Passa al contingut principal

LES COLLES (1) - AGRUPACIONS CONJUNTURALS


Dintre del col·lectiu dels dolçainers i tabaleters hi ha certes polèmiques què romanen com un mal de cap latent. I de tant en tant esclaten: una entrevista, un comentari, una publicació... són suficient motiu per obrir a la caixa dels trons i desencadenar-se les més agres polèmiques a les xarxes socials i els debats de casinet. Això no obstant, sol ocórrer què poca llum surt d'aquestes discussions. Bàsicament els polemistes es dediquen a gratar superficialment la qüestió, a simplificar els postulats a rebatre i, sobretot, a recórrer a l'argumentum ad hominen per tal de desacreditar les afirmacions envers les quals es vol mostrar discrepància. Cadascú es veu legitimat a dir la seua, però poques vegades s'aprofundeix en l'arrel de problema i es valora en tota la seua dimensió la complexitat de l'assumpte que genera les dissensions. Hi han diversos temes controvertits: la tria i aplicació del repertori, la metodologia d'ensenyament, la indumentària escaient, els diversos estils interpretatius... I una d'aquestes qüestions que periòdicament fa la seua aparició en escena és la de l'origen de les colles de dolçainers i tabaleters.
L'arquetip que representa la figura del dolçainer palplantat junt amb un infant que repica el tabal a la seua vora està tan fortament implantada en l'imaginari valencià que gairebé fa incontestable la sentència què la dolçaina ha estat tradicionalment un instrument solista, sense altre acompanyament que el del tabal. Pot ser l'afirmació no és del tot certa, però tampoc és una falsedat. Respon a una realitat i ja l'alteà Francesc Martínez i Martínez (1865 - 1946) donava constància de com la contractació de més d'un dolçainer per a una festa era un fet extraordinari que responia, bàsicament, als possibles econòmics dels quals disposaven els responsables de la dita celebració:
Si els majorals s'han sentit rumbosos o han arreplegat amuntó, i per tant están en fondos, busquen dos donçainers, i entonçes les dos donçaines toquen a dúo de aquèst modo (Martínez i Martínez, 1947: 151).
I per descomptat que parlar estrictament de la denominació de "colla de dolçainers" és un fet absolutament coetani. Però hi han proves documentals que evidencien un fet incontestable: a determinats moments de la Història grups de sonadors han format conjuntament superant numèricament la formació del duo dolçaina i tabal. Amb això quan podem parlar de colles? Tot depèn de la idea que tinguem del que és una "colla de dolçainers" o, dit d'altra forma, de la laxitud o concreció que vullguem aplicar a la terminologia.
La paraula "colla" -derivada del llatí cōpŭla, que vindria a significar "unió", "lligam" o "vincle"- té diverses accepcions en la nostra llengua. Entre les que ofereix el Diccionari Català - Valencià - Balear d'Alcover en rescatarem dues:
2-. Conjunt de persones o animals que fan plegats una feina determinada (or., occ., val., eiv.); cast. cuadrilla, brigada (d'homes); yunta (de bísties). «La colla d'era»: els tres o quatre animals que treballen plegats en la batuda (occ., val.). «Una colla de segadors» (or., occ., val.) o «de garbers» (Urgell) «La colla de les eugues»: l'eugassada d'un poble, que es mena a la muntanya a péixer en l'estiu (Andorra, Pallars).Colla de castells: conjunt d'homes i nens que formen la totalitat d'elements necessaris per a fer els castells dels «xiquets de Valls» (l'enxaneta, aixecador, gralla, timbals, etc.).
3-. Conjunt de persones aplegades deliberadament per a un fi; per extensió, conjunt d'animals o coses, grup, estol (or., occ., val., men.); cast. grupo.«Mira quina colla de gent que ve!»«Anàvem una colla a berenar a la masia». «Ha passat una colla de noies». Era el més discutidor de la colla, Vilanova Obres, iv, 108. Aquesta colla de brètols m'han insultat, Vilanova Obres, xi, 27. Com una colla de càndies bacants a l'entorn d'una mena de Baccus,Víct. Cat., Ombr. 55. Esser de la colla: pertànyer al grup de què es parla.
La resta de diccionaris coincideixen amb major o menor especificitat en aquesta idea d'una munió de persones unides i coordinades amb la intenció de dur a terme una escomesa comuna. Atenent-nos a aquesta concepció... a que ens estem referint quan parlem d'una "colla de dolçainers"? En realitat a tot. I en realitat a res.
L'aplicació estricta de les definicions que ofereixen els diccionaris generals ens condueix indefectiblement a la consideració de què "colles" són els dolçainers de Tales, els assistents a la tabalada de Santa Llúcia, la Xafigà de Muro, la Inestable, l'Escola Municipal de València que dirigia Joan Blasco, Santfeliu i els seus deixebles, el "Trio Mundial"... Però si aprofundim una mica en les característiques específiques que presenten aquests i molts altres exemples, ràpidament observarem com les diferències són tan substancials que difícilment podem englobar-los a tots sota l'etiqueta unívoca de "colla". I si ho fem, siguem conscients que el nostre plantejament respon a una simplificació ja que estem aplicant aquest apel·latiu a qualsevol tipus d'agrupació que supere els dos integrants.
I cal anar amb compte: la casuística és tan àmplia, variada i abasteix un marc temporal tan ampli que permet establir, fins i tot, un sistema classificatori.
Un dels elements que sovint es prenen com a pal de paller per a elaborar el discurs referent a l'antiguitat de les colles és l'existència d'imatges -generalment instantànies fotogràfiques però també algunes escenes de filmacions sense so- on apareixen un grup nombrós de dolçainers i tabaleters. Però, si anem un per un dels intèrprets, veurem que moltes vegades no hi han més lligams que la coetaneïtat dels protagonistes. És més, sabem positivament que, en els casos que han estat identificats, el seu mode habitual d'actuació era com a dolçainers solistes acompanyant-se d'un tabaleter. Llavors a què responen aquestes fotografies? Ni més ni menys que a una associació puntual, circumstancial podríem dir, d'aquests intèrprets. És el que hem denominat "Agrupacions conjunturals".


1-. Agrupacions conjunturals.
Transcorria l'any 1855 i la ciutat de València celebrava amb grans fastuositats el IV Centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, quan entre els nombrosos actes programats per a tal commemoració un esdeveniment que tingué lloc el matí del dia 28 de juny va deixar esparpellats als veïns del Cap i Casal:
La multitud se precipitó hacia la calle de la congregación por donde se oía el estrépito de las dulzainas de la ciudad y provincia reunidas. Los muchachos aseguraban que serían en número de 1.000; otros, más moderados, las suponían 50. Y fueron pocas pero bastantes para producir corridas y pisotones, llevando delante y detrás una multitud de niños y mozos que acompañaban con su vocería a la llamada “música del país” y que recuerda la existencia en otros tiempos a aquella valiente raza árabe-africana, cuya sangre circulaba aún por nuestras venas, y cuya memoria queda todavía perpetuada en muchas de nuestras costumbres populares, y las dulzainas, después de romper á la puerta de la casa natalicia del santo, continuaron la carrera que se les tenía señalada en el programa (Boix, 1855: 104).
Les paraules del cronista de la ciutat, coetani i observador directe dels fets, són força aclaridores. "Fueron pocas..." considera el narrador, la qual cosa no impedeix que alguns testimonis eleven la xifra a l'increïble número de 1.000. Què és el que provoca aquesta disparitat de criteris entre els pressents a l'hora de quantificar els dolçainers i tabaleters participants en aquella circumstància?
La resposta és senzilla. Aquella gent de meitat del segle XIX no estava acostumada a veure un número tan gran de dolçainers junts i, tot i que possiblement no sobrepassaren el mig centenar, ràpidament es va disparar la fantasia dels més exagerats que augmentaren el nombre d'assistents de forma desorbitada.
I és que no era un fet habitual. No es documenta cap notícia, ni existeix evidència alguna d'una formació estable integrada per un nombre tan elevat de components que siga capaç d'ajuntar a una cinquantena d'intèrprets per a fer un acte. Ni de lluny. El programa de celebracions els defineix de la següent forma:
Las dulzainas de la ciudad y provincia reunidas romperán á la puerta de la casa natalicia la marcha Real, dirigiéndose con el toque de albada á la parroquia de San Esteban (Boix, 1855: 87).
"Dulzainas de la ciudad y provincia reunidas". Tot i que el text no ho especifica, tot sembla apuntar al fet que aquesta situació respon a una unió puntual de diversos elements independents, dolçainers solistes principalment que s'ajunten en un lloc i moment determinats, fan l'actuació per a la qual han estat requerits i regressen als seus llocs d'origen o al seu àmbit geogràfic propi d'actuació. Una associació conjuntural que no té una continuïtat en el temps, ni representa per ella mateixa un col·lectiu autònom amb una organització interna pròpia.

Joan Blasco ho explicava en referir-se a la vinculació entre el seu Mestre Josep Sanfeliu i els germans Manel i Salvador Taverner d'Aldaia:
El meu mestre [Josep Sanfeliu] tocava en ells, com per eixemple... podien juntar-se alguna vegà... el meu mestre en ells, com s'ajuntava en el de Massamagrell, en el tio Pere d'Algar, o Liborio el de Foios, o el de Catarroja, Juan el d'Alcasser..., en fi, eixa cosa de... a lo millor..., però esporàdicament i per alguns actes molt especials o coses aixina (Pitarch, 2003: 168).
El cas més paradigmàtic respecte a aquesta tipologia vindria representada pels esdeveniments coneguts com a tabalades o més comunament "tabalaes", i d'entre elles destaca la de santa Llúcia quan el dia 12 de desembre s'aplegaven al voltant de l'ermita amb l'advocació a la santa de Siracusa que hi ha a la ciutat de València una munió de dolçainers provinents del cap i casal i dels pobles de l'Horta:
La vespra de Santa Llusia, a poqueta nit acudixen a la pòrta de la ermita tots els tabalers y donsainers que vólen, que son tots els de la ciutat de Valencia y pobles de la alredorada, lo mateix de tabals dels gremis que'ls dels donsainers, y formats tots en el rastrell de la esglesieta, toquen a una un bón ratet, donant després bòlta per els carrers del barri del Hospital, la que finix en la ermita, en la qu' entren sempre redoblant, donatlos les hòres a cada u dels tocadors per la cofradia un panet apellat magraneta benet, única recompensa que a la redoblada es dona, ya que es completament voluntaria y gratuita l'actuació (Martínez i Martínez, 1924: 124-125).
Més enllà de la celebració de Santa Llúcia, considerada pels dolçainers com a patrona en una mena de "commemoració gremial", altres festes també tenien les seues pròpies tabalades. Tot depenia dels recursos monetaris dels quals disposaven els organitzadors, però se'n documenten diversos esdeveniments d'aquest tipus a diverses festes de carrer a la ciutat de València:
Al mediodía de hoy, gran número de dulzaineros y tamborileros anunciarán al vecindario del Grao, el comienzo de las fiestas a la Santísima Cruz (Las Provincias del dia 2 de maig de 902, pàg. 2)
Tot i no ser el mode habitual d'actuació dels dolçainers se'n documenten alguns exemples interessants. La Fira de Juliol de la ciutat de València era un dels moments on recurrentment trobem aquestes formacions. Per al 20 de juliol de 1901 l'organització de la festa aconsegueix contractar la gens menyspreable xifra de 50 intèrprets entre dolçainers i tabaleters:
A las cinco de la mañana, un vuelo general de campanas anunciará el comienzo de las fiestas. a la misma hora se verificará la despertá, recorriendo las calles de la ciudad 25 dulzaineros y 25 tamborileros, que se reunirán en la plaza da la Constitución (Las Provincias del dia 20 de juliol de 1901, pàg. 1).

L'any 1907 torna a haver-hi notícia d'altra gran congregació però en aquest cas apareix el gens menyspreable indicació de "25 parejas de dulzaineros y tamborileros":
A las seis de la mañana se reunirán en la plaza de la Constitución 12 bandas de música y 25 parejas de dulzaineros y tamborileros, contratados por la Junta de Feria, y se distribuirán en cinco secciones, que recorrerán cada una un distrito de la capital tocando una alegre diana (La Correspondencia de Valencia del dia 19 de juliol de 1907, pàg. 2).
Al caliu dels festejos de la Fira, diversos col·lectius organitzen les seues pròpies celebracions, com els veïns del carrer Guillem Sorolla al barri de Quart, els quals programen per al diumenge 31 de juliol de 1904 una diana amb participació d'un grup de dolçainers i tabaleters:
A las cuatro de la mañana "despertá"por seis dulzaineros y ocho tamboriles, y disparo de 200 tronadores (El Pueblo del dia 28 de juiol de 1904, pàg. 1).
Fora de valència també se'n té notícia d'agrupacions d'aquest tipus. Així, a la Gandia (la Safor) de 1856 se'n documenta una cercavila de "diez dulzainas" des de la casa del dolçainer Tomàs Marzal fins a les Escoles Pies amb motiu de les festes de a Sant Francesc de Borja:
A las once y media tocará la segunda llamada, que será la señal para que salgan de la casa del celebre dulzainero de la provincia don Tomás marzal -notabilísimo en su clase- diez dulzainas, seguidas por una comparsa que formaran los jóvenes de las primeras familias de la ciudad con su bandera tricolor y grotescamente vestidos (La España del dia 1 d'octubre de 1586, pàg. 1).
També diverses festes en nuclis urbans de menor densitat poblacional recorren a petites formacions per amenitzar algun dels seus actes, tal és el cas de les festes patronals a Carlet (la Ribera Alta) de l'any 1899:
Durante el dia de hoy, y como víspera de la fiesta, una estudiantina, compuesta de jóvenes de esta población, recorrerá las calles. Al anochecer vuelo general de campanas, pasa-calle por un banda y cinco dulzaineros... (Las Provincias del dia 8 d'octubre de 1899, pàg. 2).
Aquests tipus de conjunts conformats per diversos elements que habitualment actuaven de forma individual no estaven exempts de problemes. L'heterogènia procedència dels músics, el dispar nivell interpretatiu, la diversitat de versions pel que fa al repertori o els mateixos problemes derivats de la construcció dels instruments suposaven qüestions conflictives. Joan Blasco explicava com salvaven algun d'aquests obstacles:
Quan ens ajuntàvem 7-8 dolçainers, la veritat és que procuràvem traure o ficar el tudell com es feia amb els clarinets o els filtres dels fagots, per a cercar una afinació. Era un problema, per molt que feiem, sempre semblava una brega de gats (Anònim, 2014: 7).

Amb tots aquests aspectes comentats, podem concloure que estem front a una "colla de dolçainers"? Estem davant d'un tipus de formacions que presenta unes característiques clares: en primer lloc està conformada per un nombre indeterminat d'intèrprets, sempre superant el clàssic binomi "dolçaina - tabal". Així què a partir de les definicions extretes dels diccionaris hauríem de concloure que sí. Ara bé, si aprofundim una mica, observarem que, tret d'aquesta peculiaritat pel que fa a la quantitat de sonadors, res té a veure amb el que la majoria de nosaltres consideraríem una "colla de dolçainers": Aquestes associacions responen a una agrupació conjuntural de dolçainers solistes, intèrprets que al llarg de l'any no tenen contacte continuat entre ells i únicament s'ajunten per una avinentesa. No són cap grup estable, pacten al moment un repertori, fan l'actuació per a la qual han estat requerits com bonament poden i retornen als seus quefers habituals i a les seues festes pròpies. No apareix un nom col·lectiu que els identifique conjuntament per què en realitat no se'ls pot identificar com a membres de cap agrupació. No hi ha una preparació de l'actuació amb anterioritat ni una voluntat de continuïtat a posteriori. I, òbviament, tampoc està organitzada internament com a col·lectiu de cap tipus més enllà de la supeditació de la majoria dels sonadors a alguna figura referencial com puga ser el més veterà dels dolçainers congregats.




BIBLIOGRAFIA
ANÒNIM. "La Saga Blasco: mestres" dintre de Llibret de la falla Ciscar-Burriana, València, 2014.
BOIX i RICARTE, Vicente. Fiestas que en el siglo IV de la canonización de San Vicente Ferrer se celebraron en Valencia. València, 1855.
MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc. "La tabalá de Santa Llucia" dintre de Folk-lore Valencià, València, 1927.

PITARCH ALFONSO, Carles. "Auroreta el dolçainer i el seu germà Salvaoret, tabaleter: la dolçaina en Aldaia (1886-1940)" dintre de Torrens. Estudis i investigacions de Torrent i comarca, nº15, Torrent, 2003.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d