Passa al contingut principal

SOBRE EL MOT "DOLÇAINA" (1)

De tots és sabut que el nostre instrument ha rebut i rep multitud de noms depenent del context històric, geogràfic o cultural on el trobem citat. José Ruiz de Lihory reflexionava fugaçment pel que fa a aquesta qüestió:
Aunque el nombre más conocido de este instrumento es donsaina, llamase también Lo chular (¿provendrá de juglar?) en los pueblos del Maestrazgo, y gralla (gacilis, agudo en latín) en los pueblos costeros (Ruiz de Lihory, 1903: 150).
En todo el reino de Valencia llámase donsaina, excepto en el Maestrazgo, que dicen Lo chular (Ruiz de Lihory, 1903: 340).
En realitat el tema és molt més complex del que deixava entreveure el baró d'Alcalalí però, sens dubte, la veu dolçaina és la fórmula més estesa al llarg de la nostra geografia per tal de denominar al nostre instrument. És emprada a gran part del País Valencià, si exceptuem les comarques de l’interior de Castelló, part de les terres de l'Ebre, algunes zones de parla castellana -tant a l'interior com al sud- i gran part de les comarques de les comarques centrals, tot i que en algunes d'aquestes àrees a poc a poc va estenent-se l'ús d'aquesta denominació.
Malgrat estar acceptada aquesta forma normativa de "dolçaina", se'n documenten diverses variants al llarg del temps, tant ortogràfiques: dolsaina, dolsayna, dolzaina, dolzayna, dolçayna... com fonètiques: dulsaina, donsayna, donsaina, donçaina, donçayna...
En qualsevol cas, el mot "dolçaina" -pronunciat [doɫsáјna] tot i que amb diverses modalitats ortogràfiques- aplicat a un instrument músic ja es documenta àmpliament a la nostra llengua des del segle XIV, quan l'empordanès Ramon Muntaner en fa esment diverses vegades al llarg de la seua Crònica escrita entre els anys 1325 i 1328:
Axi que nosaltres que hi erem per la ciutat de Valencia ab nostres bornadors dauant e ab nostres trompadors, e tabals, e dolsayna, e tambor, e daltres instruments tots (Muntaner, 1325-1328: Fol. 163v).

E axi ab la gracia de Deus ab gran brugit de trompes, e de tabals, e de dolsaynes, es de sembes, e de tambors, e daltres instruments ( Muntaner, 1325-1328: Fol. 164r).

Aquesta referència de la mà d'un autor català no ha estat impediment per a què es facen els més destarifats plantejaments per part de farsants disfressats d'erudits que pul·lulen impunement per la xarxa, i la popularitat del terme i de l'instrument al qual s'associa en terres valencianes ha empentat als pocavergonyes a exposar les més absurdes argumentacions referents a l'etimologia de la paraula i -per si no fos suficient- les més escabroses postures respecte als orígens de l'instrument, dotant-lo d'una idiosincràsia pròpia i substancialment diferent des de la nit dels anys d'altres oboès populars:
La conclusio torna a ser que l’etnologia valenciana es propia del poble valencià i no dependix de la de ningun atre poble. Que la “dolçaina”-“charamita” i el tabalet, siguen els instruments mes representatius del poble valencià, posa de manifest la continuïtat entre l’epoca pre i postjaumina, tant de poble com de llengua, deixant en el cul a l’aire ad aquells acatalanats que moltes voltes per diners, son capaços de manipular lo que siga per a desfer la cultura valenciana, volent vendre-la a uns atres. Aci no val lo que diuen en Crevillent de que,Charamita pagada fa mal so” perque la personalitat valenciana no està venal (https://agustigalbis.wordpress.com/2010/03/08/notes-d%C2%B4etnologia-valenciana-el-tabalet-i-la-dolcaina-i-iii/)
Però malgrat les martingales pseudocientífiques i mangarrufes intel·lectuals que han aventurat impostors autoproclamats com investigadors, el terme "dolçaina" era, i encara és, usat a diversos indrets del domini lingüístic català fora de les fronteres polítiques del País Valencià.
La realitat és que els exemples al llarg i ample dels territoris de parla catalana es remunten segles enrere. A la Catalunya Nord tenim l'exemple del rossellonès Francesc Compte qui es refereix a la seua obra Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya y Conflent (1586) a les "dolçaines" com a instrument propi dels pastors catalans encarregats de guardar el ramat a les muntanyes pirinenques:
En lo stiu monten los bestiars de la França y dels habitadors de dits comtats en tan gran nombre que estan totes les nevals poblades dels guardians de dits bestiars, faent en la nit molts fochs y entre ells sonant molts instruments de musica pastoril, com son albays, dolçaines, nasarts, flautes, y en los francesos alguns rebaquets que ells acostuman sonar de diferent to de la musica catalana (Veny, 2006: 159).
A Girona contracten per a la processó del corpus de l'any 1517 a un sastre que fa sonar la "dolsayne", i posteriorment se'n documenten més participacions d'aquest instrument formant conjunts instrumentals més amplis:
En este año se presenta en la procesión del Corpus, al parecer como instrumento nuevo, una dolsayne tocada por un sastre de Gerona aparece un grupo de tres musici retibuidos en junto con la cantidad de 4 libras 19 sueldos, rationi sonande quedam instrumento vocato Dolsayne (De Chía, 1886: 49).
També a les illes se'n documenta quan l'any 1325, al moment en què Ramon Muntaner escrivia a Xirivella la seua Crònica, els procuradors de Mallorca, Michel Rotlan i Pere Burgués, encarregats de gestionar el patrimoni reial fan el pagament de divuit lliures al dolçainer Robis:
...an Robís, que toca la dolsayna, de VI iorns de gener que comensà de tochar dita dolsayna estró per tot lo mes de mars, a raó de XVIII lliures l'any (Sastre / Lompart, 2008: 217).
A la franja de ponent, concretament a la comarca del Matarranya, el compositor aragonès Miguel Arnaudas recolliria en 1927 la lletra que els veïns de Beseit feien servir per a les albades durant les festes dedicades a sant Antoni Abad i a sant Bertomeu:
Ya s’ha romput la vaina
de la dolsaina
del dolsainero
y del dolsainé.
Muchachas beseitanas,
¿no tenéis vaina?
pa la dolsaina
del dolsainé? (Arnaudas, 1927: 240-241)
Cal fer esment especialment a la Catalunya Nova i especialment de Tortosa cap al sud, on no solament està vigent l'aplicació del terme compartint popularitat amb la denominació "gaita", sinó que també s'usa l'instrument amb les característiques morfològiques pròpies de la dolçaina actual. El seu ús en la parla comuna està documentat des de ben antic, per més que els indigenistes catalanòfobs ho atribuesquen a una adopció contemporània. A finals del segle XV ja apareix citat en la documentació administrativa com mostra la revisió dels llibres de Claveria de l'any 1481 referents als pagaments realitzats als músics participants en la processó de Corpus a la capital del Baix Ebre:
a. Brafim Farapo de Azcó, per qui ell sonava la dolzayna e son fill tamborino...
...a mestre Johan de Vilagur, qui sonà dolcayna e son fill tamborino (Massip, 1992 :61)
Temps després ja podem certificar el seu ús més enllà de la documentació administrativa. A finals del segle XVI el tortosí Vicent Garcia i Ferrandis (1582-1623), conegut popularment com "el rector de Vallfogona", feia servir la dita "prova més l'estudià que corre detràs de la dolçaina" en una carta enviada des de Lleida als seus pares (Bayerri, 1936: 149).
Generalment se situa Tortosa com a límit pel que fa a aquesta denominació però més al nord, a Reus, també va gaudir d'una certa popularitat aquest mot al segle XIX i en 1818 se'n documenta l'existència d'un veí,  Pau Gispert, qui era conegut pel malnom "Dolçaina" (Amigó, 1965: 752). L'anècdota que suposa l'origen d'aquest sobrenom és coneguda i és la mateixa que ha donat lloc a l'indret conegut com "la mina de les Dolçaines" en la partida del Burgar, al nord de la capital de Baix Camp:
La mina de les Dolçaines, al Burgar, que només es pot interpretar sabent que Dolçaina era el renom d'un tal Gisbert, a la primera meitat del segle XIX i deixant només com a divertida la història que expliquen per justificar el nom: que quan la va inaugurar va fer una festa amenitzada amb dolçaines (Amigó, 1999:25 i 26).
Entre els autors de la Renaixença catalana sol aparèixer freqüentment citat, fins i tot donant títol a algunes obres. El gironí Joaquim Riera i Bertran (1848 -1924) escriuria en 1875 la Cansó del dol dedicada al compositor i escriptor Josep Anselm Clavé mort un any abans.
Plorém, ninas del Ter,
al só de la dolsayna;
plorém, ninas del Ter,
la mort d'un cor fidel.
Precisament, aquests versos que conformen la tornada del poema de Riera estan basats en la lletra del tercer moviment de per a cor Las ninas del Ter: Rigodó pastoril català (1854) del mateix J.A. Clavé. En 1881, el badaloní Antoni Bori (1861 - 1912) escriu a Terrasa el seu tràgic poema "Lo dolsayner":
Ell era jovenet
tenia una estimada;
si avans teixia lli
toca ara la dolsayna...
El mateix any, la revista gràfica La Ilustració Catalana publicava al seu número 20 el gravat Lo Dolsainer del dibuixant Apeles Mestres, en aquest cas no referit a l'oboè popular equiparable a la nostra dolçaina sinó aplicant-lo al sac de gemecs.

També el dramaturg Àngel Gimerà inclou els sons de la dolçaina com a música diegètica al seu drama Jesús que torna (1917):
Després de un curt espay ve Nataniel, portant a cada costat, molt poch enrera; un home tocant molt suaument la dolçayna.
Les dolçaynes, que havien parat en sèch una estona, tornen a tocar suaument i se senten crits d'alegria.
De fet, l'entrada "dolsayna" apareix recollida per primera vegada a un diccionari al primer volum del Diccionario catalán-castellano-latino de J. Esteve i Subietlos, J. Bellvitges i A. Joglar i Font, obra publicada entre els anys 1803 i 1805 a Barcelona. També es recull en aquesta obra la forma "dulsayna" que s'aproximaria a la pronuncia en la variant dialectal del català oriental on la vocal àtona "o" per neutralització esdevindria pronunciada /u/, tot i que és molt probable que en realitat es tracte d'un castellanisme. De fet Antoni Careta i Vidal al seu Diccionari de barbrismes introduhits en la Llengua Catalana de 1901 ho classifica com a tal.
Diccionario catalán-castellano-latino (1803)
Aquesta duplicitat d'entrades es dóna posteriorment a altres exemples, com en el cas del Diccionari de la Llengua Catalana publicat a Barcelona pel valencià de Traiguera (Baix Maestrat) Pere Labèrnia i Esteller, el Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá o el Diccionario Catalán- Castellano de Magí Ferrer i Pons, tots tres de l'any 1839. Fins i tot hi ha casos com en el del Nuevo Diccionario Mallorquin - Castellano - Latino (1858) del manacorí Joan Josep Amengual que solament inclou la fórmula "dulsaina".
Però caldria esperar fins a l'aparició en 1851 del Diccionario Valenciano-Castellano de Josep Escrig i Martínez per trobar-la a un diccionari publicat al País Valencià, i a sobre ho faria amb la forma "donçaina". I no seria fins a 1887 quan en la tercera edició de l'obra de l'advocat llirià s'inclouria la fòrmula "dolçayna", tot conservant l'entrada "donçaina" que ja havia aparegut en la primera impressió.


Diccionario Valenciano-Castellano (1851)
Hi ha una excepció que cal esmentar: el vocabulari d'oficis de Vicent Exulve i Polo. Si bé és cert que no inclou el mot "dolçaina", el notari valencià insereix a la seua obra Praeclarae Artis Notariae Tomi duo contractuum dilucidasformulas clausularum tensas recentem, cé expeditarrt expositīonem complectendes publicada a València l'any 1643, un llistat de professions amb la seua correspondència llatina per tal de facilitar l'elaboració de documents legals -que com era costum a l'època solien redactar-se en llatí- i on s'inclou l'entrada "Dulçayner o Dolçayner" que fa correspondre amb el mot llatí "Fistulador".
Però tret d'aquest cas, el cert és que cap diccionari general dels que podríem considerar "moderns" recull el terme fins a l'obra de Josep Escrig: ni Carles Ros al seu Diccionario Valenciano-Castellano (1764), ni el Breve Vocabulario Valenciano - Castellano sacado de varios autores (1827) de Justo Pastor Fuster, ni el Ensayo de un Diccionario Castellano - Valenciano de Luís Lamarca (1839), per citar les obres lexicogràfiques més representatives.
Amb tot, serà al conjunt del conjunt del País Valencià on s'ha documentat el gruix més importat d'exemples referits a aquesta denominació. Tant al llenguatge literari com a la documentació administrativa apareix citat abundantment, fins i tot a zones on convivia amb altres denominacions més populars i que ens han restat fins als nostres dies.

BIBLIOGRAFIA
AMIGÓ, Ramón. "Renoms reusencs de 1818" dintre de Revista del Centre de Lectura de Reus, nº205, Reus 1965.
AMIGÓ, Ramón. Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia, Barcelona, 1999.
ARNAUDAS, Miguel. Colección de cantos populares de la Provincia de Teruel. Saragossa, 1927.
BAYERRI, Enric. Refraner català de la comarca de Tortosa, vol. II, Torotosa, 1936.
DE CHÍA, Julián. La Música en Gerona, Girona, 1886.
MASSIP, Francesc. "Elements teatrals de la processó del Corpus de Tortosa (segles XIV al XVII)" dintre de Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, vol. XXIV. Barcelona, 1992.
MUNTANER, Ramon. Chronica, Xirivella, 1325-1328.
RUIZ DE LIHORY, José. La Música en Valencia, València, 1903.
SASTRE, Jaime i LLOMPART, Maria. La Tesorería del Reino de Mallorca durante su época de esplendor, Palma de Mallorca, 2008.
VENY, Joan. Contacte i contrast de llengües i dialectes, València, 2006.

Comentaris

Paco Bessó ha dit…
Jo havia sentit que el DULCIAN", era com l'antecessor del fagot, una mena de baixó, un instrument de vent, fusta amb doble llengüeta, vaja, com la dolçaina però més llarga, que es feia servir a la música baixa, als palaus que hi havia a les ciutats importants, i que a partir d'ací, a eixes ciutats, pel seu paregut, i per què sempre era més fi fer servir les paraules que deien la gent de la cort, se li comença a dir a l'instrument popular i de carrer com se li deia a l'instrument cult de la cort. En evolucionar el "DOLCIAN" (baixó) cap a la família d'oboés i fagot, eixe nom se li queda a l'instrument del carrer i es fa popular. De manera que quan algú parla al segle... de dolçaina, dolsayna o similar, no sabríem si parla de la nostra o del baixó aquell antecessor del fagot.
També tinc entés que al nostre instrument se li ha dit tradicionalment "XIRIMITA" des del riu Xúquer cap al sud i potser és més gran el territori pel sud de Xúquer que pel nord, més si llevem les comarques de l'interior i nord de Castelló. Encara que sí que és veritat, que com els llibres de repertori, mètodes i altres estan fets per l'horta i es fa servir el mot "Dolçaina", ara, des de fa 30 anys està escampant-se aquesta manera de dir al nostre instrument i cada dia més se li diu Dolçaina" en lloc de "Xirimita", però jo crec que és per què la gent es pensa que està mal dit o dubta de si està ben dit el mot "Xirimita", com al llibre diu dolçaina....
Vaja que es va arribar a dir-li "Dolçaina", igual que al s. XX es parlava castellà, per què era més fi i així ho feien les classes altes.


Dulcian
De Wikipedia, la enciclopedia libre

Dulcian, 1700, Museo de la Música de Barcelona

Dulcians en Theatrum Instrumentorum (Michael Praetorius - 1620)
El bajón es un renacimiento de instrumentos de viento de madera, con una lengüeta doble y un plegado taladro cónico . Los términos equivalentes incluyen "curtal" en Inglés, "Dulzian" en alemán, "bajón" en español, "douçaine" "en francés," dulciaan "en holandés, y" Dulciana "en italiano.
Pau Llorca ha dit…
Sí. Tens raó en el què dius respecte al temà del baixò. No obstant, les fonts són escases i sovint contradictòries.

I també el que comentes de que hi han altres denominacions força populars i preeminents a determinades àrees que -en cocasions- conviuen amb la denominació "dolçaina" als seus respectius territoris. A la propera entrada que segueixc tractant aquest tema (que publicaré dimecres que ve, si no passa res) i reflexione a aquest respecte.
Unknown ha dit…
Estic amb tu, Pau. Hi ha massa gent que parla de història sense haver xafat mai un arxiu i sense haver investigat més enllà del que pot aportar una enciclopèdia. La culpa no és d'ells: en aquest país hi ha moltes capelletes i si u diu que abans del s.XVIII no hi ha oboes curts o que la dolçaina prové d'un instrument culte llarg, s'ha de callar i abaixar el cap. Com a historiador m'he encontrat desenes de vegades el tema de la dolçaina en arxius que solc crivar sempre que puc, i pel que fa a Culla, Albocàsser, la Serratella, Benassal i Castelló tinc dades que sovint contradiuen el que diuen els gurús de les capelletes... Si tots els que regirem per arxius i tenim certa formació bolcarem les nostres dades i les posarem en comú tombariem molts mites... Enhorabona!
Pau Llorca ha dit…
Tens raó en el que dius. No tant pel tema de les capelletes -què també- sinó pel tema del gurus. Com a historiador seràs conscient de que això de les "capelletes" ha estat una constant a totes les èpoques i a totes les escoles historiogràfiques.

El problema ve quan eixes capelles s'organitzen al voltant d'entabanadors sense ofici ni benefici que sustenten plantejaments inversemblants. La culpa la tenen els gurus, sí... I tots els pardals que li riuen les gràcies.

I no parle solament de la dolçaina. Com bé apuntes és un problema de País: Que un personatge es dedique a donar lliçons del procés d'aculturació romà per justificar la seua particular historia de la "lengua valenciana" mentre confon a Titus Livi amb Viriat és per endur-se les man al cap; quan a sobre una editorial li ho publica la cosa ja comença a enervar de forma notable; pitjor és quan al seu voltant apareixen un grapat de micos ensinistrats que l'aplaudeixen i el citen com a "referente del valencianismo"; i, per si no fos suficient, ahí el tens publicant articles dia sí i dia també a la premsa de València capital.

Si alguna cosa m'està aportant la confecció d'aquest blog és comprovar amb quina lleugeresa es parla i es dicta sentència donant carta de "fet científic" al que solament és una mera especulació (ni tan sols podria considerar-se hipòtesis). No és una qüestió de dissentir o no sobre un determinat aspecte -la discrepància pot aportar visions diferents a les ments obertes- és un tema de coherència en el discurs i d'això, al nostre País en general i al món de la dolçaina en particular, no anem especialment sobrats.

A tot açò, que sempre se m'oblida. Donar-vos les gràcies a tots els que compartiu els artícles, comenteu i feu les vostres aportacions tant ací com a les xarxes socials (com als que m'ho feu personalment). Una abraçada!
Paco Bessó ha dit…
A veure Francesc Bellmunt, o no m'he expressat bé o no has entés el que he escrit. Jo en cap moment dic que abans del s. XVIII no hi ha oboès curts o que la dolçaina prové d'un instrument culte llarg, això no l'he escrit jo. Estem parlant del mot "DOLÇAINA" o de l'instrument com el coneixem al s. XXI??
Crec que en tot moment faig referència a la paraula "DOLÇAINA" i la seua procedència. Aprofite per a dir que quan es troba un document que parla de la dolçaina al segle .... que siga, no sabem si està referint-se a la dolçaina tal com la coneguem ara, el més probable és que no.
Efectivament no sóc un historiador, sóc un músic preocupat pel seu instrument, però no us enganyeu, no per tindre un titulin, el que siga, vol dir que eixa persona és intel·ligent, o sap raonar o té capacitat de crítica davant una situació, escrit o el que siga.
Respecte a això dels GURUS I LES CAPELLETES, vull pensar que no va amb mi.

Paco Bessó ha dit…
Amb la meua primera entrada, només volia dir que de vegades es poden trobar escrits antics a arxius o on siga, que fan referència a la dolçaina, dolsayna, donsaina (o com vulguen escriure'l) i que no té per què estar referint-se a l'instrument popular de carrer tal com ha arribat als nostres dies.
Pau Llorca ha dit…
A veure cavallers, fumem. Què per una vegada que s'enceta un debat d'idees no m'agradaria que la cosa acabara en una rinya.

Té raó Paco Bessó quan diu que estem parlant del mot "dolçaina" i que en ocasions ha estat emprat per a referir-se a instruments que no necessàriament es corresponen a la dolçaina que actualment coneguem. En aquest sentit -i ja estic avançant continguts de la propera entrada- hi certa confusió pel que respecta a les característiques que aquest instrument tindria ja que les fons són escasses i sovint contradictòries. Ni tan sols els investigadors més avantatjats -em refereixc des del camp de la musicologia- es posen d'acord a l'hora de descriure'l, però hi ha certa avinença a l'hora de considerar-lo un oboè llarg adscrit a la música culta, amb les precaucions i reserves que implica l'ús d'aquest concepte referit a determinats períodes històrics, com ja s'ha comentat altres vegades. Que vull dir amb açò? Que -com diu Paco- és probable que quan trobem citat el mot "dolçaina" a les fonts, no necessàriament s'ha d'estar referint a una oboè curt adscrit a la música popular.

Per altra part, i açò és el que interprete de les paraules de Francesc Bellmunt, no es pot descartar l'existència de dolçaines que responguen a una tipologia d'oboès curts assimilables -salvant les distàncies- a la nostra dolçaina. Precisament, la manca d'una descripció històrica clara fa que calga tenir en compte aquesta possibilitat. I encara més, la revisió de la documentació revela, per exemple, la contractació de "dolçainers" (fins i tot del binomi dolçaina-tabal) amb la mateixa funcionalitat que té avui en dia la nostra dolçaina. I això faria contravenir la idea àmpliament difosa i acceptada de que la nostra dolçaina deriva d'altre instrument -l'oboè llarg abans esmentat- que passa a mans "populars" quan cau en desús dintre de la música culta com a conseqüència de d'utilització d'altres instruments (oboè "modern", corn anglès, fagot....).

Amb aquests puntals tan febles és difícil extraure conclusions absolutes.

Respecte al tema del gurus i les capelletes, per la part que em toca, no volia ofendre a ningú (bé, en realitat sí que volia, però no a tu). Ja vaig comentar que la discrepància és bona, sempre que es faça del seny, el trellat i la coherència -com espere que segueixca aquest debat- i intentava fer una reflexió al respecte més enllà de la "dolçaina".

Vinga, un abraçada a tots dos.
Unknown ha dit…
Per l'amor de Déu, Paco! Amb el bé que em caus...! Òbviament no ho deia per tu, ni molt menys, sols complementava amb un punt de vista divergent. Sols es pot aportant llum amb idees enfrontades i un sa debat. Pel que fa a la meua hipòtesis, tan o més fonamentada que la de qualsevol altre, és que quan als documents medievals o moderns hi parla de dolçaina s'està referint al que coneixem com a tal avui en dia, potser amb mínimes diferències. Almenys puc assegurar, sense màcula de error, que des del S.XVII així ho és. Hi ha dibuixos i cròniques on no queda lloc al dubte. El que pasa és que si ho dic jo i no un gurú és com si no valguera...
Paco Bessó ha dit…
Tot aclarit, cap problema.
Unknown ha dit…
El mes curiósque s'ha trobat a Morella es el segúent:

Llibre de la Confraria de Sant Josep 16 de Maig 1796:

"Item al gaytero por tocar la dolçaina.Una libra"

A.H.E.M.
Unknown ha dit…
Després de la guerra de succesió ja comença a desapareixer gaita dels papers oficials paulatinament i en el XIX ja no nomes apareix dulzaina.
Pau Llorca ha dit…
Sí que és curiós això del "gaytero por tocar la dolçaina".
Unknown ha dit…
Referéncies al llibre “História de Ntra. Sra. de la Balma” del Dr. Ramon Ejarque, Canonge de la Catedral de Tortosa.1934.


CAPITULO XVI

ORIGEN DE LAS FIESTAS DE LA BALMA

2-Los juglares.

Lo mas antiguo en las fiestas de la Balma, descontada la parte estrictamente religiosa son los juglares. En los viejos papeles de la Balma no son mencionados antes del 1635; mas esto no prueba que anteriormente no concurriesen y fuesen parte de los regocijos populares que acompañaban a las fiestas.

(…..) Ya desde principios del siglo XVII no faltan en ninguna fiesta de la Balma por malo que sea el año.

A las veces es un solo juglar; si el año es mejor suelen ser dos que tocan “la gaita i el tamborinet”, agregandose a las veces un tercero, conocido como “rebequer”,por tocar este instrumento antiguo procedente de Asia, parecido a la guitarra. Otras veces son mencionados con los nombres de “juglars, ço es gaita, clarí i tabalet; posteriormente y ya iniciado el siglo XVIII, se habla “dels músics” que concurren además de los juglares o “dolsainers”.

Su presencia en las fiestas era después de todo, indispensable para la ejecución de las danzas, que nunca dejan de organizarse a contar desde los primeros años dels siglo XVII.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o