Passa al contingut principal

LES COLLES (2) - AGRUPACIONS FAMILIARS


En l'entrada anterior comentàrem l'existència provada d'una sèrie de grups de dolçainers formats per intèrprets que en el seu dia a dia com a músics responien al paràmetre de "dolçainer solista" i solament de manera puntual s'ajuntaven alguns d'ells per a tirar endavant alguna actuació en la qual l'organització de l'esdeveniment havia considerat escaient la contractació d'un nombre elevat de dolçainers. Ens referíem a elles com "agrupacions conjunturals", en el sentit que responia a una necessitat eventual però no hi havia cap intenció de tindre continuïtat en el temps.
De vegades aquests dolçainers formaven parella amb algun familiar. Se'n documenten bastants casos de germans que es reparteixen les tasques de dolçainer i tabaleter: Manel i Salvador Taverner a Aldaia, Vicent i Jose Maria Fas a la Vall d'Uixó, Joaquin Juan el tio Pereta i el seu germà de Tavernes de la Valldigna, els germans Antonio, Olegario i Alfredo Roig a Algemesí, Perfecto i Enrique Artolà de Benassal...
Però era molt comú que aquests dolçainers tingueren fills, i decidien fer partícips als seus hereus del llegat musical familiar. La concepció freqüent de la tasca del dolçainer com una professió i no com una mera activitat recreativa ha contribuït a la formació de diverses nissagues més o menys extenses. Sovint s'apel·la al romanticisme amb arguments com la transmissió de l'ofici, continuació del saber popular, diposit del coneixement de les generacions passades...
Es hijo de un donsayner ó no lo es. Lo primero es lo mas frecuente. El sagrado fuego del tabal y la donsayna pasa de padres á hijos hasta que se estingue, como la llama de la pira antigua, en un miembro indigno y degenerado de la familia.
(...) El chico tiene ocho años y ya es un artista solicitado. Cuando el padre y el hijo funcionan juntos en alguna fiesta de calle ó procecesion, el primero, al atacar un pasage de entusiasmo, baja los ojos y la dulzaina para mirar con ternura á su hijo que camina delante haciendo hablar al tamboril.
Que momento de espansión artístico - paternal! Aquella inclinación de la dulzayna es todo un poema y señala una ge4neracion de artista. Aquella dulzayna ha producido aquel tamboril (Garcia Cadenas, 1859: 260).
Amb tot i això, la realitat respon a uns postulats molt més banals i pragmàtics. Cal no oblidar que, malgrat algunes asseveracions capcioses que afirmen que fins a les acaballes del segle XX els dolçainers eren una mena de captaires que tocaven a canvi d'un plat de fesols i un catxupet on dormir, la feina del dolçainer sempre ha estat remunerada econòmicament. En aquest sentit, que el teu fill tocara el tabal et garantia tindre a mà un tabaleter sempre que el necessitares i, per si no fóra suficient, la integritat del sou a percebre anava a parar a la caixa domèstica comuna. Mentre que si el tabaleter era aliè al nucli familiar el conjunt de la retribució pecuniària havia de repartir-se. Això implicava, a més, poder oferir uns preus més competitius, ja que el global de les remuneracions acabava en la mateixa butxaca.
Fóra com fóra, exemples d'aquest tipus es documenten des de ben antic. Notícies de grans nissagues de famílies dolçaineres que es succeeixen per diverses generacions hi ha unes quantes. Recorrent és el cas dels Cardona, provinents de la vila d'Oliva:
Pero en prueba de la antiguedad del instrumento de la Dulzayna en Valencia solo diré que hoy mismo en la Villa de Oliva existe Josep Cardona, quien conserva una Dulsayna de tiempo muy antiguo, muy poco ó nada desemejante de las que hoy mismo se frecuentan, y es de sus antipasados, y su padre Francisco Cardona natural y vecino de la misma Villa, que murió en 1779, probó judicialmente que por mas de 300. años servian en dicha Villa sus ascendientes de musicos Dulzayneros (De Orellana, 1923: 496).
El dolçainer Simó Cardona ja apareix documentat el 1697 com a veí del carrer de l'Aturador o de la Muralla (Pons, 2009: 181) i, malgrat que la documentació corresponent a Oliva sembla haver-se perdut en la destrucció de l'arxiu l'estiu de 1936, els Cardona també apareixen enregistrats com a dolçainers municipals a la veïna vila de Gandia: en 1763 el consell decideix atorgar el càrrec de dolçainer municipal a Josep Orquín, dolçainer de Terrateig, en detriment de Josep Cardona "de la villa de Oliva", i en 1777 restitueix la funció de dolçainer de la vila en favor d'altre membre d'aquesta estirp familiar, en aquest cas "don Jayme Cardona de la villa de Oliva, que lo es de notoria habilidad" (Garcia Oliver, 2000: 179 i 186).
Pot ser no tan llargues ni que abastiren generacions per 300 anys, però la presència de pares i fills tocant la dolçaina i el tabal es documenta des de ben antic. Al segle XVI el morisc Carda, oriünd de Betxí, es feia acompanyar pel seu fill al tabal (Aparici, 2008: 162). O el cas de Miquel Masmut, també morisc de Bellreguard, que apareix citat a la documentació des de 1543 fins a 1602. La gran separació temporal entre la primera i la darrera menció, així com el fet que en 1593 aparega esmentat amb el diminutiu "Masmudet" (Garcia Oliver, 2000: 63, 79 i 84) fan plausible la idea que en realitat ens estem referint a dues generacions de dolçainers. I els exemples es perllonguen en el temps fins als nostres dies: els Bonet a Vila-real, els Basset a Benifairó de la Valldigna, els Roig-Colom a Benassal...
I el que també passava de vegades és que es tenia més d'un fill, i a tots ells se'ls iniciava en la pràctica de l'instrument, amb la qual cosa la formació que implica la clàssica parella es veia augmentada per la participació de diversos membres del clan. És el que denominarem "agrupacions familiars".
2-. Agrupacions familiars
El cas més conegut possiblement és el de la dinastia coneguda com "els dolçainers de Tales". Fundada a la primera meitat del segle XIX pels germans José i Vicente Ramos es va perllongar fins als anys 50 del segle XX abraçant quatre generacions de músics. La gran quantitat d'intèrprets derivats d'aquest nucli inicial que suposava els germans Ramos va provocar que ràpidament anara ramificant-se. Per una part els descendents de José "Palanques" varen mantenir el seu centre neuràlgic a la vila de Tales i per altra els continuadors de Vicent "Xoqueret" -encapçalats pel seu gendre Salvador Montoliu "el Mengo"- abandonaren el poble de la plana baixa i es desplaçaren cap a altres indrets com Sogorb o València capital. I amb el temps es crearen agrupacions que implicaven diversos músics. D'entre elles destacarem formació que integraren Vicent Montoliu Ramos "el barbut dels Mengo" i els seus fills Vicent i Gabriel, membres de la 3a i 4a generació respectivament de la citada escola.
Des de ben tendra edat els xiquets aprenen l'ofici familiar i quan solament compten amb 8 i 9 anys respectivament ja formen conjunt amb el seu pare i van de gira per diversos indrets de l'Estat Espanyol. La premsa de l'època se'n feia ressò de la seua visita a l'Exposició Universal que va tenir lloc a Barcelona l'any 1888:
El famoso dulzainero de Tales (Valencia) señor Martínez, ha sido contratado para dar juntamente con sus dos hijos, de ocho y nueve años respectivamente, tres conciertos en la Exposición universal, los días 10, 11 y 12 de Agosto (La Vanguardia, del dia 26 de juliol de 1888, pàg. 2).

Cartell promocional destinat a la premsa
de Vicent Montoliu i els seus fills (1903).

Malgrat que generalment se'ls associa a aquest tipus d'agrupació en forma de trio el ben cert és que, tret de
l seu vessant com a concertistes de dolçaina, són nombroses les notícies referents a festes de carrer en què s'apunta al fet que el més freqüent era mantenir la formació del binomi dolçaina-tabal. I és què augmentar el nombre d'intèrprets dintre de la mateixa família atorgava un gran avantatge respecte a altres dolçainers: podien fer front a diversos compromisos que coincidiren en el temps, sense haver de renunciar a algun d'ells per ja estar llogats en altre indret.
En referència a aquest darrer tema comenta Lorenzo Torres Berbis, darrer representant d'altra de les grans nissagues provinents de les comarques castellonenques, "Los Leones" d'Almedíxer (l'Alt Palància) quines varen ser les motivacions que portaren al seu avi i als seus oncles a incloure'l com a músic en la seua formació:
La fama iba en aumento de "Los Leones" teniendo muchos compromisos para actuar, juntándose en algunas ocasiones con dos actuaciones a la vez, por lo que les llevó a incorporar al nieto León Torres Berbis, (Hijo de Sofia Berbis Gines que se unió en matrimonio con D. Angel Torres Latorre) y biznieto del fundador. De esta forma se cumplió la doble actuación: por una parte el abuelo, León Berbis Torres, como dulzaina y su nieto, como percusión con el tabal tocaron en Segorbe el día 17 de enero; y sus hijos Lorenzo y Juan Francisco, la misma fecha en Geldo, también festividad de San Antonio Abad (Torres Berbis, 1989: 19).
El llinatge de "Los Leones" va tenir els seus orígens en la figura de León Berbis Redón, un clarinetista que va fer-se amb una dolçaina fabricada a Sogorb i es feia acompanyar pel caixa de la banda, aproximadament en l'equador del segle XIX. Però ràpidament va transmetre l'ofici als seus cadells, i des de ben petits passaren a formar part de l'agrupació els seus fills León, Liborio i Juan Francisco.
Juan Francisco Berbis (tabal) i Leon Torres (dolçaina),
 tercera i quarta generació respectivament de "Los Leones" d'Almedíxer

Però no serien aquestes les úniques nissagues familiars que se'n documenten. A Morella està el cas de "els Garrafes", una estirp familiar de tres generacions de dolçainers que va actuar a la capital dels Ports i a molts altres pobles de la comarca des de 1894, any en el qual debuta el seu fundador Joaquín Royo Ferràs fins a les darreres actuacions dels seus néts a mitjan anys 50 del segle XX. Joaquín Royo -conegut popularment com "l'abuelo Garrafa"- va tocar amb el seu germà Eugenio i posteriorment va ensenyar als seus fills Elias, Manuel i Juan, i més tard, a l'any 1946 debuta tocant la dansa dels torneros el seu net José Royo Ripollés:
Sobre la manera de fer d'aquesta saga de gaiters podem dir que van tocar de 1894 a 1955 amb l'excepció dels anys 30, quan tota la família va emigrar a França, i de Juan Royo, que va tocar algun any posterior. Tenien una peça concreta per a cada acte de la festa (cosa que segueix vigent), ni tan sols se'ls passava pel cap, per exemple, de tocar l'eixida de missa en una cercavila. Eren majoritàriament un grup familiar (tabaleters com Julián Royo Adell Mansano o Jose Royo Milian Escolà eren cosins i nebots seus) encara que a vegades buscaven Silvestre Martí, Julián Gasulla o Manuel Marcobal (Castel, 1998: 27).
A la dreta Joaquín Royo Ferràs "l'aüelo Garrafa". A l'esquerre el seu fill, Elias Royo Rallo
i el tabaler "l'aüelo Parram" de El Forcall (1928)

Altre poble amb una llarga tradició dolçainera ha estat Callosa d'En Sarrià (la Marina Baixa) on trobem la nissaga dels Boronat. Com ja vàrem veure amb el cas del Montoliu de Tales, l'element primigeni -Batiste Guardiola, conegut al poble el tio Benito- va transmetre l'ofici al seu gendre Vicent Boronat i Pérez (tot i que el seu fill Batiste l'acompanyava sovint com a tabaleter) i aquest als seus fills Jaume i Vicent formant una agrupació familiar que incloïa també a alguns cosins tabaleters com Alfredo i Alfonso Guardiola.

Els Boronat de Callosa d'En Sarrià (anys 50)

Són solament alguns dels exemples que podríem citar però suficients per a poder extreure algunes conclusions: Seguim parlant d'un col·lectiu de dolçainers i tabaleters, però la diferència que salta a primer cop d'ull respecte a les "associacions conjunturals" és el vincle familiar que existeix entre els seus membres. Per tant, ja no parlem d'un contacte esporàdic que no va més enllà de la participació en una actuació concreta. I això implica un perfil d'escola que es tradueix en diversos aspectes. Per començar la formació té certes traces d'estabilitat, els membres actuen de vegades conjuntament participant tots o alguns dels membres del grup. També és plasma en la configuració d'un estil interpretatiu definitori que pot ser compartit o no per altres dolçainers més o menys propers espacialment o temporalment però que es veu reflectit en els diversos integrants del grup familiar. Aquestes característiques estilístiques es poden veure reflectides en aspectes com la digitació, l'embocadura, l'afinació, l'articulació, les ornamentacions... Els Boronat, per citar un cas clar, presenten unes peculiaritats força curioses que han mantingut fins als nostres dies: per exemple eliminen l'ús del forat inferior (el corresponent al menovell de la mà dreta) tapant-lo i deixant solament sis forats anteriors i un posterior per a la digitació; les notes alterades no les treuen per posició sinó per variacions pel que respecta a la pressió de l'embocadura i la columna d'aire; o la digitació no la realitzen tapant els forats amb la polpa dels dits sinó pràcticament amb la segona falange (Garcia Ripoll, 2006: 15).
També s'instal·len de forma inconscient determinats trets idiosincràtics, així com en premisses bàsiques que marquen la línia a seguir pel que respecta a l'aprenentatge de l'instrument:
Una de les característiques de l'escola de Los Leones ha estat l'ensenyança de la música. "La Escuela de los leones se ha salido de la raya". Amb aquesta frase tant el Tio León com el Tio Paco deixen constància de la seua trajectòria en el món de la dolçaina, on la majoria de dolçainers no sabien música o en sabien ben poca. "Primero es el solfeo, si no hay solfeo no hay música". Aquesta és la base dels dolçainers d'Almedíxer; calia saber música per a tocar un instrument musical, després es passava a tocar el tabal i, per últim, la dolçaina (Baños / Navarro, 1996: 33).
Pel que respecta al repertori, comencen a treballar-se obres més enllà de les comunes fetes servir per la resta de dolçainers a nivell local/comarcal. Això inclou arranjaments i composicions pròpies que passen a formar part del corpus de tonades. Als Garrafes, per exemple se'ls atribueix l'autoria de diverses obres pels diferents moments de la festa, peces que encara formen part del repertori del gaiteros morellans. També se'n documenten tonades a dues veus, en molts casos melodies a terceres paral·leles però altres exemples ja comencen a presentar certa intenció contrapuntística.
Comencen a aparèixer ja citats per una denominació identificativa més enllà del nom de la seua localitat de procedència: "els Montoliu" com són citats de vegades els de Tales, o especialment "los Leones" (també en alguna ocasió al·ludits com "los Diablos") en el cas dels d'Almedíxer són exemples clars aquest respecte.
Tal vegada aquestes "agrupacions familiars" encara no responen la idea que tenim actualment del que és una "colla de dolçainers". A l'afirmativa, no deixen de ser un grupuscle tancat on solament participen els membres adscrits al clan familiar, i si es recorre a individus forans és generalment per cas de necessitat. Tampoc pareix que l'objectiu d'aquestes agrupacions siga crear una gran formació pel que fa al nombre d'intèrprets, més aviat sembla una conseqüència de la biologia que premia amb una prole notòria i dels avantatges pràctics ja al·ludits que comporta tenir a diversos membres de la mateixa família embarcats en el negoci. Però alguns dels elements comentats i presents en aquest tipus d'agrupacions: formació més o menys estable amb diversos dolçainers i/o tabaleters, establiment d'un perfil estilístic diferenciador, creació de repertori propi, noms identificatius per al conjunt... es veuran posteriorment reflectits en major o menor mesura en moltes de les agrupacions actuals.



BIBLIOGRAFIA

APARICI MARTÍ, Joaquín / APARICI MARTÍ, Jorge "Els Músics en la festa medieval. Vila real de 1348 a 1500" dintre de Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Vol. LXXXIV, Castelló, 2008.

BAÑOS, Fabrici i NAVARRO, Ferran. "Los Leones d'Almedíxer" dintre de La Canya, nº2. València, 1996.

CASTEL, Jose Vicent. "Els gaiteros de Morella (finals del XIX - 1975) dintre de La Canya, nº3, València, 1998

DE ORELLANA, Marcos Antonio. Valencia Antigua y Moderna manuscrit de finals del s.XVIII. Hem fet servir l’edició impresa, València, 1923, vol. II.

GARCIA OLIVER, Ferran. Pedagogia melodiosa. La música antiga a Gandia, Gandia, 2000.

GARCIA RIPOLL, Eliseu. et alli. Dolçaina i Tabalet. Musica i Tradició a Callosa d'en Sarrià. Callosa d'en Sarrià, 2006.

PONS MONCHO, Francisco. "Callejero Olivense III" dintre de Cabdells VI, Oliva, 2009 (el text original va ser publicat a Llibre de Fira i Festes, Oliva, 1983).


TORRES BERBIS, León. Escuela de dulzaineros "Los Leones". Almedíjar. Almedíxer, 1989.

Comentaris

José Vicente Castel ha dit…
Bon article, com tots.

Encara que s'en vaigue del tema de les colles, te a vore amb el tema dels garrafes
Ara ja sabem el nom del abuelo parram de Forcall:
Severino Aguilar Guarch.

En la actualitat la família dels garrafes ha tornat al mon de la gaita ja que toquen toquen el tabal els besnets de Juan Royo.

Encara que al mon de la gaita i el tabal han desaparegut com a músics,ha seguit la altra tradició de aquesta família en la banda sobretot amb el clarinet que també tocaven Joaquín Royo i el seu fill Elias.
José Vicente Castel ha dit…
Se m'oblidave.

Segurament que Agustín Gasulla,mestre de Joaquín i Eugenio,ere a mes son tio en algún grau, segons testimoni de joaquín Royo a Joan Just i Josep roma en 1927.
Pau Llorca ha dit…
Molt interessant. La informació respecte a Agustín Gasulla reforça encara més la idea d'grupació familiar dels Garrafes.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d