Passa al contingut principal

SOBRE EL MOT "DOLÇAINA" (i 3)

El principal problema que suscita el terme rau en l’etimologia de la paraula, per a la qual trobem nombroses hipòtesis. Molts han estat els autors que han provat d’esbrinar l’origen del terme, però cap d’ells ha aportat proves prou concloents com per a fer vàlida la seua teoria. Si haguérem d’enquadrar els diferents autors i el seu posicionament podríem establir quatre grans grups depenent l’origen etimològic que s’aplica al terme: els autors que deriven el terme de llatí, els que ho fan de l'àrab, aquells que el deriven del francès i els que situen l’origen en el català.
Possiblement, la proposta més antiga siga aquella que estableix els orígens del terme en la llengua llatina. El Diccionario de Autoridades al seu volum III publicat en 1732 comença a puntar cap aquesta direcció en comentar la possible etimologia de la paraula a l'entrada "Dulzaina": ...Su etymología procede de la dulzúra de su sonído, o de la palabra Dulciana con que en la baxa Latinidad nombraron a cierto instrumento Músico de estas mismas circunstancias.

Encara al segle XVIII, al volum I del Diccionario castellano con las voces de ciencias y artes y sus correspondientes en las tres lenguas francesa, latina e italiana (1767) del lexicògraf biscaí Esteban de Terreros y Pando (1707-1782), establia la correspondència llatina de la veu "dulzaina": Instruméntum músicum dúlcius.
Més prim encara filen els diccionaris de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua de finals del segle XIX, i ja apunten cap a la possibilitat que la paraula derive de l'expressió llatina dulcisŏna que vindria a significar "que sona amb dolçor i suavitat". De fet l'adjectiu "dulcísono/a" és reconegut encara per la RAE.


Les obres lexicogràfiques especialitzades també se'n fan ressò d'aquesta possibilitat i l'admeten com a vàlida, com en el cas del Diccionario Técnico de la Música del musicòleg català Felip Pedrell (1841 – 1922) de l'any 1894:
DULZAINA: Es un instumento antiqísimo y se cree de origen semítico. Según el célebre Al- Farabi, es un género de TIBIAÓ FLAUTA agudísima llamada Surnâi, cuyo nombre significa instrumento de fiesta ó bodas. Otros creeen que esta DULZAINA es el mismo instrumento llamado en árabe DUSAI Ó DUFAI, pero todos convienen en que el llamado en catalán y en valenciano DOLSAYNA, DONSAINA Ó DONZAINA es el chillón y regocijador instrumento popular, especie de oboe campestre, que se oye en las fiestas de los pueblos de España, acompañado casi siempre del tamboril, y que en alguna parte suele llamarsele, vulgamente, GAITA ZAMORANA.
Según Vander Straeten, dicho instrumento es el antiguo bajón, empleado como bajo de oboe (basson, son bas, sonido bajo) que tenia un timbre dulce y velado, de aquí el término Dulcine, Dulcian, Dulcino ó Donçaine, tomado del latín Dulci sono (Pedrell, 1894: 145).
La següent opció, és aquella que aposta per fer derivar el terme de l'àrab. La proposta no és tan disbauxada com a primer cop d'ull puga semblar. Un repàs per les diverses denominacions que reben alguns oboès populars a diversos territoris arreu del Món ens revela curioses coincidències fonètiques: des dels territoris d'influència cultural musulmana on documentem la Zurqra a Tunísia, la Surna o Surnay a Iran i Georgia, la Zourna a Armenia, la Sourna a Afganistan... fins l'Índia amb el Shanaî o l'Extrem Orient amb el Serunaï tailandès o l'Sralay cambodjà... Fan plausible la idea d'un origen extraeuropeu per al nom del nostre instrument. En part era açò el que s'amagava darrere dels postulats que difongueren els defensors de la hipòtesi de l'arabisme a finals del segle XIX i principis del XX.
Va assolir certa popularitat entre els autors valencians vuitcentistes, basant-se en una interpretació particular d'una nota al peu de pàgina de l'acadèmic de la història Serafin Maria de Sotto al seu treball "Memorias para la historia del trage español" de l'any 1879:
Cree el conde de Cleonart que el nombre de dulzaina viene del árabe dussana (Ruiz de Lihory, 1903: 340).
El conde de Cleonard, en su discurso sobre El traje de los Españoles, traduce dulcema por dulzaina, dels árabe dussama (Llorente, 1889: 449).
En realitat, el compte de Clonard el que fa és identificar l'instrument "dulcema" citat en un vers de Juan Ruiz, l'Arxipreste d'Hita, amb la dulzaina, la defineix com "especie de oboe" i estableix l'etimologia de dulcema derivant-ho de l'àrab dussamà (Sotto, 1876: 148).


Qui no deixaria lloc a l'especulació i plantejaria a les clares el seu posicionament situant l'origen del mot en la llengua aràbiga seria Juliàn Ribera i Tarragó (1858 - 1934). L'arabista carcaixentí considera que la paraula dulzaina no és més que la denominació de surnay –amb la qual es coneixia a la cultura musulmana un instrument de similars característiques a la dolçaina- amb alteracions fonètiques per tal de “disfressar” el mot àrab (Ribera i Tarragó, 1927: 150-151).
Aquesta teoria s'insereix en una llarga tradició que es remunta al segle XVII i que va tenir els seus moments de màxim apogeu a la darrera meitat del segle XIX i les primeres tres dècades del segle XX de considerar la dolçaina com una aportació de la cultura musulmana. És l'època dels treballs erudits de R. Chabàs, J. Sanchis Sivera, T. Llorente, J. Ribera, B. Traver... que concedeixen certes virtuts i progressos corresponents a l'etapa musulmana, gràcies -solen remarcar implícita o explícitament- al substrat cristià que es troben els invasors sarraïns al territori. Aquestes aportacions musulmanes, per més que nímies i sovint superficials, marcarien el tret diferencial entre els valencians i la resta de pobles contribuint a crear un relat dels orígens de dubtosa credibilitat. És una construcció identitària basada sovint en suposicions, especulacions, interpretacions anacròniques, llegendes sense fonament històric, afirmacions rotundes i absolutes sense cap base documental, etc -i això que les contribucions d'alguns dels autors citats és altament lloable des del punt de vista positivista- plenament condicionada pels paràmetres ideològics dels seus responsables: catòlics i conservadors. En descàrrec d'ells, val a dir que aquesta postura intel·lectual és acorde amb els corrents erudits de l'època -no solament valencianes, sinó en l'àmbit europeu- amb més traces d'etnicisme que no pas d'historiografia científica.
Malgrat que les investigacions des de diversos camps es varen encarregar fa dècades de desdir gran part de les seues afirmacions, els seus postulats varen penetrar a la societat i impregnaren a les generacions posteriors arribant fins als nostres dies. De fet, en l'actualitat la hipòtesi que fa derivar el mot "dolçaina" de l'àrab segueix tenint els seus defensors, tot i que habitualment es limiten a reblar el clau embastardint l'argumentari dels vuitcentistes per tal de derivar-ho tot a un posicionament ideològic clar: connectar la llengua que parlaven els habitants que poblaven el territori valencià entre els segles VIII i XIII amb el valencià actual, negant el procés de catalanització posterior a la conquesta de Jaume I.
Però el seu argument és infantil i simplista i, a més, una gran fal·làcia: malgrat que puguem acceptar l'existència d'un oboè curt amb característiques organològiques i funcionals comunes a la dolçaina valenciana contemporània, això no implica que el terme "dolçaina" derive de la llengua que parlaven els andalusins valencians. L'etimologia d'una paraula pot anar en relació a l'origen de l'objecte referit, però no necessàriament. Atenent al seu raonament, l'etimologia dels noms d'instruments com el clarinet o la tuba no provindrien del francès i el llatí respectivament com fins ara es creia sinó de l'alemany, ja que aquest era l'origen dels seus inventors; o la concertina no seria una feminització de l'italianisme "concertino", sinó que seria una paraula anglesa, ja que el seu creador va ser el britànic sir Charle Wheatstone. I això és aplicable a un bon grapat de termes: la paraula "pólvora" no provindria del llatí pulvis, sino del xinés; o el neologisme "cinematògraf" no derivaria de la combinació dels termes grecs κινή i γραφóς (imatge en moviment) sinó del francès de finals del s.XIX quan els germans Lumière inventaren l'artefacte en qüestió, etc. Amb això, si el mot "dolçaina" prové de l'àrab o no, no és una conclusió que es puga extraure a partir de les seues grotesques opinions.
El tercer grup d’autors que han cercat l’origen del terme serien aquells que s’han decantat per situar-lo al francès, concretament al francès medieval. Existeix certa creença alegrement difosa respecte a que la formulació original de la teoria correspon al lingüista Joan Corominas i Vigneaux o a Antoni Maria Alcover, i açò és aprofitat pel xovinisme valencià -des de la més absoluta mediocritat intel·lectual, òbviament- per fotre'ls alguna garrotada. En realitat, la idea es remunta a primeries del segle XX i ve formulada pel romanista suís Wilhelm Meyer-Lubke al seu Romanisches etymologisches Wörterbuch (Diccionari etimològic de les llengües romàniques) (1911-1920).
Ben aviat, els diccionaris de les diverses llengües romàniques començaren a recollir aquesta idea i a fer-ne referència a les seues pàgines. Així, pel que fa a l'italià, es documenta ja en la 5ª edició del Vocabolario degli Accademici della Crusca (1923).

Poc temps després començarien a fer-se ressò els diccionaris castellans, i la quinzena edició del diccionari de la RAE publicat l'any 1925 ja contempla com a única aquesta opció.
Antoni Maria Alcover (1862 – 1932) la incorporaria al seu Diccionari Català-Valencià-Balear de 1930, obra lexicogràfica que recull gran abundància de termes de tots els dialectes i de totes les èpoques. A l’entrada "dolçaina", que l’autor defineix com “conjunt de xeremies i tabalet amb què s’amenitzen les festes populars”, estableix el seu referent etimològic en el mot doussaine o douçaine, pres del francès antic i que també fa referència a un instrument musical. Posteriorment, Joan Coromines (1905 – 1997) recull la mateixa proposta i es decanta per l’opció del francès al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.
En l'actualitat és la teoria més acceptada i el principal aval per aquesta possibilitat -què en el fons no entra en contradicció amb l'opció llatina- és la gran abundància en la literatura francesa medieval de referències a aquestes denominacions: Guillem de Machaut (1300-1377) a la seua crònica poètica Prise d'Alexandrie (c. 1370) que relata les proeses del Pierre de Lusignan, rei de Xipre, reprodueix un interessant llistat d'instruments musicals:
Cors sarrazinois et douzaines
Tabours, flaustes traversaines
Demi-doussaines et flaustes...
El poeta Eustache Deschamps (1346-1406) escriuria a una de les seues cèlebres balades titulada Mervielle est de l'entendement (balada MCCCXXXVII):
Guisterne, rebebe ensement,
Harpe, psaltérion, douçaine
N'ont plus amoreux sentement
Vielle, fleuthe travessaire...
El punt feble que sovint s'esgrimeix és que totes aquestes obres mencionades més a dalt -que són les citades generalment a la bibliografia especialitzada- són posteriors cronològicament als primers exemples localitzats pel que fa a l'àmbit lingüístic català. Però el ben cert és que també hi ha documentats casos anteriors. L'any 1874 el viatger francès Charles Davillier ja apuntava cert parentiu entre la dolçaina valenciana i certs instruments documentats a la literatura medieval francesa:
De vegades, aquestes actuacions populars compten amb la participació de la "dulzayna", una mena de "musette" que no és altra que la "doulçayne" de les nostres antigues novel·les de cavalleria (Davillier, 1874: 40).
Efectivament, trobem mencions a les obres de finals del segle XIII i principis del XIV, com en el cas de Cléomadès (c.1285), novel·la de cavalleria en vers obra del joglar Adenet le Roi (1240-1300) o el Roman de Fauvel (1314), poema satíric-al·legòric atribuït a Gervais du Bus amb música del parisenc Philippe de Vitry (1291-1361).
Cléomadès d'Adenet le Roi. fol. 139v.

Roman de Fauvel. Fol. 33r.
La darrera proposta a tractar és la que fa derivar la paraula dolçaina de la contracció de dos termes catalans. Aquesta idea apareix plasmada en paper a la "Història de la Dolçaina Valenciana" que es presenta a mode d'introducció del Métode de dolçaina de Xavier Ahuir Cardells:
...Si estudiem el nom de la dolçaina genèricament, trobarem que podem separar-lo en dos: Dolç-aina, on la combinació de totes dues paraules li fa una bona definició: eina dolça o instrument dolç (Ahuir, 1989: 10).
Aquest plantejament que vincula l’etimologia de la paraula dolçaina a la contracció dels mots catalans "dolç" i "eina" ha tingut certament seguidors, malgrat que poques vegades han travessat els límits de les xarrades informals, discursos laudatoris, poesia jocfloralesca o comentaris etzibats a la dula per la xarxa. Fins i tot altres alternatives s'han plantejat, propostes que igualment aposten per la contracció de dos termes com: dolça -canya o dolça - inxa. I és que la proposta ofereix grans atractius: és clara, poètica i simple.
Sospitosament clara, poètica i simple.
Si bé és cert que podria tenir certa lògica en el cas de la nostra parla, no sembla tan fàcilment aplicable en altres llengües romàniques on trobem citat l'oboè popular amb denominacions semblants: dulzaina en castellà, dolzaina o dolziana en italià, doussaine o dolçayne en francès... Tampoc els seus defensors han aportat cap dada documental que ens porte a considerar-la com a vàlida.
En realitat, sembla enllaçar més en la tradició de les etimologies fantàstiques basades en suposats fets històrics mai provats, entre les quals destaquen la de l’origen de la denominació del ball que actualment coneguem com a jota o l’origen de la paraula orxata i, com ocorre en aquests casos, res ens fa pensar que siguen veritables.
Siga com siga, la veu dolçaina referida a un instrument músic està documentada al territori valencià des d'almenys el segle XIV i ha anat estenent-se en detriment d'altres fórmules igualment vàlides per a denominar al nostre instrument: gaita, xirimita, xular, pita... És un fenomen difícil d'explicar que ja es presenta des d'antic, però que en les darreres dècades ha traspassat la consideració de "cultisme" per anar calant en el llenguatge popular. Certament, a més d'un tret geogràfic també es documenta com una característica generacional: hi ha poblacions on conviuen diverses denominacions definides per l'edat del nostre interlocutor. Sovint s'apel·la a l'abús del llenguatge estàndard basat freqüentment en les formes pròpies de les comarques Turia-Xúquer i en especial de València capital i la seua àrea metropolitana, on és habitual aquesta denominació; també s'ha comentat la difusió d'aquesta mot com a conseqüència d'haver estat "oficialitzat" als mètodes d'ensenyament, documents legals, medis de comunicació...

BIBLIOGRAFIA
AHUIR, Xavier. Métode de dolçaina, València, 1989.
DAVILLIER, Charles. L'Espagne, Paris, 1874.
LLORENTE, Teodoro. Valencia, vol II, Barcelona, 1889.
PEDRELL, Felip. Diccionario Técnico de la Música, Barcelona, 1894.
REIG, Jordi. La Música Tradicional Valenciana. València, 2011.
RIBERA I TARRAGÓ, Julián. La música árabe y su influencia en la española. Madrid, 1927 (hem fet servir la reedició de 1985).
RUIZ DE LIHORY, José. La Música en Valencia, València, 1903.
SOTTO, Serafín Maria de. "Memorias para la historia del trage español" dintre de Memorias de la Real Academia de la Historia, Madrid, 1879.

Comentaris

Paco Bessó ha dit…
Jo seguisc pensant que originàriament el mot dolçaina, dolcian o similar, no feia referència al nostre instrument de carrer i amb posterioritat, segurament en desaparéixer l'instrument que tenia eixe nom, se li ha dit al nostre amb eixe nom. És per açò que pense, que quan veiem un escrit del s. XIV que parla de la dolçaina, jo no m'atreviria a assegurar que fa referència al nostre instrument.
Per altra part, el text que poses de França em fa que pensar:

Cors sarrazinois et douzaines
Tabours, flaustes traversaines
Demi-doussaines et flaustes...

Si us fixeu parla de douzaines i de demi-doussaines, és a dir, dolçaina i mitja-dolçaina, el que em fa pensar que la douzaina era prou llarga i que hi havia altre instrument que era prou més curt.
Pau Llorca ha dit…
Crec que tothom admet l'existència d'un instrument citat com a "dolçaina" que respondria la tipologia d'oboè llarg, i per tant, s'ha d'admetre la possibilitat que moltes de les referències que apareixen als textos i documents històrics responguen a aquesta tipologia més que no pas a un model semblant a la "dolçaina" amb la morfologia que coneguem actualment.

Dit això, oboè llarg? com de llarg? 40 centímetres, 60 centímetres, metre i mig, dos metres...? No està gens clar per què no hi ha cap descripció clara al respecte. No coneguem els estàndards d'aquests instruments (suposant que hi haguera un estàndard). El Diccionario de Autoridades de 1732 ens diu "tres quartas de largo, poco mas o menos". Això, atenent a les equivalències entre els sistema mètric castellà i el decimal modern serien uns 62-63 cm. Però és una referència castellana del segle XVIII... Res ens fa pensar que sempre i a tots els llocs va ser igual i/o que solament hi havia un model únic.

Precisament, el que comentes de les "mitges dolçaines" pot entendres com a que la dolçaina -del mateix mode que ocorria en les xirimies, que sí estan ben documentades per Paretorius- en realitat no feia referència a un sol instrument, sinó a una família més amplia. Com podem deduir si les cites fan referència a models més llarg o més curts dintre de la mateixa família? És difícil, per no dir impossible.

Però estem gastant la pólvora en salves. Si localitzem un document a l'Arxiu Municipal de Gandia datat el 6 de juny de 1593 que diu:

"ítem, a Miquel Masmudet, dolsayner, y a Miquel Caudes, tabalet, per aver sonat en la profesó del dia del Corpus..."

La dolçaina que faria sonar Miquel Masmudet era llarga o curta? de 30, 40, 50 60, 70... quants centímetres o metres mesuraria? seia tornejada d'una peça o seria de diverses peçes? quants forats per a la digitació tindria? 6, 7, 8? tindria orelles de ressonància? tindria virolles de metall? seria d'ànima cònica o cilíndrica?... I el tabal de Caudes? com era de profunda la seua caixa? quin seria el seu diàmetre? quants tensors tindria?... Òbviament, no ho podem extraure a partir del que ens diu el document, i qualsevol intent de respondre a aquestes preguntes es queda en una mera especulació.

Però sí que podem extraure altres sucoses informacions: El document ens revela com a finals del segle XVI uns instruments que es diuen com els nostres, formaven una agrupació exactament igual que la que formem ara, amb una funcionalitat com la que li donem ara... Eren morfològicament iguals/semblants/diferents als d'ara? No ho sé. El què sí que es pot assegurar és que en 1593 hi havien parelles de dolçaina i tabal tocant a les processons de Corpus. I això, crec, que és el més important.

En el fons, Paco, si et fixes estem més d'acord del que sembla.


Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d