Passa al contingut principal

MÀ A MÀ


L'orgullós és orgullós en tant que afirma
la seua superioritat de cara els qui l'envolten.
La superioritat aliena -real o fictícia- ens mortifica o ens empipa.
(Joan Fuster)

La rinya dels músics de George de la Tour (1620)
La rivalitat dintre del món de la música ha estat una constant al llarg de tota la Història. Hi ha multitud d'anècdotes que fan les delícies d'experts i profans en la matèria, malgrat que de vegades no tinguen una base documental sòlida com per confirmar-les sense pal·liatius, com ocorre a l'arxiconegut cas entre Antonio Salieri i W.A. Mozart. Qui més qui menys pot fer-se una idea si ha vist el film Amadeus (1984) dirigit per Milos Forman. En realitat els rumors que responsabilitzen Salieri de la mort del de Salzburg es remunten als darrers anys de la vida del compositor italià quan -segons alguns comentaris de dubtosa procedència- en plena alienació mental transitòria hauria admès que va enverinar Mozart. Aquesta història ha estès entre l'imaginari col·lectiu la percepció d'un músic mediocre en el declivi de la seua vida (biològica i creativa) envejós de l'ascens imparable d'un jove geni. En realitat, l'italià va ser un músic excepcional autor de magnífiques obres i que va tenir entre els seus deixebles a noms tan notables com Liszt, Beethoven o Schubert. Malgrat les constatades diferències artístiques que sostenien, sembla que tots dos músics s'admiraven mútuament, tenien un cert grau d'amistat i fins i tot col·laboraren conjuntament l'any 1785 en la composició de la cantata Per la Ricuperata Salute di Ofelia. Salieri també va ajudar-lo professionalment en moments en què la salut sempre feble de Mozart li impedia treballar a ple rendiment i econòmicament nombroses vegades, ja que Mozart no era precisament un geni de les finances... Ni tan sols el suposat xoc generacional entre el madur Salieri i el jovencell Mozart s'ajusta gaire a la realitat: la diferència d'edat entre ells era solament de sis anys.
Independentment del grau de veracitat que tinga aquesta història, el ben cert és que aquestes "intrigues de palau" no estaven tant a l'ordre del dia com els mítics duels entre intèrprets. Hi ha infinitat d'exemples com el frustrat desafiament entre el francès Louis Marchand i J. S. Bach que finalment va guanyar l'alemany per incompareixença del seu rival qui, segons conta la llegenda, va escoltar a Bach en un assaig i el va impressionar tant que va agafar el primer carro que va trobar i se'n tornà a París; o el de G. F. Händel i Domenico Scarlatti organitzat a Roma que va acabar en taules atesos la perícia del primer a l'orgue i del segon amb el clavicordi. Però sens dubte, el més conegut de tots és el que va enfrontar al xec Joseph Gelinek amb Ludwig van Beethoven a la Viena de final del s.XVIII. Beethoven acabava d'arribar provinent de la seua Bonn natal i Gelinek era el més destacat pianista de l'època a la ciutat austríaca. "Vaig a destrossar-lo" va assegurar el xec al també músic Carl Czerny el matí del mateix dia que havia de tindre lloc el duel. Però al moment de la veritat, el geni de Bonn va fer farina al seu adversari d'una forma tan aclaparadora que a Gelinek no li quedà altra que posar el genoll a terra i reconèixer la superioritat interpretativa i compositiva del seu contrincant.

Mozart i Salieri de Mikhail A. Vrubel (1885)

Les raons que han conduït a la rivalitat entre els músics són múltiples i la casuística inabastable: des de simples desavinences artístiques fins a affaires amorosos, abasten tots els conflictes propis del gènere humà. Però el ben cert és que aquests episodis han estat una constant i hi ha exemples al llarg del temps i dels gèneres: des dels mestres de la música culta occidental que dirimien diferències als salons burgesos o als palaus aristocràtics, fins a bandes de Heavy que quedaven a partir-se la cara als carrers de Nova York... I els dolçainers no han estat una excepció.
Corria l'any 1859 quan el cronista de la ciutat de València el socarrat Vicente Boix i Ricarte (1813-1880), un dels erudits més destacats del vuit-cents valencià, va fer palesa una curiosa descripció del que era la figura del dolçainer:
El dulzainero es un hombre delgado, nervioso, de mediana estatura, de mirada expresiva; habla con rapidez, con soltura, y es libre, franco y alegre en su conversación; no abandona nunca su chaqueta; no se afeita todos los dias, pero se cree tan importante, como el primer violin, ó el primer oboe del gran teatro de la Scala (Boix, 1859: 28).
I és que aquest convenciment per part dels mateixos dolçainers de considerar-se la primera flauta de l'orgue sembla impregnar l'ADN dels intèrprets del nostre instrument, ja siga amb motius suficients per a creure-s'ho o no. Cert és que el fenomen de les colles ha mitigat notablement aquest sentiment però fis fa ben poc -i encara avui en dia és una actitud altament constatable- la idea de ser "el reis del mambo" ha estat present entre molts dels nostres sonadors.
Els motius que condueixen conformar aquesta postura serien dignes d'un estudi antropològic i anirien des de les raons econòmiques fins als affaires sexuals: el dolçainer era un músic professional -en el sentit que percebia una remuneració econòmica pel seu treball- mentre que molts altres músics eren amateurs; podien tocar al seu poble però també eren llogats a altres viles, sovint de comarques veïnes on s'havia estès la seua fama en una època en què els mitjans de comunicació i transport eren escassos; per tant eren els portadors de notícies de l'exterior i això incloïa tonades de moda que feia servir en les revetles i balls de plaça on es convertia en el centre d'atenció, ja què era l'encarregat de posar la música; era el foraster, la novetat, amb l'atractiu que això implicava per als vilatans i vilatanes acostumats a una vida rutinària; es relacionava amb multitud de persones entre les quals s'incloïen les elits polítiques, econòmiques o religioses de la població on anava a tocar; convivia amb els festers i clavaris fins i tot quedant-se a dormir a les seues cases la qual cosa implicava interactuar estretament amb les famílies d'aquests, i als vomitoris circulen multitud d'històries amoroses i embolics de faldilles relacionades amb els dolçainers... Eren, salvant molt les distàncies, els Rock'n'Roll Star de l'època.
Bafaneria, arrogància, vanitat, narcisisme, supèrbia, urc, altivesa, petulància, egolatria, fatxenderia... diran alguns; autoconfiança, seguretat, solvència, convicció, orgull, amor propi... en diran altres. Supose que en el fons és molt més senzill i com deia el púgil Muhamad Alí: "Per a ser un gran campió, has de creure que ets el millor, i si no ho ets, fes com si ho fores".
Siga com siga, aquest posicionament personal i aquesta filosofia de vida han esdevingut sovint en esdeveniments pintorescos, com va ocórrer als anys 30 del segle XIX en la cèntrica Església de Sant Esteve de la ciutat de València quan els dolçainers i l'organista del citat temple rivalitzaren durant el pas intern del seguici durant la celebració d'unes festes de sant Vicent:
aquella tarde hubo una gran procesión en que los porta-estandartes de cada cofradia hicieron sus juegos de equilibrio llevando sus altísimos pendones, de mas de cinco varas, ora sobre los dientes, ora en la punta de la nariz, y los dulzaineros de los gremios dejaron mal al organista de san Estevan que no acertó á repetir sus tocatas cuando la comitiva paso por dentro del templo, dando en ello mucho que reír al público concurrente que ve aquel acto como si fuera una oposición, en la que silva y aplaude, siempre con alguna predilección a favor de la música del país (R. de T. “Costumbres de Valencia. Los Milacres” dintre de Semanario Pintoresco Español, nº1, 3 d’abril de 1836, pàg.14).
El seu autor, possiblement el manxec Mariano Roca de Togores y Carrasco, va lamentar no poder assistir en directe a aquell esdeveniment mes no va poder-se estar de relatar la picabaralla musical que havia tingut lloc dintre del temple. Però no solament amb músics de diferents instruments han existit certa rivalitat. Les diferències i la competència entre els mateixos dolçainers ha estat una constant històrica.
Vaig escoltar fa temps a Joan Blasco contar una curiosa història de la qual havia estat ell protagonista. Els fets començaren quan en certa ocasió va formar part del jurat que havia de puntuar als participants d'un concurs de dolçainers. Un d'ells, provinent d'un poble de la Ribera Alta, va fer una interpretació força destacada, i apuntava a ser ell qui s'aixecara finalment amb la victòria per sobre dels seus rivals atesa la diferència de nivell en l'execució de les obres entre aquell dolçainer i la resta. La sorpresa entre els membres del tribunal va saltar quan el mateix Blasco es va negar a puntuar-lo: havia fet servir una dolçaina amb claus i això, explicava Blasco, li conferia avantatge respecte als seus contrincants. El concurs era d'interpretació amb dolçaina valenciana i els membres del tribunal, atenent a l'argumentari del Mestre, consideraren que aquell instrument proveït de claus contravenia les bases del concurs i adoptaren la decisió de desqualificar a aquell dolçainer. Fins ací la part de la història què he pogut esbrinar i contrastar com a verídica.
Però sembla que la cosa no va acabar en eixe punt. Dies després, entre el correu que va arribar al domicili particular de Joan Blasco hi havia una carta remesa per aquell dolçainer que havia estat exclòs. En la seua missiva, el de la Rivera Alta no es va poder estar de desfogar-se amb Blasco al qual va qualificar d'envejós, i el va acusar de no admetre que hi havia altres dolçainers que podien ser tan bons o millors que ell. El Mestre, que no tenia per costum callar-se i amagar les orelles, li va respondre -molt educadament, segons em va dir ell mateix- amb altre correu reptant-lo a un mà a mà: "quan vullgues, al teu poble, davant del teu públic... i a veure a qui aplaudeixen més". Deia que mai va obtenir resposta a aquell desafiament.
I és que així s'arreglaven els comptes pendents, i no pel facebook. De fet, no va ser la primera vegada que entre els dolçainers es va plantejar un duel musical d'aquestes característiques. Altres ho feren abans i, a sobre, ho varen fer de forma pública, per a què ningú li cabera cap dubte.
Aquest és el cas de dos dels principals noms de la dolçaina al segle XIX: Vicent Pérez i Tomàs Marzal. El primer era conegut com "el piloter" per la seua feina com a fabricant de pilotes per a l'esport tradicional valencià i, pot ser, del sempre competitiu ambient del trinquet o de les mítiques partides als carrers trauria la idea de llençar-li un desafio "mà a mà" al cèlebre "Poca-sang" de Gandia. Vicent Pérez ocupava el càrrec de dolçainer de l'ajuntament de València i era un dels dolçainers més reputats dels seu temps. Per la seua part, Tomàs Marzal havia anat guanyant admiradors amb el pas dels anys. No solament era un gran dolçainer, segons les cròniques de l'època, també era una espècie d'allò que ara se'n diu "empresaris del folklore": formava part de l'organització d'esdeveniments com la "Fira de Gandia", portava grups de danses als pobles, gestionava activitats lúdico-festives... etc. I la seua fama havia arribat fins al Cap i Casal:
La polèmica va esclatar, al setembre de 1858, arran de les grans lloances que alguns rotatius periòdics valencians havien prodigat a favor de "Poca Sang", després d'actuar a la plaça de bous de València a la vespra d'unes corregudes. Un d'aquells rotatius no va dubtar a escriure de "Poca Sang" que "la dolçaina a les seues mans no produeix aqueixos sons agres i desplaents que estem acostumats a escoltar" (Arcos, M. "Dolçainers de llegenda: Pastra, el Pilotero i Poca Sang de Gandia" dintre de Levante - EMV del dia 20 de juliol de 2014. pàg. 32).
Ja fora fruit de la creixent fama i admiració que el dolçainer de Gandia anava adquirint o per qualsevol altre motiu, la qüestió és que "el Pilotero" no es va poder estar de llençar-li un repte públicament. El dia 23 de setembre de 1858, els lectors de El Mercantil Valenciano assistien atònits a la proposta del desafiament:
Los grandes elogios que la prensa valenciana ha prodigado a Tomás Marzal (á) Poca Sangre, dulzainero de Gandia, que tocó en la plaza de toros la víspera de las dos últimas corridas, llegando á asegurarse en uno de los periódicos de esta capital "que la dulzaina en sus manos no produce esos sonidos agrios y desapacibles que estamos acostumbrados á escuchar", me obligan a tomar la pluma para suplicar al público, á que desde luego se le invita por medio de este escrito, en el cual se vea en qué manos produce la dulzaina sonidos mas agradables, si en las de aquel ó en las del que firma este comunicado, dulzainero también de profesión y del Excmo. ayuntamiento de esta capital.
Si Marzal acepta este reto, puede señalar él mismo día y hora en que deba verificarse, y aun el sitio, que podría ser la plaza de toros en un día de novillada, a fin de que redundase aquella prueba en beneficio del santo Hospital general (El Mercantil Valenciano del dia 23 de setembre de 1858).
La notícia va saltar ràpidament a les pàgines de la premsa a escala estatal que també es va fer ressò del desafiament:
Duelo á pulmones. El dulzainero principal de Valencia, Vicente Pérez (a) el Pilotero, ha desafiado al de Gandia, (a) Poca Sangre, á tocar el instrumento en que ambos soplan. Créese que el reto será aceptado (La España del dia 25 de setembre de 1858, pàg. 1).
No hem trobat cap notícia que refereixca com es va resoldre aquell contingent, ni tan sols si al final va ser acceptat o no. Però quede constància d'aquesta anècdota per a no oblidar-nos que alguns trets del nostre caràcter "dolçaineril" formen part de la nostra idiosincràsia i -ens agraden o no- hem d'aprendre a conviure amb ells.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.       En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua d