Vivim
temps complexos. Supose que si el meu avi Tonico, que va prendre part
en la Reirada de 1939 i va passar al camp de refugiats
d'Argelers una llarga temporada, aixecara el cap i em sentira dir
això em fotria una bescollada que em deixaria tremolant tres dies.
Però cada generació viu unes circumstàncies històriques, i les
que ens envolten actualment venen fortament marcades, entre altres
aspectes, per l'ascens i consolidació del radicalisme religiós
islàmic. I la gran massa social d'allò que denominem "Món
occidental", suposadament culte i suposadament civilitzat, en
lloc de respondre amb els arguments de la Raó i la Il·lustració es
dedica contraposar altre integrisme de signe contrari, referint de
forma ridícula les Croades i la pressa de Granada, difonent infàmies
o apel·lant irresponsablement a un suposat "xoc de
civilitzacions".
Al
País Valencià, el discurs adquireix caràcters encara més
grotescos. El corrent d'opinió, vinculat principalment a l'extrema
dreta, que defensa postulats clarament islamòfobs és sustentat pels
mateixos que afirmen que al llarg de cinc segles d'ocupació
musulmana a terres valencianes els condescendents invasors
consentiren i respectaren el culte, les creences, els usos i costums,
la llengua, la cultura... dels habitants que poblaven el territori
abans de la conquesta. Encara més, hi ha que s'atreveix a afirmar
que els nouvinguts varen ser assimilats, integrant-se en les
estructures preexistents i assumint-les com a pròpies. I és gràcies
a aquests bonhomiosos i alegres "moros" que actualment
-diuen ells- parlem en valencià. Un discurs delirant, incoherent i
contradictori que, combinant patèticament islamofòbia i
catalanofòbia, encara està fortament arrelat a la societat
valenciana.
L'ocupació
musulmana del segle VIII va suposar un trencament amb les estructures
polítiques, socials, econòmiques, religioses, lingüístiques,
culturals... preexistents al territori valencià. Com ho seria també
la conquesta cristiana del segle XIII, per més que
s'haja instaurat
la mantàfola de "la convivència pacífica
de les tres cultures", donant a entendre que als territoris
conquerits pels regnes cristians la societat es va organitzar
en un marc de respecte, harmonia, ordre i equilibri entre els grups
socials
cristià, jueu i musulmà.
Un raonament
que al País Valencià s'ha difós
amb
el col·laboracionisme,
conscient
o no, d'historiadors
d'un marcat perfil conservador. Francisco Roca Traver afirmaria sense
massa
escrúpols en
la seua obra
de
1954 Un
siglo de vida mudéjar
en la Valencia Medieval (1238-1338)
:
...los
mudéjares valencianos disfrutaron en todo momento de una libertad de
movimiento que difícilmente encontrará parangón en ninguna comarca
de la península... en ningún momento fueron objeto de incomprensión
o de intolerancia.
Erudits
de full parroquial, intel·lectuals de taverna i impostors
"aficionats a la Història" s'han encarregat
des de fa dècades
d'escampar
aquesta falòria obviant que la
realitat no es correspon amb aquest conte de fades.
La societat resultant arran de la conquesta cristiana del segle XIII
va resultar increïblement complexa i allunyada
d'aquest paisatge idíl·lic que sovint es dibuixa.
El
nou sistema es va basar principalment en la segregació: la minoria
jueva va ser confinada als calls i els
mudèjars a les moreries. La legislació civil va assumir la doctrina
de l'Església pel que fa a prohibicions i, malgrat que sovint
l'aplicació de la llei va ser laxa si
no inexistent, o variava endurint-se o essent més indulgent depenent
de la conjuntura, la codificació d'una normativa discriminatòria
envers jueus i musulmans ja deixa ben a les clares la falsedat
d'aquest escenari paradisíac que s'amaga sota la idea de la
"convivència de les tres cultures":
moros
i jueus no
podien formar part de la milícia;
ni
ser funcionaris;
no tenien
superioritat jurídica envers el cristià; no podien proveir-se de servents cristians; ni tenir matrimonis, concubinatge o relacions
sexuals amb aquests, així com els estava vetat l'accés als
prostíbuls cristians
-alguna
disposició castiga amb la pena capital aquests contactes sexuals,
malgrat que sembla que no va ser mai aplicada-;
tampoc els metges jueus
o musulmans
podien tindre pacients cristians
per llei -tot
i que
en
la realitat se'n
documenten alguns casos-; etc.
El
col·lectiu musulmà va veure com s'ordenaven
diversos
edictes d'expulsió. De
fet, el mateix
Jaume I va promulgar el 1248 un primer decret per a la població
musulmana del Regne, com també n'expediria altre el seu fill Pere el
Gran en 1277 després de la tercera revolta dels sarraïns.
Si l'aplicació d'aquests va ser
solament
parcial
i d'una incidència demogràfica relativa
va ser gràcies a l'oposició dels senyors
que es resistien a perdre una
important quantitat
de vassalls, ja que
els serfs d'origen musulmà constituïen una imprescindible font
d'ingressos, ja fora en forma de força de treball o de tributació.
Però
les
tensions socials
estaven presents i
sovint es varen traduir en avalots,
i l'assalt
a les moreries és
una mostra ben palesa. En octubre
1276
la documentació ja parla de "in
invasione et destructione morerie Valenciae" en un clima de
violència que també afectaria a altres moreries
del regne en
dates successives fins a l'any 1290 com
Alzira, Morvedre, Onda, Sogorb, Orpesa, Cocentaina, Xelva,
Alberic, Picassent, Sollana, Onil, Ribesalbes, Castellnou,
Benissanó...
La
instauració de la Inquisició als territoris de la Corona d'Aragó
en 1482 no va contribuir precisament a mantenir la pau social.
Malgrat que la intensitat de la seua activitat va anar variant
depenent de l'època, de vegades amb la connivència del poder civil
i altres amb certa oposició, entre els seus objectius principals
varen estar els conversos. Aquells
d'origen musulmà
varen ser perseguits pels més variats "delictes",
incloent-hi les pràctiques religioses, costums gastronòmics, l'ús
de l'algarabiya
o
la possessió de llibres escrits en àrab.
Precisament,
la persecució sistemàtica contra l'ús de la llengua àrab -què
era un element aglutinador i diferenciador d'aquest col·lectiu- ens
ha propiciat el nom del dolçainer Alonso Lapeña, nadiu del poble de
Domeño a la comarca dels Serrans, qui va ser encausat per la
inquisició l'any 1599 en trobar-se al seu domicili dues obres
escrites en llengua àrab: un llibre de comptes i un tractat de
cirurgia (Labarta, 2013: 226).
I
és que el col·lectiu musulmà va nodrir notablement les files dels
músics valencians documentats entre els segles XIII i el XVII, i pel
que fa al col·lectiu de dolçainers i tabaleters trobem interessants
exemples -a més del ja citat d'Alonso Lapeña- que val la pena
comentar. És cert que sovint la documentació refereix al músic de
carrer com a "joglar" sense cap altra distinció, però a
mesura que avancem en la línia temporal cada cop més vegades
apareix el matís que especifica l'instrument que fa sonar: "joglar
de cornamusa", "joglar trompador", "sonador de
pandero"... i amb el pas dels anys, especialment des del segle
XVI es generalitza la referència a l'instrumentista per la seua
especialitat: "dolsayner", "tabaler",
"jirimiter"...
ELS
MUDÈJARS
És
per això que a partir del segle XV comencem a identificar, cada cop
amb més assiduïtat, específicament els dolçainers i tabaleters
que són llogats a les festes de diverses viles i ciutats, molts
d'ells d'origen mudèjar. El concepte "mudèjar" -de l'àrab
mudáğğan,
"domesticat"- fa referència a aquells pobladors d'origen
musulmà que conservaren la seua religió després de la conquesta
cristiana. És un terme habitualment usat per la historiografia però
no tant a les fonts de l'època que solien referir-se a aquests
individus com "sarraïns" o senzillament com "moros".
Una mirada a les col·leccions documentals que ens ofereixen els
arxius revelen noms clarament d'ascendència musulmana. Un bon grapat
d'exemples els tenim a la ciutat de Vila-real, la qual contracta a
Abraffim "moro qui sona la dolçaina" per a les festes de
Sant Jaume de 1418 (Aparici, 2008: 161); o al joglar Alí Dobler
(Aparici, 2008: 162), procedent de la Llosa (tot i que a un document
de 1421 apareix citat com a provinent de la Vall de Segó) qui a més
de dolçainer tocava la cornamusa i que és llogat en diverses
ocasions entre els anys 1421 i 1449 per a tocar també en la festa de
Sant Jaume; provinent de Mascarell seria el també cornamusaire i
dolçainer Fat Candori (citat en alguna ocasió com a Alcandori) que
participa en les festivitats del 25 de juliol entre els anys 1438 i
1459 (Aparici, 2008: 161). En alguns casos hi apareixen agrupacions
de tipus familiar, com ocorre amb el dolçainer "Gaudill, moro
dolçayna e sa muller, tabalet" que són contractats per a l'any
1484 (Aparici, 2008: 163). No consta el nom de l'esposa i tabaletera
de Gaudill, però la referència no pot passar inadvertida perquè ens
revela, pot ser, la referència més antiga coneguda fins al moment
d'una dona fent sonar els nostres instruments.
Les
dades recollides ens revelen aspectes interessants, com per exemple
que bàsicament es tracta de dolçainers d'àmbit comarcal. No tots
són veïns de Vila-real, però si de poblacions relativament
properes com Mascarell o la Llosa. També la documentació revela una
uniformitat pel que fa als salaris. Si bé és cert que en alguns
casos hi ha lleugeres diferències (Abraffim, per exemple cobra 1 sou
mentre que altres col·legues cristians com el sonador de tamborino
Joan Rubert perceben 1 sou i 6 diners el mateix any i per la mateixa
festa), les quantitats semblen fixades pel consell municipal i no
sembla haver-hi distincions salarials derivades de l'origen
etnoreligiós del contractat: Fat Candori rebria 1 sou i 6 diners per
la participació en cadascuna de les edicions de la festa de Sant
Jaume en què pren part, la mateixa quantitat que els músics
d'origen cristià que actuen pels mateixos anys en la mateixa
celebració: el joglar Antoni Gil (1440), el charamiter Joan
d'Abril (1457), el cornamussaire de Betxi Andreu Bellhom (1447), etc.
ELS
MORISCOS
La
data de 1521 marcaria una fita per al col·lectiu musulmà que
poblava el Regne de València. Va ser en el context de les Germanies
quan els avalotats assaltaren poblacions i moreries amb l'objectiu de
convertir al cristianisme per medi del baptisme forçós als seus
habitants. La idea va estar pensada pel capità Esteve Urgellès tot
i que el nombre més gran de conversions les duria a terme el seu
successor Vicent Perís i l'objectiu, més enllà de postulats
religiosos, tenia un clar component pragmàtic: amb la conversió al
cristianisme debilitaven el poder senyorial, ja que automàticament
minvava la seua tributació envers els senyors.
Una
vegada sufocada la revolta, a ningú escapava que aquella conversió
sota amenaça de mort no tenia cap component espiritual i que els
musulmans no tenien gens interès ni voluntat d'adoptar el
cristianisme com a nova fé i, per tant, seguien practicant els seus
ritus de forma habitual. Fins i tot va arribar a qüestionar-se la
validesa de les conversions i l'inquisidor general Alonso Manrique
ordena una investigació per verificar la licitud de les conversions.
Una comissió va analitzar la informació aportada i després de 22
dies de deliberacions va donar-se carta de legitimitat a aquells
fets. Serien el que es coneixerien com a "moriscos",
musulmans convertits al cristianisme ja fora per voluntat pròpia o
de forma obligada.
És
a partir d'aquest moment que comencen a aparéixer a la documentació
dolçainers i tableters clarament identificables com a moriscos. De
vegades se cita expressament aquesta condició com ocorre en el cas
de dolçainer Carda, moriscat de Betxi que es feia acompanyar pel seu
fill al tabal a les celebracions que l'any 1522 tingueren lloc a
Vila-real per l'arribada de l'emperador Carles I a Espanya (Aparici,
2008: 162); Gaspar Suleyman és referit l'any 1604 com a "nou
convertit de l'arraval de la vila de Murla" (La Parra, 1992:
158); o Francès Turquet que és citat expressament com "crestià
novell de Bellreguard" en 1585 (Garcia Oliver, 2000: 77). Però,
fins i tot als casos en què afegeixen un nom cristià precedint a la
seua anterior identitat, les mateixes denominacions són reveladores
de l'origen musulmà d'aquests músics. Cognoms com "Suleyman"
o "Turquet" ja són prou clarificadors, però hi ha molts
altres com el del també bellreguardí Miquel Masmudet (Garcia
Oliver, 2000: 79) o l'eldenc Hernando Moscapa (Soler Garcia, 1980:
22) llogat a Villena en 1595.
A
partir dels exemples comentats deduïm igualment que es tracta
principalment de dolçainers comarcals tot i que Gaspar Suleymen era
originari de Murla -però en la documentació es matitza com "atrobat
en la vila de Gandia"- i que també se'n documenten viatges a
Xàtiva per aconseguir la contractació del "jerimiter"
Amina en 1603 (Garcia Oliver, 2000: 84-85) o el finançament del
viatge de Caramidí a la Vall d'Alfàndec en 1526 per aconseguir
joglars (Garcia Oliver, 2000: 57).
També
resulta interessant que malgrat que comparteixen espai i temps amb
altres músics d'origen cristià, generalment no apareixen vinculats
a aquests i no és habitual que formen agrupacions mixtes: Carda de
Betxí es fa acompanyar del seu fill; Johan Caramidí veí del Raval
i Miquel de Funes provinent de Real encapçalen una companyia de
dolçaines, trompetes i tabal l'any 1537 (Garcia Oliver, 2000: 61);
Francès Turquet apareix vinculat a Miquel Masmudet (Garcia Oliver,
2000: 78); el mateix Masmudet i Miquel Caudes són contractats com a
dolçainer i tabaler respectivament per a la processó de Corpus de
1593 (Garcia Oliver, 2000: 79); l'any següent són citats com a
"mestres de tabal y dolçayna" altres dos moriscos Francès
Boquet i Juan Aydoret (Garcia Oliver, 2000: 81)...
ELS
MORISQUETS
I
així va arribar la fatídica data del 22 de setembre de 1609, quan
el lloctinent de València Luis Carrillo de Toledo, fa públic el
decret pel qual el rei Felip III ordenava l'expulsió immediata de
tots els moriscos del Regne. Per a tal decisió va comptar amb la
inestimable col·laboració i l'assessorament d'uns dels personatges
més sòrdids i sinistres de la Història com va ser l'abjecte
arquebisbe i virrei de València Juan de Ribera, un dels principals
ideòlegs de l'elaboració del citat decret.
Desenes
de milers de valencians són obligats a abandonar les seues terres,
cases i totes les possessions que no pogueren carregar amb ells per
embarcar-se en direcció al nord d'Àfrica. Columnes d'homes, dones i
xiquets s'enfilen per senderols de mala petja cap als ports
d'Alacant, València, Moncofa, Dénia i Xàbia, travessen les
serralades des de les viles de l'interior i les hortes de les zones
més properes a la costa carregats amb motrolls de roba al muscle,
amb els xiquets de bolquers al braç, enfonsant els peus nafrats en
el fang dels caminals, suportant les befes dels cristians vells,
exposats a la brutalitat dels soldats que els custodien, sota
l'amenaça de lladregots que amb plena impunitat els treuen les seues
possessions...
Són
imatges que tots tenim a la retina i més properes en el temps del
que sembla. No eren els sirians del segle XXI. Eren els valencians
del XVII que es veien igualment obligats a abandonar la terra dels
seus pares. Alguns elements, però, restaren a territori valencià.
Va haver-hi certa permissivitat pel que respecta a xiquets i
xiquetes, amb l'argumentari que malgrat no estar batejats no se'ls
podia acusar d'infidels, ja que a causa de la curta edat no n'eren
conscients. Així un nombre que els càlculs actuals situen entre
3500 i 4000 infants romangueren a territori valencià sota la més
variada casuística: alguns foren posats com a servents pels seus
pares a cases dels cristians vells davant la imminent expulsió,
altres eren orfes, també xiquets extraviats (alguns d'ells
segrestats i venuts posteriorment) pels camins en l'èxode cap al
nord d'Àfrica que emprengueren els seus pares. Són el que les fonts
de l'època denominen "morisquets".
Un
d'aquests morisquets va ser Francesc Guadalest, dolçainer de la vila
d'Ador (la Safor). Francesc i la seua dona, Àngela, regentaven un
hostal al mateix poble quan en les festes de 1634 un grup de joves va
entrar a beure. Atesos per l'esposa del dolçainer, que es trobava
descansant a la cambra, varen estar una estona fins que marxaren
emportant-se la dolçaina que l'hostaler tenia penjada a la sala on
eren els joves. Arribada l'hora de les danses va comunicar-li als
balladors el robatori de l'instrument i després d'identificar a dos
dels joves (els germans Simó i Jaume Mascarell, de 18 i 22 anys
respectivament) començaren la recerca infructuosa que els va portar
fins a Beniarjó. Finalment, els joves varen ser arrestats i reclosos
als calabossos, d'on sortiren després del pagament d'una fiança
(http://terradelsenyor.blogspot.com.es/p/flaixos-del-passat.html).
Però
són ja casos aïllats. Serien els darrers dipositaris d'una tradició
musical que quedaria soterrada per a sempre. Amb l'expulsió de 1609
marxaren tots aquells dolçainers i tabaleters que al llarg de
centúries ompliren de música les nostres festes. Aquelles gents que
hagueren de conjugar la seua herència musulmana amb els gustos i
exigències dels cristians que els llogaven per a les seues
celebracions religioses foren arrencats de les seues arrels, i amb
ells se'n va anar per sempre més un llegat musical irrecuperable.
 |
| Porta tapiada durant segles de la mesquita mudèjar de La Xara (actualment l'ermita de Santa Anna a Simat de la Valldigna) |
BIBLIOGRAFIA
APARICI
MARTÍ, Joaquin / APARICI MARTÍ, Jorge "Els Músics en la festa
medieval. Vila real de 1348 a 1500" dintre de Boletín de la
Sociedad Castellonense de Cultura, Vol. LXXXIV, Castelló, 2008.
BRAMON
I PLANES, Dolors. Contra
moros i jueus: Formació i estratègia d'unes discriminacions al País
Valencià,
València, 1981.
BURNS,
Robert Ignatius. Jaume
I i els valencians del segle XIII,
València, 1981.
GARCIA
OLIVER, Ferran. Pedagogia melodiosa. La música antiga a Gandia,
Gandia, 2000.
HINOJOSA
MONTALVO, José Ramón.
“Cristianos contra musulmanes: la situación de los mudéjares”
dintre
de
Conflictos
sociales, políticos e intelectuales en la España de los siglos XIV
y XV,
Logroño, 2004.
LA
PARRA LÓPEZ, Santiago. “Moros y cristianos en la vida cotidiana:
¿historia de una represión sistemática o de una convivencia
frustrada?”
dintre de
Revista
de historia moderna,
nº
11,
Alacant, 1992.
LABARTA,
Ana. "La cultura de los moriscos valencianos" dintre
de Sharq al-andalus, nº20, Alacant, 2011 -
2013.
SOLER GARCIA, Jose Maria. "Elda i Villena. Artistas, juglares y músicos de siglos pasados" dintre de Moros y Cristianos 1980. Elda, 1980.
Comentaris