Passa al contingut principal

MUDÈJARS, MORISCOS I MORISQUETS


Vivim temps complexos. Supose que si el meu avi Tonico, que va prendre part en la Reirada de 1939 i va passar al camp de refugiats d'Argelers una llarga temporada, aixecara el cap i em sentira dir això em fotria una bescollada que em deixaria tremolant tres dies. Però cada generació viu unes circumstàncies històriques, i les que ens envolten actualment venen fortament marcades, entre altres aspectes, per l'ascens i consolidació del radicalisme religiós islàmic. I la gran massa social d'allò que denominem "Món occidental", suposadament culte i suposadament civilitzat, en lloc de respondre amb els arguments de la Raó i la Il·lustració es dedica contraposar altre integrisme de signe contrari, referint de forma ridícula les Croades i la pressa de Granada, difonent infàmies o apel·lant irresponsablement a un suposat "xoc de civilitzacions".
Al País Valencià, el discurs adquireix caràcters encara més grotescos. El corrent d'opinió, vinculat principalment a l'extrema dreta, que defensa postulats clarament islamòfobs és sustentat pels mateixos que afirmen que al llarg de cinc segles d'ocupació musulmana a terres valencianes els condescendents invasors consentiren i respectaren el culte, les creences, els usos i costums, la llengua, la cultura... dels habitants que poblaven el territori abans de la conquesta. Encara més, hi ha que s'atreveix a afirmar que els nouvinguts varen ser assimilats, integrant-se en les estructures preexistents i assumint-les com a pròpies. I és gràcies a aquests bonhomiosos i alegres "moros" que actualment -diuen ells- parlem en valencià. Un discurs delirant, incoherent i contradictori que, combinant patèticament islamofòbia i catalanofòbia, encara està fortament arrelat a la societat valenciana.
L'ocupació musulmana del segle VIII va suposar un trencament amb les estructures polítiques, socials, econòmiques, religioses, lingüístiques, culturals... preexistents al territori valencià. Com ho seria també la conquesta cristiana del segle XIII, per més que s'haja instaurat la mantàfola de "la convivència pacífica de les tres cultures", donant a entendre que als territoris conquerits pels regnes cristians la societat es va organitzar en un marc de respecte, harmonia, ordre i equilibri entre els grups socials cristià, jueu i musulmà. Un raonament que al País Valencià s'ha difós amb el col·laboracionisme, conscient o no, d'historiadors d'un marcat perfil conservador. Francisco Roca Traver afirmaria sense massa escrúpols en la seua obra de 1954 Un siglo de vida mudéjar en la Valencia Medieval (1238-1338) :
...los mudéjares valencianos disfrutaron en todo momento de una libertad de movimiento que difícilmente encontrará parangón en ninguna comarca de la península... en ningún momento fueron objeto de incomprensión o de intolerancia.
Erudits de full parroquial, intel·lectuals de taverna i impostors "aficionats a la Història" s'han encarregat des de fa dècades d'escampar aquesta falòria obviant que la realitat no es correspon amb aquest conte de fades. La societat resultant arran de la conquesta cristiana del segle XIII va resultar increïblement complexa i allunyada d'aquest paisatge idíl·lic que sovint es dibuixa. El nou sistema es va basar principalment en la segregació: la minoria jueva va ser confinada als calls i els mudèjars a les moreries. La legislació civil va assumir la doctrina de l'Església pel que fa a prohibicions i, malgrat que sovint l'aplicació de la llei va ser laxa si no inexistent, o variava endurint-se o essent més indulgent depenent de la conjuntura, la codificació d'una normativa discriminatòria envers jueus i musulmans ja deixa ben a les clares la falsedat d'aquest escenari paradisíac que s'amaga sota la idea de la "convivència de les tres cultures": moros i jueus no podien formar part de la milícia; ni ser funcionaris; no tenien superioritat jurídica envers el cristià; no podien proveir-se de servents cristians; ni tenir matrimonis, concubinatge o relacions sexuals amb aquests, així com els estava vetat l'accés als prostíbuls cristians -alguna disposició castiga amb la pena capital aquests contactes sexuals, malgrat que sembla que no va ser mai aplicada-; tampoc els metges jueus o musulmans podien tindre pacients cristians per llei -tot i que en la realitat se'n documenten alguns casos-; etc.
El col·lectiu musulmà va veure com s'ordenaven diversos edictes d'expulsió. De fet, el mateix Jaume I va promulgar el 1248 un primer decret per a la població musulmana del Regne, com també n'expediria altre el seu fill Pere el Gran en 1277 després de la tercera revolta dels sarraïns. Si l'aplicació d'aquests va ser solament parcial i d'una incidència demogràfica relativa va ser gràcies a l'oposició dels senyors que es resistien a perdre una important quantitat de vassalls, ja que els serfs d'origen musulmà constituïen una imprescindible font d'ingressos, ja fora en forma de força de treball o de tributació. Però les tensions socials estaven presents i sovint es varen traduir en avalots, i l'assalt a les moreries és una mostra ben palesa. En octubre 1276 la documentació ja parla de "in invasione et destructione morerie Valenciae" en un clima de violència que també afectaria a altres moreries del regne en dates successives fins a l'any 1290 com Alzira, Morvedre, Onda, Sogorb, Orpesa, Cocentaina, Xelva, Alberic, Picassent, Sollana, Onil, Ribesalbes, Castellnou, Benissanó...
La instauració de la Inquisició als territoris de la Corona d'Aragó en 1482 no va contribuir precisament a mantenir la pau social. Malgrat que la intensitat de la seua activitat va anar variant depenent de l'època, de vegades amb la connivència del poder civil i altres amb certa oposició, entre els seus objectius principals varen estar els conversos. Aquells d'origen musulmà varen ser perseguits pels més variats "delictes", incloent-hi les pràctiques religioses, costums gastronòmics, l'ús de l'algarabiya o la possessió de llibres escrits en àrab.
Precisament, la persecució sistemàtica contra l'ús de la llengua àrab -què era un element aglutinador i diferenciador d'aquest col·lectiu- ens ha propiciat el nom del dolçainer Alonso Lapeña, nadiu del poble de Domeño a la comarca dels Serrans, qui va ser encausat per la inquisició l'any 1599 en trobar-se al seu domicili dues obres escrites en llengua àrab: un llibre de comptes i un tractat de cirurgia (Labarta, 2013: 226).
I és que el col·lectiu musulmà va nodrir notablement les files dels músics valencians documentats entre els segles XIII i el XVII, i pel que fa al col·lectiu de dolçainers i tabaleters trobem interessants exemples -a més del ja citat d'Alonso Lapeña- que val la pena comentar. És cert que sovint la documentació refereix al músic de carrer com a "joglar" sense cap altra distinció, però a mesura que avancem en la línia temporal cada cop més vegades apareix el matís que especifica l'instrument que fa sonar: "joglar de cornamusa", "joglar trompador", "sonador de pandero"... i amb el pas dels anys, especialment des del segle XVI es generalitza la referència a l'instrumentista per la seua especialitat: "dolsayner", "tabaler", "jirimiter"...
ELS MUDÈJARS
És per això que a partir del segle XV comencem a identificar, cada cop amb més assiduïtat, específicament els dolçainers i tabaleters que són llogats a les festes de diverses viles i ciutats, molts d'ells d'origen mudèjar. El concepte "mudèjar" -de l'àrab mudáğğan, "domesticat"- fa referència a aquells pobladors d'origen musulmà que conservaren la seua religió després de la conquesta cristiana. És un terme habitualment usat per la historiografia però no tant a les fonts de l'època que solien referir-se a aquests individus com "sarraïns" o senzillament com "moros". Una mirada a les col·leccions documentals que ens ofereixen els arxius revelen noms clarament d'ascendència musulmana. Un bon grapat d'exemples els tenim a la ciutat de Vila-real, la qual contracta a Abraffim "moro qui sona la dolçaina" per a les festes de Sant Jaume de 1418 (Aparici, 2008: 161); o al joglar Alí Dobler (Aparici, 2008: 162), procedent de la Llosa (tot i que a un document de 1421 apareix citat com a provinent de la Vall de Segó) qui a més de dolçainer tocava la cornamusa i que és llogat en diverses ocasions entre els anys 1421 i 1449 per a tocar també en la festa de Sant Jaume; provinent de Mascarell seria el també cornamusaire i dolçainer Fat Candori (citat en alguna ocasió com a Alcandori) que participa en les festivitats del 25 de juliol entre els anys 1438 i 1459 (Aparici, 2008: 161). En alguns casos hi apareixen agrupacions de tipus familiar, com ocorre amb el dolçainer "Gaudill, moro dolçayna e sa muller, tabalet" que són contractats per a l'any 1484 (Aparici, 2008: 163). No consta el nom de l'esposa i tabaletera de Gaudill, però la referència no pot passar inadvertida perquè ens revela, pot ser, la referència més antiga coneguda fins al moment d'una dona fent sonar els nostres instruments.
Les dades recollides ens revelen aspectes interessants, com per exemple que bàsicament es tracta de dolçainers d'àmbit comarcal. No tots són veïns de Vila-real, però si de poblacions relativament properes com Mascarell o la Llosa. També la documentació revela una uniformitat pel que fa als salaris. Si bé és cert que en alguns casos hi ha lleugeres diferències (Abraffim, per exemple cobra 1 sou mentre que altres col·legues cristians com el sonador de tamborino Joan Rubert perceben 1 sou i 6 diners el mateix any i per la mateixa festa), les quantitats semblen fixades pel consell municipal i no sembla haver-hi distincions salarials derivades de l'origen etnoreligiós del contractat: Fat Candori rebria 1 sou i 6 diners per la participació en cadascuna de les edicions de la festa de Sant Jaume en què pren part, la mateixa quantitat que els músics d'origen cristià que actuen pels mateixos anys en la mateixa celebració: el joglar Antoni Gil (1440), el charamiter Joan d'Abril (1457), el cornamussaire de Betxi Andreu Bellhom (1447), etc.
ELS MORISCOS
La data de 1521 marcaria una fita per al col·lectiu musulmà que poblava el Regne de València. Va ser en el context de les Germanies quan els avalotats assaltaren poblacions i moreries amb l'objectiu de convertir al cristianisme per medi del baptisme forçós als seus habitants. La idea va estar pensada pel capità Esteve Urgellès tot i que el nombre més gran de conversions les duria a terme el seu successor Vicent Perís i l'objectiu, més enllà de postulats religiosos, tenia un clar component pragmàtic: amb la conversió al cristianisme debilitaven el poder senyorial, ja que automàticament minvava la seua tributació envers els senyors.
Una vegada sufocada la revolta, a ningú escapava que aquella conversió sota amenaça de mort no tenia cap component espiritual i que els musulmans no tenien gens interès ni voluntat d'adoptar el cristianisme com a nova fé i, per tant, seguien practicant els seus ritus de forma habitual. Fins i tot va arribar a qüestionar-se la validesa de les conversions i l'inquisidor general Alonso Manrique ordena una investigació per verificar la licitud de les conversions. Una comissió va analitzar la informació aportada i després de 22 dies de deliberacions va donar-se carta de legitimitat a aquells fets. Serien el que es coneixerien com a "moriscos", musulmans convertits al cristianisme ja fora per voluntat pròpia o de forma obligada.
És a partir d'aquest moment que comencen a aparéixer a la documentació dolçainers i tableters clarament identificables com a moriscos. De vegades se cita expressament aquesta condició com ocorre en el cas de dolçainer Carda, moriscat de Betxi que es feia acompanyar pel seu fill al tabal a les celebracions que l'any 1522 tingueren lloc a Vila-real per l'arribada de l'emperador Carles I a Espanya (Aparici, 2008: 162); Gaspar Suleyman és referit l'any 1604 com a "nou convertit de l'arraval de la vila de Murla" (La Parra, 1992: 158); o Francès Turquet que és citat expressament com "crestià novell de Bellreguard" en 1585 (Garcia Oliver, 2000: 77). Però, fins i tot als casos en què afegeixen un nom cristià precedint a la seua anterior identitat, les mateixes denominacions són reveladores de l'origen musulmà d'aquests músics. Cognoms com "Suleyman" o "Turquet" ja són prou clarificadors, però hi ha molts altres com el del també bellreguardí Miquel Masmudet (Garcia Oliver, 2000: 79) o l'eldenc Hernando Moscapa (Soler Garcia, 1980: 22) llogat a Villena en 1595.
A partir dels exemples comentats deduïm igualment que es tracta principalment de dolçainers comarcals tot i que Gaspar Suleymen era originari de Murla -però en la documentació es matitza com "atrobat en la vila de Gandia"- i que també se'n documenten viatges a Xàtiva per aconseguir la contractació del "jerimiter" Amina en 1603 (Garcia Oliver, 2000: 84-85) o el finançament del viatge de Caramidí a la Vall d'Alfàndec en 1526 per aconseguir joglars (Garcia Oliver, 2000: 57).
També resulta interessant que malgrat que comparteixen espai i temps amb altres músics d'origen cristià, generalment no apareixen vinculats a aquests i no és habitual que formen agrupacions mixtes: Carda de Betxí es fa acompanyar del seu fill; Johan Caramidí veí del Raval i Miquel de Funes provinent de Real encapçalen una companyia de dolçaines, trompetes i tabal l'any 1537 (Garcia Oliver, 2000: 61); Francès Turquet apareix vinculat a Miquel Masmudet (Garcia Oliver, 2000: 78); el mateix Masmudet i Miquel Caudes són contractats com a dolçainer i tabaler respectivament per a la processó de Corpus de 1593 (Garcia Oliver, 2000: 79); l'any següent són citats com a "mestres de tabal y dolçayna" altres dos moriscos Francès Boquet i Juan Aydoret (Garcia Oliver, 2000: 81)...
ELS MORISQUETS
I així va arribar la fatídica data del 22 de setembre de 1609, quan el lloctinent de València Luis Carrillo de Toledo, fa públic el decret pel qual el rei Felip III ordenava l'expulsió immediata de tots els moriscos del Regne. Per a tal decisió va comptar amb la inestimable col·laboració i l'assessorament d'uns dels personatges més sòrdids i sinistres de la Història com va ser l'abjecte arquebisbe i virrei de València Juan de Ribera, un dels principals ideòlegs de l'elaboració del citat decret.
Desenes de milers de valencians són obligats a abandonar les seues terres, cases i totes les possessions que no pogueren carregar amb ells per embarcar-se en direcció al nord d'Àfrica. Columnes d'homes, dones i xiquets s'enfilen per senderols de mala petja cap als ports d'Alacant, València, Moncofa, Dénia i Xàbia, travessen les serralades des de les viles de l'interior i les hortes de les zones més properes a la costa carregats amb motrolls de roba al muscle, amb els xiquets de bolquers al braç, enfonsant els peus nafrats en el fang dels caminals, suportant les befes dels cristians vells, exposats a la brutalitat dels soldats que els custodien, sota l'amenaça de lladregots que amb plena impunitat els treuen les seues possessions...
Són imatges que tots tenim a la retina i més properes en el temps del que sembla. No eren els sirians del segle XXI. Eren els valencians del XVII que es veien igualment obligats a abandonar la terra dels seus pares. Alguns elements, però, restaren a territori valencià. Va haver-hi certa permissivitat pel que respecta a xiquets i xiquetes, amb l'argumentari que malgrat no estar batejats no se'ls podia acusar d'infidels, ja que a causa de la curta edat no n'eren conscients. Així un nombre que els càlculs actuals situen entre 3500 i 4000 infants romangueren a territori valencià sota la més variada casuística: alguns foren posats com a servents pels seus pares a cases dels cristians vells davant la imminent expulsió, altres eren orfes, també xiquets extraviats (alguns d'ells segrestats i venuts posteriorment) pels camins en l'èxode cap al nord d'Àfrica que emprengueren els seus pares. Són el que les fonts de l'època denominen "morisquets".
Un d'aquests morisquets va ser Francesc Guadalest, dolçainer de la vila d'Ador (la Safor). Francesc i la seua dona, Àngela, regentaven un hostal al mateix poble quan en les festes de 1634 un grup de joves va entrar a beure. Atesos per l'esposa del dolçainer, que es trobava descansant a la cambra, varen estar una estona fins que marxaren emportant-se la dolçaina que l'hostaler tenia penjada a la sala on eren els joves. Arribada l'hora de les danses va comunicar-li als balladors el robatori de l'instrument i després d'identificar a dos dels joves (els germans Simó i Jaume Mascarell, de 18 i 22 anys respectivament) començaren la recerca infructuosa que els va portar fins a Beniarjó. Finalment, els joves varen ser arrestats i reclosos als calabossos, d'on sortiren després del pagament d'una fiança (http://terradelsenyor.blogspot.com.es/p/flaixos-del-passat.html).
Però són ja casos aïllats. Serien els darrers dipositaris d'una tradició musical que quedaria soterrada per a sempre. Amb l'expulsió de 1609 marxaren tots aquells dolçainers i tabaleters que al llarg de centúries ompliren de música les nostres festes. Aquelles gents que hagueren de conjugar la seua herència musulmana amb els gustos i exigències dels cristians que els llogaven per a les seues celebracions religioses foren arrencats de les seues arrels, i amb ells se'n va anar per sempre més un llegat musical irrecuperable.

Porta tapiada durant segles de la mesquita mudèjar de La Xara
(actualment l'ermita de Santa Anna a Simat de la Valldigna)


BIBLIOGRAFIA
APARICI MARTÍ, Joaquin / APARICI MARTÍ, Jorge "Els Músics en la festa medieval. Vila real de 1348 a 1500" dintre de Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Vol. LXXXIV, Castelló, 2008.
BRAMON I PLANES, Dolors. Contra moros i jueus: Formació i estratègia d'unes discriminacions al País Valencià, València, 1981.
BURNS, Robert Ignatius. Jaume I i els valencians del segle XIII, València, 1981.
GARCIA OLIVER, Ferran. Pedagogia melodiosa. La música antiga a Gandia, Gandia, 2000.
HINOJOSA MONTALVO, José Ramón. “Cristianos contra musulmanes: la situación de los mudéjares” dintre de Conflictos sociales, políticos e intelectuales en la España de los siglos XIV y XV, Logroño, 2004.
LA PARRA LÓPEZ, Santiago. “Moros y cristianos en la vida cotidiana: ¿historia de una represión sistemática o de una convivencia frustrada?” dintre de Revista de historia moderna, nº 11, Alacant, 1992.
LABARTA, Ana. "La cultura de los moriscos valencianos" dintre de Sharq al-andalus, nº20, Alacant, 2011 - 2013.

SOLER GARCIA, Jose Maria. "Elda i Villena. Artistas, juglares y músicos de siglos pasados" dintre de Moros y Cristianos 1980. Elda, 1980.

Comentaris

Pau Puig ha dit…
Bravo Pau, bona feina!
Unknown ha dit…
Sí senyor, ja era hora que algú ho diguera. Jo també tinc a un nou convertit tocant la dolçaina a finals del XVI a Castelló de la plana. A veure quan la gent del nostre àmbit començarà a veure què hi ha darrere de la dolçaina.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d