Passa al contingut principal

SOBRE EL MOT "DOLÇAINA" (2)

Com comentàrem al final de l'anterior entrada, és al gruix del País Valencià on es documenta el volum més gran de referències a aquest mot i, per extensió al seu sonador. El nombre de mencions és inabastable des del segle XIV fins als nostres dies, i podem localitzar el mot tant fonts administratives com literàries. Fins i tot es detecta a zones on actualment són més freqüents altres denominacions per a l'instrument.
En aquest sentit, trobem exemples d'aquesta denominació a les comarques de l'interior del nord de Castelló -principalment els Ports i el Maestrat- on la fórmula més emprada per a nomenar l'instrument és la de "gaita". Aquest és el cas del morellà Carles Gassulla d'Ursino (1674-1745) qui escrivia per a ser representada a Forcall la seua Loa festejo de negrets en idioma valenciano al que lo es de nación, san Vicente Ferrer (1719):
Y en fi, ara, des de luego
pot la dolzayna tocar.
Amaniu-os, chichs, a pressa,
que ya repica el tabal.
També a la documentació administrativa recollida a la zona se'n troben exemples d'aquest tipus, com en el cas de Catí (Alt Maestrat) al segle XVII:
Item s an determinat de conduyr y aueynar a Juan Carbo dolsayner fent lo franc de tots pochos ab que aga de tocar fancament tres dies... (Puig, 1948: 304).
El mateix ocorre amb autors de zones on la forma preeminentment usada és la de "xirimita". En 1666 el predicador i poeta d'Agullent (Vall d'Albaida) Gaspar Blai Arbuixec (1624 - 1670) publica el seu Sermó de la Conquista de la molt insgne, noble, leal e coronada ciutat de Valencia on en el relat d'un dels episodis del setge a la ciutat de València, els musulmans són coneixedors de l'arribada de l'ajut en forma d'una flota formada per dotze o quinze vaixells enviats pel rei de Tunísia:
Los moros que ho saberen, feren mes de mil falles, tocaren clarins, caixes, dolçaynes y feren altres demostracions d'alegria (Arbuxech, 1666: 13).
Sovint s'accepta que la línia imaginaria que separa les zones on s'empra principalment la paraula "dolçaina" i les que fan servir majoritàriament "xirimita" estaria situada al riu Xúquer, però una mirada a les fonts documentals revela l'ús habitual -a vegades majoritària- de la primera opció. El buidat d'arxius locals a diverses poblacions de les comarques centrals constata aquesta tendència.
Més al sud encara, a la ciutat d'Alacant es documenta a finals del segle XVII la presència del dolçainer Gaspar Requena encarregat de les danses de nanos i gegants a les celebracions de Corpus de la capital de l'Alacantí:
...a Gaspar Requena dolzayner setze liures per lo salari de haver tocat a les danzes de jagants i enanos en les festes de Corpus deste anys (Flores, 1996: 15).
Cap la possibilitat que el mot "dolçaina" aplicat a un instrument en les mateixes funcionalitats que les nostres actuals dolçaines siga més antic que altres denominacions que serien adoptades posteriorment. No obstant això, és molt possible que en realitat la utilització d'aquest terme reflectit a la documentació administrativa i literària responga més l'aplicació d'un cultisme que no pas a un reflex del lèxic de la parla comuna. Temps després, aquest plantejament es pot entreveure a les paraules de Joaquim Martí de Gadea (1837-1920) referides als dolçainers de Tales:
...actualment existix una familia compòsta de pare i fill, que donen quince i ralla, com solem dir, á tots ells, tirantla els dos de mestres consumats en tocar la flauta moruna o girimita, com diu el pòble (Martí de Gadea, 1906: 136).
Però paral·lelament a l'ús del mot dolçaina, al País Valencià es desenvolupa la variant dialectal de donsaina, àmpliament acceptada i difosa al segle XIX i primeres dècades del XX essent la fórmula preferentment usada pels autors vinculats a la renaixença valenciana: Josep Bernat i Baldoví i Josep Maria Bonilla titularien La Donsayna a la seua publicació satírica que veuria la llum entre els anys 1844 i 1845. Tabal y Donsayna seria el títol amb què es publicaria l'any 1878 el recull d'escenes costumistes, en prosa i en vers, de diversos autors coordinats per Constatí Llombart. Els sainetistes com Rafael Maria Liern o Eduard Escalante se'n refereixen sovint al nostre instrument fent servir aquesta variant. Els poetes noucentistes com Teodor Llorente ho citen freqüentment, Victor Iranzo titularia el seu poema "La Donsayna Valenciana" i Francesc Badenes i Dalmau ens parla també en vers de "El Donsayner de Gandia".... Fins i tot, com vàrem comentar anteriorment, la primera vegada que l'instrument apareix citat a un diccionari publicat al País Valencià -el Diccionario Valenciano-Castellano de Josep Escrig i Martínez de 1851- es refereix a ell com "donçaina".


En algun moment, sembla ser que la variant "donçaina" és considerada un vulgarisme principalment reservat al parlar col·loquial, mentre que "dolçaina" s'aplicaria en un llenguatge més culte.
...la Dulçayna, instrumento musico que le fabrican algunos torneros, de madera de azufayfo, vulgo Lironer, y peculiar de este Reyno de Valencia segun atestigua Valda y tan antiguo que se tiene por instrumento de moros, y de antes de nuestra Conquista, y sin duda las Dulzaynas vulgo Donçaynes, son los añafiles que dice Beuter tañian los moros... (Orellana, vol. III, s.XVIII: 496).
Marc Antoni d'Orellana sol emprar les formes castellanitzades de dulçayna i dulçayner, fet comprensible atenent que el text està escrit en aquest idioma i que la seua obra està notablement influenciada per Exulve, però també empra puntualment la forma valenciana "Dolçayner":
Llamase Dolçayner en Valencia no el que fabrique esta clase instrumento, sino el que de profesión la tañe (Orellana, s.XVIII, vol. I: 310).
Tanmateix, la concessió a aquest dialectalisme provocada per la gran popularitat què assoleix es remunta segles enrere a terres valencianes. Els vocables "donsaina / donsayna / donçaina..." i "donsainer / donsayner / donçainer..." apareixen ja citats des de primeries del segle XVII a la documentació administrativa i des del segle XVIII és d'ús abundant en les obres literàries, especialment la literatura de canya i cordill, que reflecteix el llenguatge de les classes populars, com ocorre en el cas dels "col·loquis":
Gori. En la porta de la Almoyna reparares el Taulat dels Nanos? y els Donsayners què bè tocaven!
Pols. No saps que son Mestres de Donsayna, y els mes antics graduats?
Gori. Què tocates tan famoses, y què punts tan intrincats feen ab tal instrument! (Rahonament entre Gori, llaurador de Burjasót, y Polseretes, de Benimamet, en el que donen conte de les Funcions de les Lluminaries y Te Deum... València, 1796. pàg. 7).
Amb tot, no sembla ser un tema que tinguera excessiva transcendència entre els lletraferits romàntics valencians, ni molt menys que fos objecte de debat i discussió. Moltes obres -entre les quals cal incloure un nombre important de col·loquis- mantenen la forma "dolçaina", i inclús es donen casos de l'ús d'una variant o altra indistintament per part d'un mateix autor en treballs molt propers en el temps o, fins i tot, dintre d'una mateixa obra. L'exemple més clar pot ser siga el del baloner Joaquim Martí de Gadea qui recull aleatòriament "dolsayna", "donsayna", "donsaina"... en la seua obra Ensisam de totes herbes (1891).

Ensisam de totes herbes (1891), pàg. 16
Ensisam de totes herbes (1891), pàg. 202.
Ensisam de totes herbes (1891), pàg. 217
Això no obstant, aquesta variant va arribar a ser tan popular que alguns autors han considerat que era la denominació pròpia que al País Valencià rep l'instrument:
Si embargo, en Tortosa, a la gralla citada más arriba, de otras comarcas tarraconenses, le llaman dolçaina y donçaina en Valencia (Violant i Simorra, 1954: 359).
En las tierras del centro se llama Dulzainas a los instrumentos provistos de tubo cilíndrico y doble caña; en Levante se denomina a tales instrumentos Donsainas; en Catalunya Grallas... (Crivillé, 1983: 372).
Aquesta assimilació consonàntica d'una lateral (en aquest cas l'l) per una nasal (en aquest cas l'n) és explicat pel lexicògraf Joan Coromines atribuint-lo a una suposada influència del terme dansa:
Sobretot més a Migjorn s'ha estès amb caràcter preponderant la variant donsáina, a la qual pot no haver estat aliena una acció assimilatòria per dilació, però que és sobretot deguda a la influència de dansa (i els derivats com dansadores, etc) (Coromines, 1995: 163).
Però en realitat és un fenomen relativament freqüent a la nostra llengua, amb la qual cosa no és estrany trobar-se amb exemples tant a la parla oral com als escrits: quansevol (o consevol) en lloc de qualsevol, sonsida en lloc de solsida, anbercoc (o ambercoc) en lloc d'albercoc, anficòs (o amficòs) en lloc d'alficòs, cançoncillos en lloc de "calçoncillos", penícula quan volem dir pel·lícula, fandilla en lloc de faldilla, navaix en lloc de lavaix, anforja per comptes d'alforja, "cancamonia" en lloc de "calcamonia" etc. Fins i tot a noms propis de persones i cognoms com Anfons (o Anfós), Rondan, Oncina o Contell en lloc d'Alfons, Roldan, Olcina o Coltell, o topònims com la població d'Alcanalí (la Marina Alta) en lloc d'Alcalalí.
La fórmula "dolçaina" quedaria definitivament establerta com a normativa a partir de 1932 amb l'aparició del Vocabulari ortogràfic valencià de Carles Salvador publicat per l'editorial L'Estel de València arran de l'acord que varen suposar les Normes de Castelló. Per això, els intel·lectuals valencians de la postguerra usaren aquesta forma que ràpidament recuperaria la seua popularitat literària.
Vocabulari ortogràfic valencià de Carles Salvador (1932)
Amb tot, malgrat la constatada antiguitat i l'ús en terres valencianes de la forma dolçaina des d'almenys el segle XIV, i quedar palès que donsaina és una alteració consonàntica fortament popularitzada, els arguments en defensa d'aquesta última com a genuïnament valenciana han persistit al llarg dels anys i encara és freqüent trobar-los reflectits en publicacions de la més variada naturalesa:
En la nostra modesta opinió, la paraula podria derivar del mot llatí -sonus, sonare- que en occità ha donat el mon sonson, compost, o reduplicat, que significa cant monòton. I, probablement el nostre mot donçaina derive d'ací. Per què realment el so de la dolçaina de dolç té ben poc (...). En definitiva, si no el mot "sonsaina", si que estaríem per grafiar la paraula com ho feia Llorente "donsaina" (Fornés, 1995:128 i 129).
La curiosa denominació de "sonsaina" que aporta Lluis Fornés la presenta basant-se en la troballa d'aquest mot en un conte gascó, però la seua interpretació és extremadament inexacta. En realitat, la paraula sonsaina que s'aplica a un instrument músic en zones com Occitània o Alvèrnia no fa referència a cap oboè popular anàleg a la dolçaina, sinó que es refereix a la viola de roda, també coneguda com a samfoina.
En qualsevol cas, l'intent de defenestració del mot "dolçaina" en favor d'altres formules amb l'argumentari de què el "so de la dolçaina no és dolç" ha estat un argument recorrent i el podem trobar repetit a diversos autors. Però per més rebregat que estiga, no deixa de ser una mantàfola. Per començar, per què aquesta consideració envers les qualitats tímbriques de l'instrument s'endinsa en el món de les sensacions i aquestes són, per definició, absolutament subjectives. Així, el que per alguns és un instrument mancat de qualsevol dolçor, per a altres és precisament aquesta la seua qualitat principal:
...reina franca alegría y todos se entregan en brazos del popular regocijo, amenizado con el patrio y dulcísimo son del tabalet y donsayna (tamboril y dulzaina), música alegre y retozona en la que se compendia, encierra y vive el amor de la patria... (Tramoyeres, 1889: 388).
...á intérvalos descansan los músicos y entonces se oyen los dulces sonidos emitidos por el dulzainero y los ecos del tamboril (La Correspondencia de Alicante del dia 1 de febrer de 1905, pàg. 2).
Oh!, qui podria dir l'encís de la melodia aquella? La donçaina és més dolça que el seu nom, i sospira i fa notes que semblen somriure de núvia i rusc d'abelles (López - Chavarri, 1983: 58).
I després, per què negant l'arrel etimològica "dolç" assegurant que la dolçaina té un só aspre, agre, estrident, cridaner, esquerp... s'està caient a un perillós parany: no es pot estudiar un fet històric que s'ubica en unes coordenades espai-temporals determinades sota les directrius que ofereix la nostra percepció actual.
En aquest sentit, si el mot "dolçaina" aplicat a un instrument músic el trobem documentat des d'almenys el segle XIV, és una absurditat analitzar-lo aplicant paràmetres del segle XXI, per què els criteris estètics no són els mateixos. Les sensacions que transmet actualment el so de la dolçaina vénen fortament influenciades per la comparativa amb altres instruments evolucionats actualment adscrits a la música culta occidental, però al segle XIV aquests instruments amb els quals comparem la dolçaina no presentaven les mateixes característiques sonores (Reig, 2011: 386).
És freqüent trobar als textos antics un instrument citat com a "dolçaina" formant agrupació amb metalls i percussió. Malgrat que s'accepta que aquestes "dolçaines" respondrien a una tipologia d'oboè, hi ha molts dubtes respecte a les característiques que presentarien. No hi ha cap descripció de l'època clara, sols apunts parcials d'uns autors i altres -no sempre coincidents i en alguns casos contradictoris- que no sempre responen al mateix marc temporal i/o espacial, i amb el complement que representen les fonts iconogràfiques. És possible que l'aplicació d'un derivat de l'arrel "dolç" per anomenar a aquests instruments vinguera per la comparativa amb els de metall (generalment citats com trompes, anafils, etc) amb els quals compartia espai i que produirien un só més contundent i potent.
Tampoc són necessàriament coincidents els criteris de descripció i relació dels instruments, igualment influenciats per la música culta contemporània. Per exemple: Evrant de Conty, al seu Livre des Echés Amoureux (c.1370), estableix una classificació dels instruments atenent a les seues característiques tímbriques i els divideix entre hauts (alts) i bas (baixos). Però no disposa aquesta diferenciació basant-se en la seua tessitura aguda o greu, com seria habitual avui en dia, sinó que sembla fer-ho atenent al seu volum sonor. Els instruments hauts estan destinats a espais oberts, mentre que els bas semblen destinats a un context més íntim i familiar (Homo-Lechner, 1996: 41). Per cert, que en aquest cas classifica les "douchaines" (en francès la grafia "ch" es pronuncia [∫]), qui son molt doulces et saines, com a instruments baixos:
Et faire grans esbattemens
on sonnoit lez haulz instrumens,
que mieulx au dansez plaisoient
le peuist on oîr briefment
sonner moult de renoisement
pour la grant noise qu'ilz faisient
trompez, tabours, tymbrez, naquaires,
cymballes (dont il n'est mes guaires)
cornemusez et chalemelles
et cornes de fachon moult belles;
et puis aultrefois reprenoient,
quant mendre noise demandoient,
flasoz, fleutez et douchaines,
qui son molt doulces et saines,
et telz austrez instrumens bas
dont moult est plaisans li esbas.

Iluminació per l'edició de principis del s.XV del
Livre dels Echécs Amoureux, fol. 65v.


BIBLIOGRAFIA

ARBUIXEC, Gaspar Blai. Sermó de a Conquista de la molt insgne, noble, leal e coronada ciutat de Valencia. València, 1666.
COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. III, Barcelona, 1995
CRIVILLÉ i BARGALLÓ, Josep. El folklore musical, Madrid, 1983.
FLORES, Lluís Xavier. "Els nanos i gegants de la ciutat d'Alacant" dintre de La Canya, nº2. València, 1996.
FORNES, Lluís. La València occitana, València, 1995.
HOMO-LECHNER, Catherine. Sons et instruments de musique au Moyen Age. Paris, 1996.
LÓPEZ CHAVARRI, Eduerd. De l’horta i de la muntanya, Barcelona, 1916. Hem fet servir l’edició de conjunta amb Proses de Viatge, València, 1983.
MARTÍ GADEA, Joaquim. “Tales (els donçayners de)” dintre de Apendix o afegitó a Tipos, modismes y coses rares y curioses de la terra de Gé. València, 1906.
REIG, Jordi. La Música Tradicional Valenciana. València, 2011.
TRAMOYERES, Luis. Instituciones gremiales en Valencia, València, 1889.
VIOLANT I SIMORRA, Ramon. "Instrumentos músicos de construcción infantil y pastoril en Cataluña" dintre de Revista de dialectologia y tradiciones populares, vol. X, Madrid, 1954.

Comentaris

Unknown ha dit…
Enhorabona de nou! Voldria quedar amb tu per compartir impressions i documentació. Si vols, envia'm un correu a francescbellmuntgil@gmail.com
Unknown ha dit…
Enhorabona pel treball que estàs fent.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o