus
baixos. Els Montoliu accediren a ajustar el seu sou als paràmetres
habituals a València que, segons els informaren els sonadors de la
ciutat, es corresponien amb el preu d'un segell de correus local
multiplicat per mil com a remuneració d'un dia de feina d'un
tabaleter i un dolçainer. És una informació molt difícil
d'acreditar documentalment però, malgrat que solament tinga
categoria de rum-rum, ens porta a ensumar la possibilitat que en
determinats moments els dolçainers establiren alguna mena d'usos i
costums per preservar els interessos comuns.
Però
sens dubte, el reflex més clar pel que respecta a la concepció
gremial de l'ofici el tenim als sistemes de transmissió que empraren
alguns dolçainers. En ells podem comprovar un clar paral·lelisme
amb l'escala laboral interna de l'obrador comentada amb anterioritat.
És el que denominarem "agrupacions pseudo-gremials".
3-.
Agrupacions pseudo-gremials.
Potser
on millor es representa aquest tipus de formacions és la llavor i la
figura del dolçainer José Sanfeliu. Nascut l'any 1876 va iniciar-se
com a dolçainer a final del segle XIX o les primeries del segle XX.
En 1904 ja es documenta una actuació seua a Saragossa en una festa
que tingué lloc durant la visita dels estudiants de l'Escola de
Belles Arts de València a la redacció del diari El Progreso:
Lucieron
sus habilidades el dulzainero José Sanfeliu y el tamborilero José
García y el cantador José Gascó, el mismo que cantó cuando se
obsequió á Blasco Ibáñez, con un banquete, por su hermosa novela
"Entre naranjos" (El Pueblo del dia 18 de febrer de
1904, pàg. 1).
En
algun moment, concretament en 1917, hi ha notícies que apunten que
formava parella
amb el seu fill com a tabaleter, però
sobretot va destacar per esdevenir com a mestre de diversos sonadors,
fins i tot se'l vincula a alguns
dels quals hi ha dubtes raonables sobre la veracitat de la
informació que els relaciona
amb Sanfeliu.
Entre la seua nòmina d'alumnes i
intèrprets als quals va influenciar hi ha
noms destacables però sens dubte passarà
a la història per ser el mestre de Joan Blasco. La
seua relació comença a partir de la postguerra immediata quan
Sanfeliu s'interessa per llogar a Pepe Blasco, el germà vuit
anys major de Joan i tabaleter habitual de Carmelo Greses de
Benimaclet, però davant la negativa d'aquest a seguir tocant va
tractar
de convèncer als seus progenitors
per tal d'acollir com a deixeble al jove Joan (que llavors comptava
amb onze anys) i
que tenia certes nocions apreses
de forma autodidacta imitant al seu germà:
...mi
maestro, que por aquel entonces era José Sanfeliu, fue a casa para
meterme interés, diciéndole a mis padres que no había gente que se
dedicara a tocar el "tabalet" y que así yo tendría alguna
peseta. Que mejor que romper alpargatas por la calle era que
aprendiera a tocar el "tabalet". Estas
cosas fueron las que me introdujeron definitivamente en esto, que no
era fácil, no crea, sino bastante duro (de
Fradell, 1983: 4).
D'aquesta
manera s'inicia el vincle mestre - aprenent. Joan
Blasco no era aliè a aquest sistema gremial, ja que provenia d'una
família de sabaters i l'assumeix amb tota naturalitat. Sanfeliu
comença a ensenyar-li els fonaments per a tocar el tabal, que
complementa quan el porta als germans Díaz amb
els quals aprèn
determinats ritmes
específics.
Aquell mateix any ja debuta amb el seu mentor i altre aprenent de
tabal, Aldolfo Campos, com a tabaleter en una cercavila anunciant la
correguda que tindria lloc eixa vesprada en la plaça de bous de
València.
Josep Sanfeliu fent-se acompanyar de dos tabaleters Foto: Arxiu José Huguet. |
Però
el lligam que s'estableix
va més enllà de la pura relació professional.
El
mestre assumeix la seua responsabilitat en la instrucció,
la manutenció i el benestar de
l'alumne
mentre estiga sota la seua custòdia i el pagament de petites
quantitats quan ho considera escaient. Es
converteix en el seu mentor en tota l'amplitud de la paraula:
transmet a l'educand uns ensenyaments tècnics, però també s'ocupa
de conferir-li
una formació vital
i una consciència com individuu més enllà de l'aprenentatge de
l'instrument.
El
deixeble no solament assimila
l'ofici pel què
respecta a l'apartat purament
musical,
també altres ítems com puguen ser l'organització de la feina, el
tracte amb els clients, aspectes culturals, etc:
Mon
pare era mon pare, però el meu mestre ha sigut pare i mestre, m'ha
ensenyat música però també educació i a saber estar en tots els
llocs (Anònim, 2014: 5).
Al
cap de
poc,
conscient
del
potencial del seu deixeble, també
l'inicia en la pràctica
de la dolçaina.
El
jove Blasco demostra
tenir qualitats i atributs
que mereixen la confiança de
Sanfeliu.
És
el mestre qui jutja l'evolució de l'alumne a partir de la seua
observació i de la seua experiència,
i qui li permet pujar esglaons dintre de l'estructura de l'escola. Va
progressant com a intèrpret, aprenent les claus de l'ofici i
assumint
més responsabilitats. Altres aprenents entren com a tabaleters i
ell,
ara ja com a dolçainer,
va fent-se
càrrec
cada cop de
més
feines que Sanfeliu
li confia:
A
poc a poc el seu mestre va començar a delegar-li actuacions (...).
El
mestre Sant Feliu, dolçainer també de la Secció Femenina, va
començar a enviar-lo a diferents districtes per a assajar les peces
que les dones delegades en cada poble arreplegaven sobre les danses
del lloc (Anònim,
2014: 5
i 6).
Aquestes
feines no són de Blasco, sinó que va
en representació del seu mestre, del seu "obrador". Aquest
fet, com vàrem veure en el cas de les "agrupacions familiars",
permetia a Sanfeliu afrontar diversos compromisos que pogueren
coincidir en el temps,
no en persona però
sí
per mitjà
d'un representant al qual ell havia
format.
És un home fet
sota les seues
directrius i de la seua plena confiança: la fidelitat envers el
mestre -exactament igual que ocorria als obradors- era un puntal
fonamental en aquests tipus d'associacions, i anar contra els
interessos o senzillament actuar al marge d'aquell era un fet
impensable.
La
feina era de Sanfeliu, ni de Blasco ni de cap escola ni de cap colla.
El mestre és el cap visible i el responsable últim.
Sanfeliu (esquerre) i Blasco (dreta) en una actuació conjunta a principis dels anys 40. |
També
fan actuacions conjuntes tots dos com a dolçainers amb la qual cosa
ja s'amplia el binomi dolçainer-tabaleter,
però no sembla que l'objectiu fora crear una formació estable,
sinó
més bé com una part més del procés formatiu. Fermín Pardo
observa aquest mateix fenomen
en els dolçainers de Villagordo del Cabriel:
Hemos
visto que los piteros de Villagordo del Cabriel hacían su música en
solitario acompañados por el tamboril y únicamente coincidían dos
piteros en los períodos de transmisión del que hacía de maestro
con el que decidía ser su alumno. Este período podia ser de dos o
tres años en que el matestro tocaba con el alumno para que este se
soltara y cogiera confianza con el fin de seguir en solitario (Pardo,
2001: 451).
En
la mateixa línia tenim l'exemple de Pere Ramos de Tales, a qui també
se li documenten diversos alumnes:
Forma
colla amb dos noiets, fills de l'Alcora que van dues vegades cada
setmana a Tales a rebre lliçons que ell els dóna. El nostre home es
dol que la dolçaina vagi en decadència i, com què sent per ella
una certa devoció i té marcat interés perquè no es perdi, s'ha
buscat aquests dos noiets, els quals ensinistra. La colla està
formada per dues dolçaines i un tabal. Ell toca com a primer i un
noiet de catorze anys li fa de segon, mentre que un seu germanet de
dotze els acompanya (Amades, 1931: 283).
Com
ja comentàrem en parlar de les agrupacions familiars, aquests tipus
de formacions comencen a elaborar un repertori de certa complexitat.
La concurrència de més d'una dolçaina possibilita l'execució
d'obres a diverses veus distribuïdes entre el mestre i alumne en
funció del grau de dificultat que presenten. "Ell
toca com a primer i un noiet de catorze anys li fa de segon"
comentava el folklorista
i etnògraf barceloní
referent al tio
Peret
i el seu alumne de l'Alcora,
i en el
mateix sentit es referix Joan Blasco a les actuacions conjuntes amb
el seu mestre:
Recuerdo
que cuando tenia catorce o quince
años queria tocar ciertos papeles y el maestro me
decía
"Tu toca el segundo, que el segundo
bien tocado es más difícil que el primero. Si tocaras también como
piensas lo harías como el de Tales (de Fradell, 1983: 5).
A
partir dels testimonis podem deduir que algunes de les obres ja són
compostes per a la interpretació a diferents veus:
Ens
dolgué no poder sentir cap tocada en què hi fos alternada la
dolçaina i la flauta, però perquè quedés tal com devia ésser li
calia l'acompanyament del segon i del tabal i la mainada que amb ell
conformen la colla, afanyosos de fruir de la festa, se'ns varen
escapar sense saber com (Amades,
1931: 283).
Com
vàrem veure en el cas del model que suposaven les "agrupacions
familiars" es defineixen certs trets definitoris de cada escola.
En el cas de Pere Ramos, per exemple, la tònica freqüent dintre de
l'escola de Tales de transcriure a paper les tonades que interpreten
i treballar amb elles es trasllada als seus alumnes:
Si
binieras a Barcelona te llevarás los papeles y la faluta y te
repasarás un poco lo que tu i yo tocábamos y traerás un pedacito
de caña de Godella para probarla (Serra / Ramia, 1981: 28).
El
text, extret d'una missiva personal entre el de Tales i altre dels
seus alumnes, José Ripollés Climent Piou, ens parla de
"papeles" per a repassar el repertori, i així com del seu
mestre també ens han restat exemples de transcripcions del dolçainer
de Cinctorres.
Igualment,
en l'àmbit estilístic, si escoltem les antigues gravacions que ens
han restat de Sanfeliu podem intuir sucoses coincidències amb les
formes que desenvoluparia Blasco posteriorment: la recerca d'una
articulació neta, el recurs al registre agut com a mostra de
capacitat interpretativa, l'ús freqüent d'ornaments com
apoggiatures i mordents...
Amb
tot, les diferencies respecte als dos models tractats amb
anterioritat salten ràpidament a la vista. No és una "agrupació
conjuntural" ja què hi ha contacte permanent entre els diversos
membres de la formació però tampoc és una "agrupació
familiar", per què entre els seus membres no hi ha vincles de
consanguinitat. A diferència del primer cas presenten una idea de
conjunt unitari estable però, en contrast a com apareixen
referenciats sovint les associacions de tipus clànic, no són
identificats amb un nom per a tot el col·lectiu: la feina era de
Sanfeliu, el mestre del taller, el dolçainer llogat, no de "els
dolçainers de..." . I també un fet important a tenir en
compte: l'agrupació es forma a partir del parer únic del mestre, és
ell qui decideix qui forma part, quan i com... sense cap altre
condicionament que el seu propi criteri.
BIBLIOGRAFIA
AMADES,
Joan. Missió
de recerca Tomàs - Amades 1931
dintre de MASSOT i MUNTANER, Josep. Obra
del cançoner de Catalunya. Materials,
vol. XIV, Barcelona, 2004.
ANÒNIM.
"La Saga Blasco: mestres" dintre de Llibret
de la falla Ciscar-Burriana,
València, 2014.
DE
FRADELL, Joan.
"La dolçaina es la raíz más profunda del pueblo valenciano"
dintre de Mediterráneo
del dia 21 d'agost de 1983.
DE
ORELLANA, Marcos Antonio. Valencia
Antigua y Moderna manuscrit
de finals del s.XVIII. Hem fet servir l’edició impresa, València,
1923, vol. II.
PARDO,
Fermín. "La música tradicional de dulzaina en Villargordo del
Cabriel" dintre de Oleana.
Cuadernos de Cultura Comarca. I Congreso de Historia Comarcal,
Requena, 2001.
SERRA,
Vicent-Pau i RAMIA, Diego. La
dolçaina. Cançoner de la dolçaina a la Província de Castelló,
Castelló, 1983.
Comentaris
Paco "Bessó".
Quan em vaig assabentar de la història dels de Tales també vaig parar a fer calculs i vaig arrivar a conclusions semblants: els dolçainers estan combrant, proporcianalment, menys que fa més de 100 anys. Els motius que vaig hipotetitzar són bàsicament semblants als que teu planteges però expressats de forma menys diplomàtica. Això sí, m'estalviaré d'exposar-los publicament que després em fotran garrotades a tort i a dret els espabilats aquests del "folklore a golpe de talonàrio" que s'escandalitzen quan els dolçainers cobren per fer unes danses.
Moltes gràcies pels teus comentaris i les teues aportacions.